dimecres, 31 de març de 2010

Les vagues dels serveis de transports

Per dates com aquestes, marcades per les vacances de Setmana Santa (és a dir, de primavera, o de Pasqua Florida), és natural que la conflicitat laboral en els serveis de transports es manifesti en forma d’aturades. És el moment on les accions de vaga tenen un impacte econòmic més elevat (de cara als resultats empresarials) i també un impacte mediàtic més pronunciat (de cara als governs). Els governs, en ocasions com aquestes, intervenen activament per garantir uns serveis mínims. Té gràcia, per exemple, que el govern laborista britànic, després d’haver impulsat polítiques privatitzadores en els transports, es recordi ara que és un servei públic que cal garantir.

En la jornada d’avui, la vaga de la CGT a Renfe ha fet suprimir els trens de llarga distància i, segons fons de l’empresa, s’ha vist reduït el servei en un 60% en els rodalies i en un 70% en els trens de distància mitjana i llarga. Els mitjans de comunicació afins al govern aprofiten per carregar, més o menys veladament, contra els vaguistes, oposant, com és de costum, usuaris i treballadors, o consumidors i treballadors. Una cantarella habitual en aquests casos és comparar la situació laboral dels treballadors d’aquestes grans empreses amb el precariat que es desplaça en les xarxes de rodalies. Treballadors precaris i aturats apareixen com l’espantall per parar en sec reivindicacions laborals dels treballadors més organitzats. Això és encara més evident, quan els treballadors dels altres sectors són transformats merament en “consumidors” o “usuaris”: llavors poden justificar-se coses com les condemnes a presó per la protesta laboral en les pistes de l’aeroport del Prat. O, en un altre ordre de coses, sentir la xerrameca sobre el “dret del treball” per justificar l’esquirolisme, per part dels mateixos estaments que han desmuntat tot el servei d’intermediació laboral que feien les agències públiques de col•locació (Inem, SOC, etc.).

Hi ha vagues i vagues, és clar. La vaga de treballadors de peatges d’Abertis, convocada per a l’operació de retorn de Setmana Santa, suposarà a la pràctica un aixecament dels peatges. Això, és clar, si la direcció d’Abertis no optés directament per mantindre els peatges tancats, tot confiant en els treballadors que no secundessin la vaga. Encara trobaríem en aquest cas, algú que carregués el mort als vaguistes.

dimarts, 30 de març de 2010

La resposta maliciosa de la jerarquia catòlica a l’encobriment de casos d’abusos a menors d’edat

Les respostes de les més altes jerarquies catòliques del Vaticà als escàndols sobre casos d’abusos a menors d’edat en institucions catòliques o per part de capellans no fan més que elevar l’escàndol. Com deia el webcòmic Jesus and Mo, aparentment l’església catòlica, en un esforç de preservar la seva reputació ha acabat per fer-la miques. De casos d’abusos sexuals al voltant de l’església sempre hi ha hagut. Institució de poder durant segles i recinte sagrat per milions de persones, tampoc no hem de pensar que sigui quelcom exclusiu de l’església catòlica o d’altres corrents religiosos. En l’abús sexual, la part sexual va sempre acompanyada d’una demostració de domini sobre l’altre. Un domini que també es pot manifestar en abusos que no són, si més no externament, de natura sexual.

Els escàndols recents, però, tenen lloc en un escenari mutat. Canvis culturals profunds en la percepció de la llibertat sexual com a valor i, en general, al voltant de les llibertats individuals, han alterat el panorama de moralitat sexual de la majoria de països avançats. L’església catòlica hi ha quedat descol·locada, però també ha sabut trobar un filó en presentar-se com a abanderada dels valors de la família [patriarcal], i posar-los al servei del projecte polític i econòmic del neoconservadorisme.

Fruit d’aquest descol·locament, el Papa Ratzinger pot afirmar que “cal rebutjar el pecat i no el pecador”. A això, els moviments seculars responen, escandalitzats, que els abusos sexuals a menors no poden veure’s exclusivament com un “pecat” sinó que constitueixen un “delicte”.

Aquesta contraposició va més enllà, i es manifesta en:
- dues formes contraposades d’entendre el concepte d’abús sexual. La visió tradicional [fal·locèntrica] protesta més o menys veladament que els “progressistes” considerin abusos sexuals els “tocaments”.
- dues visions contraposades de les relacions sexuals abusives. La visió tradicional se centra en l’objecte de la relació sexual. Així es condemnen globalment les relacions homosexuals, zoofíliques, parafíliques, etc., com a relacions contra natura, i es consideren com a legítimes (però alhora obligatòries) les relacions sexuals dins del matrimoni canònic. Això contrasta amb la visió moral que il·lustra els actuals codis penals europeus, en els quals es consideren relacions sexuals abusives totes aquelles que es fan sense el consentiment d’un dels participants. Això ha deixat descol·locada doblement la visió tradicional, ja que s’introdueix la noció d’abusos sexuals en l’interior del matrimoni, i no s’exigeix una resistència “activa” per part de la “víctima”.

En resum, que mentre l’església es preocupa(va) per la salut moral del capellà que queia en el pecat de la concupiscència (de pensament, de paraula o d’obra), el braç secular avantposa la integritat i dignitat de l’infant. Els supòsits seculars, però, tampoc no poden ser atacats a dreta llei pel tradicionalisme: 1) els infants són incapaços de prestar consentiment; 2) els abusos sexuals constitueixen un perjudici greu per al desenvolupament psicològic de l’infant.

La reacció de l’església davant dels escàndols ha seguit una mica les fases de Kubler-Ross:
- negació: els escàndols individuals es tapaven com podien. Els capellans abusadors eren moguts d’una diòcesi a l’altra (la qual cosa només servia per dispersar els casos). Hom negava que les estructures eclesiàstiques hi tinguessin res a veure. Eren, simplement, uns individus pecadors o, com veurem més endavant, malalts.
- ira: quan el devessall d’escàndols ja no es pot amagar, l’església catòlica s’ha defensat dient que era víctima d’una campanya orquestrada pels seus enemics. Als Estats Units, organitzacions com la Lliga Catòlica han emprat aquesta defensa i han vinculat els atacs, alternativament, a sectors protestants radicals (que consideren el Papa com l’Anticrist i a la jerarquia vaticana com la Babilònia de l’Apocalipsi) i al secularisme liberal.
- negociació: fase que tot just comença ara, en forma de replantejaments sobre la política a realitzar en la formació dels seminaristes.
- depressió: ja viscuda en altres ocasions i coordenades geogràfiques, en moment de forta crisi de les estructures eclesiàstiques.
- acceptació: que equivaldria a considerar que “l’església militant”, barrejada amb les misèries d’aquesta vall de llàgrimes, sempre anirà acompanyada d’aquestes sordideses.

Però és en la fase de negociació on veu un gir malèvol de la jerarquia catòlica. Ara, alguns bisbes han promès que vigilaran l’accés als seminaris i que el barraran als aspirants homosexuals, si és que no passen per una teràpia i són sanats. Els bisbes la saben llarga, ja que pensen fer retopar els escàndols en part dels seus crítics (el moviment d’alliberament gai i lèsbic). D’aquesta manera volen evidenciar contradiccions entre els crítics.

L’argument no és gaire diferent al gastat en la qüestió dels matrimonis homosexuals. Des de la jerarquia catòlica s’arribà a dir que era un arbitrarisme legalitzar els matrimonis homosexuals i mantenir la prohibició de casar-se amb una bèstia. En aquest comentari, de nou, s’observava la incapacitat d’assumir un concepte de llibertat sexual basat en el consentiment de tots els participants. Els infants, els deficients psíquics, els animals no-humans, no poden prestar consentiment, amb independència que alguna d’aquestes relacions puguin veure’s com a naturals, en tant que poden donar lloc a procreació.

El problema apareix en el sentit que el mateix concepte d’homosexualitat topa directament amb la moralitat tradicional. El text bíblic condemna les relacions homosexuals masculines. En cap moment, ni el text bíblic ni els moralistes tradicionals (judeo-cristians o greco-llatins) entraren a valorar una cosa tan etèria com l’orientació sexual. Acceptar el concepte d’homosexualitat com a orientació sexual és natutalitzar les relacions homosexuals. D’altra banda, si s’accepta com a legítimes únicament les relacions sexuals dins del matrimoni canònic (definitòriament heterosexual), l’església catòlica podria condemnar en un plegat indistint totes les relacions extramatrimonials. Però en entrar de ple en les guerres culturals al voltant de la qüestió homosexual, l’església catòlica té les de perdre. Per exemple, en barrejar homosexualitat amb pederàstia, sembla que únicament condemna els abusos sexuals patits per infants de sexe masculí. D’altra banda, en introduir el concepte d’homosexualitat en la valoració dels seminaristes es troba amb una dificultat: qui és homosexual? Qui té relacions homosexuals? Qui les ha tingudes mai? Qui n’ha pensat? Qui s’hi sent més atret pel propi sexe que no pas per l’aliè? Qui és afeminat? Com que l’únic tret extern és el darrer, el de l’afeminament, l’església entra en una nova complicació. Tradicionalment, el mot que en els evangelis apareix com a “malàkia”, es tradueix per “afeminament” en els textos romànics.

En la percepció social històric, l’afeminament era consubstancial al clergat. El celibat implicava socialment una projecció de “tercer sexe”, al voltant del qual sí s’hi podien identificades les “beates”. Per això mateix, l’església catòlica ara es troba que li demanen que es replantegi el celibat obligatori.

És clar que els que proposen com a mesura l’abolició del celibat clerical també van amb un lliri a la mà. Els cristians defensen el matrimoni com un remei contra la concupiscència. Però és que potser no hi ha homes casats que cometen abusos sexuals contra infants, violacions, adulteris, o que recorren a la prostitució? Ignoren potser que una bona part dels abusos sexuals contra infants es produeixen dins de la pròpia llar familiar? Uns i altres obliden que la clau de tot plegat es troba en els respecte per l’altre. Tothom té pulsions sexuals en un sentit o en un altre. Les categoritzacions d’androfília, ginofília, pedofília, gerontofília, zoofília, autofília, etc., no cobreixen més que una part de l’espectre possible. Però la pulsió sexual realment destructiva és la que concep l’altre com un mer objecte de desfogament.

dilluns, 29 de març de 2010

A 27 dies del 25 d’abril: la Consulta sobre la independència arriba a Lleida, Reus, Girona i Manresa

A la Jornada del 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt, amb una població de 8.000 persones, consultava als seus ciutadans sobre la independència de la nació catalana. El cap de setmana del 12 i 13 de desembre del 2009, el territori consultat s’ampliava, i cobria 837.596 habitants. En la jornada del 28 de febrer, la població consultada sumava 341.262 habitants addicionals, per arribar ja a 1.186.881. És clar que, com que dret de vot només tenen els majors de 16 anys, únicament 995.336 han pogut votar.

El 25 d’abril supera aquestes xifres. El territori consultat el 25 d’abril és de 5.853 km2, però mostra una densitat més elevada, que arriba a 1.496.699 habitants. Comptat i debatut, a finals de mes parlarem, doncs, una població agregada de 2.492.035 habitants. O, per dir-ho d’una altra manera, un 50% per més elevada que la població de Barcelona.

La tasca ara de les plataformes locals i comarcals que organitzen totes aquestes consultes del 25 d’abril és fer arribar la convocatòria a tota la població. Mentrestant, també es troben en ple moment d’aplegament de forces els municipis que preparen la consulta per al 30 de maig (Sabadell), el 20 de juny o ja per després de l’estiu.

