A qui t’estimes tu més, bonic, la teva nació o la teva classe?

A Mafalda una senyora gran li feia tot sovint una qüestió que no era, per a la senyora, de més compromís que respondre amb una interjecció quan algú deia que avui podria ploure. Però Mafalda es prenia la qüestió a la valenta. La qüestió era “A qui t’estimes tu més, bufona, el teu pare o la teva mare”. En Vicent Partal, com Mafalda, protestava ahir d’aquesta qüestió, reformulada per un senyor gran, molt més gran que els seus 57 anys, i que talment sembla centenari, i que fa de President de la Generalitat de la Plaça de Sant Jaume. El senyor gran, amb to admonitori, ens deia, després de fer-nos la pregunteta i abans de nosaltres respondre-la, que calia oblidar una cosa per fer l’altra.

La qüestió podria plantejar-se com el títol. I no cal posar-se en pla Franz Fanon per respondre-la. No cal perquè el senyor Montilla no ens demana pas que triem entre la nació i la classe. Si no que ens demana que deixem de banda la trista qüestió de la sentència del trist TC sobre el trist EAC, i que ens concentrem en la qüestió de la trista crisi econòmica que deixa en l’atur més d’1 milió de persones a tot Catalunya. És a dir que no ens demana que triem entre nació i classe, o entre faixa o caixa, sinó que tot és més simple. Que triem entre la qüestió identitària d’aparador dels qui sota el nom de Catalunya esperen congriar les masses tal com fan els tril•lers per les Rambles de Barcelona i amb el mateix esperit entabanador, i entre la qüestió social de resoldre la crisi tots plegats, víctimes i botxins.

“Nosaltres sols!”, deien a Irlanda, “Sinn Fèin”. I el cas és que John Connolly va saber llegir la veritat profunda d’aquesta frase, inicialment independentista irlandesa, però que entrava com un mitjó també per a una classe obrera irlandesa que necessitava independència sindical i política per menar la seva lluita.

Molt de sacrifici ens demanen els exigidors d’unitats sagrades transversals, per damunt de fronteres ideològiques (que són, no ho oblidem, més de classe que d’ideologia), si tot plegat no ha de passar de la defensa d’un Estatut reduït a quatre o tres províncies, o a quatre o tres consells insulars.

I molt de sacrifici ens demanen els exigidors d’unitats cosmopolites en pro de sortir de la crisi, si tot just es tracta de reprendre, amb Keynes o sense Keynes, el cicle de creixement que ens haurà de dur a una nova crisi més àmplia i més fonda.