La República Mundial Unitària contra remei per als conflictes territorials

Fa una mica més de sis anys, comentàvem com tractava George Orwell a "1984" la problemàtica nacional dins del macrostat Oceania, i com això es traslladava al cas d'una hipotètica Euràsia. Oceania, Euràsia i Estàsia eren els tres grans estats existents a "1984", entrelligats per un joc d'aliances i de guerra permanent i que, malgrat les diferències ideològiques formals (engsoc, neobolxevisme, negació de la individualitat) compartien un mateix sistema de "col·lectivisme oligàrquic". Malgrat la matriu respectivament anglòfona, russa i xinesa dels tres estats, es presentaven tots ells com a grans imperis multinacionals, o uninacionals, en el sentit que fomentaven una nova identitat.

Però, quin seria el cas d'una República Mundial Unitària? Per definició, aquesta República Mundial no tindria cap enemic exterior (si més no, mentre no es produeixi cap contacte amb una civilització tecnològica extraterrestre). El patriotisme de "1984" no hi tindria lloc.

La República Mundial Unitària (RMU) apareixeria com la solució sinàrquica als conflictes territorials. En aquests sis anys, la conflictivitat territorial no ha fet més que augmentar. La independència de Kosovë, Abjàsia o Ossètia del Sud; l'annexió de Crimea; els processos d'independència d'Escòcia i de Catalunya; i la continuïtat de mil i una reivindicacions territorials. En aquests conflictes, hom presenta l'status quo com si fos un element neutre, quan en realitat el manteniment de l'status quo ja és en ell mateix conflictiu. La independència del Sudan del Sud ha transformat l'status quo, però no ha suposat la solució dels conflictes nacionals a la zona; la solució alternativa d'un Sudan refederalitzat tampoc no ho hauria suposat. La reproducció diària dels Estats Units d'Amèrica o de la República Popular Xinesa exigeix unes bones tones de violència institucional, de les quals la vigilància transfronterera i les polítiques "migratòries" no són element menor. La creació de meres unions estatals, com la Unió Europea, no fan més que afegir un nivell administratiu més a tots aquests problemes.

La RMU, òbviament, hauria d'aplicar sistemes de divisions administratives. Però no exigiria una divisió administrativa coherent per a totes les finalitats. En alguns casos, les subdivisions administratives de la RMU haurien de seguir un criteri demogràfic, mentre que en d'altres seguiria criteris territorials. Cada subdivisió rebria un codi numèric, i així podrien abandonar-se els corònims que tenen etimologies ètniques. La unitat territorial 4392, per exemple, no tindria cap marca que fonamentés la supremacia en el seu interior de tal o tal agrupament nacional, religiós, lingüístic, etc.

La proposta de llei electoral per al Principat del PSC-PSOE

Com Sant Tomàs, farem bé de no creure'ns cap "Llei Electoral de Catalunya" fins a veure-la en acció en alguns comicis. En aquesta legislatura, s'hi treballa, ens diuen, però val a dir que, poc o molt, també s'hi havia treballat en totes les legislatures anteriors del 1980 ençà.

Veurem ara la proposta que manega el PSC-PSOE, i que en Sergi Castañé ha resumit en un arxiu Excel.

És una proposta que entra dins d'allò que hom ha anomenat "el sistema electoral alemany de doble vot". El Parlament de Catalunya mantindria els 135 escons, dels quals 57 serien corresponents a "districtes uninominals" i 57 serien elegits pel sistema proporcional. El diputat 135 seria l'escollit en una circumscripció per a la "Catalunya Exterior" (els veïns administratius del Principat que resideixen fora).

Val a dir que aquesta proposta pot topar amb l'article corresponent de la constitució espanyola:

"1. En los Estatutos aprobados por el procedimiento a que se refiere el artículo anterior, la organización institucional autonómica se basará en una Asamblea Legislativa, elegida por sufragio universal, con arreglo a un sistema de representación proporcional que asegure, además, la representación de las diversas zonas del territorio"

Així doncs, la Constitució estableix aquests límits: sistema de representació proporcional i representació de les diverses zones del territori.

Mirem, més detingudament la proposta del PSC-PSOE.

Els districtes uninominals són 57. Aquests districtes es reparteixen entre les comarques de Lleida (5 escons), Catalunya Central (7 escons), Tarragona (6 escons), Girona (6 escons), Àrea Metropolitana Est (9 escons), Àrea Metropolitana Oest (8 escons), Barcelona (16 escons). Els districtes regionals segueixen una distribució paral·lela d'escons. Ara bé la proporcionalitat dels 57 escons del "segon vot" s'assigna d'acord amb els resultats globals, d'acord amb la Llei d'Hondt. Finalment, d'acord amb la Llei d'Hondt, es reparteixen per regions, la dotació d'escons de cada candidatura.

Quin impacte tindria la implantació d'aquest sistema?

D'acord amb els resultats del 2012, CiU aconseguiria 47 escons (per comptes dels 50). CiU se'n duria la majoria de diputats de circumscripcions uninominals (5 de Lleida, 7 de la Catalunya Central, 6 de Tarragona, 6 de Girona, 5 de l'Àrea Metropolitana Est, 1 de l'Àrea Metropolitana Oest i 9 de Barcelona ciutat). Per tal d'arribar als 47 escons que li corresponen en proporcionalitat, rebria escons addicionals de les llistes proporcionals: 2 de Lleida, 1 de la Catalunya Central, 2 de Tarragona, 1 de Girona. També es faria amb l'escó de la Catalunya Exterior.

ERC aconseguiria 21 escons (els mateixos que amb el sistema actual). ERC no aconseguiria cap escó uninominal. Rebria de les llistes proporcionals, 1 escó per Lleida, 2 per la Catalunya Central, 2 per Tarragona, 2 per Girona, 3 per l'Àrea Metropolitana Est, 2 per l'Àrea Metropolitana Oest i 5 per Barcelona.

El PSC-PSOE aconseguiria 23 escons (3 més que no pas amb el sistema actual). Aconseguiria la majoria d'escons uninominals de l'Àrea Metropolitana: 4 per l'Est, 7 per l'Oest i 7 per Barcelona-ciutat. Rebria, a més, 5 escons de les llistes proporcionals (1 de l'Àrea Metropolitana Est, 3 de l'Àrea Metropolitana Oest i 1 de Barcelona).

El PP treuria 19 escons (els mateixos que amb el sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de Lleida (1), Catalunya Central (1), Tarragona (2), Girona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (3) i Barcelona (6).

ICV-EUiA treuria 12 escons (per comptes del 13 del sistema actual). Sense diputats uninominals, rebria els escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Pel que fa a C's repetiria 9 escons. Sense cap d'uninominal, rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Tarragona (1), Àrea Metropolitana Est (2), Àrea Metropolitana Oest (2) i Barcelona (3).

Quant a la CUP treuria 4 escons (per comptes de 3). Rebria escons de les llistes proporcionals de la Catalunya Central (1), Àrea Metropolitana Est (1), Àrea Metropolitana Oest (1) i Barcelona (4).

En l'Àrea Metropolitana Oest trobem, com hem dit, 8 districtes uninominals. D'aquests, 7 haurien anat a parar al PSC-PSOE i 1 a CiU. Pel que fa als proporcionals es reparteixen entre PSC-PSOE (3), ICV-EUiA (3), ERC (2), PP (2), C's (2) i CUP (1). Els candidats no tan sols competeixen dins del mateix districte sinó que competeixen amb els candidats del mateix partit d'altres districtes.

No hi ha dubte que els partits miraran amb lupa els diversos detalls de l'aplicació doble de la Llei d'Hondt. La qüestió de dissenyar els districtes serà matèria de debat. I, en conclusió, hom tancarà la legislatura sense llei electoral.

El cas Iwao Hakamada

Hakamada Iwao (袴田 巖) ha estat considerat, si més no des del 2011, la persona condemnada a mort que més temps ha passat empresonada esperant l'execució de la sentència. Tot i que condemnat a mort l'11 de setembre del 1968, la sentència fou suspesa a la pràctica pels dubtes al voltant del cas. Tot i amb tot, la sentència fou convertida de facto en una cadena perpètua. Dijous passat, el Tribunal del Districte de Shizuoka n'ordenà l'alliberament i la repetició del judici. A 78 anys d'edat i després de 38 anys d'empresonament, Hakamada pateix des de fa anys una psicosi institucional, agreujada per llargs períodes de confinament solitari.

Hakamada treballava en una fàbrica de miso de Shizuoka. El miso és una pasta fermentada de soja, arròs o ordi, rica en proteïnes, vitamines i sals, que pot emprar-se per fer brou, salsa o condiments. Hakamada havia nascut a Shizuoka mateix el 10 de març del 1936. Durant un parell de temporades (1959-1961) fou boxador professional, arribant a l'elit nacional de la categoria de pes ploma (de 29 combats professionals, en guanyà 16 i els 2 únics que va perdre fou per punts).

El 30 de juny del 1966, Hakamada era entre les persones que acudiren a ajudar en l'extinció de les flames de la casa d'un dels caps de l'empresa. El foc fou extingit, però els cossos dels ocupants, el cap mateix, la dona i els dos fills foren rescatats sense vida. La causa de la mort, però, no fou el foc, ja que presentaven ferides mortals d'arma blanca (un total de quaranta ferides entre les quatre víctimes). La desaparició d'uns 200.000 yens en metàl·lic feia pensar en el mòbil d'un robatori.

Hakamada fou detingut setmanes després, el mes d'agost. Durant 23 dies fou sotmès a interrogatoris policials. Les llargues sessions, fins a 16 hores diàries, suposaren un total de 264 hores. A base de puntades de peu i bastonades i de denegar-li durant les llargues hores d'interrogatori un got d'aigua o la possibilitat d'anar al lavabo, Hakamada era comminat a signar una confessió. La confessió arrancada finalment en aquestes condicions i un parell de pijames trobats en l'escorcoll de l'apartament de Hakamada, amb algunes taques de sang i benzina, serviren per poder incriminar Hakamada. Com a arma del crim, hom presentà un ganivet de pelar fruita de 19 centímetres de fulla. L'agost del 1967, a més, la policia "va trobar" cinc peces de roba ensangonada en un tanc de la fàbrica.

Durant el judici, el mateix Tribunal del Districte de Shizukoa refusà part de la confessió de Hakamada i censurà el comportament policial durant els interrogatoris. Ara bé, fou més la part "acceptada" de la confessió que no pas les febles proves forenses (els pijames, finalment, foren retirats per la fiscalia) les que feren que els tres magistrats del cas declaressin Hakamada culpable i el condemnessin a mort l'11 de setembre del 1968. La defensa apel·là davant del Tribunal Superior de Tòkio, però l'apel·lació fou eventualment refusada. Els dubtes generats pel cas, deixaren congelada, però, la sentència que, fins l'11 de novembre del 1980, no fou ratificada pel Tribunal Suprem del Japó. El Ministeri de Justícia deixà la sentència sense signar. No obstant, Hakamada continuà empresonat i mantingut en les condicions de confinament solitari de la majoria de reus de mort.

Durant anys, Hakamada s'ocupà activament del seu cas, particularment per l'estigma que això suposava per als seus germans i germanes i per al seu fill. Canvià d'equip d'advocats en el 1981. La defensa sol·licità un nou judici, sol·licitud que el Tribunal de Districte de Shizukoa refusà el 9 d'agost del 1994. La salut mental de Hakamada, però, es deteriorà molt en els anys següents. El 27 d'agost del 2004, el Tribunal de Districte de Shizukoa tornava a refusar la demanda d'un nou judici.

Les coses començaren a canviar el març del 2007, quan un dels tres jutges de la sentència del 1968, Norimichi Kumamoto donà suport a la tesi de la innocència de Hakamada. Confessà que ja ho havia sostingut quaranta anys abans, però que els seus dos companys, més grans que ells, s'imposaren. La campanya per l'alliberament de Hakamada guanyà força i servia alhora per denunciar la pena de mort i molts aspectes del sistema judicial japonès.

Amb l'anunci d'un nou judici, el cas entrà en una nova fase.

Què han fet els perpinyanesos en la primera volta de les eleccions municipals del 2014?