Serà Esparraguera la que obrirà el cap de setmana, el dissabte 24 d’abril. La seguiran 163 municipis. D’aquests municipis, n’hi ha set que superen els 50.000 habitants: Lleida, Reus, Girona, Manresa, Castelldefels, Granollers i Mollet del Vallès. També cal destacar d’altres caps de comarca, com Figueres, Igualada, Olot, Balaguer, Mollerussa, la Seu d’Urgell i Tremp. Fins ara, només dos municipis consultats superaven els 50.000 habitants, Sant Cugat del Vallès i Vilanova i la Geltrú. Lleida i Reus superen els 100.000 habitants, mentre que Girona els frega. No hi ha dubte que l’atenció mediàtica se centrarà en les quatre capitals de Lleida, Reus, Girona i Manresa.

- Annex: Llista dels 450 municipis que han fet o faran la Consulta sobre la independència.

diumenge, 28 de març de 2010

Salut per a tothom? (Morbid Symptoms; Socialist Register, 2010)

El volum d’enguany de Socialist Register va dedicat a l’assistència sanitària, com no podria ésser d’altra manera quan el debat polític als Estats Units ha girat durant mesos al voltant de la reforma sanitària de l’Administració Obama (Obamacare). La timidesa de la reforma, d’una banda, i l’enorme agressivitat que han demostrat en contra les forces neoconservadores, sens dubte han de moure a la reflexió. Marie Gottschalk, en aquest volum, dóna alguna de les claus de la reforma sanitària als EUA. Gottschalk és professora de ciència política a la Universitat de Pennsylvania. I és que molt més enllà dels factors fisiològics, patològics i terapèutics, cal considerar els determinants històrics, econòmics, socials i polítics de la salut.

El subtítol del volum és “la salut sota el capitalisme”. Colin Leys, un dels dos editors del volum, és l’autor també del primer capítol repassa les relacions entre el capitalisme i la transició demogràfica (la “revolució en la mortalitat” que ha ampliat enormement l’esperança de vida). Hans-Ulrich Deppe, professor de sociologia mèdica i medicina social a la Universitat de Frankfurt, contrasta el doble caràcter de l’assistència sanitària com a “prestació pública” i com a “servei comercialitzable”. Rodney Loepky, de la York University, de Toronto, tot partint de la situació de Canadà, parla de l’assistència sanitària entesa com una indústria lucrativa. En aquest mateix sentit, Kalman Applbaum, professor d’antropologia mèdica de la Universitat de Wisconsin, explica les tendències actuals en les grans companyies farmacèutiques.

Una bona part del volum es dedica a presentar diverses realitats geogràfiques. Més enllà dels Estats Units, Pat i Hugh Armstrong, i Christophe Hermann, destrien, respectivament, els casos, certament molt menys mercantilitzats, dels sistemes sanitaris canadenc i europeu. Shaoguang Wang, de la Universitat Xinesa de Hong Kong, contrasta les diverses fases històriques del sistema sanitari xinès, mentre que Julie Feinsilver fa una ullada a la política sanitària (interior i exterior) de Cuba. Paula Tibandebage i Maureen Mackintosh exposen la situació de Tanzània i d’altres països africans.

Diverses contribucions, com la de Mohan Rao, de la Universitat Jawaharlal Nehru, de Nova Delhi, Meri Koivusalo, de Helsinki, o Sanjay Basu, de l’Hospital General de San Francisco giren al voltant de la Declaració de Nacions Unides de la Cimera d’Alma Ata, del 1978, que promovia un concepte de “Salut per Tothom”, doblement integral tant pel que fa a la cobertura universal com per a la comprensió dels determinants socials de la salut. David Coburn fa un repàs del lligam existent entre la igualtat social i la salut pública. I Robert Albritton dedica la seva contribució a les qüestions alimentàries, i als problemes sanitaris, aparentment paradoxals, de la malnutrició: la fam i l’obesitat.

Però possiblement la contribució més colpidora és la de Julian Tudor Hart. Després de 40 anys de carrera en l’assistència primària al País de Gal·les (1954-1994), el 29 d’abril del 2008, Hart feia una conferència, ara ampliada per a aquest volum del Socialist Register, sobre la salut mental. Hart té cura de distingir entre el 3% d’adults que pateixen malalties psicòtiques definides en un moment o altre de la seva vida, i el terç de persones adultes que pateixen algun trastorn mental. Hart, que va conèixer l’impacte de la “reconversió industrial” dels anys 1970 i 1980, no té dubte on adscriure bona part dels trastorns mentals de la nostra societat. L’atur i la subocupació, les perspectives de perdre la feina, la sensació d’inutilitat, la desorientació, la por a equivocar-se irremeiablement, etc., acaben per atenallar. Hart és escèptic tant de les solucions bioquímiques de les cognitives. Ans al contrari, creu que una bona cura seria començar a conèixer millor el nostre món i les relacions amb ell. La “utilitat” socialment acceptada, diu Hart, acaba per ésser sinònim d’una “productivitat” que beneficia directament un grapat de bilionaris. La cura, doncs, seria saber això i implicar-se en la lluita contra allò que hi ha d’irracional en les nostres vides.

dissabte, 27 de març de 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXIII): Ludwig Woltmann, del marxisme a la psicologia racial

Els noms més lluents de la socialdemocràcia alemanya de les darreries del segle XIX i, molt particularment, Friedrich Engels, Wilhelm Liebknecht i August Bebel, eren al cas dels avenços científics i tecnològics del període, als nous paradigmes teòrics i a les noves invencions. Seguien en aquest sentit la “tradició” del moviment democràtic radical alemany de mitjan de segle, i no és gens casual que Marx i Engels oposessin un “socialisme científic” al “socialisme utòpic” de francesos i anglesos. És clar que els crítics burgesos de la socialdemocràcia alemanya també recorrien als “arguments científics”. I no tan sols recorrien uns i altres als arguments científics de la sociologia o de l’economia, sinó també als de la psicologia, l’antropologia, la biologia, la química o la física. Ludwig Woltmann, nascut el 18 de febrer del 1871 a Solingen, alhora que es formava acadèmicament en antropologia i zoologia, intervenia també en els debats filosòfics, socials i polítics de l’Alemanya del seu temps. Inicialment, esdevé un “company de viatge” de la socialdemocràcia, i li forneix un suport des de l’antropologia evolutiva. Posteriorment, fa un gir neokantià, i sense acabar mai de trencar amb la influència marxista, entra de ple en un estudis racials que únicament es veuran interromputs en traspassar el 30 de gener del 1907, poques setmanes abans de complir els 36 anys.

Si ja Marx i Engels havien expressat la seva admiració, el 1859, per la teoria darwiniana, el jove Ludwig Woltmann té en el marxisme i en el darwinisme les dues columnes del seu pensament antropològic i social. I si en el cas del marxisme és evident la fonda influència de la dialèctica hegeliana, també per a Woltmann el darwinisme és en essència una expressió dialèctica. Políticament, Woltmann podia sentir-se més o menys proper a l’ala més dretana i nacionalista de l’SPD. Però els seus interessos tenien més a veure amb la lluita ideològica o intel•lectual que no pas amb els aspectes més materials de la lluita de classes. És des d’aquesta perspectiva, que Woltmann s’aproxima a l’obra de Marx, de Hegel i de Kant. Woltmann hi veu, més enllà de les diferències metodològiques, una línia de pensament coherent en aquesta “filosofia crítica”.

Woltmann entén la filosofia com una guia d’acció, especialment encara a establir una consciència moral o social adient per a la societat contemporània. El 1898 publica System des moralischen Bewußtseins, mit besonderer Darlegung der Verhältnisses der kritischen Philosophie zu Darwinismus und Socialismus (Sistema de consciència moral, amb especial referència a les relacions de la filosofia crítica amb el darwinisme i el socialisme), al qual segueixen Die Darwinische Theorie und der Sozialismus. Ein Beitrag zur Naturgeschichte der menschlichen Gesellschaft (La teoria darwiniana i el socialisme. Un tractat d’història natural de la societat humana; 1899) i Der historische Materialismus. Darstellung und Kritik der marxistischen Weltanschauung (El materialisme històric. Presentació i crítica de la cosmovisió marxista, 1900).

La filosofia de Woltmann en aquest període considera el marxisme “com el sistema més acabat de materialisme”, gràcies al fet d’incorporar un materialisme dialèctic, filosòfic, biològic, geogràfic, econòmic i ètic. El materialisme dialèctic (expressió materialista de l’idealisme dialèctic de Hegel) s’adreça als principis epistemològics (gnoseològics) que vinculen l’ésser (objectiu) amb el pensament (subjectiu). El materialisme filosòfic resol la vella querella entre la relació entre l’esperit i la matèria, amb el suport de la ciència moderna (mètode inductiu-deductiu). El materialisme biològic és essencialment darwinista, en tant que la teoria de l’evolució ofereix una explicació naturalista d’allò que abans s’explicava per causes finals (teleològiques). El materialisme geogràfic posa de manifest els determinants naturals en l’evolució de les societats humanes, particularment important per entendre per què el capitalisme es desenvolupa primer als Països Baixos i a Anglaterra, i com es produeixen les particularitats nacionals de l’expansió posterior del capitalisme. El materialisme econòmic conjuga la influència de les relacions econòmiques i del nivell de les forces productives (és a dir, del nivell tecnològiques) damunt del desenvolupament social, intel•lectual i polític. El materialisme històric balancejat ha d’incloure doncs els elements geogràfic i econòmic. Finalment, el materialisme ètic suposa la ruptura radical amb totes les representacions religioses anteriors i situa en una única realitat material (monisme) totes les energies de la vida.

En tot cas, com que Woltmann posa l’èmfasi en la lluita ideològica, s’aparta de la visió del marxisme “ortodox” sobre la importància de l’autoorganització de la classe treballadora i, per tant, de la lluita de masses (sindicats, partit, insurrecció revolucionària). És cert, però, que l’SPD, en un moment de creixença aparentment imparable quant a força militant i representació parlamentària, no podia estar-se de contemplar la possibilitat d’una transformació gradual (evolutiva) de la societat alemanya. Aquesta possibilitat venia enfortida, a més, pel fet que una de les arrels de l’SPD era el “socialisme d’estat” dels lassalleans, que confiava en una mena d’excepció prussiana que possibilités un curs socioeconòmic significativament diferent (més proletari) al viscut per Anglaterra, França o els Estats Units. La idea reformista lligava amb l’esperit filantròpic dels moviments que, posteriorment, han rebut la denominació de “darwinisme social”. El “darwinisme social” de Woltmann, en tot cas, serveix precisament per desmentir qualsevol idea fixista o eterna sobre la configuració social humana.

El 1900, Woltmann realitza un viatge a Palestina (relatat a Pilgerfahrt. Skizzen aus Palästina), arran del qual referma el seu particular misticisme materialista. L’any següent a Die Stellung der Sozialdemokratie zur Religion reavalua la posició que l’SPD mostra davant de la religió, i que ell troba d’un anticlericalisme un xic primari. Reitera l’antiga reflexió de Marx davant del materialisme iconoclasta de Feuerbach: que la ‘religió és l’opi del poble’ no assenyala merament el caràcter alienador de la religió sinó també la necessitat d’aquesta religió davant de d’una experiència vital materialment alienadora.

L’evolució posterior de Woltmann queda marcada per l’elecció de les matèries d’estudi. No l’interessa tant la divisió de la societat en classes, com que la divisió de la humanitat en nacions. La pràctica de la ‘col•laboració de classe’, que començava a instal·lar-se en una socialdemocràcia i en un moviment sindical com més va més massius, permetia Woltmann avançar en aquesta línia sense trencar amb el marxisme (és a dir, amb la seva visió del marxisme). El marxisme (el materialisme dialèctic), en tot cas, és l’eina de Woltmann per encarar amb rigor intel·lectual els problemes de l’antropologia política. El 1902 fundava la Politisch- Anthropologische Revue, amb la intenció de potenciar aquesta renovació naturalística de la ciència política. La seva particular visió la reflecteix en un llibre publicat l’any següent, Politische Anthropologie. Eine Untersuchung über den Einfluß der Descendenztheorie auf die Lehre von der politischen Entwicklung der Völker. La nova disciplina volia vincular el materialisme biològic (darwinià) amb els materialisme geogràfic i econòmic, per tal d’oferir una teoria evolutiva dels pobles.

Woltmann adreça aquesta antropologia política a la qüestió mateixa de la “nació alemanya”, i de la seva evolució històrica. L’Era de les Migracions, on grups germànics s’abataren damunt l’Imperi Romà d’Occident i hi fundaren reialmes, apareixia com particularment interessant. El 1903 publica Sind die Goten in Italien untergangen?, on qüestiona la pervivència de la petjada gòtica molt més enllà del col•lapse del reialme ostrogot. La influència germànica en Itàlia és de nou analitzada per a un període posterior a Die Germanen und die Renaissance in Italien (1905) i a Zur Germanenfrage in der italienischen-Renaissance (1906). En un signe similar, Woltmann s’interroga sobre la petjada deixada pels tres segles de dominació visigòtica a Espanya (Die Germanen in Spanien, 1906), o sobre el propi fet que el corònim de França sigui d’origen germànic (Die Germanen in Frankreich. Eine Untersuchung über den Einfluß der germanischen Rasse auf die Geschichte und Kultur Frankreichs, 1907).

L’antropologia política comparada de Woltmann el duia, doncs, a les categories d’ètnia o de raça (termes en aquella època no tan connotats com en l’actualitat), i a combinar psicologia i història cultural (Rassenpsychologie und Culturgeschichte, 1904). Hi havia l’esforç per no caure en la mera repetició de tòpics arrossegats per segles d’historiografia, i situar les recerques en un marc materialista (Marxismus und Rassentheorie, 1905) i naturalista (Der physische Typus Immanuel Kants, 1904).

Mort el 1907, es fa difícil quina hauria estat l’evolució ulterior de Woltmann. El 1914, hauria tingut 43 anys. El 1933, n'hauria tingut 62; i el 1945 n'hauria fet 74. Woltmann no va viure cap d’aquests períodes. La trajectòria insòlita de Woltmann, potser, arrenca justament després de mort. Entre els papers que deixà sense publicar hi havia un estudi paral·lel sobre les teories històriques i antropològiques de Friedrich Gustav Klemm i d’Arthur Gobineau. En aquella època, noms com el Gobineau o el de Woltmann, o fins i tot el de Houston Stewart Chamberlain, eren pràcticament neutrals, autors saberuts amb cosmovisions més o menys potents, on la qüestió racial prenia rellevància. Però la “qüestió racial” era discutida llavors tant entre els mitjans conservadors com en els revolucionaris, present entre els “pessimistes racials” com Gobineau i en els “optimistes racials” com Chamberlain. En la guerra del 14, tots els prejudicis acumulats sobre la “llatinitat” i la “germanicitat” serviren de combustible propagandístic per a la massacre. De les cendres d’aquella guerra nasqueren mil i una formes de “feixisme”, “nazisme”, “falangisme”, que d’una manera o una altra poaven de les doctrines del “racisme científic”. Woltmann fou cooptat pel moviment volkisch, que reedità algunes de les seves obres i que publicà també els seus poemes de joventut. D’entre el moviment volkisch aparegué el partit (NSDAP) i el führer (Hitler) que havia de fer realitat la regeneració racial d’Alemanya i de l’Europa sencera. L’ensorrament d’aquest règim, el 1945, comporta la proscripció efectiva de totes aquelles teories racials del món de l’antropologia científica. Woltmann passava a ésser una curiositat entomològica d’una època periclitada.

divendres, 26 de març de 2010

Víctimes i agressors: una escena de la Plaça de Sant Pere, a Roma

La Policia Italiana va retindre ahir durant unes hores, un grup de ciutadans nord-americans que protestava contra la passivitat de la jerarquia vaticana davant dels abusos comesos contra infants sords per part d'un capellà catòlic.

Només s'hi van estar unes hores. És clar que, com deia un dels arrestats en sortir de la comissaria, s'hi havien passat ells més estona detinguts que no pas l'home que havia abusat d'ells en tota la seva vida.

dijous, 25 de març de 2010

Així no el guanyaran, al PP

Quan Daniel Sirera contempla els seus companys de grup al Parlament de Catalunya s'exclama de quin partit tenen, al Principat. És al sud i mar enllà, on el PP impressiona. On toca poder de forma permanent, o bé de forma alterna.

Tan gran és el domini del PP en les Corts de debò, que cal fer unes Corts ciutadanes paral·leles per no desanimar-se del tot.

I el cas és que les coses no són com semblen. Si la participació electoral és del 60%, n'hi ha prou amb un terç de persones majors d'edat que et votin per tindre la majoria absoluta. Un terç, és molt o és poc? És suficient, en tot cas, i més que el 20% o el 10% o el 5% que treuen els partits de l'oposició.

Per tindre la paella pel mànec, no calen majories del 50% o del 60%. Sí que cal un discurs clar i unes certes conviccions. No gaires conviccions, potser, però algunes. El PP, és clar, ho té fàcil, ja que encarna els interessos de les classes dirigents i els transmet nítidament. S'ajuda de les crosses ideològiques del "nacional-catolicisme" (religió, raça i disglòssia), però fins i tot amb un discurs nítid "neoconservador" ja fa via. Al davant topa amb pocs obstacles. Si Sirera i Camacho tenen més problemes que Estaràs o Fabra és perquè a Mallorca o a Castelló no hi ha CiU.

Pensar, en aquest context, que el PP rebrà pels escàndols del cas Gürtel o per la saga de Jaume Matas, és il·lús. Que la premsa propera a l'altre partit dinàstic (el d'esquerres) xali ara pot ser fins i tot contraproduent. Les coses, on els jutjats, amb sentència o sense, es desinfla. No es pot provar tot, ni tot el que es pot provar es prova amb proves jurídicament acceptables.

Això no vol dir que calgui menysprear les manifestacions anticorrupció. Les manifestacions anticorrupció, tal com s'han fet a València, a Palma, o a Barcelona en els darrers mesos, ataquen justament un dels eixos de la propaganda neoconservadora. Mentre els neoconservadors assenyalen cap a sota (cap als aturats o cap als immigrants, cap als marginats o cap als indigents), les manifestacions anticorrupció assenyalen cap amunt.

Però quedar-se merament en la "corrupció il·legal" farà poc mal al PP. Potser sí que farà més mal a Unió Mallorquina, però no pas tant al PP. El PP té un discurs que glorifica l'èxit econòmic personal, i ja diu la dita que en la guerra i en l'amor tot s'hi val.

dimecres, 24 de març de 2010

Entre la Trini i la Núria

Avui s'ha sabut de la mort la Núria Folch i Pi. Tenia 15 anys en aquell incert matí d'abril del 1931. Llavors militava en el Bloc Obrer i Camperol, format sota l'impuls del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear. Del petit Partit Comunista Català, en els darrers temps de la monarquia, era l'única dona militant. I fou en aquell PCC on va conèixer en Joan Sales, tres anys més gran que ella, i que seria el seu company fins a la mort d'ell, el 1983.

La Trini d'Incerta glòria, el personatge femení amb més protagonisme de la novel·la de Joan Sales, no és ben bé la Núria Folch, ja ho sabem. Com en Lluís tampoc no és en Joan Sales. Lluís i Trini es coneixen militant, no en un petit grup comunista, sinó en un petit grup anarquista. Com la Trini, la Núria passa la guerra fent classes, mentre es poden fer classes, a la Universitat. I la conversió en el cristianisme, en un cas i en l'altre, són un signe de rebel·lia, d'antitradicionalisme, degut a tot el que havien sentit dir contra el cristianisme a casa.

dimarts, 23 de març de 2010

L’art d’inaugurar sincrotrons

Quan és el moment d’inaugurar quelcom? Hi ha qui fa actes en el moment de posar-hi, simbòlicament, la primera pedra. És un acte simbòlic, certament, car els treballs sovint ja han començat (ni que sigui per preparar el terreny per acollir aquesta primera pedra). I per això les autoritats que col•loquen la primera pedra sempre van en casc. No obstant, no es parla d’inauguració, sinó de posar-hi la primera pedra.

Una altra opció és tallar la cinta quan ja tot és acabat, i prest per entrar en funcionament. De vegades, per problemes d’agenda, l’acte d’inauguració es fa fins i tot quan ja fa dies o setmanes que la cosa ja ha arrencat. És un acte més reposat, en qualsevol cas, i no cal anar-hi en casc.

Però entre un moment i un altre hi ha una infinitud de moments. Hom pot fer inauguracions ja gairebé des del moment que s’alcen quatre parets. O esperar-se a què hi hagi el sostre. O que els acabats ja siguin col·locats. En aquest darrer sentit, val a dir, com que els actes d’inauguració es fan de cara a la premsa, pot haver-hi prou a posar-hi un plafó.

Un sincrotró, a dreta llei, no s’hauria d’inaugurar més que quan ja fos operatiu. Però, és clar, llavors haurien passat les eleccions. A més, un sincrotró és un sincrotró per als físics de partícules, i per als investigadors que, amb imaginació, en poden treure algun profit. Però per a les autoritats és una mena de piràmide subterrània, vàlida en ella mateixa, fins i tot abans d’entrar en funcionament. Llavors, és legítim inaugurar-lo des del moment que ja s’hi poden prendre algunes imatges de l’anella, i de paios anat-hi amunt i avall en bicicleta.

dilluns, 22 de març de 2010

Una proposta de la COS: les Xarxes de Solidaritat Obrera i Suport Social

La situació de greu crisi laboral que pateix el jovent català (manifestada en una taxa d’atur juvenil de vora el 40%) és analitzada per la Coordinadora Obrera Sindical (COS) en un document recent.

En el document, la COS parla de les Xarxes de Solidaritat Obrera, i n’esmenta els principals objectius que haurien de perseguir:
- motivar i ajudar en la participació activa de les persones aturades en la societat.
- en un sentit més ambiciós, facilitar als aturats de llarga durada l’accés a béns i serveis de primera necessitat.
- creació de caixes de resistència obrera adreçades a col•lectius en lluita i a treballadors en situacions d’extrema necessitat.
- creació de borses de treball, especialment adreçades a compartir i bescanviar feines, coneixements i experiències.

Més enllà de l’autoorganització, la COS també contempla que les Xarxes facin pressió a les empreses:
- reivindicant la reinversió de beneficis empresarials en plans de formació juvenil dins de la mateixa empresa.
- reivindicant, des d’una perspectiva intergeneracional, mesures de manteniment dels llocs i condicions de treball, a través de prejubilacions, jubilacions parcials, contractes de relleu, etc.
- reivindicant una reordenació dels horaris als centres de treball (de cara a la conciliació familiar i formativa) i l’eliminació de les hores extraordinàries.

Les Xarxes també durien a terme una mobilització política encarada a:
- reivindicar la reducció, real i efectiva, de la jornada laboral a un màxim de 35 hores.
- reivindicar que els serveis territorials d’ocupació pública s’ocupin, amb exclusivitat, dels processos de cerca de treball. En aquest sentit la COS reitera la reivindicació de prohibir les ETTs i restringir i controlar el treball temporal.
- reivindicar programes individuals d’orientació professional per a joves.
- assolir acords de gratuïtat per als i els seus fulls en els serves públics (transport, cursos de formació, lleure infantil, etc.).
- reivindicar acords entre les Administracions públiques i les empreses de béns o serveis (aigua, electricitat, gas, etc.) que afavoreixin les persones aturades. Les reduccions de quota es podrien cobrir, si més no en part, amb les indemnitzacions i multes que paguen (o haurien de pagar) aquestes empreses per incompliments de contractes o falles del sistema (com la viscuda la setmana del 8 de març).
- vetllar per l’obligat compliment del percentatge d’ocupació de persones amb disminucions físiques, psíquiques i sensorials.
- vetllar perquè la reforma laboral en el camp de contractes formatius o de substitució garanteixi que aquests contractes compleixen la finalitat que els justifica, que la cobertura de protecció social no resulti mermada, i que donin lloc, passat el període establert de formació o d’interinitat, es converteixin en contractació estable.
- pressionar les administracions perquè fomentin l’ocupació ocasional, pública i gratuïta per tothom, entesa com a via per pal·liar els efectes que genera l’atur de llarga durada.

Ara com ara, tal com deia la sociòloga Sandra Obiol, en les pàgines de la revista Lluita, “la reposta més comuna entre els treballadors davant d’aquesta situació [de crisi laboral]és centrar-se encara més en l’individu”. Les Assemblees d’Aturats, principalment integrades per treballadors de la construcció (desocupats o subocupats), són un dels pocs exemples d’aquestes xarxes. Encara hi ha confiança en una “recuperació” i en la idea que els serveis i les prestacions públiques pararan el colp. Però com més passen els mesos, més apareix la perspectiva d’una llarga crisi laboral, de conseqüències socials imprevisibles.

diumenge, 21 de març de 2010

El record present d’una absència (‘Ens veiem demà’, Xavier Berraondo, 2009)

L’assassinat de Jordi Berraondo, el 22 d’abril del 2001, va colpir la societat barcelonina. Als 38 anys, director d’oficina de ‘La Caixa’, el seu nom aparegué en els mitjans com el germà de l’Eduard Berraondo, un dels rostres més coneguts dels primers anys de TV3, i per tant germà també del realitzador Xavi Berraondo, i fill de l’actriu de doblatge Roser Cavallé. Una absència sobtada i irreversible, sentida per familiars i amics, encara més dramàtica per la impunitat i per la inexplicabilitat.

Xavi Berraondo a ‘Ens veiem demà’, volia tractar, segons les seves paraules, “dels efectes que sol tenir la mort d’un ésser estimat en tots aquells que continuen vivint i han d’aprendre a viure amb l’absència”. Berraondo contraposa en aquest aprenentatge aquells qui “mai es reposen” amb els qui “de cop obren els ulls sense tenir consciència que abans els tenien tancats”. Qui esperi, però, una mera transposició dels fets s’equivoca. Allò que Berraondo vol transposar són els sentiments, els estats mentals, pels qual ha passat ell mateix i la seva pròpia família. I, sense perdre mai la visió personal, la transcendeix per oferir una relat universal, o, si més no, universal en la societat dels nostres dies. O és que l’internet, es demanen en una ocasió els dos protagonistes, distingeix entre els comptes de correu-e de persones vives o mortes?

El solipsisme cartesià ens diu que som el que pensem. El nostre món, així, és la nostra ment. La frontera que separa els vius dels morts, els presents dels absents, és un estat mental. Si som el que pensem, oblidar significar l’autèntic no-res, l’autèntica absència. I si som el que pensem, la bogeria suposa esborrar tota frontera entre real i imaginari, entre passat i futur. L’oblit i la bogeria, més que no pas la mort, són els eixos conductors de ‘Ens veiem demà’.

Xavi (Marc Cartes), que ha patit dues pèrdues recents, una d’anunciada, la del seu pare, Eduard (Lluís Soler) i una altra de sobtada, la del seu germà, Jordi (David Selvas), rep una trucada d’aquest darrer. Il•lusió? Realitat? Les aparicions successives li fan qüestionar la seva relació amb la Carlota (Tània Sàrries) i la seva feina de realitzador de culebrons per a TV3. Aconsellat per Pep Anton Muñoz (as himself), comença a preparar un documentari sobre el projecte Nikosia, un programa radiofònic que ofereix la paraula a persones amb problemes mentals. Allà coneix l’Azucena (Mercè Llorens), que l’acompanya en el camí cap a la bogeria, que és també un camí del record (un camí per desoblidar), per donar veu a Jordi. És així com Xavi reconstrueix el seu germà, les relacions amb la dona, Amelia (Mercè Pons) i amb la filla, Raquel (Nadine Benavente), i la seva idea d’anar-se’n a viure amb la Sandra (Patrícia Bargalló). Ajudat de la fotografia de Marcos Pasquín i, particularment, de la música original i reinterpretada de Luís Carlos Estebán, el guió de Xavi Berraondo ha d’esborrar, doncs, la distinció entre els diferents plànols de la realitat.

dissabte, 20 de març de 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXII): Joan Tusquets i la “denúncia” de la conspiració “judeo-masònica”

La idea de la conspiració rojo-judeo-masònica és un meme que acompanya el pensament tradicionalista europeu des de mitjan segle XIX, com a mínim. La formulació bàsica partia d’una negació de la lluita de classes en les societats europees del capitalisme contemporani. D’aquesta manera, la realitat política no s’assumia com el resultat d’aquestes lluites de classe (i d’estrats i sectors dins una mateixa classe) sinó com el resultat d’un conciliàbul d’un petit nombre de persones. Certament que el “conspiracionisme” no és pas una exclusiva de la “dreta paleoconservadora”, però el cas de la conspiració rojo-judeo-masònica és paradigmàtic. El poble jueu (o un segment reduït d’activistes jueus ‘sionistes’) voldria fer la guitza als valors cristians, però quatre gats com són necessiten d’ajudants. I les dues potes de la conxorxa són les dues classes antagòniques de la societat contemporània: la burgesia ascendent i el proletariat creixent. La burgesia “progressiva” prendria la maçoneria per dissoldre els valors tradicionals pre-capitalistes, i el proletariat “organitzat” prendia el socialisme, l’anarquisme, el sindicalisme o el comunisme per engalipar la majoria numèrica de la població. És lògic que aquesta conspiració fos assumida per les “oligarquies semifeudals” castellanes i plasmada orgànicament en l’ideal nacional-catòlic del franquisme, el qual denuncià la conspiració rojo-judeo-masònica fins ben bé l’època del fet biològic (1975). Potser és una mica injust atribuir a Joan Tusquets una centralitat en aquesta consigna del franquisme. Tusquets, al capdavall, fou només una de les plomes que contribuí a difondre-la en la dreta reaccionària de la primera meitat dels anys 1930. Amb el temps, el mateix Tusquets se’n distanciaria. El mal, però, ja era fet.

Joan Tusquets va nàixer a Barcelona el 31 de març del 1901. Era fill d’una família de banquers barcelonins. El seu pare, políticament, era proper al catalanisme de Francesc Cambó. El jove Joan formà part del moviment estudiantil catalanista i, com els membres de la seva generació, no fou aliè a la radicalització que suposaren les protestes del 1917. Amb el temps, però, se n’allunyà, centrat en els estudis i en la intenció de fer carrera eclesiàstica. Va estudiar filosofia a Lovaina i Valladolid, on s’hi llicencià. I completada la carrera de filosofia, emprengué la pedagogia a Madrid. Completada aquesta segona llicenciatura, preparà una tesi doctoral en teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Tots aquests estudis el dotaren amb les armes de l’apologètica cristiana, i catòlica-papista en particular. No era pas, senzillament, una tradicionalisme tronat i conservador, sinó també d’una reacció furibunda contra el “modernisme”, que oscil•lava entre el pessimisme de qui ho veu tot perdut i l’optimisme de qui confiava en les febleses de l’adversari. El 1926, als 25 anys, era ordenat sacerdot.

Encara en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Tusquets era professor de Seminari de Barcelona i redactor en revistes com “Criterion” (de la qual fou secretari de redacció) i “Orientació Catequística” (de la qual fou director). En aquesta època encara se’l podia considerar en el sector preocupat per fer arribar la doctrina en una societat canviant, i és en aquest esperit que va publicar un catecisme, que va gaudir d’un cert èxit. Part d’aquest èxit fou degut al fet que, a banda de l’edició castellana, s’havia publicat l’edició catalana, en la qual s’havia redactat originalment el text. També en català són dos dels primers llibres de Tusquets, El teosofisme (1927) i Assaigs de crítica filosòfica (1928). El segon d’aquests volums adscriu Tusquets en el corrent neotomista, ajornament de la teologia de Sant Tomàs d’Aquinas a les “innovacions” dels concilis de Trento (1545-63) i del Vaticà (1869-70). Si el tomisme originari havia tingut la voluntat d’introduir criteris racionalitzadors en la fe catòlica, el neotomisme dels segles XIX i XX tenia una finalitat bàsicament polemitzadora. La “crítica filosòfica” es limitava, a grans trets, a “refutar” un per un tots i cadascun dels moviments filosòfics damunt la base de la seva incompatibilitat amb la doctrina de l’església catòlica.

El teosofisme l’havia escrit gairebé per encàrrec del cardenal Vidal i Barraquer, arran d’una preocupació pels “competidors espirituals” de l’ortodòxia catòlica. Si bé podem identificar com a teosòfica qualsevol tendència que, des del naturalisme o del racionalisme, assum un cert grau de misticisme, Tusquets fa referència més aviat a una sèrie de corrents “esotèrics” que no tenen de naturalista o de racionalista més que la mera declaració de principis o algunes concessions externes. D’aquests corrents el més conegut en l’època era la Societat Teosòfica dels hereus d’Elena Blavatsky, empelt de l’espiritualisme hinduista en les conviccions de “progrés” del món anglòfon, però també hi havia la Societat Antroposòfica, i la més gran diversitat de grups i grupets practicants de l’espiritisme. Aquests corrents anaven des d’intents de restauració de paganisme precristià, fins a fórmules associades als moviments progressius que propugnaven la fraternitat humana o una nova societat igualitària. No cal dir que entre aquests moviments progressius hi havia qui veia en tot això un xarlatanisme neoreligiós, completament absurd i antiracional, on la primera associació casual d’idees podia rebre la santificació del teòsof de turn. Des de l’església hom les considerava una “religions inventades”, però des del racionalisme hom podia dir que el mateix cristianisme va nèixer com un moviment completament anàleg, únicament que més antic.

A Tusquets, però, no li havia passat de llarg la connexió entre aquests misticismes alternatius i els moviments “revolucionaris”. La connexió era més forta si hom mirava les diverses societats francmaçòniques. Malgrat el caràcter secret de bona part dels rituals francmaçònics, era pública i notòria la pertinença a la francmaçoneria de destacades personalitats de l’oposició al règim dictatorial. Ara bé, posats a veure-hi associacions, també calia dir que hi havia elements “addictes” al règim que també ho eren, de francmaçons. El que sí que era clar que el moviment francmaçònic en els països llatins era directament enfrontat al monopoli que exercia l’església en la vida social i espiritual del poble i, en particular, de l’ensenyament. Aquest enfrontament convertia la francmaçoneria, als ulls dels apòlegs catòlics, en un moviment “anticlerical”.

Si la maçoneria com a tal era ben diversa, quant a composició de classe i de visions d’organització social i econòmica, també diversa era l’antimaçoneria. Hi havia una antimaçoneria “progressista” que veia en la maçoneria un moviment “conservador”, i hi havia una antimaçoneria “conservadora” que veia en la maçoneria un moviment “dissolvent”. L’antimaçonisme de Tusquets era, òbviament, un antimaçonisme conservador i catòlic. En els seus llibres antimaçònics, Tusquets imagina les més diverses connexions, denuncia el “secretisme” de les lògies i no dubta ni un moment a emprar tots els prejudicis antisemites que puguin lligar el “judaïsme” amb la “maçoneria”. Aquesta evolució també el va fer trencar amb qualsevol ombra anterior del “catalanisme”, especialment quan en aquest catalanisme la figura de Cambó havia cedit a la del separatisme de Francesc Macià. En un gest característic, Tusquets va fer de Macià un altre maçó més de la conxorxa.

La caiguda de Primo de Rivera, primer, i de la pròpia monarquia després, amb la proclamació de la Segona República espanyola, canviava les tornes. Qui ara ocupava el poder polític era identificat amb els valors de la maçoneria. I el conservadorisme catòlic passava ara a l’oposició política i social. Tusquets forneix eines d’“anàlisi” al moviment, com fou el cas d’Orígenes de la Revolución Española (1932), on repeteix la idea de la conxorxa de grups reduïts, vinculats per la maçoneria i que adopten una diversitat de discursos (republicanisme, socialisme, catalanisme, etc.) amb la mera voluntat d’eixamplar demagògicament la seva base social. Més enllà dels llibres, Tusquets menava la croada “antisectària” també des de la premsa (El Correo Catalán, etc.) Superficialment, semblaria que Tusquets treballava merament amb la imaginació, alimentada per un bon coneixement dels mapes ideològics de la societat contemporània. No obstant, Tusquets va aconseguir de construir una xarxa d’informadors, feta de maçons penedits i d’infiltrats.

Tusquets va promoure la difusió de Els Protocols dels savis de Sió. La primera edició en castellà d’aquesta obra, un matxambrat de la policia secreta tsarista, per desacreditar els moviments liberals, populars i socialistes russos, no es va fer fins el 1930, en una casa editorial de Leipzig lligada al moviment nacionalista alemany. El 1932, una revista de la Companyia de Jesús, va publicar una nova traducció al castellà en fascicles. Com que a la Península les comunitats jueves eren purament testimonials, Tusquets no tenia més remei que fer mà de la maçoneria per explicar els efectes de la “conspiració sionista”. Així, la Segona República no era més que una dictadura de la “maçoneria judaica”. Si Macià era “separatista i maçó”, el president Alcalá Zamora no tan sols era “maçó” sinó que també era “jueu”.

Poc sentit té demanar-se si l’antisemitisme de Tusquets és un antisemitisme religiós, racial o cultural, ja que agafa tots tres elements. Com que la base és la doctrina catòlica “preconciliar”, és un antisemitisme religiós. Com que s’alimenta també del conservadorisme laic francès i italià, té un aspecte cultural, i com que no desconeix les tesis del racialisme, és un antisemitisme racial. Poc importa que els Tusquets arrosseguessin també la fama (o la realitat) d’ésser descendents de banquers jueus conversos.

És en els catorze llibres que constitueixen la sèrie titulada Las Sectas, on Tusquets elabora més extensament la tesi d’uns lligams entre tots els moviments “anticatòlics” contemporanis. La llista no es limitava a “jueus”, “comunistes” i “maçònics”, sinó que s’ampliava a tot allò que fes ferum d’heterodòxia (nudisme, vegetarianisme, espiritisme, esperantisme).

La victòria de les dretes el 1933 mostrà fins a quin punt el nou sistema republicà podia ser “accidental” per al moviment catòlic i conservador. Però això no significava, ni de bon tros, la reconciliació amb el sistema constitucional. A final del 1933, convidat per l’Associació Antimaçònica Internacional, Tusquets realitzà una estada a Alemanya. És en aquesta estada que el duen a fer una visita al camp de concentració de Dachau.

Les eleccions del febrer del 1936 demostraven, però, que aquesta “accidentalitat” depenia exclusivament de la divisió entre les forces populars o d’esquerres i de la desmobilització de la base social que les seguia. La dreta “accidentalista” fou substituïda per una de desinhibidament colpista, capaç d’unificar una diversitat de moviments feixistes, tradicionalistes i oligàrquics. Tusquets era conegut en aquests mitjans com a antimaçònic incansable, més o menys proper als carlins articulats al voltant de El Correo Catalán. Però també havia intentat una aproximació a la Lliga Catalana de Cambó, especialment als sectors més autoritaris, que compartien amb Tusquets un ressentiment contra el “separatisme” de l’Esquerra.

El colp arribà el 18 de juliol del 1936, però no acabà de triomfar. A Barcelona, el 19 de juliol, el control dels alçats per part de les forces “lleialistes” va donar pas a un corrent revolucionari. I això implicava un desfermament de la violència anticlerical, en la qual foren morts familiars, amics i col•laboradors de Tusquets.

Tusquets aconseguí de fugir d’aquesta Barcelona el 31 de juliol, en un vaixell alemany que anava a Gènova. De Gènova anà a Roma, on preparà el passi a la “zona nacional”, que assolí en creuar per territori francès fins a Navarra, per instal•lar-se després a Burgos. El nou règim encarnava d’alguna manera l’ideal antimaçònic de Tusquets, i tan Mola com Franco compartien aquest ideari. Per a la causa va fundar les “Ediciones Antisectarias” i va posar els fitxers “antimaçònics” al servei de la repressió franquista. Des d’“Edicions Antisectarias”, es reiterava la centralitat que la francmaçoneria havia tingut en la “revolució espanyola” tant del 1931 com del 1936. La francmaçoneria, l’espiritisme o la teosofia no eren més que sectes anticristianes, falses religions, que volien suplantar la doctrina catòlica. Les minories religioses jueva i protestant també eren incloses en l’olla. I, és clar, tampoc no hi podia faltar el separatisme català. A Masonería y separatismo (1937), Tusquets deixava clar que al separatisme se li enfumia Catalunya i que tots els esforços de redreçament nacional que havia fet la Mancomunitat o la Generalitat no perseguien altra cosa que posar la “regió catalana” als peus de la conxorxa judeo-masònica.

Durant la guerra, Tusquets formà part del Cos de Capellans Castrenses, i serví fonamentalment en unitats de milícia falangista. Després de la “unificació”, quedà afiliat a la FET de las JONS.

Captiu i desarmat l’exèrcit vermell, les Ediciones Antisectaries s’adreçaren contra els elements tebis o no prou fonamentalistes que hi poguessin haver entre els “vencedors”. Així, a Masones y pacifistas (1939, amb pròleg de Serrano Suñer) lligava qualsevol intent de “reconciliació” amb els vençuts o qualsevol crida a la “neutralitat” d’Espanya en una Europa que s’encaminava a una nova guerra, a les doctrines maçòniques. Ja abans de la guerra, Tusquets havia mostrat la seva preocupació pel fet que la maçoneria pogués infiltrar-se també en el bàndol “nacional”, cosa que podia substanciar-se si pensem que Cabanellas (el primer president la junta colpista) era presumptament maçó.

Acabada la guerra, Tusquets declinà el que hauria pogut ésser una carrera política a partir de la Direcció General de Premsa i Propaganda del règim, i va estimar-se més tornar a la catequesi i a la pedagogia. Amb l’edat i, sobretot, amb la derrota del nazisme, Tusquets anà moderant el seu discurs, mantingut sempre en la més estricta ortodòxia catòlica. Publicà diversos llibres destinats a la catequesi, així com obres apologètiques (Crítica de las religiones, 1948). L’adscripció a la neoescolàstica no l’impedí de definir-se en certa forma com a neolul·lià i, tan aviat com el clima ho va fer possible, va publicar Ramon Llull, pedagogo de la cristiandad (1954). El 1956 aconseguí la càtedra de pedagogia de la Universitat de Barcelona.

Quan es jubilà els 70 anys de la Universitat, Tusquets ja era ben distant d’aquelles obres antimaçòniques de joventut. Parlava ara dels horrors que havia sentit en la visita a Dachau o davant de la repressió franquista. Es considerava “català i catalanista”, i blasmava el “neopaganisme” del règim nazi. Discret, encara podia tenir una certa fama d’aperturista, adscrit als corrents renovadors de l’església postconciliar (post-concili Vaticà Segon, s’entén). Per això ningú no li va fer cap retret ni en els anys 1980 ni en els anys 1990. Van haver de passar gairebé nou anys després de la seva mort, escaiguda el 1998, perquè en Paul Preston el rescatés de les lleixes de la història.

divendres, 19 de març de 2010

Vertical o horitzonal?: el concepte de participació per triar la ‘nova’ Diagonal

L’Ajuntament de Barcelona presentava ahir el “procés participatiu de la Diagonal”. Es tracta de consultar els ciutadans i d’altres col•lectius sobre el futur de l’Avinguda Diagonal.

El punt de partida, declarava el batlle, Jordi Hereu, és el fet que, ara com ara, la Diagonal no compleix cap de les dues funcions que se n’hauria d’esperar:
- funció de convivència i trobada ciutadana.
- funció d’eix estructurador de la mobilitat.

Potser és una anàlisi una mica tremendista. La Diagonal és una avinguda ben diversa. Des de la Zona Universitària fins a la Plaça Francesc Macià, és solcada pel Trambaix, i acull algunes de les seus comercials i financeres més emblemàtiques de la ciutat. Entre Francesc Macià i Glòries podem distingir també diversos segments (connectats pel Passeig de Gràcia, per Verdaguer, o per la intersecció amb el carrer d’Aragó). Després de Glòries hi ha el TramBesòs, que solca la part més nova i reformada de l’Avinguda. La part del mig, la que no té tramvia, té una certa imatge tristoia als ulls de l’equip d’Hereu.

En tot cas, Hereu manifestava ahir la voluntat de “convertir la Diagonal en un centre neuràlgic a la ciutat, tant a nivell urbà, com social i econòmic”. El consistori barceloní ho vol tot: 1) guanyar qualitat d’espai públic; 2) aconseguir una mobilitat eficient i sostenible; 3) enfortir l’activitat comercial a la zona.

El procés participatiu tindrà com a eix central una consulta. En aquesta consulta, els ciutadans de Barcelona (és a dir, amb l’exclusió dels metropolitans) podran triar entre tres opcions:
- una opció A: manteniment de la morfologia actual. Es faria passar el tramvia (que connectaria TramBaix i TramBesòs) pel mig. A banda i banda de les línies del tramvia hi hauria un carril per al trànsit rodat en cada sentit. Es mantindrien els passeigs actuals entre les dues parelles de rengles d’arbres. Els carrils laterals quedarien reduïts a carrils “de servei a façanes”.
- una opció B: introducció d’una rambla central com a eix estructurador. La rambla contindria un carril segregat per a la bicicleta. Hom canviaria la disposició actual de l’arbrat. Hi hauria una capacitat màxima per a 3 carrils de trànsit rodat en cada sentit.
- una opció C, de manteniment de la situació actual.

L’Ajuntament de Barcelona, clarament, entén l’opció C com una opció “negativa”, i demanarà als ciutadans que triïn entre les opcions A i B. La connexió tramviaire apareix, de fet, tant en l’opció A com en l’opció B, però l’Ajuntament considera que no és aquest l’aspecte essencial. Allò essencial seria triar entre la disposició en “bulevard” (opció A, transformació gradual de la situació actual) i la disposició en “rambla” (opció B). Si bé l’opció B suposa una alteració molt més considerable de la fesomia de l’avinguda, l’opció A suposaria una forta restricció al trànsit automobilístic.

Les dues opcions també contenen un punt en comú, que és la gestió de la confluència entre Marina, Aragó i la Diagonal. La idea seria transformar l’actual “illa d’asfalt” per una plaça ajardinada.

La consulta ciutadana, prevista pel proper mes de maig, ha anat precedida en els darrers anys per diverses sessions d’informació i comunicació, i per la recepció de diferents aportacions ciutadanes. En tot cas, les “dues alternatives” han estat cuinades per l’Ajuntament. L’oposició municipal ha considerat que hauria calgut dignificar l’opció C, i no presentar-la com una mera “continuació” de la situació actual sinó com un “millorament”. Per al PP, l’opció C hauria de consistir en dir, bàsicament, “tramvia no”.

Més enllà del debat sobre el tramvia, hi ha la qüestió de la dimensió de les obres requerides. Fet i fet, veïns i comerciants de la Diagonal mostren particular preocupació més que no pas pel “resultat final” pels inconvenients que implicarà la “transformació”: talls de trànsit, accés reduït a les voreres, etc. Com menys intenses siguin les molèsties, més s’estendran en el temps.

El vot en blanc o el vot per “l’opció C” (encara s’ha de veure quines paperetes deixarà introduir l’Ajuntament a les urnes) podria ser fàcilment interpretat com un vot de càstig al “bipartit” barceloní. Una altra qüestió serà la de la participació.

dijous, 18 de març de 2010

El Congrés dels Diputats vota la Llei espanyola de l’Audiovisual: mancances i amenaces

Hom havia demanat a la Llei de l’Audiovisual que avui es debatrà en text final al Congrés dels Diputats d’Espanya que atengués al caràcter de servei públic de les comunicacions audiovisuals. Això implicava també demanar que tingués present la diversitat cultural i lingüística de l’estat espanyol. Però cap avenç no s’ha registrat en aquest sentit. El model estatal-autonòmic es reitera: les televisions no-locals, d’entrada, o són estatals o són autonòmiques, i així les contempla la llei.

Després de més de vint anys de televisions privades d’àmbit estatal, s’ha comprovat quin és el lloc que ocupa la llengua catalana en les seves emissions: cap ni un, ni tan sols a tall anecdòtic. Lluny queden els temps de les “desconnexions” d’Antena3 o de Tele5. Ja sabem que aquelles desconnexions vehiculaven espanyolisme en català. Però, sense desconnexions, l’únic que vehiculen aquests canals és espanyolisme en castellà.

La Llei de l’Audiovisual contempla la creació d’un ens estatal regulador de l’espai audiovisual. En aquest sentit, des d’ERC s’ha parlat que això podria vulnerar les funcions que té el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Ja veurem quines seran les prioritats de l’ens estatal, més enllà de fer alguna jeremiada sobre els “tele-fems”. De ben segur, miraran en lupa si els mitjans de la CCMA no transfereixen imaginari espanyol a prou ritme.

Des de la Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes (FESP) s’afirma que la llei segueix “els interessos de la patronal i de les televisions privades”. Aquests interessos, de fet, ja s’haurien manifestat en el compromís de la RTVE de no passar publicitat pels canals televisius públics. No cal imaginar-se què passaria si aquest compromís es prengués també en les televisions públiques autonòmiques. Més enllà de les televisions locals i regionals privades de Barcelona i, segons com, hi hauria ben poques oportunitats per oferir productes televisius de qualitat en llengua catalana.

La Llei de l’Audiovisual fa que la ILP per resoldre la qüestió de la recepció de les televisions públiques autonòmiques més enllà dels territoris autonòmiques adquireixi una rellevància especial. I això sense oblidar la important tasca d’iniciatives privades com les Televisions Digitals Independents (TDIP).

dimecres, 17 de març de 2010

Les sis reivindicacions de la Vaga del 17 de març

En protesta contra la política educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, avui hi ha convocada una vaga amb el suport d’USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS, FETE-UGT i CGT.

El seguiment de la vaga varia molt de centre en centre. Segons una enquesta del Departament de la Generalitat, d’un 45% de centres consultats, el seguiment de la vaga global en el Principat seria del 22%. El fet que el Departament de la Generalitat hagi esmentat la xifra per dir que “la vaga no ha quallat” i que “la via de confrontació està esgotada”, mostra que les intencions del conseller Ernest Maragall és continuar el curs actual: aprofitar les estretors pressupostàries per accelerar les “reformes”.

Els punts esmentats en el comunicat conjunt dels sindicats docents reflecteixen la natura d’aquestes “reformes”. Així, els convocants manifesten que cal:
- un augment generalitzat de les plantilles de docents, amb oposició a noves retallades de plantilles, i amb l’horitzó posat en una disminució dels alumnes per aula.
- la cobertura de totes les substitucions des del primer dia. La intenció del Departament d’Educació és fer-hi front a les baixes amb hores extres o amb altres mesures que no impliquin recórrer a les llistes de substituts.
- oposar-se al Decret d’Autonomia de Centres que prepara el Departament. El Decret d’Autonomia de Centres, malgrat el seu nom, s’adreça principalment a desregularitzar les condicions laborals del professorat dels centres públics. Contra aquesta “autonomia”, els sindicats parlen d’una gestió democràtica i participativa dels centres.
- oposar-se a les propostes de calendari escolar del Departament, amb la reivindicació d’una jornada intensiva al juny.
- un treball estable i de qualitat, basat en contractacions de mitja jornada i sencera (i no pas per un temps parcial inferior).
- oposar-se als nomenaments telemàtics.

dilluns, 15 de març de 2010

Eleccions regionals a l’estat francès: els resultats a Catalunya

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la primera volta en les eleccions dels consells regionals de la República Francesa, inclosa la Regió del Llenguadoc-Rosselló.

Aquests són els resultats en el “Departament 66”, expressats, és clar, en relació al cens d’inscrits (320.498):
- s’han abstingut 169.643 persones (52,93%).
- “Tots pel Llenguadoc-Rosselló amb Georges Freche” (LDVG): 43.518 vots (13,58%).
- “Canviar en Llenguadoc-Rosselló” (LMAJ): 33.174 vots (10,35%).
- Front Nacional (LFN): 19.779 vots (6,17%).
- Europa Ecologia: 13.869 vots (4,33%).
- “A l’Esquerra, ara!” (LCOP): 12.714 vots (3,97%).
- “Retrobem els nostres valors amb Hélène Mandroux – Partit Socialista pel Llenguadoc-Rosselló” (LSOC): 10.179 vots (3,18%).
- “Aliança Ecologista Independent – Generació Llenguadoc-Rosselló” (LAUT): 6.799 vots (2,12%).
- Vots no expressos (blancs + nuls): 5.825 vots (1,82%).
- “Unió Republicana Popular” (LDVD): 1.778 vots (0,55%).
- Lluita Obrera (LEXG): 1.375 vots (0,43%).
- “La Regió – La França – La Vida” (LEXD): 1.164 vots (0,36%).
- “La Lliga del Migdia” (LEXD): 681 vots (0,21%).

Etiquetes de comentaris:

Entre Endesa i el Tripartit: manifest dels batlles de les comarques gironines

Més d’un centenar de batlles han signat un manifest quant a l’apagada elèctrica iniciada arran de la tempesta de neu de dilluns passat. Encara avui, una setmana després, hi ha milers de persones sense llum. En altres casos, l’abastiment és irregular i/o dependent de la instal·lació de generadors elèctrics.

Les reclamacions centrals del manifest són quatre:
- que les companyies elèctriques assumeixin la responsabilitat que ha comportat la manca de subministrament elèctric, i les conseqüències que se’n deriven. Aquest punt fa referència al fet que les companyies s’han escudat en el caràcter “excepcional” de la nevada del 8 de març (enfortit en l’imaginari pel fet que nevés tan abundosament a Girona o a Barcelona) per justificar una situació de “força major” que les preservi jurídicament.
- que el Govern de la Generalitat exigeixi a les companyies elèctriques el restabliment complet del subministrament elèctric a tota la població afectada, i la realització d’una auditoria de l’estat de totes les línies de distribució. L’auditoria hauria de servir per determinar els recursos necessaris per fer que no es pugui repetir una situació com la desencadenada el 8 de març.
- una revisió per part del Govern de la Generalitat dels protocols d’actuació i de protecció civil davant de situacions d’emergència. Aquests protocols haurien d’ésser més àgils i operatius, i caldria posar amb més celeritat els recursos necessaris als servei dels municipis i dels ciutadans. També caldria, diu el manifest, una revisió dels sistemes de comunicació i informació de tots els operadors (privats i públics) implicats en el territori.
- l’establiment per part de la Generalitat de línies d’ajut als municipis per fer front a les despeses assumides per recuperar la normalitat i atendre els ciutadans afectats. El manifest recorda la situació de dificultat econòmica per la qual passen les arques municipals. Es fa especial esment a les tasques de neteja de boscos i de restauració de camins.

El manifest no qüestiona, doncs, la distribució d’actors (“governants”, “servidors públics”, “prestadors de serveis públics”, “ciutadans”). El batlle de Palafrugell ha anat més enllà, en demanar de deixar de pagar les factures elèctriques a Endesa (la principal distribuïdora, gairebé única, de la zona) com a mesura de pressió. L’Ajuntament de Caldes de Malavella, més directament, ha canviat de companyia distribuïdora pel que fa a l’enllumenat públic i a d’altres usos públics. El model de liberalització del sector energètic, doncs, semblaria donar eines per “castigar” prestadors de serveis públics que no compleixin. Ara bé, pel que fa a les grans línies de distribució elèctrica, la situació sempre dependrà de la “concessió”/“propietat” de cada línia a una empresa concreta. I en aquest àmbit, fins i tot els hooligans de la liberalització hauran de reconèixer que cal un control polític si no volem acabar com a Mad Max.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 14 de març de 2010

Vallvidrera: la reivindicació d'un municipi propi aplega 864 vots

Són coneguts els vincles entre Vallvidrera i Esplugues. Però què passaria si Vallvidrera fos part del municipi d'Esplugues? Absurd? Però Vallvidrera fa part del municipi de Barcelona i, concretament, del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per als veïns de Vallvidrera, Barcelona, Sarrià o Sant Gervasi no són pas topònims propers. En tot cas, però, el moviment veïnal de Vallvidrera es considera abandonat per les autoritats del municipi i del districte. Per això, els veïns de Vallvidrera celebraven aquest dissabte una consulta sobre la constitució d'un municipi independent, segregat de Barcelona.

El cens de Vallvidrera és de 2.500 veïns majors d'edat. Un total de 871, vora un 36%, va participar en la consulta. I d'aquestos, la immensa majoria, uns 864, van votar que sí.

És un sí que té, naturalment, una doble cara. D'una banda hi ha qui considera realment que Vallvidrera requereix una independència municipal (o, si més no, un estatus diferenciat en el marc del municipi de Barcelona, bé com a districte propi o amb una altra solució). De l'altra, hi ha qui considera que únicament amb aquesta reivindicació, l'Ajuntament de Barcelona els farà cas. Gens paradoxalment, bona part de les reivindicacions tenen a veure amb el transport públic i amb les connexions de Vallvidrera amb Barcelona. I quan des del Districte de Sarrià-Sant Gervasi s'enumeren les "inversions milionàries" fetes a Vallvidrera, els veïns responen que no eren les inversions que necessitaven els veïns.

dijous, 11 de març de 2010

La llei de consultes populars en via de referèndum: una aprovació avergonyida

Amb força discreció, el Parlament de Catalunya aprovava ahir una llei de consultes populars en via de referèndum. El text de la llei, en ell mateix, no accessible, a diferència d’altres casos, des del portal del Parlament de Catalunya, cosa que ja és per ella mateixa simptomàtica.

La llei ha estat aprovada amb 70 vots a favor (PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA) i 62 en contra (CiU, PP i C’s). Les úniques esmenes que han prosperat en el debat final són les que, d’acord amb els criteris del Consell de Garanties Estatutàries, havien d’aigualir el text per esborrar la més mínima taca d’anticonstitucionalitat.

En principi hi haurà dues menes de consultes:
- consultes d’abast a tot el territori autonòmic. Seran sobre “qüestions polítiques de transcendència especial”.
- consultes d’abast municipal.

Tindran iniciativa per proposar consultes a tot el territori del Principat:
- el President de la Generalitat.
- el Parlament de Catalunya, a proposta d’una cinquena part dels diputats (és a dir de 27 diputats).
- els municipis. La iniciativa municipal haurà de cobrir un 10% de municipis (és a dir, un centenar), amb un padró global de, si més no, 500.000 habitants.
- els ciutadans. Es demanarà el suport, en forma de signatures, d’un 3% de tota la població. És a dir de gairebé 225.000 persones majors de 18 anys. Recordem que la iniciativa legislativa popular només en demana 65.000.

