Les eleccions al Bundestag són el proper diumenge dia 27, i entrem doncs en la recta final de la campanya electoral. L’eslògan de la CDU és el típic eslògan buit (posa-hi el que vulguis): Wir haben die Kraft. “Nosaltres tenim la força”, i perquè ningú no els acusi de fardar, el Wir s’inscriu en la tricolor, de forma que s’entén que és un nostràtic de país. En una terra on es respecta tant la propaganda electoral, un cartell “vandalitzat” com el de la fotografia ho és per alguna raó. Una mà anònima ha substituït “die Kraft” per “die Krieg”. De forma que ara diu “Nosaltres tenim la guerra”. I el nosaltres, de nou, assenyala amb un dit acusador al govern i de l’altra al “país sencer”. Quina guerra? La guerra d’Afganistan, és clar. Tot i que hi havia un pacte no-escrit entre les quatre forces centrals (CDU-CSU, SPD, FDP i Die Grünen) de no posar la guerra damunt la taula, els fets de la setmana passada, quan un atac de les forces de l’OTAN, sota comandament alemany, va fer una mà de morts en una “posició insurgent”. I és que si d’alguna manera no es pot anomenar la “missió de l’OTAN a Afganistan” és “missió de pau”. La situació és de guerra, i l’OTAN és un bel·ligerant més, i l’element determinant, a més, en arrenglerar d’una banda les “forces governamentals” i les “forces insurgents”. Hom ja pot disfressar la situació com vulgui, com ho feien fa poc més de 20 anys, els mitjans de comunicació soviètics.
El cas és, doncs, que Afganistan entrà en la campanya, ja molt més enllà dels cartells de Die Linke o de MLPD (“Fora d’Afganistan”, etc.). Angela Merkel va sentenciar que ningú no qüestiona les accions dels militars alemanys. L’SPD i l’FDP van renovar el compromís de no dir-ne res. Curiós, però, el cas de l’FDP, que tant de demanar uns “faire Steuern” (uns impostos justos), no tingui el valor de criticar el balafiament de diner públic en unes despeses militars en muntanyes tan llunyanes. Algunes veus, però, des dels rengles del capitalisme, s’han queixat de la implicació d’Alemanya en aquestes aventures imperialistes armades, quan l’especialitat històrica de l’imperialisme alemany de les dècades de la guerra freda fou la via no-armada, tan o més efectiva que la de les batusses. Ara bé, la majoria dels rengles del capitalisme sap perfectament que una via i l’altra són igualment vàlides i complementàries per als seus interessos de classe, i que els diners gastats en joguines de guerra no tenen l’efecte negatiu per aquests mateixos interessos que sí té, en general, la despesa governamental civil de caire “social”.
Des de Die Grünen, més o menys, s’ha vingut a dir que la qüestió central de la campanya ha de ser l’economia, l’economia i, finalment, l’economia verda de la superació de la dependència dels combustibles fòssils. Que parlar d’Afganistan és embolicar el personal.
Com sempre, però, Afganistan no és només Afganistan. Els que no volen parlar d’Afganistan en realitat és perquè no volen parlar de res, en substància, que tot seguirà igual i que l’estratègia dels governs previs és la correcta.
Quan Die Linke diu que cal discutir una “estratègia de sortida” per a Afganistan, tot són carasses des del tetrapartit. Ara bé, com diuen des del Partit per a la Igualtat Social (PSG), presentar l’estratègia de sortida per comptes de la sortida directa té trampa. Ja que, Die Linke accepta uns mesos (o uns anys) de termini per “preparar” els afganesos per la situació suposada de “desemparament” que patiran si se n’anés l’OTAN. Tampoc ací és rellevant l’Afganistan en ell mateix: el que és rellevant d’aquest discurs és que el creixement electoral de Die Linke s’ofrenarà en propostes similars en altres àmbits. Una manera de presentar-se “d’esquerres però raonable” per possibilitar un hipotètic pacte a tres SPD-Grünen-Die Linke. No obstant, cal tenir present la pròpia diversitat interna de Die Linke. La línia de “segona socialdemocràcia” és la pròpia de Netzwerk Reformlinke (seguidors d’Oskar Lafontaine) i del Forum demokratischer Sozialismus (hereus del PDS-SED). Per raons diverses hi discrepen l’Antikapitalistische Linke, la Kommunistiche Plattform i la Sozialistische Linke. I també en aquest cas, de nou, les posicions sobre Afganistan serveixen d’arrenglerament... és a dir hom parla d’Afganistan però la guerra és a casa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada