De Tannenberg a Marburg: el darrer viatge de Paul von Hindenburg

En la fotografia veiem l’església de Santa Elisabet, en Marburg an der Lahn, població hessiana de la qual ja hem parlat en dos posts anteriors (*,**). Poc abans del primer aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, les autoritats nord-americanes d’ocupació hi dipositaren, en la Capella de la Torre Nord, les restes de Paul i de Gertrud von Hindenburg. Fet i fet, recordaven tant les autoritats ocupants, com les noves autoritats civils, Marburg era la vila pairal dels Hindenburg. D’altra banda, l’antic heroi prussià, el darrer Reichpräsident de l’Alemanya pre-hitleriana, per molt reivindicable que fos entre els rengles “conservadors” suposadament antifeixistes, no deixava de ser un personatge incòmode. Havia mort 11 anys abans, i fins el gener d’aquell mateix any havia estat soterrat en el Memorial de Tannenberg. Ara aquell Memorial era darrera “del Teló d’Acer” (expressió goebbelsiana curiosament adoptada pels churchillians), i Hindenburg no hi podia tornar.

Paul von Hindenburg ha quedat en l’imaginari com l’exemple més pregon de la noblesa terratinent prussiana. Nascut a Posen, el 2 d’octubre de 1847, la seva joventut fou prototípica de la del junker primogènit. Amb matisos, és clar. El seu pare era, certament, d’origen doblement aristocràtic, Robert von Beneckendorff und von Hindenburg. La seva mare, nou anys més jove que el pare, era filla de metge. Això sempre el mig-avergonyí i li causà prejudicis entre el seu propi entorn social. El destí militar de la seva carrera era decidit de bell antuvi i, després de passar, per les acadèmies d’oficials de Wahlstatt i Berlin, tingué el bateig de foc en la Guerra Austro-Prussiana de 1866. També va participar en la Guerra Franco-Prussiana de 1870-1871. Condecorat en aquesta segona guerra, assistí com a representant del seu regiment als actes del Palau de Versalles del 18 de gener de 1871, quan el rei Wilhelm I. de Prússia fou proclamat Emperador (Kaiser) d’Alemanya. Disset anys més tard, el març del 1888, va fer part de la Guàrdia d’Honor que participà en els funerals d’aquest primer emperador del Segon Reich. Entre mig havia pujat pels rangs que tocava, s’havia casat amb una noia com calia, i no pas la filla de cap metge, Gertrud von Sperling, i havia estat pare de Pauline (1880) i Oskar (1883), i encara ho seria, després, d’Annemaria (1891). El 1903 assolia el grau de General d’Infanteria, tot coronant la seva carrera militar, i retirant-se’n, en conseqüència, el 1910, amb 63 anys. Fora de les batalletes contra austríacs i francesos, escaigudes més de quaranta anys abans, amb això es tancaria la trajectòria d’un junker que fa carrera militar per viure després, amb bona fama, de les rendes d’enormes i inacabables finques en la Prússia Oriental.

L’esclat de la Gran Guerra, l’agost de 1914, va somoure Alemanya en un fervor patriòtic on, fins i tot els socialdemòcrates van acabar per votar els pressupostos bèl·lics en el Reichstag. Els junkers, amb una consciència de classe molt més afuada, es delien d’imaginar-se els beneficis que traurien de les enormes annexions que arrabassarien a l’Imperi dels Tsars. Hindenburg fou mobilitzat. Tothom pensava que la guerra seria qüestió de setmanes, que el pitjor risc que comportava era tenir als austríacs per aliats i els anglesos per enemics, i que París i Sant Petersburg eren a tocar de la mà. El cap de l’estat major, Helmuth von Moltke confià a Hindenburg el comandament del Vuitè Exèrcit, que ja es trobava en el terreny i inesperadament tancat en el seu avanç pel Primer i el Segon Exèrcit russos, en el front de la Prússia Oriental. Hindenburg substituïa Maximilian von Prittwitz, que havia recomanat una retirada tàctica darrera del Vístula. Amb Hindenburg i el seu equip, en el que hi eren presents Erich Ludendorff i Max Hoffmann, el Vuitè Exèrcit obtingués dues victòries tronadores a Tannenberg (2 de setembre de 1914) i als Llacs Masurians (14 de setembre de 1914). La premsa, encara plena d’entusiasme bèl·lic, saludà Hindenburg, de 67 anys, com l’heroi de Tannenberg, on havien perdut la vida 5.000 soldats alemanys. Dos mesos després (dos mesos eterns d’una guerra que s’entaulava), Hindeburg era nomenat Ober-Ost, comandant suprem del Front Oriental. Després d’una batalla indecisa a Lodz, li arribà l’ascens a mariscal de camp. El mariscal ja li quedaria unit com un prenom més a la seva denominació.

Després de l’hivern del 1914-1915 començaren les dissidències entre el gran comandament alemany (i, més específicament, prussià). El nou cap d’estat major, Erich von Falkenhayn no era d’acord amb Hindenburg i Ludendorff sobre les possibilitats de trencar definitivament les línies russes, i fiava més en una guerra de desgast en el Front Occidental: retuda França pel desgast, Rússia demanaria la pau i ja es farien les annexions convenients. En les campanyes del 1915 i 1916, mentre el Front Occidental semblava estàtic, Hindenburg aconseguia alguns avenços en el Front Oriental, la qual cosa refermà la seva posició. El 1916, el govern alemany iniciava el Programa Hindenburg de “guerra total” (avant la lettre), amb tot de mesures de planificació econòmica i, particularment industrial, envers l’esforç bèl·lic.

L’agost de 1916, Hindenburg es feia càrrec de l’estat major central, amb el seu fidel Ludendorff com a segon. A efectes pràctics, el tàndem Hindenburg-Ludendorff establiren un govern dictatorial, destinat a l’esforç bèl·lic, però també netament dedicat a promoure els seus interessos de classe. Hindenburg sabia que, com més s’estantissés la guerra, més rebrollarien els dos grups polítics d’oposició, els socialdemòcrates i els centristes catòlics. Els esdeveniments de Rússia durant el 1917, d’una claredat manifesta, no foren rebuts per Hindenburg-Ludendorff més que com un èxit, en deixar el Front Oriental en una situació de pau, confirmada més tard amb el Tractat de Brest-Litovsk, signat amb els soviets.

Fins el setembre del 1918 el curs de la guerra en el Front Occidental era del tot indecís. Però els indicadors econòmics i polítics eren prou clars per a Ludendorff, que ja recomanava al Kàiser i al govern que fessin esforços per negociar un armistici, ni que fos en condicions desfavorables. Amb el front situat encara en territori francès i belga, les condicions desfavorables no implicarien cap pèrdua territorial, ni tan sols d’Alsàcia-Lorena, cobejades per la França que les havia perdudes 47 anys abans. S’iniciaren negociacions i, setmanes després, davant d’algun èxit en el terreny, Ludendorff dimití quan no se li va fer cas d’aturar-les. Hindenburg s’escandalitzà de la dimissió de Ludendorff i, quan aquest li demanà que el secundés, li respongué que dimitir llavors era com desertar. El lloc de Ludendorff l’ocupà Wilhelm Groener.

El novembre del 1918 la situació es va fer insostenible. La pressió dels aliats i la pròpia pressió interna (particularment de les diferents faccions socialdemòcrates, algunes d’elles netament antibel·licistes), feren que Hindenburg i Groener recomanessin a l’emperador Wilhelm II., que abdiqués. Per a Hindenburg l’abdicació no havia de comportar la fi de la monarquia prussiana, sinó el traspàs al Kronprinz Wilhelm, de 36 anys. Groener, més realista, entenia que el trànsit de poders s’havia de fer a través del Reichstag. Això, és clar, suposava la república, però bé podia ser una república de monàrquics, com la Tercera República Francesa dels primers temps. Calia que canviés quelcom perquè no canviés res, al capdavall, ja que, a diferència de la Sicília dels 1860, aquí els garibaldins es deien espartaquistes, i no endinyaven repúbliques burgeses sinó revolucions socials.

Entre Ludendorff i Groener, Hindenburg tenia una posició intermitja. Tots tres eren monàrquics, si més no en 1918, i Groener i Hindenburg ho foren tota la vida. Però si Groener s’orientava al pragmatisme (com demostrà en el seu pacte amb el dirigent socialdemòcrata Ebert), Hindenburg, vint anys més gran, defensava uns principis inqüestionables. Ludendorff, 18 anys més jove que Hindenburg, era, per dir-ho així, més dretà. Hindenburg, però, s’hagués esfereït de la trajectòria ulterior de Ludendorff si n’hagués conegut tots els detalls. No pas perquè Ludendorff evolucionés cap a posicions ultranacionalistes que el convertiren en un dels cabdills del moviment volkisch, sinó perquè Ludendorff acabaria per ficar en el sac de la Punyalada per l’Esquena (Dolchstoß) de novembre no tan sols als socialdemòcrates (jueus i gentils) i als centristes (catòlics), al capital industrial (jueu i gentil) i a la maçoneria, sinó perquè de l’antisemitisme, anticatolicisme i antisocialisme innats als junkern, Ludendorff derivà cap a un teïsme nacionalista que trencava amb el cristianisme luterà. Això, però, no seria fins molt més tard.

Hindenburg, el desembre del 1918, es retira del servei actiu, amb 71 anys. La intenció era tornar a la vida retirada de pre-guerra. No obstant això, el 1919, quan la revolució ja havia estat esclafada a Berlin, el govern socialdemòcrata cregué oportú repartir alguna bastonada simbòlica a la dreta. Hindenburg fou cridat a comparèixer a la Comissió del Reichstag que investigava les responsabilitats d’agost de 1914 (l’esclat de la guerra) i de novembre de 1918 (la derrota). Hindenburg no va voler comparèixer i, com a resposta, va rebre un requeriment. Ludendorff, alhora, pressionava Hindenburg que, si deia res que perjudiqués la seva carrera política entre la dreta nacionalista, ell respondria amb unes memòries demolidores envers qui encara era considerat “l’heroi de Tannenberg”. Hindenburg es plegà al to amenaçador de Ludendorff i, quan comparegué en la Comissió parlamentària, va limitar-se a llegir un escrit preparat per l’advocat de Ludendorff i no va respondre cap qüestió. El govern, però, no va gosar moure fitxa envers els responsables de l’agost del 1914. En barrejar l’agost de 1914 amb el novembre del 1918, feia igualar moralment provocar una guerra amb perdre-la. En no voler processar ni Hindenburg ni Ludendorff, pel seu estatus d’herois, que tampoc no havien sabut mai contestar durant la guerra, no feien més que alimentar la versemblança de la tesi de la “Punyalada per l’Esquena”.

Engrescat pels seus col·laboradors i admiradors, que li facilitaren el corresponent escriptor negre, entre 1919 i 1920, Hindenburg publicà Mein Leben, unes memòries centrades especialment en el seu paper en la guerra del 14, primer en el Front Oriental i, després, en el Comandament Central. En tot cas, però, Hindenburg passava a ser un vell general prussià retirat, que pocs anys després quedaria vidu. En tenia prou en veure que el seu fill, Oskar, que a 36 anys havia assolit el grau de major, pogués continuar la seva carrera militar. Hindenburg repartia el seu temps entre les finques de Hanover i de Prússia Oriental.

A través d’Oskar, Hindenburg era tot sovint sondejat sobre la possibilitat de tornar a la política. Amb Ludendorff fora de joc després del putsch frustrat de Baviera de 1923, Hindenburg podia ser una figura segura en les eleccions presidencials de 1925, on a tota costa calia arrabassar la Presidència del Reich a l’SPD. Hindenburg, però, de 78 anys, no era especialment interessat.

El 29 de març de 1925 fou la primera volta de les presidencials. Sense cap candidat majoritari, calia plantejar aliances. L’SPD va oferir retirar el seu candidat, Otto Braun, a canvi de certes contrapartides al Zentrum, i els dos partits acordaren donar suport al candidat catòlic Wilhelm Marx. Els partits majoritaris de dreta, el DVP i el DNVP (aquest darrer de tendència més volkisch), impulsaven la candidatura de Karl Jarres, del DVP. Des del DNVP no se’n refiaven gaire del perfil burocràtic de Jarres. Podien haver recorregut a l’almirall Alfred von Tirpitz, membre del DNVP, i amb la fama d’haver dirigit la guerra submarina en el 14. Però Tirpitz, de 76 anys, es va estimar més viatjar personalment per convèncer Hindenburg que substituís Jarres com a candidat. Tirpitz insistí prou, i Hindenburg accedí a presentar-se a la segona ronda, per bé que sota l’etiqueta d’independent. Hindenburg rebé el suport inesperat del Partit Popular Bavarès (BVP), que s’estimà més donar suport al prussià luterà que no pas al catòlic renà Marx, massa esquerranós pel seu gust. Així, en la tercera ronda, s’enfrontaren Hindenburg, Marx i el candidat del KPD, Ernst Thälmann. Hindenburg aconseguí l’elecció: l’heroi de Tannenberg seria Reichpresident.

Hindenburg assumí la presidència el 12 de maig del 1925, previ jurament de la Constitució. Les funcions de Hindenburg eren, d'acord amb la Constitució, bàsicament testimonials, car la direcció política requeia en el Canceller. Però, amb governs inestables i mancats de suport parlamentari sòlid, les funcions arbitrals del President havien esdevingut vitals. Al voltant de Hindenburg es formà una Kamarilla. La persona més propera, òbviament, era Oskar, nomenat ajuda de camp del seu pare. Hi seguia després un triumvirat format pel ja citat Groener; per Otto Meißner, un alt funcionari alsacià; i el general en actiu Kurt von Schleicher, un clar aspirant a la figura de cabdill militar d’Alemanya d’estil populista, i potser el més ben situat per esdevindre-ho.

Schleicher obrí l’assalt a la República de Weimar, que molts anys després havia de pagar amb la vida, assassinat pels nazis com a torna pel sacrifici d’Ernst Röhm. Schleicher havia entrat en la Kamarilla per la seva amistat personal amb Oskar, home de la seva mateixa edat i d’orígens familiars similars. Val a dir, que Schleicher se cenyia al text constitucional: el Reichpresident pot dissoldre el Reichstag; el Reichpresident pot signar decrets-lleis d’emergència, de validesa immediata, però que el Reichstag pot cancel·lar per majoria simple en un termini de dos mesos; el Reichpresident pot nomenar directament el Canceller, sense passar pel Reichstag. La idea era que Hindenburg el nomenés Canceller. El Reichstag, naturalment, protestaria, i provaria d’anul·lar qualsevol decret-llei (i tenia majoria per fer-ho). Però, és clar, el Reichpresident, davant de qualsevol impugnació parlamentària, podia optar per dissoldre el Parlament. I els partits de la majoria sabien que a cada nova elecció, el KPD i el DNVP guanyarien presència.

El pla de Schleicher fou assajat el 1926, però la dreta no gosà dur-lo a terme. El setembre del 1929 el crac borsari de Nova York s’havia deixat notar. Hindenburg s’esfereïa en sentir parlar d’economia, potser pel record de l’etapa del 1916-18. Meißner, cap de l’Oficina del President, i Schleicher, temptejaren Heinrich Brüning, cap de la fracció parlamentària del Zentrum. Davant seu tenien un estantís govern de coalició entre l’SPD i el DVP. La crisi en el govern Müller esclatà en les primeres setmanes del 1930, al voltant de la qüestió de l’augment de la paga per desocupació, que la inflació es menjava implacable. El DVP no volia accedir a l’augment “excessiu” que plantejava l’SPD. Müller dimití el març del 1930. Llavors, Hindenburg va poder nomenar Brüning com a canceller. Brüning presentà una reforma pressupostària per equilibrar el dèficit públic, amb fortes retallades en despeses i un augment notable d’impostos. Fos per unes o per l’altre, el Reichstag hi votà majoritàriament en contra el mes de juliol. Brüning, llavors, va presentar a Hindenburg els decrets de la dissolució del Reichstag i convocatòria de noves eleccions i el decret-llei pressupostari. Hindenburg signà els dos. En les eleccions de setembre de 1930 hi hagué un enorme transvasament de vots, i tal com s’havia previst el KPD pujà considerablement, però per la dreta no fou el DNVP el beneficiat, sinó l’NSDAP d’Adolf Hitler. L’SPD considerava, però, que havia resistit prou bé i que, davant del risc de noves eleccions, més valia no impugnar cap dels decrets-lleis del canceller Brüning. Hindenburg consentí la política econòmica draconiana de Brüning, a condició que no afectés ni la despesa militar (que anava en ascens molt abans que Hitler fos nomenat canceller) ni l’Osthilfe, el programa d’ajut a les finques agràries de la Prússia Oriental.

S’apropaven les eleccions presidencials. Hindenburg, de 85 anys, no era pas en condicions físiques ni mentals de sostindre-les. La Kamarilla, però, en depenia completament. L’octubre del 1931, Hindenburg va rebre Adolf Hitler, en el marc d’una sèrie de contactes per evitar que el líder nacional-socialista es presentés a les presidencials. Tant el Zentrum com l’SPD temien una victòria de Hitler i pressionaven la Kamarilla per a la continuació de Hindenburg. Però Hindenburg i la Kamarilla s’estimaven més evitar-se el tràngol de les eleccions a través de la via constitució del referendament parlamentari del president per 2/3. Però per arribar als 2/3 calia els vots del KPD o de l’NSDAP. El gener del 1932, Brüning tornà a sondejar Hitler, i Hitler proposà un acord a Brüning pel suport a Hindenburg. Brüning trobà els termes inacceptables. Schlechter considerà que la negativa de Brüning amenaçava d’engegar a rodar tota l’estratègia. Fos com fos, hom anà a les eleccions. En la campanya electoral Hindenburg fou poc més que una imatge, una encarnació de la “unitat nacional”, una encarnació de la solidesa front les “dificultats”, etc. Però en nom de Hindenburg parlava Brüning, la impopularitat del qual començava en els rengles del seu propi partit.

Com era d’esperar, Hindenburg no assolí la majoria necessària en les eleccions de març del 1932: Hitler quedava segon, i Thälmann tercer. En la segona volta de l’abril, Hindenburg aconseguí els vots requerits i fou, doncs, reelegit. Ni en la pròpia Kamarilla les coses eren calmades. L’enfrontament entre Schleicher i Groener comportà la destitució del segon com a ministre de Defensa, el mes de maig. El dia 31, qui era destituït era el propi Brüning. Per decret presidencial, es nomenà nou canceller Franz von Papen, un aristòcrata catòlic de Westfàlia. Schleicher pensava que Papen seria un titella. Però Papen va saber entrar en la Kamarilla a través d’Oskar. Diferències a banda, la Kamarilla va optar per dissoldre el Reichstag i convocar eleccions pel juliol de 1932. La idea de Schleicher era comptar amb la col·laboració de l’NSDAP, i en aquest sentit havia treballat especialment amb Gregor Strasser, una de les figures més importants del partit nazi. Schleicher havia també sondejat elements de l’SPD i dels sindicats. En les eleccions del 31 de juliol de 1932, l’NSDAP fou el partit més votat. Hitler es postulà llavors com a canceller, cosa que ni la Kamarilla ni Hindenburg volien acceptar, més que res per prejudicis de classe i pel caràcter incontrolable del “caporal austríac”. Per Hindenburg l’NSDAP era un partit divisori de la dreta, sempre disposat a acusar a tots els que hi discrepaven de “reaccionaris”. En la primera sessió del nou Reichstag, hom va fer un vot de no-confiança al govern de von Papen. Von Papen, com a resposta, va presentar a Hindenburg la dissolució del Reichstag. I així de nou, convocaren noves eleccions per al novembre del 1932. Esperaven que l’NSDAP pagaria factura per la seva “irresponsabilitat” en no sumar-se a la coalició Von Papen. En pagà, però no tanta com esperaven (caiguda del 37% al 32% dels vots, i conservació del primer lloc). En aquesta ocasió, la Kamarilla va oferir Hitler el lloc de “vice-canceller” en un govern “d’amics del president”. Hitler va entendre que l’oferta del càrrec de “vice-canceller” era una forma d’anul·lar-lo i que no tindria cap mena de poder, mentre que, alhora, l’NSDAP carregaria totes les culpes de les mesures conservadores i impopulars de Von Papen.

Papen va arribar a proposar que Hindenburg declarés la llei marcial i que el Reichstag fos dissol de forma permanent, amb la instauració d’una dictadura burocràtico-militar. Schleicher va respondre que fer això, en el moment president, implicaria l’aixecament en contra, bé de la SA (l’organització paramilitar de l’NSDAP), o bé del RFB (l’organització paramilitar del KPD) o, més probablement de tots dos, i que Polònia o França, o totes dues, envairien Alemanya. Schleicher demanava paciència i confiava en els contactes amb Strasser per fer entrar en raons l’NSDAP (amb Hitler o sense Hitler). El govern Papen va caure, i Hindenburg nomenà canceller Schleicher. Però ara ja era tard perquè el cervell del pla actués en nom propi per comptes de fer-ho a través de cancellers catòlics. Schleicher no reeixí amb l’NSDAP. I qui saltà del partit, naturalment, fou Strasser, no Hitler. Papen s’apropà ara a Hitler. Fou Papen qui introduí de nou Hitler en la Kamarilla, i qui va aconseguir de guanyar-se el favor de Meißner i d’Oskar. El dia 26, Hindenburg encara prometia a d’altres col·laboradors propers que mai no nomenaria Hitler canceller. Papen esperava que la caiguda de Schleicher li retornés la cancelleria. Però calia sortir de l’atzucac, i el dia 30 hom nomenà Hitler, amb l’esperança que, en cremar-se, les coses millorarien de cara a una eventual llei marcial i una restauració monàrquica. Sense Schleicher, però, la Kamarilla havia perdut el seu membre més intel·ligent.

En el govern de Hitler, l’NSDAP tenia la Cancelleria, però era en minoria. Alfred Hugenberg, del DVNP, també membre del govern, encara era convençut ell mateix (i ho eren també molts comunistes) que seria ell i no pas Hitler el futur líder feixista d’Alemanya. El govern Hitler va dissoldre una vegada més el Reichstag, amb la confiança que pujarien l’NSDAP i el DVNP (ni que fos a costa dels altres partits de la dreta i del centre catòlic). Amb el Reichstag dissol, hom retallà la llibertat de premsa i, després de l’incendi del Reichstag, es desencadenà la repressió contra l’esquerra obrera. El nou Reichstag es va inaugurar a la Kroll Opera House. Encara hi havia alguns diputats de l’SPD i dels partits centristes, però els diputats electes del KPD o eren detinguts o s’havien exiliat. El mes de març, el Reichstag aprovà una Llei Capacitadora que delegava amples poders al govern de Hitler, i el mes d’abril, s'hi aprovava una Llei per la Restauració de la Funció Pública, que suposava l’exclusió de la funció pública de tots aquells classificats com a jueus. Hindeburg vetà la llei, però únicament per evitar que afectés també els jueus veterans de la Gran Guerra.

