Ja deia Bob Dylan, que "els temps estan canviant". De fet, els temps canvien car, altrament, no són temps. I els qui eren "alternatius" el diumenge de la setmana passada, ja constitueixen ara un referent sinonímic de la "democràcia de debò". El nom de les Acampades, de les Concentracions, de la Cassolades, ja s'empra en determinats rodals on, fins fa 48 o 72 hores, no ho hauríem esperat.
També advertia Dylan, de no creure's-ho massa, això dels canvis del temps, que la roda encara està girant...
Els cicles llargs de Kondratieff potser tenen una explicació per aquestes recurrències. Al món capitalista desenvolupat hi ha hagut dues "dècades" de brogit "ideològic/contestatari/pre-revolucionari", la dels anys 1930 i la dels anys 1970. Si pensessim en recurrències de 40 anys, la dècada present, la dels anys 2010, seria una altra. La crisi del 1929, la del 1973, la del 2008, obren les portes als qüestionaments després de dècades d'ensopiment.
Però els esclats sempre tenen coses al darrera. "No n'hi ha pa per a tant xoriço" és un eslògan que podria fer servir un "Tea Party movement"... Però, en canvi, era allò que deien les concentracions convocades, cada primer dimarts de mes, a la Plaça de Sant Jaume, per l'Assemblea de Treballadores en Atur de Barcelona. O allò que repetien cada divendres al vespre els "indignats", en el mateix indret. O allò que proclamaven cartells de la Manifestació del Primer de Maig (la del vespre, és clar). El futur dirà si els dirigents del demà reclamaren entrepans d'aquests dies, com els mateixos entrepans que els dirigents d'ahir proclamaven haver dut al mateix Daniel Cohn-Bendit en aquells dies de maig del 1968.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada