dijous, 19 de maig de 2011

Entre el #15M i el #22M: entre el seguidisme i el sectarisme



En la imatge observem un caminet ràpidament construït al costat del Camí de Can Nyac, fet amb una precipitació admirable. Ja és transitable... La idea, suposem, és que els veïns puguin arribar amb més comoditat als col·legis electorals de la Plaça Macael el #22M i dipositar la papereta del PSC... Què fer? Potser el més assenyat seria posar-hi una altra, de papereta, o una en blanc, o fins i tot una manllevada de l’Hospitalet de Llobregat... I és que com menys majoria tingui el PSC més podem esperar una nova campanya pràctica en les properes eleccions. Aquest és un joc de risc, perquè també poden haver-hi càstigs pràctics segons com sigui el mapa de resultats electorals a Esplugues de Llobregat.


D’allò que hem dit anteriorment, els centristes deduirien que cal arribar a un just punt intermig, en la qual el PSC no resulti gaire massa beneficiat ni gaire massa castigat. Però on se situa aquest just punt intermig? En una reducció de regidors sense pèrdua de majoria absoluta? En una pèrdua de majoria absoluta sense pèrdua de la majoria simple? El “centre”, doncs, és quelcom relatiu. La posició “central” la tria el mateix centrista i, una vegada triada, només li resta “combatre” el seguidisme de la dreta i el sectarisme de l’esquerra.


Hom se sentiria temptat de reduir als mateixos esquemes les discussions al voltant de les acampades que s’han esdevingut arran del #15M. Fa tres o quatre mesos, hom contrastava les “mobilitzacions” de la riba sud-oriental de la Mediterrània amb la “passivitat” de la riba nord-occidental de la Mediterrània. Ara, quan comencen a haver-hi mobilitzacions en aquesta riba, d’uns rodals tot són pegues, “ara no toca”, “massa democratisme”, “massa #spanish-revolution”, “massa postmos”, “massa joves”, “massa vells”, “massa aturats i/o hipotecats”, “massa gauche-divinaries”, “massa alternatius”, etc. En uns altres rodals, de primera hora o més toca-tardanament, hi ha adhesions increbantables, que quan veuen quelcom que els desagrada, passen, i lloen la diversitat del “moviment”, i que diuen “ara no toca” a qualsevol “crítica impertinent”.


Passa sovint que l’arbre no deixa veure el bosc. I cal veure el bosc, per saber quin arbre toca en cada moment. En aquest punt, és habitual citar la revolució russa del 1905 i el pope Gapon i la seva manifestació ultra-tsarista, detonant de la citada revolució. Entre seguir el pope Gapon i allunyar-se de tot el moviment que faci ferum de ciris, no hi ha un “centre just” sinó diverses “solucions adequades”. Moure’s per aquestes “solucions” és molt més complex que desfilar funambulísticament per una corda monoaxial.