A Rüştü Reçber (*Korkuteli, 10.5.1973) ningú no li pot discutir gaire a aquestes alçades que ja fa part de la història del futbol turc i del futbol europeu. La nit de divendres constata això de forma espectacular. Certament, Rüştü fou un dels màxims responsables del gol croata escaigut al llindar de la fi de la pròrroga. Però també és qui esperona dos minuts després l'equip a aconseguir el que semblava impossible. I, després, ja en els penals, atura el darrer. En les seves mans, Turquia arriba a les semifinals. Amb Alemanya tot és possible. I després... Si ho ha estat Grècia de campiona, no ho pot ésser Turquia. Nacionalismes esportius a banda, hom pot assenyalar justament que el porter comet una heroïcitat per netejar una falta. Però, al capdavall, no és aquesta la història d'Aquil·les (que aconsegueix la glòria d'occir Hèctor després d'haver fet perillar als aqueus amb la seva còlera deposadora d'armes). O no és la història de Paris (que en un rampell posa en perill Troia, però després la salva, ni que sigui momentàniament, d'una sageta miraculosa contra el taló d'Aquil·les).
Tot això ve a tomb per una imatge que té el barcelonista de Rüştü, un porter que, passats els 30 anys, arriba al Barça però no qualla, ni encaixa, se'l relega a suplent i se'n va per la porta del darrere.
Una pista del bandejament de Rüştü ens l'ofereix ell mateix en una declaració de l'època:
"No és normal per un porter de la meva història que el deixin fora perquè no sé espanyol!"
Mite o realitat això em recorda els discursos que s'han sentit aquests dies sobre si cal demanar o no la llengua catalana als professors universitaris. El món del futbol, on el mèrit prima d'una manera molt més pura i transparent, i on els resultats es comproven a la llum del sol, dels estels, dels focus i dels flaixos periodístics, un dels millors porters d'Europa era discutit per no saber espanyol. Se'ns dirà que l'espanyol és vital com a llengua de treball en el FC Barcelona, o que ho era en el 2004. I que el català és una cosa folclòrica. Però quants professors potencials de les universitats catalanes pel fet de no saber espanyol hi queden fora a la pràctica (que ni se'ls hi acudeixi de concursar-hi!). La llàstima és que la validació universitària no té un ritme futbolístic i tot queda en una venda de fum, en una engalipamenta d'adolescents desinformats. L'heroi de Kortukeli patirà una nova validació dimecres vinent i, si tot li va bé, una altra el diumenge.
4 comentaris:
Jo tenia un professor boníssim a la universitat que ens feia l'assignatura de traducció de xinès. Com que érem poca gent, sempre s'havia fet que tant els que traduïem al català com els que ho feien al castellà anéssim a la mateixa classe. Inconveient? El professor parlava castellà. Ell deia que el català l'entenia i l'havia estudiat, prò no el parlava; prò també ens va deixar caure que, com que el seu domini del català era força baix, als exàmens era força menys estricte amb les traduccions al català. Sí, això em va facilitar molt la vida, prò també implicava que el meu nivell podia ser més baix perquè el professor no se n'adonaira pas! No rebia ni la mateixa valoració ni tampoc la mateixa ajuda, perquè no et podia ajudar amb segons quins matisos lingüístics... Aquest professor, i algun altre, fa més de 10 anys que treballen a la UAB i no parlen català.
Només una pregunta: no trobes que algú que té coneixement acadèmic hauria de mostrar respecte per la resta de coneixements (cosa que també inclou les llengües) i que, per tant, com a mínim hauria de mostrar l'interès per a poder-lo entendre, si ha de venir a un país on els alumnes parlaran aquest idioma? Jo no ho demano a algú que vindrà a fer un curs extraordinari durant un any, prò un professor que pensa estar-se aquí una temporada, podria fer l'esforç!
I amb més raó si es tracta d'un professor del ram de la lingüística. Per fina força deuen haver estat prejudicis lingüístics els qui han impel·lit a una persona amb formació filològica que s'està 10 anys a l'UAB a no aprendre a parlar i escriure en català. Val a dir que d'aquests prejudicis una part de culpa la té la comunitat lingüística catalana, que no ens acabem de creure que això que parlem és una llengua com les demés.
Sí, potser tens raó i el problema som nosaltres que no acabem de demanar el tractament que correspon al català com a llengua que és!
L'altre dia, en una xerrada, l'oradora va comentar que tenia la sensació que el problema era que el català no "està de moda", és a dir que parlar català estava desprestigiat, que no quedava bé. De la mateixa manera que a començament del segle XX el catalanisme i el català estaven en voga, actualment això no és així i, per tant, el català es troba en aquesta situació que cada vegada menys gent el parla i menys gent es preocupa de parlar-lo bé...
Entre unes coses i les altres, ja ho tenim! No ens ho creiem nosaltres, ells no s'ho volen creure, una llengua dominant que s'assembla massa i que cada cop ens envaeix més, parlants que no es preocupen de tenir cura de la seva llengua... aix...
Jo els començaments del segle XX no els he viscut, però dubto seriosament que llavors el català "estigués de moda". Més aviat passava que llavors una gran majoria de la població catalana no parlava castellà amb soltura. L'únic que ha passat a Catalunya ha estat un transvasament de població. Això és el que ha condicionat la inversió de la situació. El català té el mateix desprestigi de sempre. La qüestió és com en cent anys de catalanisme no s'ha corregit aquesta percepció de la llengua catalana com una llengua de segona per part de la mateixa població.
Publica un comentari a l'entrada