En aquesta època, Hindenburg ja residia de forma gairebé permanent a Neudeck, en la Prússia Oriental. Malalt de càncer de pulmó, el mes de juliol de 1934 la seva mort era imminent. L’anterior 30 de juny, l’NSDAP, que amb l’absorció del DVNP i l’autodissolució del Zentrum, havia quedat com a partit únic, presidí la matança dels darrers rivals d’importància que li quedaven a Hitler en la dreta, des de la SA, fins al cercle de Papen, el mateix Schleicher, Gregor Strasser, etc. La sang havia esquitxat prou de prop la Kamarilla per ser indiferent. El seu darrer valor, Hindenburg, era a punt de traspassar. Quan Hitler visità el moribund, l’1 d’agost, mantingué les formes. L’endemà moria el Reichpresident.

Com un homenatge a Hindenburg, Hitler declarà que el càrrec de Reichpresident restaria vacant. Ell mateix continuaria com a Führer und Reichskanzler, cosa que es va ratificar en referèndum el 19 d’agost del 1934.

Hindenburg havia expressat sempre el seu desig de ser soterrat al costat de la seva difunta esposa, morta de feia anys, en la finca familiar de Hanover. El govern nazi, però, imposà, d’acord amb Oskar, que maldava per no córrer la sort del 30 de juny, el soterrament de Hindenburg en el Memorial Tannenberg. Les restes de Paul von Hindenburg foren soterrades en lloc de presidència del Memorial. Fins el 2 d’octubre del 1935, les restes de Gertrud von Hindenburg no foren mogudes de Hanover fins a Tannenberg, i en motiu d’aquell dia, 88è aniversari del naixement del mariscal-president, els dos taüts foren col·locats en una nova cripta.

Anys després, el gener de 1945, davant l’avenç inexorable soviètic, per ordre del Führer, les restes de Paul i Gertrud von Hindenburg foren dessoterrades del memorial de Tannenberg, que fou parcialment volat dies més tard. Els dos taüts feren el viatge que en aquells mesos, durant i després de la guerra, havien de fer tants altres alemanys. L’antiga Marxa a l’Est dels temps de Friedrich Barbarossa es trocava ara per una Marxa a l’Oest. Regions senceres de majoria alemanya o de minoria alemanya significativa es reeslavitzaren (o s’eslavitzaren per primera vegada), en part amb la població eslava autòctona, o amb aportacions eslaves de regions més orientals.

Les despulles de Paul i Gertrud von Hindenburg foren traslladades a un búnquer als afores de Berlin. Allà reberen la companyia de les restes dels seus admirats reis, Friedrich II (mort feia 159 anys) i Wilhelm I (mort feia 57 anys), per continuar el viatge cap a l’oest. Foren col·locats en una mina de sal. Allà els trobaren, abandonats, les tropes nord-americanes, el 27 d’abril. Les autoritats nord-americanes d’ocupació decidiren finalment traslladar-les a la veïna Marburg, i sepultar-les en la cripta de la torre nord de l’Església de Santa Elisabet, un dels edificis que havia sortit relativament indemne dels bombardejos. Al capdavall, Marburg era la vila d’origen dels Hindenburg i, en vida, per aquesta raó, el mariscal-president havia estat declarat ciutadà honorari. En la propaganda nazi, Hindenburg era col·locat sovint a l’alçada de Friedrich II. i de Bismarck i, en conseqüència, vist com un precursor de Hitler, en una curiosa cadena de rei a príncep, de príncep a mariscal, i de mariscal a caporal. Ara quedava com un record d'un passat llunyà, de quan Marburg era part d'un estat anomenat Prússia.