dimarts, 31 d’agost de 2010

El monestir de Sant Pere de Rodes acollirà una trobada de municipis catalans moralment exclosos de la constitució espanyola

Fa poc més de mil anys, el monestir de Sant Pere de Rodes jugà un paper central en el desvetllament cultural d’allò que començava a ser Catalunya. A partir del 1447 va començar a anar pel camí del pedregar: les guerres entre Àustries i Borbons, els pirates de la mar i els contrabandistes de la terra.



I aquest diumenge, 5 de setembre, el monestir acollirà una trobada oberta als 60 municipis que s’han declarat “moralment exclosos” de la constitució espanyola i que, en conseqüència, propugnen l’inici d’un període constituent per a la nació catalana.



La data no és a l’atzar. El 5 de setembre farà dos mesos clavats de la moció aprovada per l’Ajuntament del Port de la Selva (i el monestir és enclavat en aquest municipi). El cap de setmana vinent serà l’Onze de Setembre, i el diumenge dia 12, tindrà lloc la trobada de les plataformes locals organitzadores del referèndum popular sobre la independència.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Fer primàries abans de coalicions, o fer coalicions abans de primàries?

Un dels problemes de la retòrica democràtica és que arriba un moment que hom se l'ha d'aplicar a un mateix. I això és encara més problemàtic quan hom assum com a natural una estructura jeràrquica, i concep la democràcia com el mer assentiment d'una decisió prèviament establerta.

El 'transversalisme' s'ha omplert la boca des de fa anys, per dir que totes les malures del moviment d'alliberament nacional és que hi havia gent de dretes i d'esquerres, de catòlics i de laics, d'individualistes i col·lectivistes. La falsedat d'aquest transversalisme consisteix precisament en el fet que allò que pot ser transversal és una coalició, un front o una plataforma, però no pas una persona. El transversal professional feia colar la seva visió (gens coincidentment, una visió d'ordre) com una visió neutra.

I què ha fet aquest transversalisme quan ha foragitat els 'colors' que no es corresponien amb el "pensament únic"? Dedicar-se a la cosa de nyerros i cadells, a les bandositats de petita noblesa o de petita burgesia, etc. I uns són els 'caiguts' del 2008, i els altres són els 'caiguts' del 2010, i tot i que uns i altres, votaren conjuntament l'estatutet del 30 de setembre del 2005, ara tots es barallen per veure qui dóna per soterrada amb més vehemència la via autonomista.

No és gens estrany que la gent es quedi a casa, fastiguejada. I una veueta en la consciència ens diu que, de vegades, no fer res i quedar-se a casa, és millor que participar en segons quins fregats.

De totes formes, val a dir, que si fos una cosa de procediment, hi ha fàcil solució. Que s'han fet ja dues primàries? Dues primàries es poden creuar. Val a dir que les primàries s'hauran de creuar de totes formes. Com és lògic en aquesta mena d'estructures, les dones tendeixen a fugir amb una freqüència més elevada que els homes. I, així doncs, s'hi presenten menys dones i se les vota menys. Com que, afortunadament, la llei electoral corregeix aquest masclisme estructural, les llistes hauran de creuar-se pel que fa a raons de gènere. Llàstima que no es puguin corregir també per raons de classe o per raons de procedència comarcal.

I com es podrien creuar les dues llistes, una vegada confeccionades i feta la correcció corresponent per raons de gènere? Molt senzillament. Cada candidat té al darrera un nombre de vots. Com que el sistema de confecció és lleugerament diferent, caldria fer una ponderació adequada. Però no seria difícil de creuar candidat per candidat (i candidata per candidata) fins a omplir les llistes de 85, 18, 17 o 15 noms.

Ja sabem prou que no és una qüestió de procediment. Però, si diuen que ho és, si més no, sabrem que no és veritat.

diumenge, 29 d’agost de 2010

El referèndum popular sobre la independència no fa vacances

Ara hi ha qui ens promet o ens exigeix un referèndum sobre la independència. Crec que fan tard. Des del 13 de desembre del 2009, el referèndum ja es fa. I com que, qui tacet placet, són ben clars els resultats.

El 20 de juny del 2010, el referèndum popular va arribar a Esplugues. Res no s’acaba, però, i Esplugues Decideix continua en la seva tasca en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació.

Ara ja sabem que la propera gran data és el 17 d’octubre. Un diumenge crucial, on Tarragona, Rubí, Gavà, la Bisbal del Penedès, Vilallonga del Camp o Gósol, continuaran a decidir.

Però, és clar, quan arriben els mesos d’estiu, que són mesos de festes majors, també és un bon moment per fer arribar el referèndum a més municipis. El 27 de juny, votava Els Alamus, i el 18 de juliol Puigcerdà i Mollet de Peradala.

A l’agost ha estat el torn, anagramàtic, de Vilosell (Garrigues) i Solivella (Conca de Barberà). Precisament, avui els 600 veïns majors de 16 anys de Solivella fan el referèndum.

L’11 de setembre serà el torn de Llívia, al bell mig de la Cerdanya, i d’Alfarràs, i de Rocafort de Vallbona, que s’autodetermina doblement. I el 26 de setembre, finalment, Bell-lloc d’Urgell farà el pas.

dissabte, 28 d’agost de 2010

La precandidatura de Laia Herrera Guardiola al Parlament de la Ciutadella

Laia Herrera (*Barcelona, 1984) anunciava fa un parell de dies la seva candidatura a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) per la circumscripció de Barcelona.

Herrera va ingressar en les JERC i en ERC als 18 anys. Participà en l’elaboració del Pla de Dones de les JERC i en l’Assemblea Nacional de Dones. Adscrita al “feminisme de la diferència”, Herrera declara la seva admiració pel feminisme socialista de començament del segle XX i, particularment, per Alexandra Kollontai. En l’actualitat, Herrera treballa com a tècnica en l’Institut Català de Dones.

Activa en el moviment veïnal de Sants, participà en “l’Assemblea Cívica per un 12 d’octubre en Llibertat” i en la Xarxa Cívica i Cultural pels Drets i les Llibertats Nacionals.

Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, és sòcia de la Plataforma per la Llengua. Amb la doble perspectiva feminista i lingüística, Herrera s’ha ocupat de la qüestió de les marques sexistes i androcèntriques en els usos lingüístics.

En el seu comunicat de presentació, Herrera recordava la seva experiència en “la incorporació de la perspectiva de gènere en projectes polítics i organitzatius”.

Avui mateix, s’ha anunciat que Laia Herrera s’integra en una candidatura conjunta, formada també per Jordi Solé Camardons, Alfons Civit i Alexandre Figueres.

divendres, 27 d’agost de 2010

La proposta de referèndum d’autodeterminació de "tres opcions" per al Principat

Fins fa poc menys d’un any, el dret d’autodeterminació era essencialment una proposta teòrica que, juntament amb la proclamació de la independència, quedava per a la setmana dels tres dijous. Després de la realització, encara en curs, d’un referèndum popular sobre la independència de la nació catalana, de base local, ja no es tracta de la qüestió conceptual o teòrica del dret d’autodeterminació, com del seu exercici pràctic. D’acord amb alguns, com per exemple l’Uriel Bertran, ara tocaria que el Parlament del Parc de la Ciutadella impulsés un referèndum “oficial”. D’altres, com en Joan Carretero, consideren que allò que pertoca inicialment és la superació de la legalitat espanyola a través de la proclamació unilateral de la independència per part del mateix Parlament. No sense raó, l’Agència del Cens Nacional dels Països Catalans, dubta de la capacitat del dit Parlament ja que, en tant que institució de l’entramat constitucional espanyol, mal pot fer accions que contravinguin aquest ordenament sense perdre credibilitat. Hi ha és clar, l’opció de constituir una Assemblea de diputats del Parlament (oberta, naturalment, als diputats d’altres assemblees territorials), per dur a terme el procés constituent que pertoqués.

Però més enllà dels detalls, podem distingir ja tres blocs polítics:
- els qui s’oposen conceptualment al dret d’autodeterminació (del poble català). Uns ho fan amb arguments espanyolistes, i altres amb arguments més sibil·lins. Per exemple, el president Montilla feia allò de què “el poble ja s’autodetermina en les eleccions”.
- els qui sostenen conceptualment el dret d’autodeterminació, però defugen explícitament o implícita l’exercici per diverses raons d’oportunitat o per qüestions de respecte procedimental.
- els qui defensen l’exercici i fan esforços en aquest sentit.

Hi ha, és clar, matissos intermitjos, entre el primer bloc i el segon, i entre el segon i el tercer. Pensem, per exemple, en l’attitud ambivalent d’ICV, CiU o ERC, que mentre les direccions contribuïen a dinamitar propostes autodeterministes en el Parc de la Ciutadella, les bases exercien un paper insubstituïble de feina i suport en el referèndum popular.

En els darrers dies, hi ha una proposta que podria fer que alguns dels situats en el “segon bloc” davallessin al “tercer”. Des de la direcció d’ICV es feia un suggeriment sobre un referèndum que contemplés “tres opcions”. Aquesta idea era recollida pel president Maragall, que li donava una expressió que podem resumir en:
- opció autonomista.
- opció federal.
- opció independentista.

El subjecte d’aquest referèndum seria la Comunitat Autònoma de Catalunya i hom parteix del qüestionament de les seves relacions amb el Regne d’Espanya.

Els defensors d’aquesta proposta ja s’han manifestat repetidament en els debats sobre el referèndum popular d’autodeterminació. Recordem que Santi Campo, en el debat de Can Clota, afirmava que s’hauria sentit més a gust si el referèndum d’Esplugues Decideix hagués contemplat aquestes “tres opcions”.

Tot és discutible, naturalment. Al capdavall, introduir l’“opció federalista” crea una mica de garbuix. D’entrada podríem dir que això contribueix a dividir l’opció del “no a la independència”. Però els que la proposen, el que volen és, legítimament, afeblir el “sí a la independència”, tot convidant a una participació més àmplia.

Algú dirà que és injust que les “tres opcions”, n’hi hagi dues que vagin “més enllà” de l’statu quo vigent. Per equilibrar-ho caldria potser introduir una opció en pro de “l’estat espanyol unitari” (quatre opcions) o fins i tot una més d’“estat espanyol unitari i uniforme” (cinc opcions).

En introduir aquestes opcions, ens adonem que el referèndum proposat barreja conceptes. El subjecte d’autodeterminació no es correspon íntegrament a l’objecte d’autodeterminació. Si es tracta d’un referèndum no vinculant, estrictament consultiu, no hi hauria res a objectar. Però si la decisió és vinculant, ofereix problemes.

Suposem que guanya “l’opció federal”. Dos no es federen si un no vol. D’altra banda, quin és el concepte d’aquest “federalisme”?

El federalisme pot ser de dues menes. Pot ser un “federalisme intern” (com el de moltes repúbliques de l’Amèrica Llatina, o com el federalisme suís) o pot ser un “federalisme extern” (com l’alemany de 1848). Els partidaris de “l’opció federal” haurien de fer un aclariment més gran. Si el seu federalisme és extern, en realitat parlem d’un “confederalisme”, és a dir de la defensa de l’establiment de lligams polítics amb altres subjectes. Si el seu federalisme és intern, llavors el referèndum, tal com el proposen, té un problema.

En boca d’ICV o de Maragall, “l’opció federal” és un “federalisme espanyol”. Però un “federalisme espanyol” que parteix de la voluntat “confederal” del Principat. Ben mirat, per això no els acaba de fer el pes triar entre el “sí” o el “no” a la independència. Cas d’ésser independents, l’hipotètic estat català resultant podria, lliurement, (con)federar-se amb qui volgués. En conseqüència, ells haurien de defensar el “sí” a la independència, per seguidament, passar a defensar el “sí” a la “confederació”.

Però també tindrien l’opció de la vida del “federalisme intern”. Ara bé, si trien aquesta via, allò que volen transformar no és l’estatus de la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó l’estatus de l’estat espanyol. Però optar per aquesta via té un preu. La simbologia s’espanyolitza i s’exigeix una organització política d’abast estatal (o federal). Això sempre ha fet patir als “federals” de casa nostra. O trien una via “cantonalista” des de la “perifèria”, o trien una via de “constitució federal” des de “Madrid”.

El problema, doncs, de les tres opcions, és que han de compaginar els gustos de perspectives diverses (“hispanocèntriques”, “catalanocèntriques”, etc.). I legítimament, podrien haver-hi exigències per incorporar altres opcions al referèndum. Per exemple, els anarquistes i llibertaris podrien demanar una opció de “cap estat”. O els federalistes europeus podrien demanar “la República Federal Europea”. I les opcions són inesgotables: paniberisme, panoccitanisme, panromanisme, etc. Hom podria demanar una “República Popular Europea” o la integració de “l’Emirat de Catalunya” al “Califat Universal”, etc.

Montilla se’n fregaria les mans davant d’aquest referèndum panarquista. Ell mateix deia fa uns dies, que l’autodeterminació es fa en les eleccions. Veritat? No ben bé. Montilla juga amb la idea que, com que la majoria parlamentària, la tenen partits que no volen exercir el dret d’autodeterminació, d’això se’n dedueix que la majoria de la població no en vol l’exercici. Però per això caldria que el Parlament deixés buits una seixantena llarga d’escons, en respecte de les persones que opten per l’abstenció. Per no parlar del fet que la barrera del 3% seria impròpia. I, finalment, ens trobariem amb un Parlament que aprova un Estatut que després ha de passar per Corts i Tribunals aliens. Les eleccions a un parlament de fireta no poden fer el paper d’un procés d’autodeterminació.

dijous, 26 d’agost de 2010

La precandidatura d’Albert Blasco al Parlament de la Ciutadella i la futura federació dels Països Catalans

Albert Blasco, natural del País Valencià i resident a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme) es postulava fa uns dies com a candidat a les properes eleccions del Parlament, tot anunciant la seva participació a les primàries del 4 de setembre de Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).

Blasco, doctor en història contemporània i professor universitari, va ingressar a ERC el 2006, després d’una trajectòria en el moviment independentista. La formació del segon tripartit i l’evolució posterior, l’ha fet molt crític amb la direcció.

Les dues raons que ha adduït Blasco per la seva candidatura tenen a veure amb la territorialitat. En primer lloc, com a veí de Sant Cebrià de Vallalta, reclama que “a la demarcació de Barcelona els petits pobles han de sentir-se també protagonistes i per tant han de tenir cabuda a les llistes”. Blasco recorda la rellevància de les petites poblacions en la gestió del territori.

La segona raó té a veure amb el fet d’haver nascut al País Valencià. Blasco defensa una “futura federació dels Països Catalans” i retreu a molts principatins haver abandonat aquesta idea “per la seva dificultat”.

La independència dels Països Catalans, segons Blasco, hauria de fer en dues etapes:
- independència de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya.
- desenvolupament, per part d’aquell estat català independent, de “polítiques socials, culturals i econòmiques” que promoguin que “la voluntat de valencians i balears es vagi decantant per un futur plegats”.

dimecres, 25 d’agost de 2010

La precandidatura de Jordi Cadierno i “l’objectiu final de la reunificació dels Països Catalans”

Jordi Cadierno (*Nou Barris, Barcelona, 11.9.1960) va anunciar ahir la seva precandidatura al Parlament del Parc de la Ciutadella, dins de les eleccions primàries de la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI).

El 1977 ingressà en el PSUC (agrupació del Guinardó). Fou empresonat durant 12 dies el 1978 per una pintada “contra el terrorisme d’estat i la monarquia franquista”, que demanava el “boicot a la constitució antiobrera”. En aquest empresonament faria la seva primera vaga de fam. Durant l’empresonament dels Joglars (1979) per la representació de La Torna, va realitzar una nova vaga de fam i una plantada, no només davant de la presó, sinó també davant de la seu del CC del PSUC, per protestar la passivitat del partit davant d’aquest empresonament. Expulsat del PSUC, s’integrà en el Partit Obrer Revolucionari (POR), on militaria fins el 1989.

En els anys 1980 participà en el moviment veïnal del Turó de la Peira i, particularment, en les mobilitzacions dels residents en immobles amb aluminosi. Va fer estudiar secundària en l’IES Patronat Ribas, i després ingressà en la Facultat de Geografia i Història per la UB. En el curs 1986-1987 va participar en una vaga de fam d’estudiants contra els projectes de l’espai universitari europeu. També fou actiu en el moviment de protesta contra la invasió nord-americana d’Irac (1991) i en el moviment de solidaritat amb la insubmissió. El 1991, es llicenciava en Geografia i Història.

Durant uns anys fou professor interí de l’ESO. El 1998, entrà com a administratiu en l’Institut Català de la Salut, on restà fins el 2009, per tornar a fer de professor interí de secundària.

Veí de Badia del Vallès, el 2005 va entrar en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però l’evolució del govern tripartit, el va fer sortir-hi i associar-se a Reagrupament. Arran de l’experiència com a observador en el referèndum d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, va participar en l’impuls del moviment autodeterminista de Badia. Una moció en aquest sentit aconseguí l’aprovació per majoria absoluta en el consistori badienc. Fou llavors que es creà Badia Decideix, de cara a organitzar el referèndum sobre la independència quan hi hagi prou voluntaris al municipi per tirar-lo endavant.

Per Cadierno, allò que cal ara és la “unitat de totes les forces independentistes catalanes disposades a declarar unilateralment la independència” del Principat, i amb l’objectiu final posat en la “reunificació (confederació) dels Països Catalans”.

dimarts, 24 d’agost de 2010

La precandidatura de Jordi Solé Camardons al Parlament de la Ciutadella

Fa uns dies, el lingüista Jordi Solé Camardons anuncià la seva candidatura al Parlament, per la circumscripció de Barcelona. Amb aquest motiu, concorrerà a les primàries de la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI), que tindran lloc el proper dissabte 4 de setembre.

Jordi Solé Camardons (*1960) és conegut particularment per les seves contribucions a la sociolingüística i a la història de la llengua catalana. Però aquestes contribucions són indestriables de la seva trajectòria política.

El 1977 ingressà a Esquerra Nacional, on tingué Toni Strubell o Patrícia Gabancho de companys de militància. El 1980 entrà en el PSAN. En l’etapa d’estudiant universitari, fou un dels impulsors de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU). També fou actiu en els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i en els Grups de Defensa de la Llengua (GDL). El 1983 es creava el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), però arran de l’escissió de 1987, Solé Camardons restà allunyat de les organitzacions polítiques.

Llavors ja era, des de feia uns quants anys, professor de llengua catalana i literatura en centres de secundària. En els anys 1990 és una de les veus crítiques de la política lingüística de la Generalitat. Era alhora membre del Consell de Redacció de la revista Escola Catalana, d’Òmnium Cultural, i fou un dels impulsors de la Federació d’organitzacions per la llengua catalana (FOLC). Actualment, Solé Camardons és secretari de la FOLC. Cal destacar les seves contribucions sobre l’anàlisi històrica i actual de les diverses posicions del catalanisme.

L’any 2000, ingressà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El 2005, deixà l’activitat docent per treballar com a assessor de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC) al barri de l’Eixample. L’estiu del 2009, abandonà ERC, i se sumà a Reagrupament. Paral·lelament, creat catedràtic d’institut, el proper curs tornarà a les tasques docents en un institut de secundària de Premià de Mar.

Per Solé Camardons, SCI té la independència com una “proposta real” i com a “nucli central” del projecte, i per això en dóna suport. Les seves àrees d’interès són l’educació, l’ensenyament, la cultura i la llengua. Certament, foren aquestes les mateixes raons que van impulsar Solé a ingressar a ERC. Difícilment, hom es pot espolsar la sensació de déja vu...

diumenge, 22 d’agost de 2010

Les llengües no tenen drets

Les llengües no tenen drets. Aquesta és una obvietat que, alhora, constitueix una frase favorita dels qui bescanten les timidíssimes (i heterogènies) polítiques lingüístiques del Govern d'Andorra, de les dues Generalitats, del Govern Balear i dels Consells Insulars, i àdhuc del Consell Departamental, de la Sindicatura de l'Alguer i de les autoritats locals dels municipis de la Franja. Com que "les llengües no tenen drets", els agrada de fer soroll, i apareixen fins i tot en els reports habituals de "drets humans" dels govern nord-americà.

Efectivament, les llengües no tenen drets. Els drets els tenen les persones. Però, no sé sap ben bé com, resulta a la fi que els drets lingüístics depenen de les llengües que fan servir. És a dir, que les llengües no tenen drets però en condicionen l'exercici. I ja no només dels drets lingüístics, sinó de tots els altres drets. La imposició lingüística més brutal és la que no es nota. Totes les societats amb una única llengua imperial com a llengua oficial acaben per produir una segmentació de la ciutadania en diferents graons segons com dominen la dita llengua (és a dir, com dominen l'estàndard sacralitzat de la llengua corresponent).

En aquest dies, es comenta el recurs presentat al TC per la Defensoria del Pueblo d'Espanya. Encara que "les llengües no tenen drets", la Defensoria aprecia que el fet que el català sigui considerada "llengua preeminent" és una violació dels drets. S'escuda, és clar, que, d'acord amb l'ordenament jurídic, cap llengua no pot ser més oficial que la llengua castellana en cap part de l'Estat. Un argument jurídicament impecable. Però que, alhora, ens mostra que hi ha llengües que sí que tenen algun dret.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XXV): Carles Hug de Borbó-Parma i el socialisme autogestionari d’arrel carlina

Aquesta setmana s’ha mort a Barcelona Carles Hug de Borbó-Parma. El passat 8 d’abril havia complert els 80 anys. Feia temps que era allunyat de la vida política i ideològica. No havia renunciat mai a la pretensió sobre la corona espanyola, i en aquest sentit disposava encara del reconeixement del Partit Carlí. Ideològicament, en tot cas, ja fa un temps que s’havia apartat de les idees del socialisme autogestionari d’arrel cristiana, tot defensant una formulació més humana del sistema econòmic actual. En la tradició liberal i progressista catalana, el carlisme és (o era) sinònim de reaccionarisme, de groguisme, d’espanyolisme (passeu-me les redundàncies). Justament per això l’evolució que Carles Hug imprimí al Partit Carlí, en un sentit autogestionarista (en la relació entre classes) i federalista (en la relació entre pobles), el fa una figura “insòlita”. Fou llavors, que des de l’esquerra marxista hom cità de nou a Marx per recordar que, en el temps de la primera guerra carlina, “els liberals eren les idees sense poble, i els carlins eren el poble sense idees”. L’evolució coetània de l’esquerra d’alliberament nacional tant al País Basc com als Països Catalans, percebia també l’ambivalència de la carlinada pel que fa a l’evolució de les nacions ibèriques en el temps de transformació capitalista i de la construcció de l’estat constitucional a partir de la monarquia dinàstica.

Podríem començar, doncs, amb la trajectòria del moviment carlí. I podríem dir que és un moviment dinàstic, sorgit arran de la qüestió successòria d’una rei, Ferran VII, que canvia la llei successòria en favor de la filla i en detriment del germà. I podríem dir que és un moviment tradicionalista i absolutista (“Dios, Patria, Rey”). L’enfrontament entre “carlins” i “isabelins” (o entre “tradicionalistes” i “liberals”) té formes “modernes” però també formes “pre-modernes”. Així, sovint, l’arrenglerament, el decideixen antigues afinitats i discrepàncies de nivell social, comarcal, local o familiar. Ciutats, viles o pobles poden adscriure a tal bàndol, d’acord amb les tensions prèvies (p.ex. entre el cap de comarca i el camp, etc.). D’altres, com Ramon Cabrera, es fan carlins més degut a l’atzar que no pas a la necessitat. De les “tres guerres carlines” clàssiques, cal veure la diferència de context polític i social de la primera i la segona respecte de la tercera. Podem fer també un seguiment de les “institucions carlines” i, principalment, del “pretendent”. Un pretendent que no s’acaba mai de coronar rei, però que incorpora la numeració monàrquica: Carles V, Carles VI, Carles VII, etc. Els carlins del segle XIX ja adopten formes que recorden allò que Marx definia com a “socialisme reaccionari”. Sorgeix el Tetralema (“Dios, Patria, Rey, Fueros”), especialment adaptat a les reivindicacions dels territoris bascos i de l’ex-Corona d’Aragó. I, alhora, els carlins s’incorporen al sistema polític de la Restauració, com l’ala més dretana. El canvi de pretendent, fa que els “carlins” passin a ser “jaumins”. Al vermell i negre del moviment cenetista, ells hi oposen el groc de la tradició, i són l’ànima del Sindicat Lliure (d’ací el sentit de la designació de “groguista”). Aquesta evolució culmina el 18 de juliol del 1936. L’aixecament és un aixecament militar, però el component polític de masses el forneixen el falangisme castellà i el carlisme navarrès. Frustrat el ‘putsch’, se’n segueix una ‘guerra’. El bàndol facció es fa dir ‘bàndol nacional’ i parla d’una ‘guerra d’alliberament nacional’ o d’una ‘croada nacional’. El 1937, el Decret d’Unificació, estableix com a partit únic la FET de las JONS, síntesi del “franco-falangisme” i del “franco-carlisme”.

Mentrestant, el 1936, la dinastia carlina s’ha exhaurit en la seva línia masculina. Un grup s’adherirà a la candidatura de Carles Pius (Carles VIII), nebot del darrer pretendent. Uns altres, aplicant la “llei sàlica”, recauen en Alfons XIII, com també ho fan els “blancs d’Espagne” (però amb la pretensió de la corona francesa, que el comte de Chambord, el frustrat Enric V, havia deixat vacant per als que no podien empassar-se els orleanistes). Però el gruix del moviment, aplica el testament del darrer pretendent, i adopta la línia dels Borbó-Parma, i fan de Xavier, el “regent”.

Reculem, però, uns quants anys. Aquest Xavier de Borbó-Parma era casat amb Magdalena de Borbó-Bousset. El fill gran del matrimoni, Hug, havia nascut a París el 8 d’abril del 1930. Era, doncs, en la línia principal del Casal de Borbó-Parma. Quan Xavier esdevé “regent” per als carlins, afegeix aquesta pretensió, a la pretensió dels ducats de Parma i de Plasència (units des dels anys 1860 al Regne d’Itàlia del Casal de Savoia).

Amb l’aprovació de la Llei de Successió a la Presidència de l’Estat, el triomfant règim franquista definia l’Estat Espanyol com una monarquia. Però ajornava sine die l’entronització de cap monarca o regent. El successor el designaria Franco mateix. D’aquesta manera, part de les pugnes entres els sectors dirigents del franquisme es van vehicular al voltant d’aquesta qüestió successòria.

El desgavell de la dinastia alfonsina facilitava les coses a les aspiracions carlines. En efecte, dos fills d’Alfons XIII, Jaume i Joan, tenien els seus particular seguidors. En el bàndol carlí, la candidatura a la regència de Xavier Borbó-Parma (després transformada a candidatura a rei, com a Xavier I, a partir del 1952) ja havia quedat consolidada. Aquests tres pretendents, però, eren massa grans. És a dir, podien fer ombra a un Franco gens disposat a fer el paper de “reina mare”. D’aquesta forma, van guanyar espai els fills dels tres respectius borbons.

Hug de Borbó-Parma i Borbó-Bousset ja havia esdevingut Carles Hug. A Espanya, és, dinàsticament, el “príncep d’Astúries”. A França és fill de resistent i de represaliat pel nazisme. A Bèlgica, és fill d'un veterà de guerra que ha lluitat contra Alemanya en dues guerres mundials. A Anglaterra, és estudiant de Ciències Econòmiques a Oxford, en un moment caracteritzat pels triomfs del “post-keynesianisme” en la reconstrucció i estabilització de l’economia europea. A Alemanya, en un sentit semblant, treballa per un temps en el Deutsche Bank. La influència del pare i del catolicisme belga l’allunya dels qui consideren el carlisme una mera pota més del franquisme.

La primera visita de Carles Hug a Espanya es produeix el 1956, a 26 anys. Fou el primer d’una sèrie de viatges, alguns dels quals acabaren amb expulsions per part de les autoritats. Els carlins partidaris de Xavier pretenien organitzar-se políticament, tan dins com fora de les estructures oficials. Però la mateixa realitat del franquisme, clivella el carlisme en una sèrie de cercles, que es mouen en la semiclandestinitat o en la clandestinitat, o fan el paper d’incontrolats al servei del règim. En l’estiu del 1962, va treballar en la mina asturiana de El Sotón, i a partir de llavors comença a connectar amb els sectors obrers (Moviment Obrer Tradicionalista) i estudiantils (Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes) del carlisme.

Mentre un corrent de joves de tradició carlina comença a evolucionar cap a l’esquerra marxista (com, per exemple, Alfons Carles Comín), uns altres pretenen renovar el carlisme. En certa manera, l’antiliberalisme és una forma d’anticapitalisme. I, pel que fa a l’arrelament religiós, el Concili Vaticà II suposa un reforçament dels postulats del ‘catolicisme social’. Hi ha la sensació que les transformacions econòmiques (el ‘desarrollismo’) crearan unes tensions socials que, o el carlisme (i el catolicisme) sap resoldre, o l’acabaran de soterrar.

Però, de moment, aquestes reflexions no canvien la visió pública que hom té del carlisme a Espanya o a Europa. En són una mostra les reaccions públiques davant l’anunci del compromís matrimonial de Carles Hug amb la princesa neerlandesa Irene. La premsa no sap si començar pel catolicisme del promès o per les vinculacions amb el franquisme, o amb tot l’entramat de l’extrema dreta europea. El matrimoni, celebrat el 29 d’abril del 1964 a Santa Maria Maggiore (Roma), sembla un triomf del catolicisme contra el calvinisme.

El règim franquista, però, ja havia donat signes que el seu favorit era l’infant Joan Carles, el fill del comte de Barcelona. El ‘recanvi’, en tot cas, era el seu cosí Alfons, que acabaria per casar-se amb la néta més gran del dictador. Carles Hug s’havia tornat ja massa ‘vermell’, i l’expulsió del 1968 fou una mica més brusca que les anteriors. El 1969, Joan Carles era proclamat “Príncep d’Espanya”, és a dir successor a la presidència de l’Estat amb el títol de rei.

Mentrestant, neixien els fills de Carles Hug i Irene: Carles Xavier (*1970), Margarida (*1971), Jaume (*1972) i Maria Carolina (*1974). El Partit Carlí ja adoptava una orientació “autogestionària” i “federalista”. I, en conseqüència, figurava en els projectes unitaris de l’oposició antifranquista i en les plataformes de l’esquerra obrera i en els moviments d’emancipació nacional.

No tots els carlins eren d’acord amb aquesta evolució. El germà de Carles Hug, Sixt Enric, oferia una altra alternativa d’evolució. Tot potenciant l’arrel tradicionalista i catòlica, s’apropava a la plèade de moviments d’extrema dreta d’Europa i de Sud-amèrica. En la divisòria cultural entre l’“extrema dreta” i l’“extrema esquerra”, Enric quedava en la primer, i Carles Hug en la segona. Els plantejaments polítics de Carles Hug es reflecteixen a “Qué es el Carlismo” (1976) i a “La vía carlista al socialismo autogestionario”. Si mirem les trajectòries dels dos germans, i les comparem amb els posicionament democràtic del pare i, especialment, del socialisme d’una de les germanes, Maria Teresa, qui sembla fer més marrada no és Carles Hug, sinó Sixt Enric. Sixt Enric retreurà sempre a Carles Hug haver supeditat el carlisme a la "revolució" (ja fos en la forma liberal o modernista, socialista o obrerista, o federalista-separatista).

El 8 d’abril del 1975, Xavier abdicava dels seus drets a la Corona Espanyola. Carles Hug es convertia en pretendent (Carles Hug I) i assumia la presidència del Partit Carlí, el qual adoptava una estructura federal. El 22 de novembre del 1975, Joan Carles (I) era proclamat rei per les Corts franquistes.

El març del 1976, volà cap a Madrid, però les autoritat no el deixaren sortir de l’aeroport. En un segon intent, sí aconseguí d’arribar a Montejurra. La trobada anual de Montejurra, s’havia convertit en el gran aplec del Partit Carlí (i del moviment carlí, en general). Carles Hug, com en anys anteriors, havia convidat a diverses formacions d’esquerra. Però els partidaris de Sixt Enric havien fet una altra convocatòria, oberta a organitzacions anticomunistes italianes i argentines. Els militants del Partit Carlí foren agredits, i dos en resultaren morts. El paper del govern espanyol d’Arias Navarro i del ministeri de l’Interior (a càrrec de Fraga) era denunciat per l’oposició democràtica. Els fets de Montejurra assenyalaren l’escissió entre les dues branques del carlisme: Sixt Enric seria finalment reconegut com el Portaestandard de la Tradició per part de la dreta carlina.

El desembre del 1976 s’aprova la Llei de Reforma Política. La legalització de partits té lloc a diferents ritmes: primer els conservadors, democristians, liberals i socialdemòcrates; després el PCE i el PSUC; i, ja després de les eleccions, els partits republicans i/o les formacions polítiques de les nacions oprimides. El mateix Carles Hug no va poder instal·lar-se definitivament a Espanya fins a finals del 1977. El 7 de març del 1978 tingué una audiència amb el rei Joan Carles I, i la nacionalitat espanyola no la va rebre fins el 1979. Gràcies a això, va poder encapçalar les llistes de la circumscripció navarresa del Partit Carlí en les primeres eleccions constitucionals (1979). Aconseguí un 7,7%, insuficient per arribar al Congrés dels Diputats.

El resultat electoral a Navarra era francament decebedor. La reforma s’havia consolidat, i el Partit Carlí no s’adaptava a la nova situació. Les tensions entre els qui defensaven la integració al sistema polític i els qui propugnaven una oposició al sistema, es deixaven notar. El novembre del 1979, Carles Hug renunciava a la presidència del partit, i l’abril del 1980 es donava de baixa com a militant.

El 1981 es divorcià d’Irene, i emigrà als Estats Units, on aconseguí una plaça de professor a Harvard. De forma efectiva, Carles Hug abandonava la política activa. El 1999 s’instal·là a Brussel·les.

De totes formes, Carles Hug era encara considerat el representant de la dinastia històrica per part del Partit Carlí. I mantingué l’exercici com a cap del Casal de Borbó-Parma i com a pretendent carlí. Les posicions polítiques de la seva darrera època es plasmen a Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004). Per a sectors del Partit Carlí assenyalen un allunyament respecte de les formulacions del socialisme autogestionari. El seu germà Sixt, en feia befa, per dir que s’havia convertit finalment al globalisme liberal.

Ja molt malalt, a començaments de mes, encomanava als carlins per darrera vegada: “continueu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid, esdevé el nou cap de la dinastia.

dijous, 19 d’agost de 2010

Francesc Santacatalina i l’emancipació obrera dels pobles

En l’edició definitiva de 1940 de Sternstunden der Menschheit (Hores estel·lars de la humanitat) de Stefan Zweig són dues les narracions que clouen aquest seguit d’històries sobre moments cabdals. La primera, Der versiegelte Zug (El tren segellat), cobreix el matí del 9 d’abril del 1917, quan Lenin pren a Suïssa el tren que el durà de retorn a Rússia després de 14 anys d’absència. La segona, Wilson versagt (Wilson fracassa), arrenca el 13 de desembre del 1918, quan el president Woodrow Wilson es disposa a creuar l’Atlàntic per assistir a la Conferència de Pau de París: és el primer president dels Estats Units que viatja a Europa.

Deia Zweig que eren aquestes Sternstunden les que marcaven les dècades o els segles posteriors. Com dècades després havien d’establir Stephen Jay Gould i Niles Eldredge per a l’evolució biològica, hi ha un equilibri puntuat: llargs períodes d’estabilitat són interromputs i capgirats per transformacions sobtades. Unes transformacions sobtades, tot s’ha de dir, que s’han covat en la perifèria d’aquella estabilitat.

En la trajectòria política i sindical de Francesc Santacatalina (l’Alcúdia, 14.4.1950 – València, 17.8.2010), “hores estel·lars” de la primera meitat del segle XX han tingut una fonda influència. El triomf de la revolució russa, la creació de l’estat soviètic, l’assumpció del dret d’autodeterminació per la Tercera Internacional, l’aïllament internacional de la Unió Soviètica, l’expulsió de Trotski i la creació de la Quarta Internacional. Santacatalina va nàixer un 14 d’abril. Vint-i-nou anys abans, el naixement de la Segona República espanyola obrí (i tancà després) les portes a la formulació d’un valencianisme republicà i progressista. Però al 14 d’abril li seguí un 18 de juliol, que arribà a València (des de dins i des de fora) un 30 de març. Encara podríem retrocedir més segles: la Primera Germania de començament del segle XVI o la Segona Germania de final del segle XVII. O en la Guerra de Successió espanyola, que al Regne de València fou una autèntica Tercera Germania.

Fos com fos, aquesta memòria era recollida per la Germania Socialista. Si les primeres germanies havien estat (entre d’altres coses) una de les primeres mostres a Europa de la revolució burgesa antifeudal, la Germania Socialista (GS), fundada el 1970, era un “grup de treball polític per a la revolució socialista”. Part de la militància de la GS provenia del Partit Socialista Valencià (PSV), i una bona part eren vinculats a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València.

Francesc Santacatalina s’incorporà a la GS des d’una posició comunista, cada vegada més identificada amb la Quarta Internacional: revolució permanent, caracterització crítica del bloc soviètic, etc. GS incorporava també tendències llibertàries. En les protestes contra la urbanització del Saler, GS incorporava també un front de defensa del territori.

Realitzada la “transició espanyola” i iniciat el procés autonomitzador al País Valencià, Santacatalina formà part del grup de trotskistes que confluiria en el Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI).

Encara més tard, Santacatalina fou actiu en la Unitat del Poble Valencià (UPV), coalició de forces valencianistes, que el 1998 va confluir en el Bloc Nacionalista Valencià. Part de la militància d’UPV, entre ells Santacatalina, discrepà de l’aliança, i fundà Esquerra Valenciana (EV). Es tractava de reemprendre les sigles de la formació històrica del valencianisme republicà d’esquerres dels anys 1930. La nova Esquerra Valenciana defensava el dret d’autodeterminació del poble valencià, i proposava una República Valenciana independent, en el marc d’una Confederació dels Països Catalans.

En els darrers anys, però, Santacatalina havia dedicat la major part dels esforços a l’activitat sindical. Quan era treballador a la Ford d’Almussafes, havia militat en la Federació del Metall de l’UGT i, més tard, passà a la CNT. Finalment s’integrà en la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

dimecres, 18 d’agost de 2010

Francesco Cossiga i el dret d’autodeterminació

No gaires vegades quan en un obituari d’una persona traspassada als 82 anys, hom parla de “pèrdua irreparable”, ho fa en un sentit literal. I justament en aquest sentit s’expressaven alguns mitjans de comunicació de casa nostra. Recordaven al Francesco Cossiga que s’havia posicionat (teòricament i pràctica) pel dret d’autodeterminació de bascos i catalans, i que s’havia embrancat en alguna polèmica amb els elements espanyols partidaris de l’al·lodeterminació de catalans i bascos.

Aquest posicionament de Cossiga no anava acompanyat pas d’un qüestionament del mateix dret d’autodeterminació per a la seva pròpia Sardenya. I el nacionalisme italià li traïa en fer befa del dret d’autodeterminació (dut fins a la seva lògica conseqüència) pel que fa als pobles del Tirol del Sud.

Contradicció? No pas. El dret d’autodeterminació en l’època dels imperialismes rivals sempre es propugna pel pobles sotmesos a l’imperi enemic, no pas als sotmesos a l’amic, ni que sigui per al propi poble.

Per als mitjans de comunicació italià, l’atenció se centra en l’època àlgida de la carrera política de Cossiga, entre els 48 i 64 anys: ministre de l’interior (1976-1978) en els anys de plom (dimitirà arran de l’assassinat del segrestat Aldo Moro), president del Consell de Ministres (1979-1980), president del Senat (1983-1985), president de la República (1985-1992). Un cursus honorum típic dels grans dirigents democrata-cristians de la ‘Primera’ República Italiana. El retir com a ‘senador vitalici’ i ‘president emèrit’, però, l’ha fet en els agitats anys de la ‘Segona’ República. Això sol ja explica l’existència de dos Cossiges.

N’hi ha, però, un tercer. És el primer Cossiga. Cossiga va nàixer a Sàsser el 26 de juliol de 1928. Encara que els mitjans italians pronuncien sovint Cossìga, el cognom és Còssiga, que no és més que una de les formes del nom de l’illa veïna. El Casal de Còssiga pertanyia a la burgesia ennoblida sassaresa. Cosí segon de Cossiga era Enrico Berlinger, dirigent del PCI. En el 1945, però, Francesco Cossiga s’inscriu en la Secció Sassaresa de la Democràcia Cristiana. Estudiant avançat, s’emancipa legalment als 17 anys, i als 20 anys es gradua en dret, alhora que es forma políticament a la Federació Universitària Catòlica Italiana (FUCI). Inicia llavors la seva carrera docent a la Universitat de Sàsser, es doctora en jurisprudència, i guanya la càtedra de dret constitucional.

A 30 anys, Cossiga és una de les figures més destacades de la ‘nova generació’ (la que va arribar a la majoria d’edat amb la república) en el partit, que tenen el malnom mediàtic de ‘giovani turchi’. El 1958 és elegit diputat. Però el relleu generacional es fa esperar. Fins el 23 de febrer 1966 no ocupa el primer càrrec executiu, com a subsecretari de Defensa. I, tanmateix, dels companys de generació és dels primers a accedir al càrrec de ministre (el 12 de febrer del 1976, a 48 anys, com a ministre d’Interior), i també serà el president del Senat i el president de la República més jove.

Els anys de Cossiga en el ministeri d’Interior són els anys de les morts de militants d’esquerres com Pierfrancesco Lorusso, a Bolonya, i Giorgiana Massi, a Roma. El març del 1978, les Brigate Rosse segresten Aldo Moro. Finalment, apareix el cadàver del dirigent democristià, i Cossiga presenta la dimissió. Cossiga sempre ha recordat aquelles setmanes, com les més tenses de la seva vida. A 50 anys, entrà de sobte en la vellesa, i li va fer la sensació que els cabells blancs i les taques li havien sobrevingut durant el segrest de Moro.

En tot cas, la carrera política de Cossiga no s’aturava. Durant gairebé 15 mesos (una eternitat en l’època) fou cap del govern italià (8.1979-10.1980). L’escàndol més greu d’aquest govern, fou la suposada implicació de Cossiga en la fuga de Marco Donat Cattin, el comandante Alberto de Prima Linea, un grup d’armat d’esquerres. Cossiga hauria filtrat a Cattin (fill del senador Carlo Donat Cattin, un dels més destacats de l’ala social de la DC) que era a punt d’ésser detingut. Els cercles simpatitzants al PCI sempre deixaren anar que Cossiga havia comès filtracions similars amb els segrestadors d’Aldo Moro.

Cossiga ja no reprendria mai més cap càrrec executiu. Quedà allunyat de la vida política, fins que el 1983, elegit senador, fou nomenat President del Senat. El 1985, en l’elecció del President de la República, Cossiga aconseguí una majoria inèdita d’electors (752 de 977). El votaren democristians, socialistes, comunistes, republicans, liberals, socialdemòcrates i els independents d’esquerres. En conseqüència, Cossiga adoptà el paper de president de consens, de president notari. Semblava ja tancada l’agitació dels anys 1970, i el sistema polític italià, amb el seu Pentapartito i amb el seu PCI, semblava gaudir de governs successius establement inestables.

Per a Cossiga, la fi d’aquest període fou propiciada per la caiguda del mur de Berlín, la fi del bloc soviètic i, en conseqüència, de la guerra freda. El sistema polític italià patiria seguidament una forta transformació. Alhora, Cossiga deixava de ser el “president notari” per transformar-se en una de les consciències crítiques de dins el sistema. És el Cossiga “picconatore”. Els casos de corrupció, especialment de la DC i del PSI, foren motors d’aquesta transformació, amb la “judicialització” de la política institucional. L’autoliquidació del PCI seria un altre motor. El més rellevant era que la pugna històrica entre democristians i comunistes s’havia de reformar completament per donar pas a una democràcia que abandonés les ja inútils andròmines del paternalisme “cristià” o “socialista”.

Hi ha moltes lectures de l’enfonsament de la “Primera República”. Cossiga llegia en l’enfonsament de la “Primera República” no pas tant l’aparició de nous fenòmens com la desaparició de fenòmens ja existents. Tot l’entramat del “Pentapartito” tenia lògica, en tant que contraposició al PCI, el més potent i arrelat dels partits “eurocomunistes”. Si el PCI devenia un Partit Democràtic de l’Esquerra o qualsevol cosa perfectament assimilada al sistema capitalista, com dimonis hom podia tolerar la persistència de tots els vicis del Pentapartito. Cossiga hi veia la mà de la CIA. El 1989, per exemple, la CIA ja no tenia cap interès de veure una nova edició d’un govern Andreotti, segons Cossiga pel fet que el filoarabisme d’Andreotti ara ja no era compensat per cap utilitat “contracomunista”.

És en el període 1990-1992 que es forja el nou Cossiga, el darrer Cossiga, síntesi de la nova època i d’aquell antic jove turc de Sàsser. Res de “president notari”. La piconadora presidencial no esgota el mandat: dos mesos abans, el 25 d’abril del 1992, anuncia la seva dimissió, que es fa efectiva tres dies després.

El presidents emèrits de la República ocupen plaça vitalícia de senador. Voten. La DC ja ha quedat fa temps dinamitada, i encara és llunya l’època del rearrenglerament d’una nova destra i d’una nova sinistra. Fins el febrer del 1998, Cossiga no impulsa una nova formació política, la Unió Democràtica per la República (UDR) amb la que prova de crear un centre cohesió per als ex-democristians. El projecte d’UDR dóna pas el 1999 a l’UDEUR. El 6 de novembre del 2003, Cossiga abandonà l’UDEUR i s’inscriu en el “grup per les autonomies”, que inclou senadors de moviments nacionalistes i regionalistes.

El darrer Cossiga, doncs, qüestionà la distribució de competències de l’estat italià. Defensava una autonomia més efectiva per a les regions, no únicament per a les regions amb estatut específic (Sardenya, Sicília, Aosta, Trentino-Süd Tirol, Venècia-Júlia-Friül) sinó també per a les regions d’estatut regular. Més que no pas el procés de desconcentració (al capdavall, sempre creixent tant a la república italiana com a la francesa) pensava en una ‘descentralització’ a l’estil de les comunitats autònomes espanyoles. De fet, Cossiga havia declarat (als mitjans catalans) que el seu autonomisme derivava de les visites realitzades a Barcelona.

El paper de Cossiga com a renovador de la “democràcia cristiana” el feia topar amb la direcció que el moviment democristià prenia a Itàlia, a Europa i al món. Els democristians semblaven destinats a oferir una coberta als conservadors en el seu trànsit “cap al centre”. Això implicava, és clar, que els democristians es fusionessin en l’amalgama “liberal-conservadora”. Però, què volia ser liberal? I què calia conservar? L’estil antisocial i reaganista del Partit Popular Europeu (PPE) no anava amb Cossiga. Paga la pena recordar el fet que, fa 20 anys, els únics integrants al PPE a l’estat espanyola amb representació parlamentària eren el Partit Nacionalista Basc (PNV-EAJ) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). El fitxatge del PP, és clar, contribuïa al creixement del PPE, però, a quin preu? L’afinitat amb la “democràcia cristiana ortodoxa” contribuí a enfortir les relacions de Cossiga amb el PNV-EAJ. I d’aquestes relacions, derivava una comprensió del sistema polític basc. D’ací la seva implicació en el “procés de pau”.

Però més que no pas el catalanisme o el basquisme, fou l’espanyolisme qui contribuí a un dels aspectes del darrer Cossiga. Cossiga, que les havia vist (i fet) de tots colors en els ‘anys de plom’ no se’n sabia avenir del concepte que l’espanyolisme té d’unes negociacions de pau. Cossiga atribuïa al sistema polític espanyol una attitud franquista, especialment notòria quan es tractava de les reivindicacions nacionals de “bascos, catalans i gallecs”. El febrer del 2008, en mig de les discussions sobre el reconeixement de la independència de Kosovë, Cossiga declarava que la UE i els EUA havien de pressionar el govern espanyol per tal de reconèixer el dret d’autodeterminació de les “nacions catalana, basca, i gallega”.

dimarts, 17 d’agost de 2010

La jornada europea d’acció del 29 de setembre

El 29 de setembre començà com una jornada europea d’acció contra “les polítiques d’austeritat”. Els sindicats majoritaris de l’estat espanyol decidiren traslladar a aquesta data (llavors encara remota) la jornada de vaga general contra “la reforma Zapatero”. La jornada també inclourà mobilitzacions dels treballadors de les companyies elèctriques de Mèxic, mobilitzacions laborals a Austràlia, etc. És a dir, que es presenta com una jornada heteròclita d’acció mundial.

Dues attituds aparentment contraposades es manifesten davant d’aquesta data. D’una banda, hi ha els qui proclamen la “vaga general europea” (o fins i tot “vaga general mundial”) i fan esforços en aquest sentit, gairebé com si fossin a punt de prendre el Palau d’Hivern o, si més no, com si veiessin desfilar els seguidors del pope Gapon. De l’altra, hi ha els que assenyalen l’origen de la convocatòria (el sindicalisme reformista) i hi mostren la consegüent indiferència o hostilitat. Els primers acusen els segons de “provocadors”, i els segons acusen els primers de “seguidistes”. Els tercers, centristes vocacionals, omplen la resta de colors de l’arc de Sant Martí.

A la immensa majoria de la classe treballadora, és clar, aquesta “interessant” discussió no li arriba. Els “sindicats reformistes” són vistos, per amples sector, com una colla d’irresponsables (potser a sou del PP, i tot) i/o com una colla de “vividors”. En general, la reforma laboral de Zapatero és considerada un gest inútil i ineficient (de la mateixa manera que hom veu les polítiques de “seguretat” de Sarkozy). Però, com és natural, una bona majoria s’empassa els arguments en pro de la “flexibilització” de les relacions laborals. Al capdavall, pel gruix de persones que són a l’atur, o bé treballen amb contractes temporals o en l’economia submergida, molts dels punts sostinguts pels “sindicats reformistes i no-tan-reformistes” sonen a marcià. Això, deixant de banda, que l’attitud més estesa és la de “qui-dia-passa-any-empeny”. Demanar-los sacrificar un jornal és massa, i una jornada de vaga general no passa de ser un símbol, que pot afeblir un govern concret, però que no pot afeblir una línia política ja nítidament marcada.

I quina és aquesta línia política ja nítidament marcada? Mmm. Podem fer una ullada de la convocatòria de la Confederació Europea de Sindicats (CES). Convoquen una manifestació (una euro-manifestació) a Brussel·les, que sortirà a les 13 hores de l’estació de Migjorn, l’esmentat dimecres 29 de setembre. L’eslògan diu “No a l’austeritat. Prioritat a l’ocupació i al creixement”. Així doncs, accepten la definició de la línia política burgesa com d’austeritat, i hi oposen l’ocupació i el creixement. Això, justament, quan els propugnadors de l’austeritat es troben en mig de celebracions pels triomfs de Merkel pel que fa al creixement i, sempre en menor mesura, pel que fa a l’ocupació. No anem bé, no.

dissabte, 14 d’agost de 2010

L’ocupació a temps parcial com a estratègia per fer baixar l’atur

Dades triomfals de l’economia: el creixement del PIB alemany en 2,2% és el més alt des de l’època de la ‘reunificació’! El govern groc-negre de Merkel rep les salutacions cordials d’una humanitat sorpresa per aquest ‘segon miracle alemany’! Les retallades en la despesa i l’ocupació públiques, l’allargament de la jubilació als 67 anys, el manteniment d’un salari mínim legal de 0,00 €/h, etc., vet ací les receptes per ‘sortir de la crisi’. Naturalment, els deixebles de Merkel a la riba mediterrània desconeixeran altres aspectes no tan lluminosos: retallada en la despesa militar, polítiques d’incentivació de la innovació tecnològica, mesures de ‘conservadorisme compassiu’, etc.

L’Eurozona mostra un ventall de situacions de creixement (Alemany) i de decreixement (Grècia). Tot plegat, la taxa de desocupació a l’Eurozona és del 10%. Una xifra que no sembla tan elevada quan considerem que als Estats Units la taxa és del 9,5%. En canvi, al Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord, la taxa de desocupació és del 7,8%. Hom podria parlar també d’un ‘miracle britànic’, bo i més quan les taxes de creixement econòmic britànics no són tan falagueres com les alemanyes.

És clar que aquest ‘miracle britànic’ té algunes particularitat, tal com explica Ann Talbot. Bona part de la reducció de l’atur s’ha degut a la creació de llocs de treball de temps parcial. Aproximadament, un 27% dels treballadors britànics es troben en aquesta situació, la xifra més alta, probablement, de tots els temps recents.

Dels gairebé 8 milions de treballadors britànics que treballen a temps parcial, tan sols 1 milió declara que si treballa a temps parcial és perquè no troba un lloc de treball a temps complert. Un nombre indeterminat combina dos o més feines a temps parcial.

De la població que treballa a temps parcial, hi ha un sector que cerca aquesta mena de feina per raons familiars o personals. D’altres, provinents de les llistes d’atur, han trobat en aquestes feines una manera de sortir-hi. No són pocs els que han vist com el seu lloc de treball a temps complert es transformava en un lloc de treball a temps parcial. És el cas dels treballadors de Metal Assemblies, una empresa metal·lúrgica que serveix al sector automobilístic, que, en mig de la crisi, adoptaren una jornada parcial de 4 dies setmanals.

La taxa d’activitat al Regne Unit ha augmentat també en els darrers temps, i se situa en un notori 70% (el pic anterior similar s’havia produït el 1997). Com s’ha dit, més del 92% d’aquesta població activa es troba ocupada, encara que tan sols el 67% té un lloc de treball a temps complert.

El problema és que la transformació de llocs de treball a temps complert per llocs de treball a temps parcial suposa una reducció efectiva dels salaris. El ritme de creixement salarial ha disminuït (del 2,7% el 2008 a l’1,3% el 2009), la qual cosa es veu agreujada per un nivell considerable d’inflació (5,1%). La situació, estatísticament, podria veure’s agreujada amb el gruix de les retallades en l’ocupació pública que encara són per arribar (600.000 llocs de treball directes).

Un dels problemes de totes les dades esmentades és el fet que tenen presents com a marcs de referència els estats. Això, en l’Eurozona, és més greu en tant que els estats ja no constitueixen unitats monetàries. Així doncs, hom pot oblidar que a Escòcia l’atur sí creix (fins a 8,4%, encara força per sota dels de l’Eurozona o dels EUA). O hom pot oblidar dades parcials com el fet que l’atur juvenil britànic (17% en el grup d’edat de 18-24 anys) sí és comparable al nord-americà o al de l’Eurozona.

Un altre problema té a veure amb les dades globals d’atur. Per exemple, no n’hi ha prou amb dir que a l’Hospitalet de Llobregat hi ha 20 o 25 mil persones aturades. Una eventual recuperació econòmica podria rebaixar aquesta xifra, o un agreujament la podria incrementar. Però darrera d’aquesta xifra hi ha una ‘estructura’ que sovint passa desapercebuda. És a dir, quin és el ‘temps de residència’ mitjà dels treballadors en l’atur. Quantes persones són a l’atur des de fa 6 mesos, o des de fa 12 mesos, des de fa 24 mesos?

Al Regne Unit, hi ha 724.000 treballadors d’entre 18 i 24 anys a l’atur, dels quals uns 2.000 hi són des de fa més de 2 anys. Uns 170.000 treballadors majors de 50 anys en l’atur, hi són des de fa més d’1 any. I, en total, hi ha 796.000 aturats britànics de llargada durada (de més d’1 any).

divendres, 13 d’agost de 2010

Com el CEDR li fa la campanya electoral a Sarkozy

La revolta de Grenoble fa unes setmanes va servir el govern francès per conscienciar-se del perill que li pot suposar la seva política de ‘tolerància zero’ en determinats rodals de l’Exàgon. Fet i fet, la política de ‘mà dura’ té un problema assenyalat amb aquell adagi evangèlic de “qui a ferro mata, a ferro mor”. O, per dir-ho newtonianament, que tota acció comporta la seva reacció.

Arran dels fets de Grenoble, Sarkozy va anunciar una política de desmantellament dels ‘assentaments’ gitanos. I va anunciar també que s’acceleraria l’expulsió dels gitanos problemàtics cap a Romania i a Bulgària. Dels gitanos de ‘ciutadania’ romanesa i búlgara, s’entén.

No cal dir que aquest anunci de Sarkozy va provocar força rebuig i/o incomoditat. L’expulsió de gitanos ‘estrangers’ feia una ferum d’altres èpoques. Sarkozy exposava els seus detractors a arguments de ‘reductio ad Hitlerum’. Els paral·lelismes amb les polítiques anti-gitanes i anti-semites de l’Estat Francès petainista, eren denunciats per la premsa d’esquerres. Es recordava que també Pétain havia començat la seva política anti-semita contra els jueus de l’Europa Oriental i no pas contra els jueus francesos, per bé que a la fi també els darrers reberen de valent.

Grenoble no és gaire lluny de Ginebra. I a Ginebra es reuneix aquests dies el Comitè de Nacions Unides per l’Eliminació de la Discriminació Racial (CEDR). El CEDR és el comitè que vetlla pel compliment de la Convenció per l’Eliminació de la Discriminació Racional, ratificada per la República Francesa el 1973. No és estrany que, precisament, els mitjans volguessin conèixer l’opinió dels membres quant a la política de Sarkozy i que els dits membres volguessin gaudir dels seus ‘cinc minuts de glòria’ davant els dits mitjans.

Un dels qui es manifestava amb més claredat era Waliakoye Saidou, representant del Níger. Saidou assenyalava la recrudescència del racisme en el discurs polític francès. I, especialment, assenyalava que la proposta d’una carnet de circulació per les persones itinerants (gens de voyage) ‘recordava a l’època de Pétain’. Aquesta i d’altres polítiques, segons deia el mateix Saidou, infringeixen ‘el dret francès i la Constitució’.

Tampoc no es mossegava la llengua Dieudonne Ewomsam, representat de Togo, que afirmava que el discurs de Sakorzy del 30 de juliol “no fou tan sols discriminador, sinó que també fou una incitació a l’odi”.

Entre les mesures proposades per Sarkozy hi ha la retirada de la ciutadania francesa a delinqüents (s’entén, delinqüents naturalitzats francesos). Gün Kut, també membre del CEDR, qüestionava si aquesta mesura era “compatible amb la Constitució”. Hem d’admetre que això de retirar ciutadanies fa lleig i que fa ferum de llei de Nuremberg.

Sarkozy ha respost al CEDR, tot dient, si fa no fa, que ell es preocupa per la ‘seguretat’, que és el ‘primer dret humà’.

Precisament, una enquesta recent, assenyalava que el 70% dels ciutadans francesos pensa que la política de seguretat del govern és ‘inefectiva’.

Què guanya, doncs, Sarkozy amb el discurs de la ‘seguretat’? En primer lloc, si hom repassa els paradigmes de la dreta internacional, es veu de seguida que la principal funció que se li atribueix a l’estat és la de la ‘seguretat’ (és a dir la ‘seguretat’ de gaudir de la pròpia propietat privada). Per tant, són les polítiques de ‘seguretat’ les que menys divisió generen entre la base electoral de Sarzoky, la qual es troba dividida en altres àrees.

En segon lloc, amb les mesures ‘mediàtiques’ de força, Sarkozy du als seus detractors a situar-se en la dicotomia que a ell li beneficia. Els detractors de Sarkozy, ens ve a dir el president, són còmplices (inconscients o, potser, deliberats) de les ‘màfies’, les quals abusen de les ‘hipergaranties’ del sistema (i de la victimització com a membres de minories racials o religioses). Sarkozy inverteix els termes per tal de presentar-se a l’opinió pública com una víctima del ‘bonisme’ del CEDR o de la demagògia interessada de ‘l’esquerra’.

Sarkozy, a més, deixa que siguin els comentaristes ‘pro-seguretat’ els que el defensin contra aquests atacs, i que sigui ells els qui utilitzen els arguments més extremats (‘islamofília de l’esquerra’, complicitat entre la ‘gauche divine’ que viu en barris 100% blancs i les bandes mafioses, tendències ‘autoracistes’ dels grups pro-drets humans francesos, etc).

Sarkozy aconsegueix vehicular l’atenció pública en la direcció que li és més avinent. I els seus detractors (de dretes o d’esquerres) poden caure fàcilment en la temptació de retreure a Sarkozy aquesta ‘política de duresa’. És la mateixa temptació que ha dut a Gianfranco Fini a trencar amb Berlusconi per tal de poder bastir una dreta ‘més simpàtica’. Però Sarkozy, presentat a l’opinió pública com un ‘racista’ per part del CEDR, guanya més vots que no perd, dins i fora del seu partit.

dijous, 12 d’agost de 2010

L’evolució global de la joventut treballadora: el report de l’OIT del 2010

Aquests dies es presenta el report biennal de l’Organització Internacional del Treball sobre la situació mundial del jovent (15-24 anys) treballador. El report, redactat per Sara Elder, és el primer que contempla l’impacte de la crisi econòmica mundial i el compara amb la situació prèvia.

L’impacte de la crisi és clar. Globalment, entre el 2007 i 2009, la desocupació juvenil (% de joves ocupats respecte del total de joves actius) va crèixer en 7,8 milions. La major part d’aquest augment (6,7 milions) va tindre lloc entre el 2008 i el 2009, tot passant del 12% al 13% (l’augment més sobtat dels darrers 20 anys). De totes formes, és rellevant indicar que en la dècada anterior a l’esclat de la crisi, la tendència global era l’augment de la desocupació juvenil (a una taxa de 200.000/any).

Si ens centrem en l’any 2008-2009, el ritme d’augment de la desocupació juvenil (9%), però, és inferior al ritme d’augment de la desocupació adulta (14,6%), per bé que en termes de taxa d’atur global, la taxa d’atur dels majors de 24 anys només va augmentar mig punt percentual. Globalment, el 18,1% dels desocupats són menors de 24 anys.

Quant a la distribució per gèneres, la crisi no ha modificat el fet que l’atur entre les treballadores menors de 24 anys és més elevat (13,2%) que entre els treballadors de sexe masculí de la mateixa franja d’edats (12,9%).

Quant a les projeccions que fa l’OIT, es desprèn una superació de la crisi laboral. Es considera que la taxa global de desocupació entre els majors de 24 anys va arribar a un pic en el 2009 (4,9%), i que farà un descens migradíssim en els anys següents (2010: 4,8%; 2011: 4,7%). En canvi, entre els menors de 24 anys, l’atur continuarà a créixer el 2010 (fins a un 13,1%) i no hauria de baixar fins el 2011 (fins a un 12,7%). Aquestes xifres, naturalment, tenen el problema de la disparitat de criteris en definir la “població activa” i la “població ocupada”. Dins de la “població ocupada”, Elder fa especial referència a la “població ocupada pobra”, és a dir la població que tot i tenir feina (sovint, en condicions subocupació) es troba per sota del llindar de la pobresa (calculat d’acord amb la renda disponible de cada país). El 24% de la “població ocupada pobra” té menys de 24 anys.

La disparitat del desenvolupament econòmic i del “mercat de treball” entre diferents territoris, fa que les xifres globals acabin per no reflectir cap realitat concreta. Com més desenvolupada és una economia o un sector econòmic, més es deixen notar els impactes dels cicles econòmics. Així doncs, l’augment de les taxes de desocupació juvenil entre 2008 i 2009 que, globalment, ha estat de l’1%, s’eleva a un 4,6% en les economies desenvolupades (inclosa tota la UE) i a un 3,5% en les economies de l’Europa Central i Oriental no integrades en la UE. Des de 1991, mai la taxa de desocupació juvenil havia estat tan alta en les “economies desenvolupades” (17,7%). I això que en aquestes economies, hi ha un percentatge notable de la població juvenil inactiva per raons formatives. En tot cas, en aquestes “economies desenvolupades”, l’atur juvenil femení no ha augmentant pas tant (3,9%) com el masculí (6,8%), degut sobretot al fet que els llocs de treball destinats a la dona són més resistents als cicles econòmics (i es troben en una més constant precarietat).

Però la taxa de desocupació juvenil no ho diu tot. Cal comptar també la taxa d’inactivitat juvenil. L’augment de la desocupació juvenil als Països Catalans hauria estat notablement més elevada si no s’hagués acompanyat d’un augment de la taxa d’inactivitat juvenil. Aquest augment no és merament el resultat d’una tria de part del jovent, que opta per dedicar temps complert a una formació professional i/o superior. També és el resultat d’un jovent ‘desencoratjat’. El temps de ‘primer atur’ (entre la sol·licitud d’alta en les agències d’ocupació i el primer contracte laboral) ja supera, de mitjana, els 12 mesos. Part de la població juvenil ex-ocupada també ha desistit oficialment de cercar feina (les xifres efectives poden ésser superiors). No cal dir que el pànic moral mostrat contra el jovent que “ni treballa ni estudia” pels “nostres” mitjans de comunicació no cerca més que un inútil intent de desviació de responsabilitats. Però també cal constatar que el ‘desencoratjament’ laboral també es manifesta en un ‘desencoratjament’ formatiu i en un ‘desencoratjament’ genèric de participació en la vida social. Elder parla de ‘risc de generació perduda’.

dimecres, 11 d’agost de 2010

La paradoxa d’Orbán Viktor: o per a què serveixen els governs ‘socialdemòcrates’

Fa un parell de dies, The Guardian publicava un article de Mark Weisbrot elogiós de la política econòmica duta a terme per Viktor Orbán d’ençà de la victòria electoral d’abril. El New York Times, en una peça sense signar, afirmava la setmana passada que Orbán encarna “una lluita més àmplia que és d’esperar que es jugui durant el proper any”. I el Financial Times, el mes passat, feia una crida al Fons Monetari Internacional a no deixar passar ni una “als governs que poden ésser temptats de flirtejar amb la disciplina”, en clara referència al govern Orban.

Weisbrot, co-director del Center for Economic and Policy Research, és un exemple d’economista “progressista”. El Financial Times és una tribuna de l’ortodòxia. I el New York Times fa veure que neda racionalment entre les dues aigües.

Però, i Orban?

Orbán Viktor, de 47 anys, nascut el 31 de maig del 1963, es va graduar en dret a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, el 1987. Després de la universitat va treballar durant dos anys a l’Institut de Capacitació en Gestió d’Explotacions, del Ministeri d’Agricultura i Alimentació. És en aquesta època que esdevé un dels membres fundadors de la Fiatal Demokraták Szövetsége (Fidesz, Aliança de Joves Demòcrates). El Fidesz esdevingué un dels partits de l’oposició legalitzada, adscrit a la Internacional Liberal, i Orbán fou elegit diputat en les eleccions del 1990. L’any següent va rebre una beca de la Fundació Soros, que esmerçà en mig curs al Pembroke College, d’Oxford. De retorn a Hongria, va reforçar el gir cap a la dreta del Fidesz, que així va poder ampliar la seva base electoral. Entre 1990 i 1994, el govern hongarès havia estat encapçalat pel Fòrum Democràtic Hongarès (MDF). Les eleccions del 1994 deixaren el poder a una coalició formada pels socialistes (MSZP), en aliança amb l’SZDSZ. El 1995, el Fidesz es fusionava amb el Partit Cívic (MPP) i canviava l’afiliació liberal per la “democristiana” (Partit Popular Europeu, Internacional Democristiana). És important recordar que, en les eleccions del 1998, Fidesz va denunciar la política d’austeritat dura a terme per la coalició MSZP-SZDSZ. Orbán, al capdavant de Fidesz, va guanyar les eleccions i esdevingué primer ministre als 35 anys. El 2002, el Fidesz va perdre les eleccions i el govern. El 2006, de nou va guanyar la coalició de socialistes i liberals. L’abril del 2010, finalment, el Fidesz i Orbán tornaven al poder.

La nova legislatura s’iniciava amb el decret de doble ciutadania, que permet l’accés a la ciutadania hongaresa de les poblacions magiars d’Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Romania, Ucraïna, etc.

En els darrers mesos, hi ha un terme que ha tornat a posar-se d’ús entre la dreta hongaresa: “orbanofòbia”. Els denunciadors de l’orbanofòbia la detecten, òbviament, entre els partidaris de l’MSZP i de l’SZDSZ. La perceben també en les declaracions incendiàries de les autoritats eslovaques (que amenacen de retirar la ciutadania eslovaca als qui sol·licitin la ciutadania hongaresa).

Però també hi ha orbanofòbia en altres rodals. En una data com el gener del 2007, quan Orbán era, simplement, el cap de l’oposició, The Economist el posava a parir i en denunciava “el populisme cínic” i les “seves polítics de mistificació”, que qualificava d’autoritàries i socialistitzants. Curiosament, en aquella època, el govern era en mans d’una coalició encapçalada pels socialistes (MSZP), ja força desgastada.

A començaments del passat juliol, el govern Orbán anunciava un nou impost sobre les entitats financeres, amb el qual preveia uns ingressos per als propers dos anys de 855 milions de dòlars. El govern Orbán afirmava que aquesta era la manera de contribuir al redreçament econòmic, i no pas amb noves retallades de la despesa pública, tota vegada que el sector financer mostra una clara recuperació que no es detecta en l’economia productiva. De fet, en la darrera legislatura del MSZP-SZDSZ, el dèficit públic havia baixat del 9% a menys del 4% del PIB. Per tant, segons el govern Orbán, el problema no és pas el dèficit públic, sinó l’alta taxa d’atur (que, entre el 2007 i 2010, ha pujat del 7% al 12%) i el creixement zero de l’economia.

No és estrany, doncs, que el 17 de juliol el Fons Monetari Internacional i el govern Orbán trenquessin les negociacions sobre nous ajuts de l’FMI.

El govern Orbán, mentrestant, havia obert una altra línia de discussió, al voltant de les taxes d’interès (situades en un 5,25%). El caràcter independent del Banc Central hongarès impedeix al govern Orbán de decretar una baixada de les taxes d’interès que encoratgi les inversions. Però, ni que fos simbòlicament, el govern Orbán sí que ha pogut retallar el salari del governador del Banc Central, Simor Andras en un 75%.

Es tracta d’un gest populista, certament. Però Weisbrot assenyala que “és irònic que un govern de centre-dreta a Hongria” mostri més gestos que no pas els governs “socialistes” de Grècia o d’Espanya. O el govern socialista-liberal d’Hongria, sense anar més lluny. No és tan paradoxal com això. Tard o d’hora, Orbán tornarà a desgastar-se. I llavors el MSZP tornarà al poder. Orbán, que és encara jove, podrà repetir aquest cicle d’opositor i governant i ampliarà la col·lecció d’articles negatius de The Economists, ja sigui en nom de la inviolabilitat de les fronteres del Tractat de Trianon o de la completa independència del Banc Central hongarès.

dimarts, 10 d’agost de 2010

La Barcelona de l’especulació i del terrorisme (Xavier Bosch, ‘Se sabrà tot’; Proa, Barcelona, 2010)

Xavier Bosch (*Barcelona, 1967) és conegut, particularment, per presentar el programa Àgora. En els anys 1990 havia publicat dos reculls de contes i una novel·la breu. Bosch fou director del diari Avui durant uns quants mesos (2007-2008). És l’època inicial del segon tripartit, quan la bombolla immobiliària amb prou feines començava a mostrar els signes de declivi. Era també una època en la qual cada dos per tres hom descobria una paorosa conspiració islamista.

És aquesta època la que surt retratada a ‘Se sabrà tot’. La novel·la, premi Sant Jordi 2009, sortia publicada el passat mes de febrer, a Proa. Els editors se sentien obligats a aclarir que la novel•la era “situada en la Barcelona de la bombolla immobiliària”. Un comentari necessari, en tant que semblava de mal dir que una novel·la ambientada en la Barcelona contemporània no fes cap comentari específic de la ‘crisi’.

Dani Santana, als 40 anys, esdevé, durant un any, director del diari Crònica. ‘Crònica’ és el tercer diari (a distància) d’aquesta Barcelona paral·lela, i pertany a un grup de comunicació, el ‘Grup Blanco’, que és també propietari del canal televisiu d’on prové Santana. La novel·la començà amb la dimissió de Santana, poc més d’un any després del nomenament, i retrocedeix seguidament per repassar tot aquest període. Les interferències del poder polític, la miopia dels interessos empresarials, la volatilitat de la informació diària, la manera de publicar les informacions policials, la correcció política, etc., són presentades successivament per Bosch que fa dir a Santana allò que en pensa. A Bosch li costa d’arrencar la història, de forma que bona part de la novel·la es dedica a presentar tots els personatges, com si la intenció fos no deixar ni un paper de l’auca sense cobrir. Té això la virtut de fer precipitar el nus i el desenllaç en els quatre o cinc capítols darrers.

dilluns, 9 d’agost de 2010

A un mes i 20 dies de la Vaga General del 29 de setembre

El dimecres 29 de setembre del 2010 serà una jornada de mobilitzacions. Entre les mobilitzacions hi ha convocada una vaga general contra la reforma laboral i les retallades del govern Zapatero.

La Coordinadora Obrera Sindical (COS) ha defensat la convocatòria en deu raons:
1.- Per les persones aturades. La COS estima que als Països Catalans 1.400.000 treballadors es troben en situació d’atur. D’aquests un 35% són de llarga durada, i un 36% no reben cap prestació. Com que hi ha la intenció de retirar l’ajuda dels 420 €, aquestes xifres augmentaran. Ja no és una qüestió només de taxa de desocupació: el 60% dels joves treballadors menors de 25 anys no té feina. La reivindicació d’aquest punt és clara: a) creació de llocs de treball estables i amb condicions dignes i, en segon lloc, b) protecció real de les persones aturades durant tot el temps en que no trobin feina.
2.- Contra la Banca i la resta de culpables de la crisi. La COS denuncia el fet que, esclatada la bombolla immobiliària, les entitats financeres treure ara profit a partir dels interessos d’un deute públic alimentat pels diners del ‘rescat’ del sistema financer. No hem d’oblidar que la percepció popular de la situació actual és que hi ha hagut una mena de maltempsada, que ha reduït la ‘riquesa agregada’, i no pas una fonamental ‘redistribució’ de la riquesa en benefici de, com assenyala la COS, “grans executius, diputats, assessors, alta burocràcia política i sindical, militars, casa reial, etc.”.
3.- Contra la Reforma Laboral i les retallades salarials. La COS recorda el llegat de les passades (contra)reformes laborals, i com el 60% dels aturats dels Països Catalans provenen de la contractació temporal. Recorden que la precarietat i l’acomiadament més barat, lluny de disminuir l’atur i la temporalitat, l’augmenten.
4.- Per fer front a tot el que ens vindrà. Sota aquest punt la COS assenyala l’augment de l’edat de jubilació (dels 65 als 67 anys) i l’espectre de noves propostes de reforma laboral.
5.- Per la justícia social, la dignitat, la solidaritat i la llibertat. La COS recorda que els esdeveniments actuals tornen a demostrar que “les polítiques dels governs que patim no es decideixen pels resultats electorals”. Els estats fan polítiques d’acord amb dictats del poder financer. Això fa que els estats com l’espanyol hagin de reforçar la justificació de la seva existència a través del ‘nacionalisme banal’, mentre s’obeeixen les recomanacions de l’exterior. La COS, doncs, considera que “la vaga general ha de servir per reivindicar la democràcia i la sobirania del nostre poble, i decidir unes polítiques a favor dels interessos de la majoria treballadora”.
6.- Per començar a trencar les nostres cadenes. En aquest punt la COS denuncia que els mitjans de comunicació enforteixen la percepció de la crisi com a “catàstrofe natural”, idea que enforteix la visió d’una sortida a través de l’austeritat i la resignació.
7.- Per avançar en la Unitat Obrera i Popular. En aquest punt, la COS es mostra crítica envers els sindicats institucionals i les seves burocràcies, així com envers la dinàmica de “diàleg i pau social”. Contra aquest model, la COS defensa un model sindical d’alliberament. És un model que parteix de “l’escalada de mobilitzacions, organització i participació activa de totes les persones treballadores”, que suma “col•lectius de base, seccions sindicals, associacions culturals i de veïns” i que avança en la “construcció de la Unitat Popular”. De moment, segons la COS, la principal tasca d’aquesta unitat popular és aturar els atacs dels governs estatals i autonòmics.
8.- Perquè tot el que està passant no s’arreglarà votant ni PP, ni PsoE, ni CiU, etc. La COS denuncia que l’única participació dels treballadors en la democràcia burgesa és pagar els impostos i votar cada 4 anys. A la pràctica, les eleccions es redueixen a una alternaça entre opcions que comparteixen el model econòmic.
9.- Per començar a mobilitzar-nos i augmentar el nivell de resposta i organització obrera i popular. La COS considera que la vaga del 29 de setembre és una oportunitat per trencar amb la passivitat i la por, i aixecar un mur de solidaritat envers els atacs dels governs i patronals.
10.- Per avançar i preparar la Vaga General a totes les nostres comarques, superant les fronteres dels estats espanyol i francès. Més enllà de la convocatòria del 29 de setembre, la COS contempla una futura Vaga General a tota Europa, que hauria d’arribar “a totes les nostres comarques” i que avanci “en el camí del nostre alliberament complet, com a persones, com a classe oprimida i com a poble ocupat”.

diumenge, 8 d’agost de 2010

A cada circumscripció, els seus candidats

Com és sabut, en les eleccions de novembre del 2010 al Parlament del Principat, com en les eleccions prèvies del 1980, 1984, 1988, 1992, 1995, 1999, 2003 i 2006, regirà la legislació espanyola en matèria electoral. Cal no enganyar-se. És cert que el País Valencià i les Illes Balears sí disposen de legislació pròpia. I és cert que aquesta legislació pròpia regula la representació territorial de les Corts Valencianes (per “territorial” entenem “provincial”) i del Parlament Balear. Però també és cert que la legislació electoral bàsica és la determinada per la Constitució espanyola i per la Llei de Règim Electoral General (aprovada per les Corts espanyoles). Tampoc no cal posar-se pedres al fetge per això. El Parlament autonòmic és un parlament de fireta, amb lleis fàcilment impugnables i amb unes atribucions perfectament homologables a les de les regions de les repúbliques francesa i italiana. A un Parlament espanyol, com és el Parlament del Parc de la Ciutadella li correspon una legislació espanyola. En aquest sentit, el Parlament de la Ciutadella no ha trobat mai el moment d’aprovar una legislació específica. Per tant, vigeix el sistema actual de repartiment dels 135 escons, dels quals uns 85 són escollits per la demarcació de Barcelona.



Dir “demarcació” de Barcelona o “circumscripció” és un eufemisme. Caldria dir “província” i prou. Ara, d’acord amb la Llei de Vegueries, potser fins i tot, amb el permís del Tribunal Constitucional d’Espanya i de la seva sucursal de Garanties Estatutàries, podríem parlar de la “Vegueria de Barcelona”. Però, en un cas com l’altre, tenim la província tal com la va definir el ja antic decret de Javier de Burgos. La Regió de Barcelona (amb el Barcelonès, el Maresme, el Vallès i el Baix Llobregat), conjuntament amb part dels antics comtats d’Osona i de Berga, i de la major part del Penedès, constitueixen una Província que ha superat totes les amenaces d’absolutistes, de federalistes, de cambonistes, de macianistes, de psuqueros, de convergents i de tristpartits. Trasmudada en una “agrupació de municipis”, encara el segle XXI amb la frescor del 1830.



Fos com fos, la circumscripció de Barcelona és la circumscripció que elegeix diputats al Parlament (uns 85), diputats al Congrés espanyol (uns 33, si no vaig malfixat) i senadors al Senat espanyol (uns 4). Això vol dir que la “limitació del 3%” per prendre representació sí té uns efectes en aquesta circumscripció tan nombrosa, però alhora garanteix la representació a les llistes que obtinguin el 4%, el 5%, etc.



Degut a l’heterogeneïtat demogràfica de la dita província, és evident que les eleccions s’elegeixen en l’àrea metropolitana de Barcelona. Això vol dir que la ponderació de la qual “gaudeixen” Girona, Lleida o Tarragona, no és pas “gaudida” a Vic, a Manresa o a Igualada.



Per tot plegat, és comprensible que no hi hagi hagut gaire “sentiment provincial” ni tan sols en les etapes més forçades del “franquisme”. Descomptant determinats rengles del PSC-PSOE que campen pels organismes de la Diputació provincial, per a la resta de “ciutadans provincials” la cosa queda llunya.



Tot i amb tot, fa unes quantes hores hi havia la proposta d’un determinat partit d’omplir les llistes de Barcelona amb “personalitats” dels Països Catalans no necessàriament nascudes o residents en aquesta nostra província. És un bon senyal que la reivindicació de la nació completa tingui un espai en la propaganda electoral.



Legalment no hi ha cap limitació al fet d’ésser elegit per una circumscripció en la qual hom no resideix. Però fa lleig. Fa lleig especialment quan s’omplen indegudament llistes en les eleccions municipals, amb gent que no ha sollat mai la terra a la qual volen representar.



Allò que cal, més aviat, és que tots els candidats tinguin al cap quina és la seva nació, que no és ni la província de Barcelona ni la comunitat autònoma a la qual és adscrita aquesta província. I que, a més, facin esforços envers la integració política dels Països Catalans. La intenció, però, és bona, i cal saludar l’anunci de l’Ignasi Llorente (ERC).

dissabte, 7 d’agost de 2010

Com fer primàries per confeccionar una llista de 85 persones?

En els darrers dies hem sentit parlar de diversos sistemes per confeccionar, d’una manera el més oberta possible, les llistes de candidats a les eleccions del Parlament de Catalunya. Una tasca gens senzilla, per exemple, a la demarcació de Barcelona, on les llistes són integrades per 85 noms titulars i 3 de suplents.

Algú dirà que és exagerat establir el sistema obert per elegir els 85 noms (i 3 suplents), quan amb prou feines hi ha garanties de treure el 3% imperatiu per tal de participar en el repartiment per la Llei d’Hondt dels 85 escons.

Una possibilitat seria confegir la llista pel mateix procediment que es fa servir per elegir els diputats finals. És a dir, que els diferents “sectors” que han convergit en una coalició presentessin “pre-llistes” tancades. I els “pre-electors” votarien una d’aquestes llistes. La Llei d’Hondt (sense necessitats de “percentatges de pas” previs) serviria per creuar les llistes de forma proporcional i fer la llista “consens”.

És clar que aquest sistema demanaria que els “sectors” fossin configurats d’acord amb diferències “programàtiques”. Per exemple, una coalició àmplia pot incloure elements “liberal-demòcrates” i “social-demòcrates”, i les dues llistes resultants es podrien fusionar en una de sola.

Però què passa si la coalició àmplia es diferencia no pas per aquestes diferències “ideològiques”, sinó, més aviat, per altres “motius” de difícil escatiment. En aquest cas, cal pensar en mètodes d’elecció “personal”.

Avui dia, que disposem de tecnologies de la computació prou avançades, seria raonable que cada “pre-elector” pogués confeccionar la seva llista “personal”, bé omplint els 85 noms, o una part d’ells. Hi ha diversos mètodes per traduir les desenes de milers de llistes proposades en una llista “consens”.

És clar que hi ha altres alternatives. Per exemple, tots els “pre-electors” podrien votar, cadascun, un únic candidat. Per ordre efectiu de vots, confegiríem la llista “consens”. Això, és clar, té un problema. Per “personalista” que sigui la “coalició àmplia”, és inevitable que hi hagi diversos graus d’afinitat entre les “persones”. Cada “sector” es veuria en el destret de pensar si seria millor concentrar els vots en el “líder” o repartir-los entre un conjunt més nombrós.

Per evitar aquest destret, hom podria fer eleccions successives de cadascun dels noms de la llista. Això faria que el “número dos” seria triat quan el “número u” ja hagués quedat prèviament fixat, i així successivament. Ara bé, aquest sistema suposaria un cost notable d’hores. Per fer-ho més senzill, hom podria fer que el “candidat” inicialment votat pogués disposar dels vots rebuts per ajudar els seus companyons. Però llavors, el sistema de confecció de llistes ja no seria pas tan obert.

Hi ha, naturalment, un problema en tots aquests sistemes de confecció de llistes, i és l’estructura que en resulta. Quina seria la composició de gènere d’una llista feta d’aquesta manera? Quina seria la composició d’origen o residència comarcals? Quina seria la composició de classe? Per molt ben intencionades que siguin les decisions individuals, és evident que tindríem un perfil d’home, de mitjana edat, i resident a la part alta de Barcelona.

Com ponderar la llista? Hauríem de fer col•legis “pre-electorals” separats per comarques, per sexes, per edats, etc.? Ja ens podem imaginar que els partidaris de la “democràcia pura” denunciarien aquest “comunitarisme”, i demanarien un sistema més “obert”. Com que l’únic imperatiu legal fa referència al gènere, es podria mantindre el sistema “obert”, i fer avançar i retrocedir en la llista els diferents noms originaris fins a complir la normativa.

Hi ha, però, un altre sistema. És el sistema de sorteig. Tot prenent uns mínims de requeriments per ésser candidat al Parlament (requeriments no gaire exigents, si atenem a la composició del Parlament actual), qualsevol coalició àmplia podria disposar d’un centenar llarg d’elegibles. Un bon sorteig, una mà innocent, i sortirien un a un els noms fins omplir la llista de 85+3 candidats. Es podria exceptuar, això sí, i fer únicament elegible el cap de llista.

I com elegir el cap de llista? Seria aconsellable aplicar el sistema que gasten per elegir les “ciutats olímpiques”: eleccions successives eliminadores, fins que el candidat més votat assolís més del 50% dels vots.

De totes formes, jo m’inclino per la insaculació.

divendres, 6 d’agost de 2010

L’àrea d’exclusió moral de la Constitució espanyola: 931,59 km2

Quan ahir feia un mes de la moció del Port de la Selva, que declarava, entre d’altres coses, el municipi com “moralment exclòs de la Constitució espanyola” i feia una crida a “superar” l’ordenament jurídic vigent, un recompte de Racó Català parlava de 30 municipis addicionals que han aprovat mocions similars.

Trenta-un municipis, doncs, que equivalen a 194.704 habitants (1,42% del cens nacional) i a un territori de 913,59 km2 (1,30% del territori). Tots els municipis que han aprovat aquestes mocions ja han participat en la consulta popular sobre la independència (amb la sola excepció del Port de la Selva).

dimecres, 4 d’agost de 2010

8000, 700, 180: les xifres de la campanya agrària del SOC

Mentre el govern Montilla es troba immers en una lluita contra el rellotge per col·locar en diverses canongies blindades les seves hordes de fidels, goril·les, bufons, amics i coneguts, des de la telepantalla tevetresenca es comentava la perfídia manifesta dels sense-feina del nostre estimadíssim Principat. El missatge que calia transmetre era que Ses Senyories Desocupades no volen dedicar-se a les feines del camp. Com s’havia pogut arribar a aquesta conclusió?

Molt senzill. El SOC (sigles del presumpte Servei d’Ocupació de Catalunya) havia tramès unes 8.000 lletres a aturats tot informant-los de la possibilitat d’inscriure’s a les llistes de les campanyes agràries del 2010. D’aquestes 8.000 lletres, només unes 700 havien rebut resposta i tan sols s’han celebrat per aquesta via 180 contractes.

Fa riure. Només a l’Hospitalet de Llobregat hi ha 20.000 aturats. Potser hi ha més de mig milió de ‘sol•licitants de feina’ (desocupats, subocupats i ocupats) en les llistes del SOC. Ja sabem que no cal gastar paper, però 8.000 de 500.000 fan un 1,6%. Quin criteri hi ha hagut per seleccionar els 8.000 aspirants a semblanta anàbasi? Dels 8.000, efectivament, han repost 700. Hom pensaria que aquests 700 valents i valentes tindrien a la seva disposició una bona mà de jornades de treball assegurades. Tot i amb tot, més de 500 han repost la requesta del SOC per no res.

Mentrestant, en la mateixa peça periodística se’ns informava dels milers de jornalers sense feina que dia rere dia consulten les bosses de treball de les associacions agràries. Així doncs, les 8.000 lletres del SOC no tenien cap finalitat de cobrir uns llocs de treball ‘descoberts’ sinó de fer veure que l’atur és culpa exclusiva dels aturats.

Assumim, però, que això és així: desmantellem el SOC, renunciem als dinerons del Fons Social Europeu i implantem la llei del campi-qui-pugui i déu-reconeixerà-els-seus. Però llavors, és clar, desapareixeria un dels nombrosos mòmiums dels quals viuen els soferts clients i servents del govern Montilla.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Una moció al Parlament anglès sobre el “cas dels catalans”

Cal llegir en clau gal·lesa la moció promoguda per Hywell Williams (Plaid Cymru) que podria presentar-se davant del Parlament britànic el proper mes de setembre. La moció és una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat i, en aquest sentit, les diferents mocions discutides en ajuntaments i consells comarcals de casa nostra. Aquestes mocions tenen un caràcter ambivalent. D’una banda, neixen arran d’una interpretació restrictiva de la Constitució espanyola damunt d’un Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts espanyoles i referendat per la població després d’una intensa campanya electoral del bloc autonomista. És a dir que, a dreta llei, són mocions ‘autonomistes’. De l’altra, aquestes mocions, en reaccionar contra una decisió del Tribunal Constitucional, es posen “fora” (o “per damunt”) de l’ordenament jurídic actual. En aquest sentit, són mocions ‘autodeterministes’ i, en algun cas, contenen referències ‘independentistes’-‘sobiranistes’.

Però tornem a Londres. La moció recull una afirmació (matisada en el text post-Moncloa, és a dir, versió Zapatero-Mas, de l’Estatut d’Autonomia) que diu que ‘Catalunya és una nació’. I s’afirma que és preocupant que ‘la voluntat democràtica de Catalunya (en referència al referèndum del 18 de juny del 2006) ha estat sobrepassada per un tribunal espanyol (en referència al Tribunal Constitucional)’. El text defensa el ‘dret dels catalans de decidir democràticament el futur’ i considera que aquest dret s’exerceix si es desenvolupa l’Estatut ‘tal com es va votar a les urnes’. Recorda que la sentència del Tribunal Constitucional obre la porta al fet que qualsevol decisió del Govern i del Parlament del Principat sigui revisada fàcilment per uns organismes espanyols que, segons el text, no són ni neutrals ni independents.

Fa prop de 300 anys, que “el cas dels catalans” servia d’arma en els debats del Parlament britànic. La situació ara és diferent, en tant que “el cas dels catalans” no serveix tant per enfrontar ‘whigs’ (intervencionistes) i ‘tories’ (abstencionistes), com per afermar les reivindicacions nacionals d’irlandesos, escocesos, címbrics i còrnics.

Els catalans, en la premsa anglesa, apareixen ambivalentment, com un ‘poble oprimit’ o com un ‘poble opressor’. En el primer cas, s’insisteix en les frustrades reivindicacions nacionals catalanes, i en la segona es parla del dualisme hipòcrita d’una direcció catalanista que vol els privilegis d’estat sense assumir-ne els deures.

La moció, ara com ara, té el suport de tres diputats del Plaid Cymru (a més de Williams, Elfyn Llwyd i Jonathan Edwards), de cinc del Partit Nacionalista Escocès (Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mile Weir, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford) i un del Partit Socialdemòcrata Laborista irlandès. Però també ha aconseguit el suport d’una diputada dels Verds (Caroline Lucas), de tres liberaldemòcrates i d’un laborista. La història es repeteix, i els Conservadors (hereus dels ‘tories’) seran els qui més pals a les rodes posaran a l’admissió de la moció.

diumenge, 1 d’agost de 2010

La retirada del conseller Castells

És curiosa la interpretació habitual que hom ha fet del conseller Castells com la "darrera esperança catalan(ist)a" del PSC. Fins i tot, ell mateix ha assumit un paper que, inicialment, hom l'atribuí per raons purament antroponímiques.

És clar que el paper de Castells ja no el podia fer el propi Castells ni que fos per raons personals, o pel desgast natural de qui ocupa una cartera d'Economia en un context de crisi. Ara bé, hem de convindre que el Govern de la Generalitat és un govern de fireta, i per tant Castells difícilment es pot desgastar com un ministre d'Economia de debò. Per això, Castells s'ha pogut també permetre algunes llicències tímidament neokeynesianes que són prohibides als seus homòlegs, d'idèntica o similar trajectòria acadèmica-política.

Caldrà, doncs, que el PSC-PSOE trobi un recanvi de Castells per a col·locar-lo darrera de Montilla com a número 2 en les llistes de Barcelona. El que no em queda gens clar, és si el seu lloc no pot ésser ocupat per algú que no sigui de la seva "corda". I si és una qüestió antroponímica, en Joan Ferran ja podria fer el fet. Però Ferran és una mica massa contundent amb les "crostres", i això no és de bon to en una campanya electoral com la de la tardor del 2010. Però, no seria més lògic? És d'una evidència esclatant que dels 6 partits amb representació parlamentària, només n'hi ha un (ICV-EUiA) al que realment li pugui passar factura una campanya electoral de "confrontació nacional". CiU jugara la carta de l'antisucursalisme, ERC la de l'independentisme tranquil, PP la de la "Catalunya silenciosa" i Ciutadans la dels agretjats per "l'hipercatalanisme". És ben curiós que tots aquests partits declarin que "l'atur" és la prioritat, mentre seguidament utilitzen "l'atur" per acusar als del bàndol nacionalment contrari d'avantposar el nacionalisme corresponent al problema "universal" de "l'atur". Això vol dir que, per activa, o per passiva, el tema "identitari" serà el tema estel·lar de les eleccions de la tardor.

Un PSC-PSOE que es deixi de romanços i de Castells i tiri per dret per aplegar vots des de "l'unionisme", potser guanyarà més vots que no perdrà. Però no només de càlcul electoral viu el PSC-PSOE, i altres consideracions d'influència social podrien fer que Castells fos substituït per la "segona darrera esperança catalan(ist)a", i que Ferran fos degudament desat a l'armari.