A sis dies de les eleccions al Parlament Federal alemany

Amb motiu de les eleccions al 17è Parlament Federal hi ha moltes posicions. Des de l’Antifaschistiche Aktion, per exemple, hom convoca una manifestació per al dissabte previ, a Mannheim, i amb un contingut que no és merament antifeixista (de mera resposta als grupuscles feixistes, nacional-demòcrates o ultra-conservadors) sinó d’impugnació més genèrica del sistema. La convocatòria és a Mannheim, i si bé centrada en la regió del Rhein-Neckar s’estén la difusió a tota la conca del Rin. Això de convocar una manifestació a les 14 h d’un dissabte ens ha de sonar per força exòtic als barcelonins que aquella hora no han encetat ni el vermut, i que s’emfasitzi la puntualitat (14 h pünklich) ens pot fer una mica d’enveja i tot.

L’endemà diumenge molta gent no es podrà llevar. Uns altres ho faran convocats sota el vot de la por, del deure cívic, del vot útil, etc. Els ciutadans de la República Federal d’Alemanya que s’adrecin als centres electorals podran optar, és clar, per dispositar-hi una papereta buida. D’altres, la majoria, prendran la llarga papereta i hi hauran de fer les marques corresponents, o bé prendre una papereta ja marcada d’imprempta.

Vet ací un exemple de papereta:


Observeu, doncs, que el votant explícit té dos vots. En la columna de l’esquerra se li demana que triï un dels candidats personals de la seva circumscripció electoral. En la columna de la dreta se li demana que assenyali una de les llistes tancades del seu land.

Les circumscripcions electorals són de grandària variable, car la idea és que siguin més o menys equipoblacionals (vora uns 275.000 habitants per cada districte). Així doncs, hi ha circumscripcions que abasten un districte urbà i d’altres que apleguen dues o més comarques rurals. No obstant això, la relativa homogeneïtat de la distribució geogràfica de la població alemanya fa que la majoria dels districtes electorals (Wahlkreis) coincideixen si fa no fa amb la comarca (Landkreis). Per cada districte electoral (i n’hi ha 299) s’elegirà un diputat al Bundestag, que serà la persona més votada de la columna de l’esquerra.

A la columna de la dreta, en canvi, la circumscripció electoral és cadascun dels setze estats federats. Cada estat elegeix un nombre de diputats addicionals, que es reparteixen proporcionalment en relació amb els vots de la columna de la dreta, i d’acord amb la llista tancada de cada opció política (partit, coalició o agrupació electoral). La proporcionalitat es veu limitada pel fet que s’exigeix un 5% dels vots en cada estat per entrar-hi en el repartiment. Inicialment aquesta limitació es va introduir el 1949 per tal d’afavorir la concentració política del sistema al voltant de la CDU i de l’SPD. Després se’l va considerar una garantia contra l’aparició al parlament de forces d’extrema esquerra. I com que ara serveix de barrera contra una eventual pujada de l’NPD, ningú no diu res contra el 5%, ni tan sols els perjudicats per l’esquerra (que, d’altra banda, insereixen les campanyes electorals en les seves activitats continuades d’agitació-propaganda).

El sistema doble divideix, doncs, el Bundestag entre diputats de representació directa (299 diputats) i diputats de proporcionalitat política (uns altres 299). Uns i altres, però, són igualment diputats i queden igualment adscrits als diferents grups polítics, i a la disciplina de fracció parlamentària (la qual cosa no vol dir que no hi hagi casos de transfuguisme i que els diputats de representació directa que opten per això tinguin més “legitimitat” per fer-ho que no pas els diputats de llista tancada).

La circumscripció unipersonal a una sola volta afavoreix, no hi ha pas dubte, la CDU-CSU i l’SPD. Com que, a més, s’exigeix que la persona que s’hi presenta resideixi a la circumscripció molts partits petits no hi tenen ningú i no apareixen en la columna de l’esquerra. No obstant això, la majoria d’electors voten la mateixa formació a la columna de l’esquerra que a la columna de la dreta. Sempre, és clar, hi ha votants de l’FDP que assenyalen l’FDP a la dreta però el candidat de la CDU a l’esquerra; i similarment fan alguns votants dels Verds i Die Linke amb els candidats de l’SPD.

Això ho podem veure, per exemple, en els resultats del 2005 del districte electoral de Gießen-Vogelsberg. Mentre l’SPD va aconseguir el 36,4% dels vots, el candidat personal Rüdiger Veit va assolir el 43,3% (i se’n va endur l’escó personal, que ara prova de revalidar). La CDU, similarment, aconseguí 32% dels vots de llista, però el seu candidat, Helge Braun (que també repeteix) va pujar al 37,8% en els vots personals. Contràriament s’esdevenia amb Hermann Otto Solms, el candidat liberal (que també repeteix), que baixava 5,2 punts percentuals en el vot personal respecte al vot de llista; i amb el verd Christian Otto (que perdia 4,7 punts percentuals en el vot personal). En resum, que poc més de la meitat de gent que en aquest districte va votar la llista de l’FDP o del Verds, va conservar el vot personal i no el va derivar als candidats de la CDU o de l’SPD, respectivament. En total, en les eleccions de 2005, únicament quatre districtes electorals, tots ells de Berlin, van escapar al bipartidisme CDU-SPD: tres van anar a parar a Die Linke i un als Verds. És possible que enguany aquesta xifra augmenti.

La majoria, en tot cas, vota d’esma. Hi ha transvasaments de vots, però els cinc partits majoritaris tenen una clientela fixa que oscil·la entre votar-los i quedar-se a casa segons com es comporten. La participació és clau per fixar el 5%, i una alta abstenció podria afavorir la irrupció al Parlament, per exemple, del Piraten Partei, que té números per ser, si més no, la força extraparlamentària més votada. Així doncs, al negre cristianodemòcrata de la CDU-CSU, al vermell socialdemòcrata de l’SPD, al verd ecologista dels Verds-Lliga 90, al groc liberal de l’FDP i al vermell socialista de Die Linke s’hi podria afegir el taronja dret-civilista dels Pirates. Això, en tot cas, ho sabrem diumenge.