Aquestes iniciatives hauran de comptar amb l’aprovació (per majoria absoluta!) del Parlament de Catalunya i l’autorització de l’Estat. És aquesta autorització la que permet parlar de referèndum. No cal dir que, en general, el referèndum sempre tindrà un caràcter “consultiu”.

Pel que fa a les consultes municipals, tindran iniciativa:
- el batlle.
- una tercera part dels regidors.
- l’aval de signatures de ciutadans empadronats (un 3% del padró).
El referèndum municipal haurà de comptar amb la majoria absoluta de regidors i l’autorització de l’estat.

La discrecionalitat de l’autorització estatal ha estat el que ha dut en bona mesura CiU al vot negatiu. És, per dir-ho així, el darrer obstacle de qualsevol proposta. Però vegeu també la dificultat que presenten les iniciatives municipal i popular. I vegeu també el requeriment de la majoria absoluta per part del Parlament de Catalunya (o del consistori).

Vol dir això que no s’hauria d’aprofitar la llei? El moviment de les consultes podria fer-la servir per formular la qüestió: “Esteu d’acord amb la constitució d’un estat català independent?”. I, tot seguit, comença a arreplegar diputats del Parlament, mocions municipals i signatures. Val a dir que només amb els vots del 13D i del 28F, ja es podria presentar una proposta al Parlament. Ja sabem que el Parlament ha tombat dues propostes d’ILP en un sentit similar. Tornar a evidenciar la posició ambivalent de les forces parlamentàries pot ésser una mica cansat, però no és balder.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 10 de març de 2010

Ja heu col·laborat amb el "Top 10" de refranys catalans d'en Victor Pàmies?

En Victor Pàmies demana la vostra col·laboració per fer un llistat dels refranys que més van al cap i als llavis de la gent.

Podeu veure les bases de la participació en aquest post d'en Víctor Pàmies.

Com més diversitat de comarques, més fàcilment podrà fer un desglossament de les dades.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 9 de març de 2010

La nevada: una lluita contra els elements

Una nevada com la d'ahir és excepcional. Com deia una usuària del metro, entre Mercat Nou i Santa Eulàlia, quan tot just queien les primeres volves de neu: "si neva fort, els trens no aniran". Vaig pensar que exagerava. No pas. En qüestió d'una hora, ja nevava molt més fort i una per una les diferents línies de rodalies foren tancades (amb algunes excepcions).

Quan la neu començava a quallar, i la nevada adquiria proporcions de torb a Barcelona mateix, ja s'albirava la catàstrofe.

Usuaris atrapats als convois sentien una viva còlera en sentir per la ràdio les declaracions de Joan Boada, cap a les 5, on afirmava que no tenia notícia de cap passatger retingut en cap vagó. Efectivament, no devia tenir notícia. Els seus tècnics subordinats s'estimaven més no fer-lo patir i deixar que els responsables d'ICV-EUiA quedin una mica més desgastats. Mentre la gent restava sense llum o havia d'acollir-se en refugis improvisats per passar la nit, les lluites de palau seguien implacables.

dilluns, 8 de març de 2010

Serveis públics d'ocupació, ETTs i la dona treballadora: unes xifres

No són gens sorprenents les xifres sobre intermediació laboral que denunciaven fa uns dies des de la Intersindical-CSC.

Al Principat, un 15,2% dels contractes laborals es fan a través d'ETTs (per un 0,8% que fan els serveis públics d'ocupació). Al País Valencià la disparitat continua, si bé no tan elevada (14,5% a través d'ETTs i 2% a través dels serveis públics d'ocupació). A les Illes Balears, les ETTs tenen un paper més reduït (3,7% de la contractació) i els serveis públics d'ocupació suposen l'1,5%.

En tots els casos, però, les xifres són inferiors per a la dona, tant pel que fa a les ETTs com als serveis públics d'ocupació (Principat: 13,7% i 0,6%; País Valencià: 10,9% i 1,8%; Illes Balears: 3,7% i 1,4%). L'ocupació de la dona, doncs, es fa en percentatges superiors a través del contacte directe.

Les comparatives de taxes d'activitat o de taxes d'ocupació per sexes, però, reflecteixen només una part de la situació. L'Espai Jove de la Intersindical-CSC mostra en un document els aspectes conjunturals i estructurals de la dona treballadora als Països Catalans.

diumenge, 7 de març de 2010

Cap al Programa Marc 2011 de la CUP: un procés participatiu

Ahir 6 de març tenia lloc a Gràcia un punt de trobada nacional en el procés participatiu d’elaboració del Programa Marc 2011 de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Aquest Programa Marc 2011 ha d’ésser una eina per a ajudar a elaborar el programa electoral de les candidatures municipals d’unitat popular, i també fixarà el posicionament de la CUP respecte els temes més importants a nivell nacional.

El Consell Polític de la CUP va determinar uns vuit eixos programàtics:
- 1.- model territorial, econòmic i energètic als Països Catalans.
- 2. model urbà.
- 3. radicalització de la democràcia.
- 4. Economia i justícia social.
- 5. Cohesió social.
- 6. Promoció de la llengua i la cultura.
- 7. Model rural.
- 8. Des dels municipis Autodeterminació i Països Catalans.

Cadascun d’aquests eixos ha de considerar tres aspectes transversals: 1) polítiques de gènere; 2) joventut; 3) medi ambient.

Entre els mesos de març i de juny es faran una sèrie de jornades de treball-debat sobre cadascun dels eixos. D’aquests debats participatius i oberts, cadascun dels grups de treball redactarà les propostes de base. A la tardor hi haurà un debat general sobre la proposta de Programa Marc que en resulti, el text final del qual serà aprovat per l’Assemblea Nacional de la CUP.

dissabte, 6 de març de 2010

Tret de sortida a Esplugues Decideix

El Casal Robert Brillas ha acollit aquest migdia l'Assemblea de Presentació d'Esplugues Decideix. Fa unes setmanes ja s'ha constituït la Plataforma Esplugues Decideix, però avui era un dia fonamental per decidir si decidíem. I la resposta és afirmativa. Esplugues Decideix ha pres l'acord de tirar endavant una consulta sobre la independència nacional per al diumenge 20 de juny.

Parlem, doncs, de tres mesos i mig de feina per davant. Al mig centenar de voluntaris, caldrà sumar-ne molts més. A través del blog Esplugues Decideix podreu adherir-vos per participar en les meses de votació, en els actes de difusió, i en totes les altres tasques.

L'Assemblea també ha servit per veure l'estructuració en comissions. La Junta de la Plataforma Esplugues Decideix tirarà endavant una Comissió d'Organització i Coordinació, en estret contacte amb la Coordinadora de consultes del Baix Llobregat.

La Comissió d'Organització i Coordinació serà integrada pels responsables de cadascuna de les comissions sectorials:
- Comissió de voluntariat i mobilització: coordinarà i mobilitzarà els voluntaris d'Esplugues Decideix (inclosos els que es faran càrrec de les meses electorals).
- Comissió de logística: es farà càrrec del suport a l'organització d'actes, debats, de les tasques informatives, i del material necessari per al 20 de juny.
- Comissió de tresoreria: farà la gestió del pressupost i la cerca de finançament.
- Comissió de seguretat: garantirà el bon funcionament de la campanya de participació i de la jornada de votació.
- Comissió de comunicació: es farà càrrec del contacte amb els mitjans de comunicació i de difondre informacions.
- Comissió d'informàtica: es farà càrrec dels sistemes de comunicació que permetran la realització de la consulta.
- Comissió de participació: es farà càrrec de les eines i processos que estimulin la participació en la consulta.

Així doncs, cadascú podrà col·laborar en:
- formar part de l'equip de treball d'alguna comissió: n'hi haurà prou de posar-vos en contacte amb Esplugues Decideix i dir en quines comissions voleu participar.
- formar part de la llista de voluntaris i voluntàries per col·laborar en les diferents accions i actes que es duguin a terme fins al dia del referèndum, especialment des de final de maig.
- formar part de les diferents meses electorals en el dia del referèndum.
- fent-hi alguna aportació econòmica.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 5 de març de 2010

No hi pots faltar: Assemblea de Presentació d'Esplugues Decideix



El Casal de Cultura Robert Brillas acollirà demà al matí, a partir de les 11h, l'Assemblea de Presentació d'Esplugues Decideix. Serà el moment de posar el fil a l'agulla al full de ruta que ens ha de dur a la celebració d'una consulta sobre la independència de Catalunya, en la que hi tindran dret de vot tots els veïns dels barris d'Esplugues de més de 16 anys.

No cal dir que la participació en les tasques de preparació a la consulta és oberta a totes les persones, siguin o no empadronades a Esplugues de Llobregat.

I si no hi pots anar? Fet i fet, un dissabte al matí hi ha molta gent que treballa, gent que té altres compromisos, etc. Si no hi pots anar, també pots fer-te voluntari a través de les adreces indicats al blog d'Esplugues Decideix.

Aquest és l'ordre del dia de l'assemblea de dissabte:

1. Benvinguda assistents
2. Presentació de la plataforma Esplugues decideix
3. Informació converses amb l’Ajuntament
4. Informació general sobre les consultes i sobre l’estructura necessària
5. Economia i finançament
6. Precs i preguntes

dijous, 4 de març de 2010

El Grup d'Estudis commemora els 60 anys de 'Crònica de la Vida d'Esplugues'

El gener del 1960 apareixia el primer número de la 'Crònica de la Vida d'Esplugues'. Més de 60 anys després, la revista bimestral és probablement la degana de la premsa local del Baix Llobregat. Amb motiu de l'efemèride, el Grup d'Estudis d'Esplugues ha organitzat avui un acte commemoratiu al Teatre de l'Avenç. Presentat per Santi Campo, del Grup d'Estudis, l'acte ha comptat amb la presència de Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, i de l'actual directora de la revista, Lluïsa Morera.

Jordi Porta, que properament deixarà el càrrec de president d'Òmnium Cultural, ha contrastat l'època en què neixia la revista, que era també l'època de la fundació, en uns altres paràmetres polítics, d'Òmnium Cultural (1961) o d'Edicions 62, amb l'època actual. Si llavors, les iniciatives de la societat civil havien de suplir una administració "no tan sols aliena sinó contrària", la situació cal veure-la de col·laboració o complementarietat amb les administracions públiques. Pel que fa als mitjans de comunicació tradicionals, Porta ha alertat de l'impacte que suposa l'acceleració de la revolució electrònica. Les enquestes mostren com cada vegada més els mitjans electrònics trenquen les fronteres generacionals. Porta ha recomanat a l'equip de la Crònica de la Vida d'Esplugues un esforç per ser present a la xarxa. En un altre sentit, també ha recomanat l'adhesió de la revista a l'Associació de Publicació Periòdiques en Català (APPEC).

Morera ha recordat que una edició electrònica demana sempre una feina continuada, i que ja s'han fet gestions per mirar d'adherir la revista a l'APPEC. Més enllà d'això, Morera ha recordat la trajectòria de la Crònica des de 1960, i com la situació de llibertat va possibilitar sumar a l'aspecte de crònica també articles d'opinió que reflectissin les inquietuds de la ciutadania. Morera ha reconegut que la Vida d'Esplugues, molt sentida pels veïns del Centre, no cobreix de la mateixa manera els altres barris d'Esplugues, si bé ha recordat que ara mateix tenen en el calaix articles sobre memòria popular del carrer de Sant Llorenç o de Finestrelles.

Diverses intervencions del públic han destacat que l'arxiu de la revista a l'Hemeroteca constitueix un element de gran interès per a la història local (particularment, quant a les inquietuds culturals i socials de cada moment històric), per bé que resta pendent la feina d'indexació (per títols d'articles, temes, etc.). Interrogada sobre la relació amb El Pont d'Esplugues (la revista de l'Ajuntament) o de l'Agenda (de la Regidoria de Cultura), Morera ha contestat que en una població de 45.000 habitants hi hauria d'haver lloc per aquestes i moltes altres propostes.

Etiquetes de comentaris: ,

Sabadell, 3 de març del 2010: Un Acte d’Estat

En el marc de la campanya I’m Catalan I love freedom es feia ahir al Teatre de la Faràndula de Sabadell un “acte d’estat”. Els organitzadors, amb l’ajut d’Òmnium Cultural de Sabadell, de l’agència d’espectacles Events Catalunya, i de la plataforma Sobirania i Progrés, reeixiren a omplir les més de 1.000 localitats. La voluntat dels organitzadors és respondre a una qüestió que autodeterministes i al·lodeterministes fan al moviment de les consultes sobre la independència: “després de les consultes, què?”. Però les consultes no s’han acabades, de forma que els organitzacions ho formulaven de manera més àmplia: “Quin és el camí que ens queda fins esdevenir un nou estat?”.



L’acte arrencava amb un curtmetratge, amb guió d’Àlex Fenoll, sobre “les millores de Catalunya en un futur Estat Català”. En una sèrie de pinzellades, el film presentava l’entorn de la presidenta del Govern de Catalunya un any després de la independència. Senzillament, un país normal, o per millor dir amb totes les anormalitats pròpies dels països lliures, i ja sense les addicionals que han de patir els països esclaus.

Acabada la projecció, introduïa els parlaments Joel Joan, amb un discurs vibrant, interromput repetidament pels aplaudiments del públic.



Alfons López Tena, el primer a intervenir, va recordar que les consultes sobre la independència ja són, en elles mateixes, un acte d’estat, en tant que com les plataformes o entitats organitzadores a cada municipi es constitueixen per dur a terme una funció pròpia dels estats.



Joan Carretero dedicà la seva intervenció a insistir en la rellevància d’aconseguir, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, un nombre com més elevat millor de diputats disposats a aplicar un full de ruta immediat cap a la independència. Alhora, va dedicar unes paraules a recordar que és des d’ara mateix que hom ha de pensar en la construcció (i manteniment) d’un país viable, pel que fa al teixit industrial i a les infrastructures.



Després del parlament del líder del Reagrupament, fou el torn de l’actuació musical, iniciada pel violoncel de Marcel Casellas, i amb la veu de Titot. Titot, després, va fer un petit parlament, com situat en el mateix futur que retratava Fenoll en el seu curtmetratge. Feia la vista enrera a mitjan dels anys 1980, amb el migrat moviment independentista de Berga (“mitja dotzena”) i comprovava el seu creixement en l’èxit de la consulta del 13-D. I també “recordava” les baralles amb “socialdemòcrates, democristians, liberals i conservadors”... per redactar la Constitució, ja assolida la independència.



Tot seguit es projectà un breu missatge de Joan Laporta, que es disculpà per no haver-hi pogut assistir. Laporta afirmava que no hi ha lluita més noble que la d'un poble per la llibertat.

Després d’això prenia la paraula Josep Guia, que començava amb un record per a Miquel Duran i Tortajada (1883-1947), que enguany fa cent anys fundava el Diari de Sabadell (capturat pels feixistes el 1939, i castellanitzat des de llavors). Guia posava Duran com un exemple de l’aportació valenciana al conjunt de la nació catalana, que arrencava ja en el segle XV (amb els clàssics de la literatura catalana), continuava en el XVIII (amb l’exemple de Basset, cap de l’artilleria que defensà Barcelona fins l’11 de setembre del 1714) i floria especialment en el segle XX i XXI. Ho feia per insistir que una renúncia al País Valencià és començar amb una derrota. Segons Guia, doncs, és vital que qualsevol iniciativa contempli la totalitat de la nació, i que seran especialment les victòries en el centre les que possibilitaran la reconstitució, també, de la perifèria.



El darrer parlament va correspondre a Oriol Junqueras, que va alertar contra el cansament, la por i la defecció. Si ara ens trobem en una oportunitat especialment favorable per l’assoliment de la independència, deia Junqueras, és per l’existència d’un context internacional més favorable, no pas per unes virtuts intrínseques del moviment. Davant de les amenaces que poden paralitzar-nos o desviar-nos, Junqueras feia una crida a combinar exigència i generositat envers tots els companys en el camí de la independència.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 3 de març de 2010

Esplugues Decideix arrencarà el dissabte 6 de març (Casal de Cultura Robert Brillas, 11h, 6/3/2010)

Esplugues Decideix té la intenció de convocar una Consulta sobre la independència a Esplugues de Llobregat pel proper 20 de juny.

Aquest dissabte 6 de març, a les 11 del matí, tindrà lloc un acte de presentació, que serà alhora una assemblea de constitució, i a la qual són convocats tots els veïns d'Esplugues.

El lloc serà el Casal de Cultura Robert Brillas (carrer Àngel Guimerà, 38).

L'assemblea serà el moment de constituir les diferents comissions que es faran càrrec de la feina de preparar i difondre la consulta.

Consulteu el blog d'Esplugues Decideix per més informació i per oferir-vos com a voluntaris!

dimarts, 2 de març de 2010

El remolí de l’especulació financera (The Great Financial Crisis; J.B.Foster, F.Magdoff; MR Press, 2009)

“Wall Street bubbles; - Always the same” (Les bombolles de Wall Street – sempre el mateix) era el text que acompanyava la caricatura publicada en un número de Puck del 1901, i que serveix de portada a aquest recull d’articles de John Bellamy Foster i Fred Magdoff, editats a partir dels originals publicats entre maig del 2006 i l’abril del 2008 a Monthly Review. Fa uns dies parlàvem de The ABCs of the Economic Crisis, que Fred Magdoff i Michael D. Yates adreçaven a “descriure i explicar “la Gran Recessió”, la crisi econòmica més severa des de la Gran Depressió, en un llenguatge directe i fàcil d’entrendre”. Magdoff i Yates partien de la perspectiva teòrica de Monopoly Capital de Paul Baran i Paul Sweezy (Monthly Review Press, NY, 1968) i, tot centrant-se en el decurs de l’impacte econòmic i laboral de la crisi, deixaven per a The Great Financial Crisis un tractament més teòric de la crisi financera des del punt de mira de l’estatge oligopolístic del capitalisme madur i de la financerització de l’economia.

Per financerització de l’economia, Sweezy no entenia tant el fet que els grans grups financers controlessin amples sectors de l’economia productiva (allò que Rudolf Hilferding anomenava “capitalisme financer” en distinció al “capitalisme industrial”), com el fet que la manca de perspectives rendibles d’inversió en les economies capitalistes desenvolupades estimula la inversió de recursos obtinguts en l’economia real en productes financers com més va més complexes. Aquesta financerització de l’economia suposa de fet també un estímul per a l’economia real, ja que també augmenta les possibilitats de crèdit, i un sistema d’assegurances més versàtil i complet. La financerització creixent també va lligada a l’estímul del sector immobiliari, una altra de les “sortides” rendibles per als beneficis generats tant per l’economia “real” com per la financera. Quan les coses anaven bé la proliferació d’un mercat de derivats financers es presentava sovint com una mena de “coixí de seguretat” per a l’economia global, i com un element tan necessari com les inversions creixents en els “departaments de vendes” o en l’aprofitament de les “noves tecnologies”. Els diferents elements, és clar, s’entrelliguen, i el sector financer havia de fer un esforç considerable per a “col·locar” els seus “productes” i alhora treia partit d’unes noves tecnologies de la comunicació que enforteixen la sensació d’immediatesa en el mercat global. No cal dir que la visió dominant en les elits econòmiques és que l’actual crisi financera ha estat bàsicament un “ensurt” i que, tard o d’hora, es reprendrà el camí del “business as usual”.

El primer capítol d’aquest llibre de Foster i Magdoff arrenca en una època que ara ens sembla llunyana: el maig del 2006. I com un parell de Cassandres, ens parlen de la “bombolla del deute domèstic”, particularment de l’endeutament immobiliari i, en segon terme, de l’endeutament per al consum. Aquesta “bombolla” era el resultat i alhora motor del manteniment de la demanda efectiva dels Estats Units en un context històric de gairebé tres dècades d’estagnació dels salaris reals. En el segon capítol, avancem mig any, fins el novembre del 2006, en ple brogit del “Casino Gegant” del mercat financer de futurs, i de derivades de derivades de derivades. Les hipoteques d’alt risc eren possibles, precisament, perquè es podien empaquetar amb d’altres de no tan alt risc, i vendre-les totes plegades: el risc es diluïa i, segons es deia, se’l feia desaparèixer a tot efecte pràctic. En el tercer capítol, de desembre del 2006, Foster i Magdoff recorden el 40è aniversari del llibre de Baran i Sweezy. Si el 1966, Baran i Sweezy parlaven de “capitalisme monopolístic”, en el sentit que molts sectors són copats per un nombre limitat de grans companyies, que ja no tenen interès en caure en una guerra de preus, el mateix Sweezy, unes tres dècades després, havia d’esmenar-se en part per introduir els efectes de la “financerització”. Així per comptes de parlar d’un “capitalisme monopolístic”, a partir dels anys 1970 i 1980, Sweezy acaba per estimar-se la fórmula “capitalisme monopolístic-financer”. En el quart capítol, d’abril del 2007, Foster i Magdoff continuen amb l’exposició d’aquesta caracterització de l’economia nord-americana (i, per extensió, de l’europea i japonesa), però ho fan ja en un moment on es refreda el mercat immobiliari nord-americà i s’albiren en l’horitzó “turbulències financeres”.

En el cinquè capítol hom ja es troba en els estadis finals de la “bombolla” (abril del 2008). En el sisè capítol, redactat el desembre del 2008, Foster i Magdoff tornen a l’economia real, seriosament impactada per la crisi financera, amb una forta contenció del crèdit, un augment espectacular de les xifres d’atur i una situació clara d’estagnació. Seguidors de Sweezy, però, per a Foster i Magdoff aquesta és la situació “normal” per al capitalisme madur. A falta d’una alternativa socialista, per sortir de l’estagnació hi ha diferents alternatives. L’alternativa tecnològica, però, després de l’esclat de les “.com” en el 2000, no existeix o, si més no, no existeix amb la mateixa força que tingué l’expansió de l’automòbil en dècades passades. La recerca d’una nova bombolla financera demana quelcom per alimentar-la. Així, si hom pren l’estagnació dels anys 1930, hom recorda que no fou el New Deal de Roosevelt ni el keynesianisme qui la superà, sinó l’immens estímul de producció destructiva que suposà la Segona Guerra Mundial. Un precedent inquietant, si més no.

dilluns, 1 de març de 2010

L'estat de les consultes a 1 de març

Després de la segona onada de les consultes, aquestes són les xifres generals:

- 248 municipis consultats, amb una població agregada de 1.187.000 persones (9% de la població total) i una superfície agregada de 7.772 km2 (11% del territori).

- De totes les persones amb dret de vot (995.336) hi ha hagut:
+ 742.415 persones s'han abstingut (74,59% del cens).
+ 237.956 persones han votat SÍ a la independència (23,91% del cens).
+ 009.319 persones han votat NO a la independència (00,94% del cens).
+ 004.674 persones han votat en BLANC (00,47% del cens).
+ el vot de 921 persones ha estat declarat nul (0,09%).

Cal recordar, a més, que 175 municipis (és a dir, més dels que ho feren el 13 de desembre) faran la consulta el 25 d'abril (Esparraguera ho farà el dia 24).

Una cinquantena addicional de municipis ha constituït plataformes organitzatives, de cara al 20 de juny o en dates posteriors. I molts altres municipis es troben en procés de formació de plataformes o en procés d'aplegament de forces per poder constituir-les.