- Un 43% s'han abstingut - Un 19% han votat la llista de Lluís Aliot, del Front Nacional. - Un 17% han votat la llista de Joan Marc Pujol, de l'UMP. - Un 07% han votat la llista de Jaume Cresta, del PSF. - Un 06% han votat la llista de Clotilde Ripoull. - Un 03% han votat la llista de Joan Codonyès, dels Verds. - Un 02% han votat la llista de Felip Simon

Dos no es barallen si un no vol?

La retòrica dels editorials del "ABC" i de "El País" contra el "colpisme" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), focalitzat en la seva presidenta, Carme Forcadell, no és cap novetat. Si de cas, ho és la focalització, però de fet la literatura editorialística d'aquesta premsa recorre de manera cíclica a la difamació de moviments populars del signe més divers. N'hi ha prou a recordar càrregues contra el 15-M, la PAH o les Marxes del 22M, i ja no diguem els "Rodea a la Moncloa" o "Encerclem el Parlament". La retòrica contra l'ANC ja l'experimentà la Crida en el seu moment i, és clar, les successives reencarnacions de l'esquerra independentista catalana. Els amics de la "neutralitat" s'han afanyat a presentar com a contraexemples editorials dels mitjans de comunicació catalanescs. Aquests "tercera-viistes", a l'estil de Duran Lleida, es declaren "atrapats". Un sentiment d'"atrapament" que també els aclapara en altres conflictes. No és possible una entesa? Un ambient de col·laboració internacional i intranacional positiu de "tothom guanya"? No. Ni és possible a Crimea ni és possible a Catalunya. A Escòcia, encara, però a les vores mediterrànies-euxínies no hi ha marge per a gaires negociacions.

Els editorials inflamadors són més un símptoma que no pas una causa. Un símptoma disgustant, potser, però símptoma a la fi. Tota la vora mediterrània-euxínia pateix d'un excés de "capital": en forma de sobrecapacitats, d'atur, de producció que no es col·loca ni pot competir amb la del centre continental, etc. Contra això hi ha una "solució". I per evitar aquesta "solució", hom no guanya res blasmant l'escalada de xovinismes de la premsa. Més aviat cal presentar una "altra solució". Els amics de la "neutralitat" dels nostres dies no han nascut en un bon moment.

L'annexió de Crimea i Sebastopol per part de Rússia - reconeixements i fets

Ja fa més de cinc anys que el mapamundi polític que gasten a Moscou no coincideix amb el de Washington D.C. Entre d'altres coses, en el de Washington D.C., Kosovë apareix com un estat independent tant de Sèrbia com d'Albània, mentre que en el de Moscou fa part de Sèrbia. En el de Moscou, Abjàsia i Sud-Ossètia són estats independents, mentre que en el de Washington D.C. són territoris de Geòrgia. Crimea, que en els mapes de Washington D.C. encara és una república autònoma d'Ucraïna, ha passat en les darreres hores en els mapes de Moscou d'estat independent a convertir-se en una de les repúbliques autònomes de la Federació Russa.

Hom dirà, a l'estil del ministre Margallo (que no reconeix ni Kosovë ni Abjàsia ni Sud-Ossètia, ni tampoc la Crimea russa) que tots aquests territoris vaguen en el limbe del no-reconeixement. És clar que paga la pena enumerar ací una llista d'estats membres de Nacions Unides que no tenen un reconeixement universal. Armènia, degut al conflicte de Nagorno-Karabakh, no ha estat reconeguda per Paquistan. La República de Xipre no és reconeguda per la República Turca. La República de Corea (del Sud) no és reconeguda per la República Popular Democràtica de Corea i aquesta no és reconeguda ni pel règim de Seul ni tampoc pel Japó. La República Popular Xinesa no és reconeguda pels 21 estats de Nacions Unides que encara mantenen relacions amb la República de Xina (a Taiwan). Finalment, l'Estat d'Israel no és reconegut per 32 estats membres de Nacions Unides.

Els reconeixements mutus són qüestió espinosa. Set estats que no són membres de Nacions Unides reben el reconeixement d'algun estat membre de Nacions Unides. L'Estat de Palestina és reconegut per 134 membres de Nacions Unides, la República de Kosovë per 108, i la República Àrab Saharaui Democràtica ha estat reconeguda en algun moment per 84 estats membres de Nacions Unides. La República de Xina (a Taiwan) és reconeguda per 21 estats membres de Nacions Unides. Abjàsia i Sud-Ossètia, a banda de per Rússia, són reconegudes per Nicaragua, Veneçuela, Tuvalu i Nauru. La República Turca de Xipre del Nord és reconeguda per Turquia.

Podem esmentar finalment tres estats que, malgrat disposar del domini efectiu sobre el territori que reclamen, no reben el reconeixement de cap estat membre de Nacions Unides. La República Moldava de Pridnístria és reconeguda per Abjàsia, Nagorno-Karabakh i Sud-Ossètia, mentre la República de Nagorno-Karabakh (Artsakh) és reconeguda per Abjàsia, Sud-Ossètia i Pridnístria. La República de Somaliland no és reconeguda per cap estat.

Annexions sense guerra

Una consigna àmpliament difosa en els darrers dos anys de la Gran Guerra (1914-1918) fou la de "pau sense annexions". Era la idea de posar fi a la guerra sense que els vencedors (relatius) no es cobressin un preu massa alt per la pau. Alhora, era la idea per la qual els vençuts (relatius) acceptarien posar fi a la guerra sense cercar un canvi de fortuna. La consigna circulà entre sectors antiimperialistes, però també entre els pacifistes i, finalment, fou assumit per les potències bel·ligerants. Formalment, el principi no fou abandonat ja que les annexions de postguerra es feren normalment sota la coberta del "principi de les nacionalitats" i, tot sovint, amb l'exercici del "dret d'autodeterminació" a través de plebiscits o de votacions per part d'organismes de representació (més o menys) popular.
La Federació Russa de Putin recull aquell testimoni. De la mateixa manera que Rússia no ha reconegut la República de Kosove, les potències occidentals no han reconegut la independència d'Abjàsia i d'Ossètia del Sud, que sí va reconèixer Rússia en el 2008. Ara, amb motiu del bandejament de Ianukòvitx de Kiiv, Moscou aplica uns criteris particulars per resoldre la crisi: reconèixer Ianukòvitx com a "president legítim" i animar vivament els sectors russòfils de les províncies marítimes d'Ucraïna. D'altra banda, les potències nord-atlàntiques apliquen uns altres criteris particulars: reconèixer el nou govern de Kiiv i aprovar-hi la concessió d'ajuts.
És en el marc d'aquest "xoc de legitimitats", que Kiiv s'ha afanyat a nomenar governadors per a les províncies (oblystar) orientals. Fa uns dies, les autoritats de la República de Crimea, l'únic territori autònom de la República d'Ucraïna, manifestaven la intenció de convocar un referèndum sobre una ampliació de l'autonomia. Avui, però, el Parlament de Crimea s'ha estimat més un referèndum més "contundent". Així, el proper 16 de març, els crimeans hauran de triar entre dues opcions:
- 1. continuar com a part d'Ucraïna "d'acord amb la constitució del 1992".
- 2. donar suport a "la reunificació de Crimea a Rússia com a part de la Federació Russa".
S'entén que en tots dos casos, Crimea mantindrà l'estatus de república autònoma. La tria és si pertànyer a la República d'Ucraïna o a la Federació Russa. Rússia aconseguirà, probablement, una reannexió de Crimea sense gaire sidral. Les potències nord-atlàntiques, naturalment, no reconeixeran l'annexió i formularan les protestes oportunes. En els mapes occidentals, Crimea continuarà com a part d'Ucraïna, de la mateixa manera que Abjàsia i Ossètia del Sud continuen dins de la República de Geòrgia dins d'aquests mapes.
L'interval entre la declaració del Parlament i el referèndum és de 10 dies. Contrasta amb els més de 10 mesos de coll que es van donar les formacions polítiques suposadament "autodeterministes" del Parlament de (la Comunitat Autònoma) de Catalunya.

La guerra de Crimea

Els moviments de tropes a Crimea i la roda de premsa de Ianukòvitx a Rostov del Don obren una nova fase en el conflicte ucraïnès. D'una banda, el règim provisional de Kiiv s'aferma. De l'altra, Rússia juga amb el suport popular que té a Crimea i a la Ucraïna Oriental.

També cal comptar amb les reaccions dels Estats Units, de la Unió Europea i de l'OTAN, que han afirmat que una intervenció russa a Ucraïna seria com traspassar una línia vermella. L'experiència de la guerra russo-georgiana, però, és tinguda en compte per part de Moscou. Rússia, malgrat lo que puguin pensar els ciutadans més russòfils de Crimea o de Mariupol no té la intenció ni la necessitat de fer annexions. Ni tan sols es contempla, encara, la possibilitat de reconèixer unilateralment (com ha fet amb Abjàsia o amb Ossètia del Sud) una virtual independència de Crimea. Tot i així, hom no pot menysprear els riscos d'un conflicte obert a Crimea i, per extensió, a tot el litoral nord de la Mar Negra, ni que aquest conflicte no assoleixi un abast més ample.

Els comentaristes contemplen ara diferents perspectives. Caldrà veure si Ianukòvitx és capaç de constituir un "govern a l'exili" que tingui, des de Rostov, influència pràctica a l'Ucraïna oriental i meridional. Caldrà saber si realment les autoritats de Simferopol són fermes en la seva intenció d'ampliar l'autonomia de la República de Crimea, i com encaren les relacions entre la majoria russa i la minoria tàrtara. Alhora, cal tindre present també la situació de la regió d'Odessa i del Dniestr i com pot relacionar-se un conflicte intra-ucraïnès amb la situació de Pridnístria i Moldàvia, i amb les tensions creixents a Gagàusia. D'altra banda, a l'Ucraïna central i occidental caldrà saber quin dels partits controla la situació, i quin pes poden adquirir les organitzacions més dretanes com Svoboda i Pravy Sektor.

Mostra un mapa més gran

Solidaritat amb els treballadors de Panrico en vaga indefinida: Manifestació Plaça de Catalunya - BCN, 27 de febrer, a les 11h30

El Primer de Març, hi ha convocada una manifestació a Plaça de Catalunya. Després de més de quatre mesos de vaga indefinida, aquesta manifestació, com d'altres convocatòries que s'han fet a Santa Perpètua i a Sabadell, tenen la intenció de difondre i explicar la lluita i què representa per al futur de les treballadores i treballadors. L'objectiu dels vaguistes és impedir els acomiadaments i les rebaixes salarials que proposa la direcció de Panrico, amb la consigna de 0 acomiadaments i 0 rebaixes.

Eleccions plebiscitàries

Ens diuen que no és segur que es pugui convocar el referèndum sobre la independència anunciat per al 9 de novembre del 2014. És sabut que el Govern d'Espanya s'hi nega vehementment. D'altra banda, diversos governs municipals, entre ells el d'Esplugues de Llobregat, han manifestat que no col·laboraran (cedint les dades del padró municipal) a una "consulta" que no es faci en el marc legal (espanyol) vigent.

Des de fonts pròximes al Govern de la Generalitat s'ha reiterat diverses vegades que, si no es pot fer el "referèndum", llavors caldrà convocar eleccions anticipades, amb caràcter de plebiscitàries. Els comentaristes propers a CiU-ERC ens recorden que el govern espanyol no podria mai prohibir o desautoritzar unes eleccions plebiscitàries. Això pot ser cert, si entenem que les eleccions del novembre del 2012 ja foren plebiscitàries. Aquelles eleccions es convocaren de forma anticipada i les diferents candidatures aclariren en el programa el seu posicionament envers la qüestió de l'autodeterminació. Se'ns ha recordat que si la convocatòria del 9 de novembre del 2014 fou possible, fou precisament pel resultat d'aquella contesa electoral.

Les eleccions de novembre del 2014 serien, doncs, plebiscitàries. Hom espera que en aquesta ocasió totes i cadascuna de les candidatures aclareixin la seva posició sobre la "independència". Ara bé, resulta difícil entendre què podria aportar el Parlament resultant que no pugui aportar l'actual. Si hi ha una victòria absolutíssima per part de les forces "independentistes", continuarà de totes maneres l'oposició del govern espanyol i la de les administracions locals unionistes. En un moment o altre, caldrà decidir si hom es plega a aquesta oposició o la desobeeix. És clar que aquesta decisió pot ajornar-se anant d'elecció plebiscitària en elecció plebiscitària fins al dia del judici.

Mobile World Congress

Avui hi ha convocada una jornada de mobilitzacions. L'ús propagandístic de les autoritats locals barcelonines del Mobile World Congress, rep resposta en les mobilitzacions de treballadors de TMB, en usuaris del transport públic i en altres col·lectius obrers i populars. El lliurament de targes de transport especials per als assistents al congrés (inclòs els grans executius d'empreses transnacionals) ha mogut la indignació fins i tot del col·lectiu de taxistes. Per acabar-ho d'adobar, el sopar de benvinguda va servir per escenificar "l'entesa" entre les administracions, duta a terme pels mateixos responsables que agiten el populisme identitari per arreplegar vots. Algú dirà que no és bo que ni uns ni altres "polititzin" el Congrés. Ara bé, els responsables del Congrés juguen constantment amb les administracions dient que hi ha d'altres ciutats "candidates" a un esdeveniment que projecta "imatge" i atrau inversions i despesa turística. El mateix xantatge l'apliquen les administracions a la "ciutadania", bombardejant-la de discursos sobre els "beneficis" de la trobada i "l'infern" que suposaria perdre la convocatòria. Mentrestant, debats sobre qüestions com ara la col·laboració de les grans multinacionals amb els serveis secrets de les grans potències imperialistes són oblidats.

Els determinants socials i polítics de la salut

Avui han tingut lloc a Sants (Barcelonès) unes "jornades de conferències i debat per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat", organitzada pel Grup de Treball de Sanitat de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP-Sanitat), sota el lema "Construïm la sanitat als Països Catalans". Amb motiu de les jornades, l'Accent ha editat una publicació ("Per una sanitat pública universal i de qualitat"), i alhora s'ha presentat el llibre d'Espai Fàbrica que du per títol "El preu de la salut: interessos, classe i model sanitari". També hi ha hagut avui la preestrena d'un documentari de SICOM sobre les llistes d'espera.

La jornada ha arrencat amb una exposició de les experiències de gestió sanitària a Veneçuela, a càrrec d'Isabel Iturria, i de Cuba, a càrrec de Tania Aguilar. Han seguit després xerrades sobre els "determinants socials de la salut", amb un especial enfocament pel que fa a les diferències de gènere i de classe, amb intervencions de Carme Borrell, Montse Pineda, Albert Espelt i Laia Ollé. Ja a la tarda, Àngels Castells, Elena Montserrate, Nines Maestro i Xavier Lleonart han tractat sobre les "bases d'un nou model sanitari". La jornada ha conclòs amb un debat sobre "estratègies de lluita i canvi".

Durant tot el dia, hi ha hagut a les Cotxeres de Sants parades informatives de diferents col·lectius (transport sanitari, crònicoflautes, etc.). A la denúncia de la situació actual s'ha sumat, doncs, tot un seguit de reflexions sobre les línies de treball en el present i sobre un futur model sanitari.

Sacresa, 2007

Segons reporta Europa Press, la fiscalia demanaria quatre anys de presó a membres de la família Sanahuja per un presumpte delicte "contra la hisenda pública". Els acusen de defraudar 15.476.664 € en l'exercici del 2007. Segons la fiscalia, aquesta fou la quantitat que eludiren de pagar arran de la fusió de Rua Nova i Sacresa. Sacresa, a través de la filial Caufec, impulsava el pla urbanístic de "Porta Barcelona". 2007 és l'any d'un dels processos pels quals 9 veïns són amenaçats d'entrar en presó per participar en accions de protesta contra aquest pla urbanístic. Encara que el pla urbanístic en ell mateix sembla aturat, periòdicament apareixen notícies relacionades (com la que recollia l'APS de Sant Feliu el passat mes de maig).

El 31 de juliol del 2007, Rua Nova hauria venut la seva participació en la promotora Inversiones Tres Cantos a Inmobiliaria Colonial, obtenint-ne 52 milions d'euros. En fusionar-se seguidament amb Sacresa, la tributació corresponent a aquesta venda hauria estat, segons la fiscalia, indegudament evitada, a través de provisions.

El tanatori d'Esplugues Nord

L'anunci de la implantació d'un tanatori al barri de la Mallola, en la cantonada entre els carrers Andreu Amat i Nord, ha generat malestar veïnal. Un dels planys és la manca d'informació per part de l'Ajuntament, bo i més que els terrenys on s'instal·larà el tanatori eren destinats a equipament docent. De fet, l'Ajuntament ha hagut de procedir a una permuta (BOP, 21/01/2014). Els veïns qualifiquen aquesta permuta d'una "venda encoberta", i hi ha qui suggereix que el govern municipal hauria volgut cobrir amb ingressos extres el pagament que ha hagut de fer per una mala gestió urbanística sense relació amb el barri. Fins i tot, s'ha arribat a dir que els promotors del Tanatori eren interessats en un terreny situat més amunt, i que fou l'Ajuntament qui els forçà a baixar fins a la Mallola. En aquest sentit, els veïns de la zona afectada es queixen de "la falta d'informació prèvia sobre l'aprovació de l'acord de permut i el greuge comparatiu que hem sofert en comparació als veïns d'altres sectors de la ciutat que sí han estat consultats i escoltats".

Aquest és el text de l'acord municipal:
ANUNCI
L'Ajuntament Ple, en sessió de data 18 de desembre de 2013, va acordar aprovar inicialment el conveni urbanístic relatiu a la permuta de la finca situada en la confluència dels carrers Nord i Andreu Amat, per la finca situada a l'avinguda Jacint Esteva i Fontanet, número 112, entre l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat i la societat Elysius Europa, S.L. amb el següent extracte:
- Àmbit subjectiu: Ajuntament d'Esplugues de Llobregat i la societat Elysius Europa, S.L.
- Àmbit territorial:
- Finca A: • Descripció: Terreny ubicat a Esplugues de Llobregat, a l'Avinguda Jacint Esteva Fontanet número 112. Llinda: al Nord en línia de 32,90 metres, amb la resta de la finca de la qual es va segregar, al Sud, en línia de 50 metres amb el carrer Jacint Esteve Fontanet, a l'Est amb la resta de la finca de la qual es va segregar i a l'Oest amb l'Avinguda Miranda. • Superfície: 1.880m2. • Qualificacions urbanístiques segons es desprèn de les Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità de Barcelona, en part com a equipament comunitari (clau 7b) en una superfície de 1.454 m2, i en part com a vialitat (clau 5) en una superfície de 426 m2. • Dades registrals: Inscrita al Registre de la Propietat d'Esplugues de Llobregat, al Tom 2477, Llibre 523, Foli 133, Finca registral número 17535. • Dades cadastrals: 3719921DF2831H0001TO.
- Finca B: • Descripció: Terreny ubicat a Esplugues de Llobregat, al carrer Nord cantonada amb carrer Andreu Amat. Llinda: al Nord en línia de 59,70 metres amb el carrer Andreu Amat; al Sud amb línia de 65,05 metres amb la finca matriu número 27 de la qual es segrega; a l'Est amb línia de 22,70 metres amb la finca número 27 de la qual es segrega; a l'Oest amb la línia de 17,10 metres amb el carrer Nord. • Superfície: 1.454 m2. • Qualificació urbanística segons es desprèn de les Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità de Barcelona, com a equipament comunitari (clau 7b). • Dades registrals: Aquesta finca procedirà de la segregació de la finca matriu amb les següents dades registrals: finca 27, tom 178, llibre 8, full 9 del Registre de Propietat d'Esplugues de Llobregat i amb referència cadastral 3414801DF2831C0001SP.
- Àmbit objectiu:
- Establir la forma en que es desenvoluparan les actuacions necessàries per procedir a la tramitació i formalització d'una permuta de la Finca A i de la Finca B, en relació a les quals, l'empresa "ELYSIUS EUROPA, S.L." és titular d'un dret d'opció de compra sobre la Finca A, i l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat és propietari de la Finca B. - Determinar la forma en que es procedeix a la formulació, redacció i tramitació d'un Pla Especial d'assignació d'usos i paràmetres de l'edificació, que contempli la implantació d'un tanatori a la Finca B. En compliment del que determina la legislació vigent i l'acord d'aprovació se sotmet a informació pública pel termini d'un mes, a comptar des del dia següent al de la publicació d'aquest anunci al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, a fi i efecte que dins del referit termini i en hores hàbils d'oficina, de dilluns a divendres de 9 a 14 hores i dijous de 16 a 18 hores, pugui ser examinat a les dependències de Gestió Urbanística de l'Ajuntament, plaça Santa Magdalena núm. 5-6 CVE-Núm. de registre: 022014000335 2 Dimarts, 21 de gener de 2014 2a planta, i també a través de la web municipal, "seu electrònica" i "tauler virtual d'edictes", per tots aquells que es considerin interessats i deduir les reclamacions adients. Transcorregut l'esmentat termini sense que s'hagi presentat cap al·legació el conveni restarà aprovat definitivament sense necessitat d'acord exprés.
Esplugues de Llobregat, 7 de gener de 2014
L'alcaldessa, Pilar Díaz Romero

El text fou aprovat en un ple extraordinari, tot just sortir de Reis.

Eleccions legislatives a Tailàndia

L'escalada de tensió entre "grocs" i "vermells" a Tailàndia arriba a una nova fita amb les eleccions de demà, 2 de febrer del 2014. Resulta inevitable que l'opinió pública internacional interpreti aquesta escalada en clau geopolítica internacional.

A Tailàndia mateix, però, els protagonistes parlen en clau nacional.

El partit governant, el Pheu Thai, de la primera ministra Yingluck Shinawatra, no s'ha esperat a concloure el mandat, que expirava en el 2015. En les eleccions legislatives del 2011, el Pheu Thai aconseguí la majoria absoluta (265 escons) en la Cambra de Representants. Mentre els 500 escons de la Cambra de Representants són d'elecció popular, dels 150 senadors, tan sols 76 són d'elecció popular. Els altres 74 senadors són elegits per un Comitè a través de circumscripcions sectorials: acadèmica, pública, privada, professional i "altres". Una reforma constitucional, aprovada fa uns mesos, va provar de convertir els 150 escons del Senat en escons d'elecció directa, però el Tribunal Constitucional considera la reforma inconstitucional.

Les protestes de l'oposició han empès a Shinawatra a presentar la dimissió i a sol·licitar al rei la dissolució del parlament. Les protestes continuaren, precisament perquè hom esperava que el Pheu Thai renovaria la majoria absoluta a la cambra baixa. Evidentment, si l'oposició demana simultàniament la dimissió del govern, la dissolució de la cambra i la no-convocatòria d'eleccions és perquè demana una ruptura constitucional. Això ho han explicitat els sectors que demanen la convocatòria d'una assemblea de representants, no elegits per sufragi universal, sinó per la "societat civil". La possibilitat de conferir al monarca i/o a l'exèrcit de tots els poders públics era també contemplada pels "camises grogues".

El Tribunal Constitucional es va haver de pronunciar fa unes setmanes sobre la constitucionalitat de posposar les eleccions, i ho va fer, dins d'uns termes, de manera favorable. Interpretant aquesta sentència, la Comissió Electoral proposà una posposició de quatre mesos, que no acontentava l'oposició ni tampoc el govern. Davant la perspectiva d'una mobilització de les "camises vermelles" en favor de les eleccions, la Comissió Electoral, després de reunir-se amb el Consell de Ministres en funcions, decidí finalment la convocatòria en la data prevista, del 2 de febrer.

Des de l'oposició, Suthep Thaugsuban continua demanant la formació d'un "consell popular", alhora que recorda que la dissolució del Parlament ha estat decisió del govern Shinawatra. El Partit Demòcrata, principal expressió electoral dels opositors, decidí boicotar les eleccions, cedint el protagonisme a la campanya "No Vote".

Les topades entre les institucions tailandeses han estat una constant. Ja hem vist com el Tribunal Constitucional ha emès sentències desfavorables al govern, mentre la Comissió Nacional Anticorrupció ha obert un procediment al redós de les sentències del TC. La monarquia es presenta ella mateixa com un àrbitre neutral, i és així com s'interpreta el fet que hagués acceptat la dissolució de l'Assemblea Nacional, proposada per Shinawatra.

Un total de dos milions d'electors s'han registrat en la votació anticipada, que començà el 26 de gener, i que ja ha donat lloc a enfrontaments. La jornada de demà s'espera, doncs, molt tensa, especialment a Bangkok i a les circumscripcions del sud. Shinawatra confia en una victòria folgada gràcies al suport de les altres zones de l'estat tailandès. Però resulta poc menys que increïble que pugui tirar endavant una legislatura gairebé monocolor del Pheu Thai.

Els colors del blau

Josep Vicent Marquès a "Tots els colors del roig" (1998), feia una memòria de la seva trajectòria de "persona d'esquerra, nacionalista, antipatriarcal i ecologista". Sovint, la lectura del títol es fa servir per blasmar la "divisió" de les "esquerres". De manera recurrent, hom deplora la fragmentació orgànica (i, sobretot, electoral) de l'esquerra.

"En canvi, la dreta va tota unida".

Dimecres passat, encara tornàvem a sentir el mateix raonament. No entraren amb el fet que unitats imposades introdueixen jerarquitzacions i prioritzacions que, casualitats de la vida, afavoreixen els sectors populars que millor s'identifiquen, per raons de gènere, nacionalitat, condició personal, amb l'oligarquia privilegiada.

Però no cal que hi entrem. N'hi ha prou amb reflexionar si "la dreta va tota unida".

En els darrers temps, la relativa simplicitat del panorama de la "dreta", combinada entre autòctona (CiU, UM, etc.) i al·lòctona (PP, UMP), ha anat erosionant-se. La dreta xenòfoba (PxC, E2000, FN), la dreta religiosa, la dreta estatalista (UPyD, C's), la dreta elitista, la dreta patriarcalista, etc. no són sempre coincidents, malgrat la existència d'àmplies interseccions. No tota la dreta accepta l'apel·latiu de "dreta", i n'hi ha la que cerca cobertures de respectabilitat elitista (l'anomenat "extrem centre") o de respectabilitat populista (l'anomenada "tercera posició"). És més qüestió d'imatge, car la dinàmica d'aquestes propostes electorals (com les del centre i de l'esquerra burgesa i petitburgesa) és la de fer l'esforç de ser atractiva alhora a "inversors" (que hi facin donatius) i a "votants". El desgast continu dels "partits establerts" exigeix "partits nous" i la mobilització política de sectors populars creixents ajuda a crear i a sostindre contínuament "partits novíssims", "partits antipartits" i "antipartits d'estructura partidària".

Els oligarques temen les "cambres ingovernables" que poden sorgir d'eleccions fetes en aquests contexts. Alhora, la "ingovernabilitat" forneix nous pretexts per enfortir constitucionalment executius "tècnics" i la "independència" dels bancs centrals i d'altres instàncies de governança econòmica i sectorial.

La dimissió de Ianukòvitx

És difícil dir si la dimissió del primer ministre d'Ucraïna, Mykola Azarov, ha estat directament precipitada per aquest comunicat de Rinat Akhmetov, una de les principals fortunes d'Ucraïna i home fort del System Capital Management (SCM). L'obertura d'un procés electoral és, al capdavall, la via amb la qual la gran oligarquia ucraïnesa cercaria de reconduir les seves tensions internes de partit. La mobilització popular a Kiiv i a les regions més occidentals havia començat a crear ja estructures paral·leles, en les quals s'assimilava part de l'administració local, regional i estatal. En les regions més orientals, les manifestacions pro-Ianukòvitx han arrencat. Alhora, les mesures dictatorials del govern Ianukòvitx i els abusos policials, havien fet crèixer la base social dels opositors, fins i tot en les regions orientals.

Akhmetov ha estat fins ara un dels suports econòmics del president Ianukòvitx. Dels partits opositors, l'Udar és possiblement el que, a través del seu cap visible, Vitali Klitschko, es posiciona millor com a relleu, després d'unes eventuals eleccions. Caldrà saber, però, quins resultats electorals treuen el Partit de la Pàtria (de Iulia Timoixenko, encara empresonada) i Svoboda.

Des de la perspectiva d'Akhmetov, l'acord i la "reconciliació" no oferirien dificultats insuperables. Ni el Partit de les Regions ni els tres partits dretans de l'oposició no han contestat efectivament el rol de l'oligarquia ucraïnesa. L'ideal compartit per l'oligarquia és treure profit de la posició geopolítica d'Ucraïna, combinant un eventual acord d'associació amb la Unió Europea (i, per a alguns, fins i tot l'ingrés futur) amb unes relacions "especials" amb Rússia. Però aquest ideal no és fàcil de compaginar amb les exigències de Moscou i de Brussel·les, que representen alhora interessos financers no necessàriament harmoniosos. Qualsevol acord polític serà, com ha estat el cas durant la darrera dècada, el preludi de nous trencaments. Ara bé, mentre aquests trencaments no amenacin directament l'oligarquia financera ucraïnesa i internacional, tampoc no passaran gaire ànsia. I, fins i tot, si és el cas, tenen camp per fer alguna concessió: les 50 principals fortunes personals d'Ucraïna controlen el 85% del capital i ingressaren, en dades del 2008, una quantitat equivalent als 65% del PIB ucraïnès.

Els sis punts de la marea pensionista

1) Recuperació del poder adquisitiu de les pensions començant pel 1,9% perdut el 2013, i acabant per reimplantar un model de revalorització automàtica en relació al IPC. 2) Jubilació als 65 anys 3) Dret a subministres bàsics garantits (aigua, llum, gas) 4) Eliminació de tot tipus de co- o re-pagament 5) Oposar-nos la privatització dels serveis públics que atenen la gent gran 6) Defensar avançar vers un model de pensió i salari mínim per sobre dels 1000 € Aquests són els sis punts de la "marea pensionista". Avui, la Comissió de Jubilats i Pensionistes de l'Hospitalet (CJYPLH) ha organitzat una concentració a la Plaça de Lluís Companys (https://twitter.com/didaclopez/status/427018632296955904/photo/1/large), i una cadena humana per la Rambla de l'Hospitalet, des de Can Serra fins a Bellvitge, per tal de difondre'ls.

L'aprovació diferida dels Pressupostos de la Generalitat i les tarifes del transport públic

Finalment, avui, si no s'esdevé res inesperat (una epidèmia de diputats díscols, per exemple), el Parlament del Parc de la Ciutadella aprovarà els pressupostos de la Generalitat del Nord. Cal recordar que, en aquestes tres setmanes del 2014, hom ha funcionat amb la pròrroga dels pressupostos del 2012 (prorrogats durant tot el 2013). L'actual projecte de pressupostos, contestat al carrer en els debats de desembre, s'aprovarà probablement sense gaire soroll.

L'agenda d'avui és marcada per les mobilitzacions del transport, que arrenquen a les 19h. Per exemple, a Bellvitge.

El cañasgate i els reflexos de Ciutadans (C's)

Val a dir, en favor de C's, que han sabut reaccionar a les notícies sobre la investigació sobre indicis de delicte fiscal per part de l'empresa del diputat al Parlament del Parc de la Ciutadella, Jordi Cañas. Cañas, amb motiu de l'encausament d'Oriol Pujol, va dir explícitament que els "polítics" encausats havien d'anar-se'n provisionalment fins a obtindre la resolució judicial corresponent. El cas és que Pujol s'hi va enretirar. Cañas que, de moment no és encausat, començava ahir mateix la maniobra d'enretirament. Amb 9 diputats, C's ja l'ha rellevat provisionalment com a portaveu. Segons on arribin les investigacions, Cañas passarà del frigorífic al congelador.

Simpatitzants de C's s'afanyen ara a recordar que el "cañasgate" no té res a veure amb un cas de corrupció. Els casos investigats tenen a veure amb la vida privada de Jordi Cañas. També demanen prudència fins al pronunciament judicial. Així doncs, han estat prou prudents com per evitar les teories conspiratòries o per fer una apologia anarcocapitalista de l'evasió fiscal.

És interessant, però, l'argument de la "vida privada". Ahir mateix, a La Vanguardia, Josep Miró i Ardèvol criticava els qui no fan sang del president Hollande, enxampat en una infidelitat amorosa. Miró comparava la infidelitat amorosa amb la infidelitat econòmica (fent referència als delictes econòmics), i blasmava els qui s'escandalitzen per la segona i passen de llarg de la primera. Miró sembla ignorar la vella dita feligresa de "Nostre Senyor, dels pecats del piu, se'n riu, i els de la figa, ni se'ls mira". O, potser la coneix amb escreix, i per això ens diu que és més greu la primera (que ataca al cor) que no pas la segona (que ataca a la butxaca).

Sense moure'ns de l'Evangeli hauríem de recordar allò de "De Déu lo que és de Déu, i del Cèsar lo que és del Cèsar". Els fets econòmics, demostratius de capacitat econòmica, comporten unes obligacions fiscals i, no complir-les, és una forma de furtar a l'erari públic. Una altra és la de ficar-hi la mà, directament, o la d'abusar de posicions públiques preeminents. Per això la diferència entre el Cañas privat i el Pujol públic no és tan categòrica. Pressumptament.

Les mobilitzacions contra la pujada del transport públic

El dimecres 22, a les 19h, arreu de la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha convocades mobilitzacions contra els augments tarifaris de TMB. Dijous passat, hi havia concentració al Metro de Bellvitge (L1), i aquesta setmana hi haurà concentració a la Renfe de Cornellà. Poblacions com Gavà i Castelldefels també han fet mobilitzacions. Les més nombroses han tingut lloc a Nou Barris i a Gramenet. El fet que la T-10 d'una zona hagi passat la barrera dels 10 €, o l'encariment patit per la T 50/30, fa que els motius siguin més prements que els d'anys anteriors. Però el cert és que la tendència de carregar el cost del transport públic en els usuaris directes, sense consideracions socials i territorials, ve de lluny. A les mobilitzacions veïnals s'uneix la mateixa mobilització dels treballadors del transport, particularment pel que fa a la denúncia de l'opacitat de la cúpula política i tècnica de les empreses del transport públic.

Referèndum popular d'autodeterminació al Tirol del Sud

Des del Cap d'Any i fins ahir diumenge, és a dir durant dotze dies, els ciutadans del Tirol del Sud eren convocats a un referèndum sobre l'autodeterminació d'aquest territori. El Tirol del Sud, és a dir l'Alt Adige/Etsch, és actualment la "província autònoma de Bozen", integrada en la regió autònoma de Trentino-Alto Adige, una de les regions "especials" de la República Italiana. La resta del Tirol constitueix un dels estats federats de la República Federal Austríaca. Les llengües oficials del territori són l'alemany, l'italià i el ladí (retoromànic). Mig milió de persones viuen en aquest territori, de 7400 km².

Els resultats del referèndum es feien públics ahir (vg. notícia). Hi han participat 61.189 persones, de les quals 56.395 persones han respost afirmativament a la qüestió, 4.562 de forma negativa, i 69 amb un vot en blanc. Un total de 163 vots han estat declarats nuls. Els nivells de participació tan sols han depassat el 30% a Ahrntal i a Mühlwald. També hi han pogut participar els sud-tirolesos registrats a fora del territori. Entre aquests, el nivell de participació més alt s'ha assolit a Innsbruck (36,25%). A Barcelona, la participació ha estat més aviat escassa (7,41%), cosa que indica de fet les preferències d'expatriació dels sud-tirolesos: mentre els germanòfons tendeixen a mirar cap al nord (Innsbruck, Viena, Munic), els romanòfons s'orienten als països llatins.

La qüestió feia referència al dret d'autodeterminació del territori, és a dir el dret del territori a decidir quin ha d'ésser el seu estatus internacional. La desaparició pràctica de la frontera, en tant que la República Italiana com la República Federal Austríaca són membres de la Unió Europea, i la relativa "pau lingüística" en la província, fa que ara com ara el dret d'autodeterminació quedi en això, un dret. Això no vol dir que no hi hagi nombrosos partidaris d'una reunificació política del Tirol. Els que defensen això, assumeixen que el Tirol reunificat mantindrà els lligams federals amb Àustria, però també hi ha partidaris d'un Tirol independent, i d'altres que miren més cap a Munic o, fins i tot, cap a Berlín. D'altra banda, els partidaris de mantindre l'estatus actuals assenyalen els vincles amb el Trentino i amb els territoris de la Conca del Po.

La dimissió de Michel Djotodia

Ha passat ja un mes del darrer post sobre la República Centrafricana. Avui, Michel Djotodia, el protagonista d'aquell post, enfilava el camí de Benín-Dahomey, en un gest paral·lel al realitzat pel seu predecessor, François Bozizé (ara exiliat a Camerun). Si fou en una Cimera a N'Djamena (Txad) el passat mes d'abril, que Djotodia era reconegut com a "cap de l'estat de la transició", ha estat de nou en una cimera en aquesta ciutat que Djotodia ha renunciat i ha cedit el testimoni a Alexandre-Ferdinand N'Guendet. La premsa, la local i la internacional, ha insistit tant en el tòpic del "conflicte entre milícies cristianes i musulmanes" per referir-se als combats dels darrers mesos, que aquest aspecte del conflicte sembla enfosquir qualsevol altre aspecte. Així Djotodia, descrit com el primer cap d'estat musulmà de la República, deixa pas, de nou, a un cap d'estat cristià. Com és lògic en un país on les tradicions religioses no es poden reduir a les dues religions provinents de nord enllà, el conflicte té altres aspectes, dels quals el nacional/tribal i el territorial són els més ben retratats pels comentaristes. Però s'oblida sovint la complexitat de lleialtats personals que es configuren a través dels diferents partits i coalicions. És del tot recomanable, per entendre els conflictes en la zona, la lectura d'extramurs.cat, on podem llegir articles com el d'Andrew McKillop ("Què hi ha darrera la sobtada necessitat de França d'intervenir la República Centreafricana"?) o el de Jaume Vinyas sobre el Sudan del Sud. Així podem entendre que presentar el conflicte militar de Centràfrica com un conflicte entre "cristians" i "musulmans", ajuda a apropar la realitat del conflicte al lector francès i a empènyer-li a donar suport a l'intervencionisme francès. Com que, a més, la intervenció es fa a través d'òrgans regionals (Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Central), que són els que han auspiciat la Cimera de N'Djamena, l'aspecte "global" del conflicte queda més enterbolit.

Alexandre-Ferdinand N'Guendet procedeix dels rengles del Rassemblement Démocratique Centrafricain (RDC), el partit de l'ex-president André Kolingba. En les eleccions generals del 23 de gener del 2011, l'RDC presentà com a candidat presidencial Émile Gros Raymond Nakombo, que aconseguí uns 42.591 vots (4,64% dels vots emesos). En aquelles eleccions, N'Guendet es presentà pel cinquè districte (arrondissement) de Bangui, i aconseguí l'escó corresponent a l'Assemblea Nacional. El deteriorament de la situació política centrafricana i del mateix RDC, va empènyer N'Guendet a fundar un nou partit, el Rassemblement pour la République (RPR) ara fa poc menys d'un any. Quan en el març del 2013, les tropes de Séléka entraren a Bangui, l'RPR fou un dels primers partits externs a la Coalició en reconèixer el lideratge de Djotodia, autoproclamat cap d'estat arran de la fugida de Bozizé. Aquest gest facilità que aquest polític relativament desconegut fos elegit president del Consell Nacional de Transició (CNT) el 15 d'abril.

El CNT substituïa l'Assemblea Nacional en tant que "parlament provisional". L'integraven uns 105 membres, dels quals 48 votaren a favor de N'Guendet. El mandat del CNT s'estenia uns 18 mesos i, entre les tasques encomanades, hi havia l'elaboració d'una nova constitució. La renúncia de Djotodia ha deixat en mans de N'Guendet la presidència de la república, però tan sols de manera provisional.

Aquests balls de càrrecs a Bangui i a N'Djamena difícilment tindran gaire rellevància per a les milícies combatents. Les milícies que provenen de Séléka fa temps que s'han sentit més o menys alienades de Djotodia i de la direcció política de Bangui. I les milícies anti-balaka realitzen les seves operacions cada vegada més deslligades de les estructures de l'etapa Bozizé.

Els municipis del referèndum del Nou de Novembre

Continuem la nostra sèrie sobre el Referèndum del 9 de novembre del 2014 sobre l'estatalització/independència estatal de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Som a sis de gener i no sabem la via. Però és molta la gent que assum que es farà a través d'una "consulta no-referendària" en el marc d'una llei del Parlament del Principat. Aquesta és l'assumpció que, per exemple, fa el Partit Popular de Catalunya que ja ha advertit que en els municipis en els quals governa (amb una població agregada de més de 200.000 persones) no es farà cessió de dades del padró a l'Idescat, una de les passes necessàries d'acord amb la Llei de Consultes (l'actualment en tràmit i la que continua impugnada per un recurs encara no resolt del Tribunal Constitucional d'Espanya). El PP ha sol·licitat que el PSC-PSOE faci el mateix anunci. Si el PSC-PSOE respongués afirmativament, i la Generalitat no trobés altra alternativa, és possible que no hi hagi un cens vàlid de municipis del nostre entorn: Esplugues de Llobregat, l'Hospitalet, Cornellà, es Pi o es Vern. Barcelona, governada per CiU, escaparia a aquesta lògica.

Aquesta possibilitat torna a obrir la qüestió de la territorialitat. Des de sectors de l'esquerra independentista dels Països Catalans encara es demana un tot o res sobre l'exercici del dret d'autodeterminació. En canvi, la posició majoritària tendeix a considerar que cal ser tàctics en aquest aspecte. Ara bé, hi haurà prou cintura tàctica com per tirar endavant el referèndum del Nou de Novembre encara que no participen tots els municipis. Un boicot per part del PP i del PSC-PSOE només afectaria una petita part territorial de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. D'acord amb la línia tàctica abans esmentada, lo lògic seria tirar pel dret i comptar amb els territoris on la situació política permeti fer el referèndum i fer-lo executiu?

Cinc vies per a dues qüestió i un únic referèndum

Al voltant del "procés" (és a dir, la transició des de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya a una hipotètica República Catalana del Principat) s'han estructurat expressions com la "tercera via". Però realment hi ha un tercera via? I si hi ha una tercera via, com cal explicitar les altres dues vies? I s'esgota tot en aquest esquema? El caràcter del procés, que és essencialment binari, es mou en dicotomies com "Independència/Dependència", "Separació/Unió", "Catalunya/Espanya". Tot i així, podem identificar no tan sols un tercera, sinó una quarta i una cinquena. Vegem-les.

Primera via (Sí/Sí):. Assignem la primera via a la "via independentista". En primer lloc perquè, demoscòpicament, és la majoritària i també perquè és clarament hegemònic a la major part de les 41 comarques que integren l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. En segon lloc perquè aquesta és la via que obre el debat. No obstant, també hi haurà qui s'estimarà més considerar-la com "la hipòtesi alternativa" (H₁) i reservarà el lloc preeminent a "la hipòtesi nul·la" (H₀) que nosaltres tractarem com a "segona via". El creixement experimentat per aquesta primera via, alhora, ha fet que sigui una via ben diversa, solcada per oposicions de l'estil "vell independentisme/nou independentisme", però també de "independentisme incondicional/independentisme condicional". El mínim comú denominador d'aquesta via és la constitució, a Catalunya-Principat, d'un estat independent, de vegades esquematitzat en la consigna "primer independència, i després ja veurem". Deixant de banda l'independentisme més purament apolític (en el sentit de Daniel Cardona), és patent que diverses tendències polítiques, socials i nacionals marquen uns "mínims irrenunciables". No és estrany, doncs, que en la primera via apareguin també crides a la "regeneració" i a un "país més just". Menys compartides són les consignes més específiques sobre la "República Catalana del 99%" o les d'"Independència per Canviar-Ho Tot". La qüestió de l'estatus de la "llengua catalana" en el futur estat també ha estat matèria de debat (oficialitat, co-oficialitat, no-oficialitat) com també el contingut identitari en termes més generals (amb una creixent difusió de la idea d'un estat que respecti la pluralitat de sentiments i adscripcions nacionalitàries). Un altre debat, esperonat particularment per l'esquerra independentista, és l'articulació de la futura "República Catalana Independent" en el marc general dels "Països Catalans". Finalment, no hem d'oblidar que en aquesta primera via també apareixen veus defensores, des d'un "Estat Català Independent" d'articulacions diverses amb el nostre entorn "ibèric/espanyol", "europeu/mediterrani" i mundial.

Segona via (No): La segona via és la que també podem considerar com la "hipòtesi zero", defensora de l'estatus vigent. De moment, el corrent majoritari d'aquesta via ha ofert ben pocs arguments, i s'ha centrat en la defensa de la "legalitat vigent". Tant és així, que ni tan sols no ha aparegut encara cap força rellevant que defensi el vot negatiu a la primera qüestió del referèndum del Nou de Novembre. Davant del referèndum, la posició majoritària és hostil no tan sols a participar-hi sinó a permetre que s'hi faci. Seria, però, injust estendre aquesta imatge antidemocràtica a tota la "segona via". Per exemple, hi ha sectors que refusen l'acusació de conservadorisme i proposen, alternativament, mesures de canvi de règim, en forma d'una Tercera República Espanyola. D'altres, insisteixen en una defensa de la "unitat d'Espanya" fonamentada en arguments racionals, particularment de caràcter historicista i identitari, però també complementats amb anàlisis econòmiques, polítiques i socials, sobre la inviabilitat o inconveniència d'un "estat català independent".

Tercera via (Sí/No): La tercera via es presenta com el "camí del mig" entre els dos extrems que representen les dues vies anteriorment citades. Val a dir, que un gruix rellevant d'aquesta "tercera via" no és més que una expressió vergonyant de la segona. El descrèdit de l'espanyolisme fa que figures objectivament unionistes tendeixen a la formulació de "tercera via". Gràcies a la intercessió de sectors de CiU i d'ICV, la "doble pregunta" permet l'emissió d'un vot de "Sí/No" (favorable a un "estat català" però no a la independència del dit estat). Els partidaris del "Sí/No" consideren que una victòria d'aquesta opció i la consegüent proclamació d'un "estat català" seria la porta d'entrada a la transformació d'Espanya en un ens federal/confederal. En certa manera, recullen la tradició del Sis d'Octubre, en la qual Companys esperava que l'Estat Català seria el primer baluard d'una renovada República Federal Espanyola. No obstant, cal recordar que en la "tercera via" també hi caben uns altres federalistes... els federalistes europeus.

Quarta via (No/Sí): En realitat, si la tercera via és el camí del mig entre la primera i segona, és possible una perspectiva que consideri que primera, segona i tercera via no són més que segments d'una mateixa "direcció". Els sectors que se senten interpel·lats pel "procés" i pel "referèndum", però no en el caire de les "respostes acceptables", han assajat una "quarta via". D'una banda, hi ha els sectors independentistes que han pres la tradició antiestatista del moviment llibertari. De l'altra, hi ha sectors llibertaris o autonomistes que han copsat la via que obre una alienació massiva respecte de l'estat vigent tal com la que es produeix des de fa uns anys a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El "No/Sí" fou la resposta gairebé automàtica a la formulació estatista de la doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?". De moment, sembla que aquesta resposta "No/Sí" serà nul·la. D'altres elements de la quarta via han recordat que un "No/Sí" implicaria votar a favor d'un "estat independent" i no pas d'una "independència de Catalunya" no explícitament estatista. Com la tercera via, des d'amples sectors de la primera via es veu aquesta quarta via com un intent matusser que, conscientment o inconscientment, afavoreix la segona via. En la quarta via també cal comptar-hi sectors que consideren que el referèndum del nou de novembre és insuficient, ja que consideren que el "dret de decidir" és el dret de decidir-ho tot, no només les fronteres estatals.

Cinquena via: Cal afegir encara una cinquena via. Si la quarta via és apartar-se de l'eix primera-tercera-segona via, la cinquena via no s'aparta únicament de les "respostes vàlides" sinó de la mateixa "pregunta" o del mateix supòsit. En general, la cinquena via considera irrellevant tot el "procés sobiranista" i que, amb independència, de si guanya cap de les dues respostes o la intermèdia, tot continuarà igual. La cinquena via, sens dubte, inclou estudiadíssimes anàlisis sobre la "superació" de les "identitats nacionals" o de la "necessitat" de trencar amb el sistema d'estats-nacions. Ara bé, des de la primera via s'arrufa el nas davant de l'oportunitat d'aquestes anàlisis, i de com s'esgrimeixen de vegades únicament contra la perspectiva d'un estat català (i no, més generalment, contra els més de 200 estats existents a tot el món). De totes formes, més enllà de les anàlisis, la cinquena via també inclou posicions menys madurades i més espontànies, i que poden acabar per nodrir en bona mesura l'abstenció el proper nou de novembre.

El ministeri Margallo i la internacionalització del 'procés català'

En el marc del moviment català d'alliberament nacional han sovintejat les crides a "internacionalitzar" la "qüestió catalana". També hi ha hagut qui ho posat en dubte, en la mesura que la "qüestió catalana", des de la perspectiva catalana, és una "qüestió" vinculada a l'ocupació/assimilació exercida pels estats espanyol i francès i, per tant, entesa en un marc de relacions bilaterals (o trilaterals). Una de les raons per "internacionalitzar" era evitar la cantarella típica de la "comunitat internacional": "això és un fet intern 'espanyol'". En el diari 'El País' llegim que el ministre d'Afers Exteriors espanyol ha tramès un report de 210 pàgines, estructurades en bona part com un catecisme, a les legacions (129 ambaixades i 92 consolats) que "Espanya" té repartides "por el extranjero". No hi ha pas dubte que l'unionisme més entenimentat ja haurà posat el crit al cel d'aquesta nova visibilització del caràcter "internacional" del conflicte "Espanya/Catalunya". Però el report de Margallo, sobretot, cerca oferir un argumentari comú contra les qüestions que poden rebre, des de l'estament autòcton corresponent, ambaixadors, cònsols i la resta de personal diplomàtic i administratiu.

És curiós que l'argumentari s'hagi inspirat en la "campanya pel no" que el govern Cameron realitza de cara al referèndum escocès del 14 de setembre del 2014. Potser l'hauran de reciclar finalment i començar a fer "campanya pel no" per al referèndum principatí del 9 de novembre del 2014. Justament aquell referèndum "que-no-es-farà-mai-mai-mai-mai".

L'impost de circulació per a vianants entrarà en vigor un any abans del previst

Entre els anuncis del que va ser, ahir, el darrer Consell de Ministres, la premsa ha passat de puntetes per un dels més espinosos: l'impost de circulació per a vianants. Aquest impost, recolzat en una directiva comunitària, ja s'aplica a diversos països de la Unió Europea, però no era previst la seva entrada en vigor en l'estat espanyol fins l'1 de gener del 2015. Ara, la vicepresidenta Sáenz de Santa María ens diu que entrarà en vigor ja en el 2014, per bé que els vianants no hauran d'abonar l'import, uns 100 € per persona i any, fins l'1 d'octubre del 2015. No hi ha dubte que el govern espanyol ha de quadrar uns pressupostos que fan aigües, però els experts alerten dels efectes negatius que aquesta taxa tindria sobre l'activitat econòmica i, especialment, per al turisme.

Ahir, Twitter anava ple de comentaris que consideraven que aquesta és una nova raó en pro de la independència. Oblidaven dir que, si el Govern de la Generalitat s'oposa a la mesura, és senzillament perquè exigeix que el govern espanyol respecti el caràcter autonòmic de l'impost de vianants, en virtut de l'annex de la directiva comunitària que en el seu moment pactà el tripartit amb el govern de José Luís Rodríguez-Zapatero. Segons aquest acord, el 50% dels ingressos de l'impost de vianants serà per als governs autonòmics, mentre la resta se'l repartiran l'Administració Central i els municipis. La Generalitat ja anunciava ahir al vespre que interposaria un recurs de constitucionalitat contra l'entrada en vigor d'aquest impost, però cal recordar que només els recursos presentats per l'Estat suposen una suspensió efectiva de la norma impugnada.

Per avui dissabte hi ha previstes concentracions davant dels Ajuntaments contra l'impost de vianants.

La guerra al Sudan del Sud

El passat 14 de desembre del 2013, un motí en les Forces Armades del Sudan del Sud amenaçava directament el poder del president Salva Kiir. L'endemà, Kiir qualificava el motí d'intent de colp d'estat i anunciava que estat aixafat. El cas és que el dia 16, el conflicte esclatava de manera ja oberta, tant a Juba com a Jonglei. Des de llavors, les xifres de víctimes mortals es compten per centenars. El conflicte ha estat qualificat de diverses maneres. Molts comentaristes exteriors han posat èmfasi en divisòries nacionalitàries o etnoreligioses. Els comentaristes interns parlen d'una confrontació al si de les estructures de l'estat i de l'exèrcit, amb dos partits articulats al voltant, d'una banda, del president Kiir, i de l'altra al voltant de l'ex-vicepresident Riek Machar. Així, Kiir acusà Machar d'instigar el colp, mentre Machar ha dit que tot plegat ha estat veritablement un autocolp del mateix Kiir.

La República del Sudan del Sud esdevingué un estat independent el 9 de juliol del 2011, en un procés d'autodeterminació reconegut per Khartum i les potències internacionals. Abans i després de la consecució de la independència, la situació del país ha estat definida com de guerra permanent. L'actual Constitució Transicional de la República del Sudan del Sud concentra en el President de la República, a més de funcions representatives i executives, les de comandant en cap de les forces armades. El president té també atribucions especials per al nomenament i separació no tan sols de ministres, sinó també de governadors.

L'actual situació arrenca del febrer del 2013, quan el president Salva Kiir, en el marc de la reorganització de les forces armades, signà la retirada de més de 100 generals. Aquestes i altres mesures foren criticades fins i tot pel mateix govern i, particularment, pel vicepresident, Riek Machar. El mes de juliol, Kiir reestructurà el govern, i destituí Machar i un gran nombre de ministres. Machar acatà la destitució però acusà Kiir de comportaments dictatorials i anuncià la intenció de disputar-li la presidència en les eleccions previstes per al 9 de juliol del 2015.

En l'estructura institucional de la República del Sudan del Sud són tres les branques principals. La primera és la formada per les institucions de la República, la dels 10 estat, 86 comtats i administracions locals. La segona la constitueix el Moviment d'Alliberament del Sudan del Sud (SPLM). La tercera és constituïda per les forces armades: l'Exèrcit d'Alliberament del Sudan del Sud. Les reformes de Kiir afectaven totes tres. Algunes institucions de l'SPLM foren suprimides i el seu Secretari General, Pagan Amun, fou destituït.

Aquests conflictes poden llegir-se en clau ètnic. A Sudan del Sud viuen 62 grups nacionals reconeguts, dels quals un bon nombre són transfronterers amb Sudan-Khartoum, Centràfrica, Congo-Kinshasha, Uganda, Kènia i Etiòpia. Lingüísticament, una bona part d'aquests grups pertanyen a la família Nilo-Sahariana (dinka, nuer, bari, shil·luk), mentre d'altres, especialment al SO de la República, pertanyen a la família Ubanguiana (zande). La funció de llengua franca la realitza l'anglès, que és l'única llengua oficial, per bé que a Juba i a la Província d'Equatòria hom empra també una variant pidginitzada d'àrab. La correlació entre nacionalitat, llengua i religió és ben complexa. De fet, mentre la resta del Sudan Anglo-Egipci era nítidament de tradició musulmana, en el Sud conserva tota la força el substrat religiós autòcton. Damunt d'aquest substrat operen les diferents filiacions religioses, bàsicament cristianes i musulmanes. Prova d'això és que el president Kiir, tot i que és formalment membre de l'església catòlica (el principal grup cristià a la República) té un fill que es confessa musulmà. El president Kiir és de nació dinka, mentre l'ex-vicepresident Machar és nuer, i l'ex-secretari general de l'SPLM, Pagan Amum, és shil·luk.

Malgrat l'aparença d'arrengleraments de caire tribalista, el cert és que el conflicte dins de l'SSLM i de les forces armades té una vessant clarament de faccionalisme polític. En aquest sentit, encara no tots els caps militars i civils hi han pres decididament part. El conflicte que ara ha esclatat s'uneix a conflictes de natura més clarament tribal com els que hi ha hagut a Jonglei. Des de l'esclat obert de les hostilitats, s'hi han vist involucrades també les forces que Nacions Unides té desplegades en el territori, particularment ugandeses. El conflicte també ha aturat algunes operacions petrolíferes (les principals operadores són la China National Petroleum Corp, l'ONGC Videsh i Petronas.

Com en el cas de Centràfrica, l'economia sud-sudanesa és molt subdesenvolupada. De totes formes, a l'agricultura de subsistència, cal sumar-hi també una notable població dedicada a la ramaderia i diversos cultius comercials (cotó, cacahuet, goma aràbiga, canya de sucre, etc.). L'existència de recursos naturals (bàsicament el petroli, però també metalls, energia hidroelèctrica, fusta) permet importacions alimentàries des de les regions veïnes de Sudan-Khartoum, d'Uganda i de Kènia.

ERC: oposició lleial o entrada al govern

La proposta Mas de consulta sobre l'estat propi/estat independent per a l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya ha fet córrer prou rius de tinta. Una d'aquestes branques fluvials és la que té a veure amb la qüestió de si, ara que ja tenim qüestió(/ons) i data (9 de novembre del 2014), el govern Mas ha de remodelar-se per tal de deixar espai a consellers de (o proposats per) Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fa deu anys, quan ERC experimentà un creixement electoral respecte de les eleccions del 1999, hi hagué poca discussió sobre l'entrada en el govern (el primer tripartit, amb el trio Maragall-Carod-Saura). Fins i tot, semblava que l'única alternativa a formar el tripartit, era una coalició entre CiU i ERC. La tercera via, la de romandre a l'oposició, era blasmada dins i fora d'ERC en considerar-la un signe d'inmaduresa. Aquests blasmes dificultaren, però no impediren, el posicionament contrari d'ERC a l'Estatut del 2006 (l'Estatut de la Moncloa, pactat entre Zapatero i Mas, cepillado d'Alfonso Guerra inclòs) i la consegüent sortida d'ERC del govern Maragall. Ara bé, en les eleccions de la tardor del 2006, la direcció d'ERC reedità el tripartit i, de nou, l'única alternativa que consideraren, ni que fos remotament, fou la del pacte amb CiU. Les pintades anònimes de CiU-ERC caigueren en sac foradat tant en el 2003 com en el 2006. La major complexitat de l'espai polític parlamentari des del 2010 (de cinc grups parlamentaris hom passà a set) han fet que aquesta mena de pintades hagin estat més escadusseres en temps recents.

Naturalment, el canvi operat en ERC no és més que la conseqüència (i causa) de càlculs electorals especialment hàbils per part del tàndem, altrament contradictori i dinàmic, format entre Junqueras i Rovira. Comentaristes afins atribueixen el canvi a una transformació més profunda:

- En el 2003-2011, un pacte CiU-ERC era dificultat per la lògica política de l'autonomisme. Aquest pacte hauria dificultat les complicitats de la Generalitat bé amb el PP estatal (a través d'un pacte "legislatiu" amb el PP al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles) o bé amb el PSOE estatal (a través del pacte de govern amb el PSC-PSOE). Els motius d'aquesta dificultat ja els vam comentar l'octubre del 2007.

- Del 2011 ençà, les dificultats provenen d'una altra consideració. Un pacte CiU-ERC suposaria crear una mena de "Front Catalanista" que disminuiria les capacitats de "nedar i guardar la roba" (governar i mirar-s'ho). D'una banda, el "Front Catalanista" contribueix a enfortir, paradoxalment, l'espai polític espanyol, en el qual el "catalanisme" seria un moviment més, complementari als eixos polítics tradicionals (conservadors-democristians-liberals-socialdemòcrates) i adscribible al "regionalisme/autonomisme". De l'altra, un govern de CiU-ERC deixaria l'oposició en "males mans".

És aquesta darrera consideració la que ha esgrimit Rovira per anunciar que ERC romandrà a l'oposició. Un pacte CiU-ERC disminuiria la capacitat d'aquestes formacions per "liderar el procés". El "procés" ha de servir per crear lleialtats transclassistes i transideològiques, però això no seria efectiu si el "procés" quedés vinculat directament a les polítiques concretes del govern Mas. Amb Junqueras com a cap d'oposició, ERC manté prou ambigüitat per no tacar-se massa amb la "gestió". Ja li arribarà el moment quan, si les enquestes l'encerten, ERC "supera" CiU.

El Consell Ibèric de Carles Viver Pi-Sunyer

Diuen que la natura no fa salts. Fa una setmana hom va convertir la reivindicació d'un referèndum sobre la independència en un referèndum amb tres respostes (no-estat; estat dependent; estat independent). La proposta del Consell Ibèric llençada pel Consell Català sobre la Transició Nacional suma una altra baula.

Així doncs, tindríem una graduació sobre les relacions entre "Catalunya" i "Espanya" gairebé de natura contínua:
- l'assimilació directa dins "Espanya", amb desaparició de qualsevol entitat administrativa que dugui el nom de "Catalunya". Proposta típica del "nordestismo" i, de moment, marginal.
- la regió sense valor administratiu (o amb un valor limitat). És a dir l'estatus de l'època franquista.
- la Comunitat Autònoma (o regió autònoma), que és la fórmula vigent actual i la que també hi hagué en temps de la Segona República Espanyola.
- l'entitat federada (dita "regió", "país" o "estat") de la Federació Espanyola, proposta virtualment defensada pels "federalistes".
- l'estat confederat, lligat per vincles "confederals" amb el Regne d'Espanya. És la proposta "confederalista" de Duran-Lleida.
- l'estat lliure associat al Regne d'Espanya.
- la República Catalana vinculada al Regne d'Espanya a través de la participació en un Consell o Conferència bilateral que, en la proposta de Viver Pi-Sunyer, s'ampliaria a la República Portuguesa i al Principat d'Andorra (i, why not, al Domini de Gibraltar).
- la República Catalana sense vincles amb el Regne d'Espanya més enllà dels que pugui tindre amb altres estats.

Viver Pi-Sunyer podria protestar i dir que el Consell Ibèric no és incompatible amb la República Catalana Independent. Si acceptem l'analogia amb el Consell Nòrdic, el Benelux o el Consell Britànic-Irlandès, la pertinença a aquesta mena d'organitzacions internacionals no és incompatible amb la independència.

No obstant, hom podria protestar encara per un altre punt de l'esquema abans assenyalat: el fet que és un esquema unidimensional, exclusivament vinculat a les relacions "Espanya"-"Catalunya". O una encara més profunda: la de concebre encara les relacions territorials a través de divisions tancades i jerarquitzades, per comptes de xarxes difuses amb lligams inhomogenis.

La suspensió de l'autonomia d'Irlanda del Nord (1972) i el PP de Catalunya

La partició d'Irlanda, consagrada per la Government of Ireland Act (1920), es va fer efectiva quan el Parlament d'Irlanda del Nord, creat arran d'aquella llei, i constituït el 7 de juny del 1921, va sol·licitar al monarca britànic que la jurisdicció del Parlament i del Govern de l'Estat Lliure Irlandès no es fes extensiva als sis comtats nord-orientals. El territori d'Irlanda del Nord cobria la major part de l'Ulster, i per això les dues denominacions esdevingueren intercanviables en el llenguatge polític. El citat Parlament d'Irlanda del Nord va durar cinquanta anys, fins que fou suspès el 30 de març del 1972, i definitivament abolit per la Northern Ireland Constitution Act (1973). És aquesta suspensió d'autonomia la que ara esgrimeix el PP per dir que una suspensió anàloga en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya no trencaria pas la continuïtat constitucional. Curiosament, aquella suspensió fou dictada aparentment des de Londres per evitar els abusos dels unionistes/lleialistes/protestants (que controlaven les institucions nord-irlandeses) envers els republicans/nacionalistes/catòlics.

Les autoritats britàniques havien sabut sempre emprar les línies divisives internes d'Irlanda per sostindre el seu domini. A final dels anys 60, contra el creixent moviment estudiantil (que trencava barreres sectàries) alimentaren la reacció, vehiculada a través del Royal Ulster Constabulary (RUC) i dels segments més fonamentalistes del protestantisme. Les agressions contra marxes pels drets civils, que denunciaven la discriminació patida per la població catòlica, donaren pas a una escalada de les topades intersectàries. El 14 d'agost del 1969, el govern unionista sol·licità el desplegament de l'exèrcit britànic. Aquest desplegament significà que que el control de la seguretat del territori fou transferit del govern autònom a les autoritats militars. L'actuació militar elevà els greuges de la població catòlica. Això va fer que fins i tot el partit socialdemòcrata, l'SDLP, abandonés el Parlament d'Irlanda del Nord el 15 d'agost del 1971. Foren soldats britànics els que perpetraren la massacre del 30 de gener del 1972, disparant contra una marxa pels drets civils. Sota el pretext de posar pau entre "catòlics" i "protestants" i contindre les organitzacions paramilitars "unionistes" i "nacionalistes", el govern de Londres sol·licità del govern nord-irlandès el traspàs de totes les funcions sobre ordre públic que encara eren en mans de les autoritats autonòmiques. Davant la negativa, el 30 de març del 1972 s'aprovà la Northern Ireland (Temporary Provisions) Act 1972, les mesures de les quals es feren definitives amb la Llei Constitucional d'Irlanda del Nord (1973). Aquesta Llei, però, anà acompanyada de la Northern Ireland Assembly (1973), per la qual s'establia una nova Assemblea d'Irlanda del Nord que substituïa el Parlament abolit. Alhora, la Llei Constitucional és encara vigent en l'actualitat, i és la base de l'estatus d'Irlanda del Nord, a la qual hom reconeix de facto el dret d'autodeterminació sobre les seves relacions amb la República d'Irlanda i amb el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord.

La qüestió 0 abans de la 1 i de la 2: Volem desobeir?

Ja tenim la qüestió i la data. Bé, dues qüestions anidades. La primera, més indecisa, fa "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?". La segona, vinculada a la primera, diu "En cas afirmatiu, ¿vol que aquest Estat sigui independent?". La data, d'altra banda, serà el diumenge 9 de novembre del 2014. Quant a la via, de moment, tenim l'acord parlamentari subscrit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP-AE.

En primer lloc, com a qüestió 0, apareix la substanciació d'aquesta consulta/referèndum. El més probable és que hom faci mans a la Llei de Consultes, bé la vigent (impugnada i suspesa davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de l'actualitat en fase de tràmit al Parlament de Catalunya. També és oberta, recordem-ho, la via estrictament referendària que hauria de passar per les institucions espanyoles.

És rellevant que una de les forces autoexcloses, el PSC-PSOE, insisteixi ara en la "legalitat". O que també ho faci CiU. Ara bé, cal que responguem ja ara a la qüestió 0. Si és negativa la resposta, l'acord parlamentari quedaria en un no res.

Fóra, però, incorrecte romandre a la qüestió 0 i mantindre una attitud indiferent envers quelcom que ha galvanitzat tant la gent com l'acord del 12 de desembre. De fet, ara se'ns apareixen sentiments similars als viscuts l'abril del 2010 quan Esplugues Decideix va decidir tirar endavant la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010.

Hi ha qui ha remarcat, en comparar la consulta del 2014 amb la del 2009-2011 ("Esteu d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"), la senzillesa formal dels enunciats. Res de referències gratuïtes a la Unió Europea. Ara bé, tampoc referències a un "estat social i democràtic de Dret". Tanta nuesa esfereix alguna persona. Què és un "estat"? Què és un "estat independent"? No cal endinsar-s'hi gaire. Marx deia que un estat és el comitè executiu de la classe dominant de torn. La forma implítica de l'estat futurible és el d'una república democràtico-burgesa, situada en l'òrbita de la Unió Europea i de l'OTAN. Tot plegat, poc falaguer. Però no hem d'oblidar que no partim d'una "tabula rasa", sinó d'una Comunitat Autònoma de Catalunya integrada en el Regne d'Espanya, que és membre de la Unió Europea i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Quan ens demanen si volem quelcom, hem de pensar també en allò que ja tenim i en si convé o no substituir-ho per allò nou. És clar que la desobediència també implica la voluntat de deixar de ser interpel·lat per ser interpel·lador.

Els enunciats potser són senzills, però les dues qüestions i el seu anidament és farragós. No són poques les veus que blasmen CDC, ERC i la CUP per haver acceptat aquest nyap.

En primer lloc, caldrà aclarir qui pot votar a la segona qüiestió. ¿Només els que hi votin afirmativament la primera? Si és així, els partidaris del "no" de la primera, no podran sumar-se al "no" de la segona. Sembla que l'acord considera que la segona qüestió és únicament adreçada als que diguin sí a la primera. Si és així, però, una marca en la segona qüestió anul·laria un vot negatiu (o en blanc) de la primera qüestió? Com evitar que hi hagi vots "no/no" (o "no/sí", o "blanc/sí", o "blanc/no")?

Tot plegat, ens condueix a les qüestions del recompte i de l'executivitat. El referèndum/consulta ha de ser vinculant, en el sentit d'orientar la política de la Generalitat en un sentit preestablert (amb opcions nítides per a cada resultat possible). També cal fixar prèviament els requisits de quòrum (participació) i de percentatge (majoria simple, 50%, etc.) de cadascuna de les dues qüestions binàries.

Crec que no és necessari fixar un quòrum. Que, en la primera qüestió, hauria de guanyar l'opció explícita més votada (el sí o el no). La segona qüestió no s'hauria de condicionar individualment i caldria recomptar-la de manera separada. Ara bé, el resultat de la segona qüestió únicament hauria de ser rellevant si ha guanyar prèviament el sí de la primera qüestió.

La meva opció és el "Sí/Sí", però cal respectar les altres opcions representades en la Unitat Popular. Cal respectar l'abstenció. Cal respectar el vot en blanc o el vot nul a una de les qüestions o a totes dues. I també les diferents combinacions de vots explícits (inclosa el "No/Sí" que vol dir no a l'estat i sí a un estat independent com a mal menor). Però, primer, hem de respectar la qüestió 0. I la Unitat Popular hi ha de fer una resposta unívocament afirmativa i sempre dependent dels interessos de la revolució mundial.

El Cinquè Centenari de la redacció de "El Príncep", de Maquiavel

El 10 de desembre del 1513 és la data que du una lletra de Niccolò Machiavelli adreçada a Francesco Vettori. Vettori era llavors l'ambaixador florentí a la cort papal de Lleó X. Machiavelli era llavors exiliat de Florència, en l'Albergaccio, un mas de propietat seua situat en Sant'Andrea in Percussina. La lletra es famosa essencialment per aquest paràgraf:

E perché Dante dice che non fa scienza sanza lo ritenere lo havere inteso - io ho notato quello di che per la loro conversazione ho fatto capitale, e composto uno opuscolo De principatibus; dove io mi profondo quanto io posso nelle cogitazioni di questo subietto, disputando che cosa è principato, di quale spezie sono, come e' si acquistono, come e' si mantengono, perché e' si perdono. E se vi piacque mai alcuno mio ghiribizzo, questo non vi doverrebbe dispiacere; e a un principe, e massime a un principe nuovo, doverrebbe essere accetto: però io lo indirizzo alla Magnificentia di Giuliano. Filippo Casavecchia l'ha visto; vi potrà ragguagliare in parte e della cosa in sé e de' ragionamenti ho hauto seco, ancora che tutta volta io l'ingrasso e ripulisco.

Per aquesta raó hom ha triat el 10 de desembre del 2013 com a data per commemorar "El Príncep", una de les obres sobre teoria i pràctica polítiques que ha sabut resistir millor el temps malgrat (o precisament per) haver estat redactada amb la vista posada en els problemes més prements de la política del moment. En tot cas, el 10 de desembre, Maquiavel ja sembla haver arribat a un redactat final, tret del darrer capítol (Esortazione a liberare l'Italia dalle mani dei barbari), potser el més compromès, que és de redacció més tardana.

Com expressa ja a Vettori, l'obra havia de ser dedicada a Giuliano de' Medici. El 1513 havia estat el gran any de Giuliano. Entre els títols assolits que ho reflecteixen hi ha el vicari de Soragna; noble romà; governador perpetu de Parma, Piacenza, Reggio Emilia i Modena; capità general de la Santa Església Romana. Hom també ha citat altres "prínceps" com a inspiradors de Maquiavel, particularment Cèsar Borja, però també el rei Ferran II d'Aragó. La figura de Giuliano topà, però, amb certs límits. La lògica d'aliar-se amb tal o tal bàrbar contra tal altre s'imposava. En el 1515, Giuliano s'hi casa en la cort del rei de França amb Filiberta de Savoia i el matrimoni rep el títol de Ducs de Nemours. Aliat amb el rei cristianíssim i el papa, Giuliano era l'aspirant a ocupar el tron de Nàpols una vegada foren foragitades les tropes del rei catòlic. Els plans foren capgirats per la mort de Giuliano el 17 de març del 1516. Com que l'objectiu de la dedicatòria, al capdavall, era recuperar el favor medicià, Maquiavel tingué prou amb substituir en la dedicatòria el nom de Giuliano pel del nou príncep, Lorenzo de' Medici.

La circulació de l'obra en vida de Maquiavel fou purament manuscrita. No fou impresa fins el 1532, cinc anys després de la mort de Maquiavel.

L'obra ha tingut les més diverses lectures. No són pocs els que l'han interpretat com una sàtira del poder tirànic, i han posat de manifest els contrastos entre allò que declara el text i les idees i pràctiques polítiques del mateix Maquiavel. La majoria, però, l'ha llegit de manera literal. Alguns prínceps semblen haver-lo tingut privadament en algun moment de la vida com una lectura profitosa: l'emperador Carles V, el rei Enric VIII d'Anglaterra, la reina Caterina de França, Thomas Cromwell. Entre els primers condemnadors hi ha Reginald Pole, Jeronymo Osorio i Ambrogio Caterino Politi, les crítiques dels quals impulsaren l'Església a incloure'l entre l'índex de llibres prohibits (1559). Curiosament, en els països catòlics, el maquiavelisme era vist com un dels productes del protestantisme i, inversament, és presentat com una eina catòlica per part dels protestant. Un exemple d'aquestes associacions el tenim explicitat en el "Discurs contra Maquiavel" (Ginebra, 1576), obra d'Innocent Gentillet. Gentillet, refugiat hugonot, titllà "El Príncep" de "Alcorà dels cortesans", i l'associà amb la reina Caterina i la matança de la nit de Sant Bartomeu del 1572. En el segle XVII, Maquiavel és blasmat pels autors catòlics contrareformistes (Giovani Botero, Justus Lipsius, Carlo Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo), que consideren que el seu príncep és massa violent i belicós, i que l'astúcia política ha de recolzar en l'impuls de la industriositat dels súbdits. Així, la teoria política oficial del Sis-Cents s'estima més Tàcit com a referent de realisme polític que no pas Maquiavel. En el Set-Cents, els corrents racionalistes i il·lustrats valoren de vegades positivament el realisme polític de Maquiavel. Encara hi ha condemnes, com la del rei Frederic de Prússia que hi escriu una crítica de sabor volterià titulada "Anti-Maquiavel" (1740). Jean-Jacques Rousseau interpreta la condemna eclesiàstica de "El Príncep" d'una manera que farà fortuna: "La cort de Roma va prohibir severament el llibre: bé que ho crec! És precisament ella qui el desplega més eficaçment". Més tardanament, l'opuscle ha generat comentaris més o menys aprovatius entre les més diverses tendències. Ja hem citat Cromwell i encara hom pot citar altres líders, tant de la Revolució del 1640 com de la del 1688, de la Revolució Americana del 1776, de Napoleó (entre els papers imperials capturats després de la batalla de Waterloo n'hi havia comentaris al llibre) i de gàngsters com John Gotti o Roy DeMeo (que el tingueren com la "Bíblia de la Màfia"). Mussolini va publicar a la revista Gerarchia un "Preludio al Principe" (1924). Gramsci s'erigeix com un nou Maquiavel i als Quaderni del carcere parla sovint del vell, i interpreta el rol del partit comunista com el del "príncep modern". Les lectures i crítiques de Gramsci sobre aquest particular tornen a reproduir els esquemes de les lectures i crítiques de Maquiavel dels segles precedents.

La República Centrafricana sota Djotodia

Des del mes de març passat, semblava que la situació a Ubangui-Xari era estable dins de la gravetat. L'accés al poder de Michel Djotodia, de fet, havia estat reconeguda internacional a la Cimera de N'Djamena del mes d'abril. El mes de maig, el primer ministre, Nicolas Tiangaye formulava la prevista sol·licitud al Consell de Seguretat de Nacions Unides de trametre una força internacional de pau. Alhora, es formulaven càrrecs per crims contra la humanitat i d'incitació al genocidi contra el deposat president François Bozizé, càrrecs merament formularis en tant que Bozizé havia escapat del país des del 24 de març.

Malgrat això, o precisament per això, el conflicte armat continuà. Les denúncies de casos de violacions, tortures, assassinats i desaparicions cresqueren particularment a partir del mes de juny, així com les denúncies de recrutament de menors d'edat. Entre el juny i l'agost, més de 200.000 persones van haver d'abandonar casa seva. El mes d'agost, es reprenia plenament el conflicte entre les forces de la Séléka i els partidaris de Bozizé. Alhora, també dins de les diferents forces que integren la Séleka (CPJP, CPSK, FDPC, FPR, UFDR) augmentaven les dissensions. El govern francès, ja des del mes d'agost, ha demanat una "intervenció" per aturar el "genocidi". La política imperialista francesa, tres mesos després, sembla requerir ja una intervenció militar unilateral.

Des del mes d'agost opera el Front pel retorn de l'ordre constitucional a Centràfrica (FROCCA), impulsat per François Bozizé, que encara es considera el "president constitucional". Bozizé i el FROCCA han tingut cobertura en els mass media francesos.

Djotodia va voler cobrir les aparences constitucionals poc després d'haver pres el poder. El 31 de març del 2013 va nomenar un govern de 34 membres, presidit per Tiangaye. Aquest govern era integrat únicament per nou membres declarats de Séléka, a més d'uns altres vuit representants de partits de l'oposició a Bozizé. La resta de membres eren formalment independents ("representants de la societat civil"), i un altre dels ministres havia de fer de pont amb els partidaris de Bozizé pels seus vincles personals amb el president deposat.

El 6 d'abril del 2013, Djotodia signà un decret per a la formació d'un Consell de Transició, que va fer la primera sessió el 13 d'abril. En aquella primera sessió elegiren Djotodia com a president provisional de la República. Fins i tot els dirigents regionals més vinculats a Bozizé acceptaren Djotodia, si bé amb el títol més precís de "cap d'estat de la transició", en el benentès que Djotodia no es presentaria a les futures eleccions presidencials.

La pressió internacional va fer que Djotodia anunciés el mes de setembre la dissolució de Séléka com a força militar. Una part dels combats (a Bossembele, a Bossangoa, etc.) que hi hagut posteriorment tenen a veure amb la resistència a aquesta dissolució i d'altres a la necessitat de finançar les milícies a través del pillatge, quelcom tràgic en un país on bona part de la població viu de l'agricultura no-comercial. Precisament, el camp centrafricà és cobejat per les "potencialitats" que ofereix a la introducció de cultius comercials (cotó, cafè, tabac), a banda dels interessos fusters i miners (diamants, or) i de la disponibilitat de força de treball per a la indústria (alimentària, tèxtil, calçat, etc.)

El seguiment de la premsa internacional, francesa en particular, sobre el conflicte amaga poc aquests interessos. La duresa del conflicte s'expressa en els centenars de milers de persones desplaçades. Per tal de justificar una intervenció militar, des de la premsa internacional es presenta el conflicte com una baula més en la "lluita de civilitzacions" entre cristians (Bozizé) i musulmans (Djotodia), i s'assenyalen imaginats vincles entre organitzacions fonamentalistes (musulmanes como Boko Haram o cristianes com el Lord's Resistance Army) i les milícies de la Séléka (majoritàriament musulmans) o els grups de vigilància autodenominats "anti-balaka" (majoritàriament cristians). És la combinació de la tradició religiosa i dels diferents grups ètnics la que, segons Hollande, justifica intervindre per "evitar un genocidi" o potser per desencadenar-lo del tot.

La Unió Europea i les protestes contra Ianukovitx

És simptomàtic com, en els darrers mesos, ha desaparegut la referència a la "Unió Europea" en la futura qüestió del futur referèndum sobre la independència catalana. El setembre del 2009, hom va combregar a Arenys amb aquesta qüestió: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». En els darrers quatre anys molt ha plogut sobre el prestigi de la Unió Europea arreu. Les institucions europees han estat del tot incapaces de projectar una imatge diferenciada a la dels grans governs europeus, particularment de l'alemany, i no són més que una de les potes de la troica formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional. Qualsevol indici "federalista" ha desaparegut. És ben cert que des de l'esquerra consegüent sempre s'ha dit que qualsevol "unió europea" en clau capitalista o és un projecte utòpic o un projecte reaccionari. La part utòpica és la que representen les institucions polítiques de la UE, i la part reaccionària és la que actua senzillament de corretja de transmissió dels interessos del gran capital financer internacional. La sensació d'abandonament respecte de la UE és viscuda per sectors ben diversos del moviment d'alliberament nacional català, particularment pels qui hi havien dipositat esperances històriques. Encara persisteix, però, la sensació que la UE, l'OTAN i altres institucions "supraestatals" són una garantia contra una possible agressió militar oberta per part de l'estat espanyol, per bé que cada dos per tres dirigents de la UE demostren com de poc justificable pot arribar a ésser aquesta sensació.

El cas és que la "Unió Europea" ja no apareix en les qüestions proposades des dels més diversos rodals per al referèndum. I això quan fa només uns mesos, les anàlisis demoscòpiques mostraven com el suport majoritari a la constitució de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya en estat independent tornava minoritari en la perspectiva d'un estat independent que no fos membre de la UE. Alguns juristes han defensat calladament, la caiguda de la referència a la UE en el referèndum per evitar que aquest quedi invalidat després de guanyar-lo si un estat català hagués d'estar-se fora de la UE (i per tant, no fos possible assolir "l'Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"). Hi ha un cert consens que correspondrà al futur estat català decidir si sol·licita o no l'adhesió a la UE i a l'OTAN i que, juntament amb aquestes organitzacions, caldrà negociar la situació provisional derivada de la independència.

Algú podria pensar que aquest procés demostra com l'euroentusiasme de molts catalans era degut, precisament, a la impotència de no tindre un "estat propi". Assolida l'homologació amb els "països normals" d'Europa, l'euroescepticisme camparia amb "normalitat".

Cal anar, però, amb cura amb les anàlisis basades en el binarisme euroentusiasme/euroescepticisme. A l'altra punta del subcontinent, a Ucraïna, hom assisteix ara a colossals manifestacions contra el president Viktor Ianukovitx. Els mitjans de comunicació ucraïnesos, russos i europeus en general, ho han avaluat com un esclat "pro-UE" contra el govern ucraïnès per haver abandonat l'acord d'associació d'Ucraïna amb la UE. Aquesta visió té, naturalment, part de raó. Ucraïna es troba clivellada per diverses polaritats geopolítiques est-oest: els usos lingüístics (entre la normalització de l'ucraïnès a l'oest i la normalització del rus a l'est i a Crimea), les adscripcions polítiques (Timoixenko vs. Ianukòvitx) i les fidelitats religioses (catolicisme romà - catolicisme uniata - Patriarcat de Kiev - ortodòxia autocèfala - ortodòxia autònoma). Aquestes polaritats tenen una traducció supranacional, amb un bàndol vist com a "pro-occidental" i un altre com a "pro-rus".

El principal motor de les protestes a Ucraïna, però, traspua la complexitat del moviment. Es tracta del Grup d'Acció de Resistència Nacional, integrat bàsicament per UDAR (Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma), el Partit de la Pàtria (de Timoixenko) i l'Associació 'Svoboda'. Mentre UDAR i el Partit de la Pàtria tenen vincles amb la CDU, Svoboda forma part de l'Aliança Europea de Moviments Nacionals (entre els quals hi ha els partidaris francesos de Bruno Gollnisch, el Jobbik hongarès i el British National Party).

D'altra banda, la posició de Ianukovitx també té la seva complexitat. La composició social dels seus partidaris explícits no és gaire diferent de la dels seus opositors. El conflicte, però, té una base real, ja que diferents interessos econòmics de les classes dirigents tiren més cap a Occident o cap a Orient. En el decurs dels darrers anys, la balança sembla haver girat més cap a Moscou, davant de les perspectives gens falagueres d'una major integració econòmica amb l'Europa Occidental. Potser alguns sectors voldrien una solució de compromís, que mantingués l'Acord d'Associació amb la UE i els acords duaners amb Rússia. Però Moscou i Brussel·les tenen pressions pròpies per la realitat interna de Rússia i de la UE, i difícilment podran arribar a una entesa.

El malestar social a Ucraïna, mentrestant, es vehicularà en les manifestacions en contra (i a favor) del govern de Ianukovitx, davant l'absència d'una alternativa diferent a les proposades pels dos sectors de l'oligarquia ucraïnesa.