Els qui interpreten els fenòmens quàntics a la llum de la hipòtesi everettiana de la pluralitat de mons (o d’universos) ens expliquen, doncs, que tot allò possible (plausible) és, per bé que nosaltres únicament experimentem una de les nombroses (però finites) possibilitats. A cada passa, literalment, es produeix una bifurcació, de la qual sorgeixen dues branques de la realitat. El món (univers) que ens dibuixa Patrícia Gabancho a “Les cròniques de la independència” se separa del nostre la tardor del 2008 o, potser abans, l’any 2007. I condueix, el 2037, a una República de Catalunya (alçada sobre el territori de les quatre ex-províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, al qual s’afegeixen, deu anys després, les Illes Balears i Pitiüses) que celebra el 25è aniversari de la seva independència definitiva i la integració com a membre de ple dret de la Unió Europea. Com a l’altre estat català independent, el Principat d’Andorra, a la República de Catalunya d’aquest món paral·lel (nebot del nostre), el català és l’única llengua oficial, per bé que les dimensions d’aquest segon estat fan que la immersió en l’imaginari català de tota la població (uns vuit milions de ciutadans, entre ciutadans catalans i d’altres estats comunitaris, i un milió addicional d’immigrants) sigui un fet tan efectiu com ho és ara la immersió en l’imaginari espanyol en aquest mateix territori. De fet, en el llibre, se’ns explica que l’aparició República de Catalunya serveix per a l’afavoriment de la recuperació lingüística i nacional d’Andorra i de l’Alguer. I, si bé els efectes al País Valencià (que queda sota sobirania espanyola) i a la Catalunya Nord (sota sobirania francesa) no són pas tan beneficiosos (ans al contrari) des d’aquesta consideració, si apareix, en el llibre, una millor articulació econòmica de l’espai “catalanomediterrani” o “euroregional”.
Naturalment, quan Gabancho escrivia aquest llibre, conclòs l’octubre del 2008, i editat per primera vegada el febrer del 2009, la intenció no era pas tant la de dibuixar un escenari concret, com la d’oferir una visió plausible de la independència del Principat, d’acord amb les línies amb les quals treballa aquest trident del Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) que són la mateixa Gabancho i els dos Lópeces (en Bofill i en Tena). La combinació d’un moviment popular (en el llibre, l’Assemblea per la Independència) i la deriva sobiranista de les forces polítiques que prèviament havien defensat programàticament (CiU) o pràcticament (ERC) la via autonomista, són les expressions pregones d’un desplaçament dels sectors més actius de la burgesia barcelonina cap a la via independentista (representants en el llibre per en Miquel Roca i Junyent). En el llibre aquest procés arrenca en el 2007-2008, especialment a partir de la tardor del 2008 (amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut) i la forja d’una majoria sobiranista arran de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2009 (CiU, ERC, CUP, el sector catalanista del PSC aplegat al voltant de l’ex-conseller Antoni Castells, una fracció minoritària d’ICV; contra el qual poc poden fer el PSOC de Montilla i el PP). En el 2010 aquest Parlament proclama la independència i, sota els auspicis de la Unió Europea, s’estableix un període de transició, talment com si es tractés d’un divorci entre el Regne d’Espanya i la nova República de Catalunya. El precedent de la independència d’Escòcia, el fet de la comunitat de la ciutadania europea, i la concessió gradual de la ciutadania catalana, marquen aquest trànsit, generalment pacífic (reproduït més tard en la “separació” de Flandes i Valònia). I així arribem al 2037, amb una República de Catalunya que és un estat “normal” més de la Unió Europea, en un món clivellat en tres grans regions riques (Àsia Oriental, Europa, Amèrica del Nord) i dues de pobres (Amèrica Llatina, Àfrica), i on les descripcions i prediccions de David Fernàndez quant a la sàvia combinació d’explotació i de repressió, de deixar fer-deixar passar i de control social discret però implacable, es fan tan o més notables com ho són avui dia.
Tècnicament, Gabancho excel·leix, fora d’un parell o tres de vegades, en la recreació d’aquest hipotètic 2037, i defuig caure en el parany presentista que tan sovint desllueix aquesta mena de novel·les d’anticipació. Més enllà, doncs, de la concreció de noms i de dates, la idea base és el fet de la plausibilitat d’una transformació sobtada de les eines autonòmiques i autonomistes (Parlament, partits, direccions polítiques i empresarials) en eines sobiranistes o independentistes, on la mobilització de “l’Assemblea” (de les plataformes) fa de ferment. Fet i fet a El complot dels anells, Assumpta Maresma ja “alertava” del fet que qui podria haver liderat (en un escenari d’immediata post-guerra freda) la independència de Catalunya serien els ex-unionistes. I si hom pot discutir a Gabancho la plausibilitat de les dates del 2007-2012 (massa primerenques, potser, fins i tot des de l’òptica del 2007), no hi ha pas dubte que un procés polític com aquest sol presentar un desenllaç breu, on el període determinant pot veure’s reduït a mesos o, fins i tot, com passa al llibre, a divuit dies. Això, per dir-ho així, és la “llei” de l’equilibri puntuat de les “evolucions” sòcio-polítiques: llargs períodes gairebé estàtics són interromputs per períodes breus de canvi, que al seu torn s’han covat llargament en els marges del període estàtic anterior, i el nou període estàtic, que renova les pretensions d’eternitat cova al seu torn els mecanismes que l’enderrocaran més tard o més d’hora.
D’acord amb la hipòtesi everettiana de la pluralitat de mons no tindria sentit demanar-nos si la Catalunya, l’Europa i el món del 2037 de Gabancho coincidirà poc o molt amb la Catalunya, l’Europa i el món del 2037 “nostre”. Perquè els nostres anys 2037, que fa un parell d’anys incloïen també el 2037 de Gabancho, són múltiples: moltes coses són per fer, i moltes coses són possibles. A cada passa, però, les possibilitats, el nombre dels anys 2037 possibles, es redueixen. En tot cas, a nosaltres en particular, sempre ens quedarà Arenys. I, en un fil o en un altre, com deien Endavant i Maulets en el Manifest del Nou d’Octubre, l’Esquerra Independentista és “la garantia que tot moviment cap a la llibertat no partirà de renúncies ni entrarà al joc que Espanya, França o la Unió Europea ens vulga fer jugar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada