dimecres, 11 de maig de 2011

Okkar tími mun koma - Islàndia: la revolució silenciada

Sempre s'ha comentat la desigual informació que la premsa burgesa dedica a l'apartat d'internacional. No cal que les cancelleries donin gaires directrius, perquè els caps de redacció sàpiguen què toca i què no toca. I, òbviament, les informacions sobre Islàndia són absents. Hom ho justificarà, és clar, dient que Islàndia para lluny o que, al capdavall, no són gaire més de 300.000 habitants.

Islàndia, però, apareixia en els titulars en el setembre del 2008. Eren els dies on es feia evident que la bombolla financera mundial havia de petar. I el creixement econòmic tan lloat d'Islàndia en els anys precedents com a exemple paradigmàtica, ara es transformava en dures crítiques envers els qui havien estirat més el braç que la màniga. Islàndia té 300.000 habitants, però això no vol dir pas que tots els islandesos s'haguessin dedicat al ram de la bombolla amb la mateixa intensitat. Ara, però, el govern islandès anunciava que tothom havia de contribuir a "sortir de la crisi".

Un dissabte d'octubre del 2008, Hördur Torfason es plantà davant la seu del Parlament (Alþingishús), amb un micròfon, tot convidant a parlar-hi els passavolants, quant a l'estat de l'economia islandesa. El dissabte següent arrencaven concentracions regulars en aquella mateixa plaça.

El govern de Gert Haarde també havia de fer front a la pressió exterior. El mateix mes d'octubre, el govern britànic de Gordon Brown va aplicar una provisió de les lleis antiterroristes de Blair del 2001 per congelar el títols del Landsbanki al Regne Unit. El govern de Haarde va intentar respondre amb duresa, fins i tot parlant de la possibilitat de deixar que Rússia establís una base naval a Islàndia (!). Com a contraresposta, el desembre del 2008, la RAF britànica es va abstindre de les missions que tenia a Islàndia en el marc de l'OTAN.

Després de la vacances de Nadal, el 20 de gener del 2009 es reprengueren les sessions al Parlament. El divendres 22, tingué lloc una manifestació multitudinària, com no es coneixia des del 1949 (en les protestes contra l'OTAN). El dia 23, va dimitir el govern, i s'anunciaren eleccions per al 9 de maig. Aquestes eleccions donaren lloc a un nou govern de coalició.

Un projecte de llei per resoldre la qüestió del deute als inversors britànics i neerlandesos preveia el pagament de 3.500 milions d'euros durant 15 anys al 5,5% d'interès. Si les protestes del dissabte havien remès amb l'elecció del nou govern, ara, un any després, tornaven. El president de la República, Ólafur Ragnar Grímsson es va negar a sancionar la llei si no es feia un referèndum previ. El març del 2010 es va convocar el referèndum i un 93% dels vots emesos foren negatius.

El govern islandès, de mentres, havia impulsat una investigació sobre les responsabilitats de la crisi financera islandesa. Alguns banquers i alts executius foren detinguts, i es cursaren ordres a través de la Interpol contra els qui havien fugit del país.

Paral·lelament, el 27 de novembre del 2010 s'elegia una Assemblea Constituent de 25 representants. A aquestes eleccions, s'havien presentat un total de 522 candidatures, a les quals tan sols se'ls demanava la majoria d'edat i el suport de 30 persones. L'Assemblea Constituent havia de recollir les propostes de les assemblees celebrades per tota l'illa, formular-les en un projecte de Constitució i sotmetre'l al Parlament. El procés restà, però, aturat.

De mentres, el març del 2011, un nou referèndum tornava a rebutjar una llei de devolució del deute, per bé que amb un marge inferior al del 2010. Han servit de res les protestes i les campanyes del 2009, del 2010 o del 2011? El cas és que la desocupació laboral a Islàndia es troba en un percentatge del 4%, que un 14% han patit reduccions en els salaris nominals i que un 7% han vist reduïda la jornada laboral (i, en conseqüència, el salari). Aquestes xifres serien força superiors, si no hi haguessin hagut les protestes, i s'hagués començat a treure recursos de l'economia real per pagar els especuladors estrangers.