Trajectòries (no tan) insòlites (V): Max Schachtman, de trotskista d'esquerres a socialdemòcrata de dretes

Diu la dita que “dos trotskistes fan un partit, tres fan una internacional i que quatre en fan una escissió”. Molt abans de la fundació de la Quarta Internacional hi havia hagut un bon nombre d’escissions en l’anomenada esquerra comunista agrupada al voltant d’un Trotski, ja expulsat de la Unió Soviètica. Per exemple, en el 1934, Andreu Nin i Trotski partiren peres per la incompatibilitat entre la visió d’aliança obrera del primer i la de front únic dels treballadors del segon. El 1938 es funda finalment la Quarta Internacional i aviat apareixeran noves tensions, larvades d’anys enrere. Una ala de la nova organització, particularment present en la secció nord-americana, considera que l’anàlisi clàssica de Trotski de la Unió Soviètica com a “estat obrer degenerat” és incorrecta i que cal parlar ja de la restauració del capitalisme a través d’un model de “capitalisme d’estat”. El mateix Trotski havia entrat en la qüestió (les beceroles del materialisme dialèctic) a través d’una analogia de la revolució russa de 1917, amb la revolució francesa de 1789. La qüestió, a la llum d’aquesta analogia, era saber si la revolució russa havia passat de la fase de Termidor (és a dir de substitució d’un govern revolucionari com el de Robespierre per un govern moderat com el del Directori, bo i conservant les estructures estatals revolucionàries - 1795) a la fase de Brumari (és a dir de substitució del Directori per el Consolat -1799- i després Imperi -1804- de Bonaparte, que significava la restauració monàrquica o, si més no la preparació, per a la futura restauració -1815). Les analogies no s’han de forçar gaire ja que, si es forcen, hom entra en un categorisme històric inquietant, tan inquietant com en l’època que els trotskistes de la línia de Nahuel Moreno es demanaven fins quin punt el govern d’Allende era un govern “kerenskista” i fins quin punt Pinochet no feia el paper de “Kornilov”. Inquietant.

Max Schachtman quedà arrenglerat en les disputes entre el 1938 i el 1940 en el sector més esquerranós del trotskisme, que blasmava el sector oficial per considerar la Unió Soviètica encara un “estat obrer” que calia defensar de forma excepcional en el paper contra les ànsies imperialistes d’alemanys, japonesos, etc. Aquesta defensa en l’àmbit de la política internacional es traduïa també en una manera de fer en la política interna, en la forma d’implicar-se en el moviment obrer i en la resta de moviments socials, car l’anàlisi del sector més esquerranós impugnava fins i tot els apropaments tàctics a les organitzacions polítiques “més moderades”.

El 1940 Schachtmann tenia 36 anys. Això volia dir que havia viscut el 1917 amb 13 anys. Nascut en el si d’una família jueva de Varsòvia, el 10 de setembre del 1904, amb pocs mesos viatjà amb ella cap a la Ciutat de Nova York. Aviat s’implicà en el moviment obrer nord-americà, i ingressà en el Socialist Party (SP). Dins l’SP, com molts altres militants joves, s’orientava clarament a favor de l’aplicació leninista de la teoria marxista realitzada en la Unió Soviètica. El 1921 es va fer evident que la Internacional Comunista de Moscou anava a promoure la formació de partits comunistes nous més que no pas esperar la “conversió” dels antics partits socialistes. Schachtman abandonà l’SP i s’integrà en el Workers’ Council de J. B. Salutsky i Alexander Trachtenberg. Una mica a contracor, el desembre del 1921, aquesta organització s’integrà en el ja fundat U.S. Communist Party (USCP), la direcció del qual consideraven massa “moderada”. Fou en el marc de l’USCP, que Martin Abern demanà al jove Schachtman que deixés Nova York per anar a viure a Xicago, i que allà organitzés les joventuts del partit. Com a òrgan de les joventuts de Xicago, Schachtman edità The Young Worker (1923). Membre del Comitè Central, es dedicà també a l’organització antirepresiva International Labor Defense (ILD, Defensa Obrera Internacional), en la qual esdevingué editor de Labor Defender (1925). La ILD s’implicà a fons, sense reeixir, en el cas de Sacco i Vanzetti.

Ben aviat, però, mostrà el seu desencís per la política adoptada per la Internacional Comunista i, després, per la del mateix partit i estat soviètics. Per exemple, en un text del 1933, retreia a la Internacional Comunista que, a mitjans dels anys 1920, s’hagués convertit en un moll que acollia “lobbistes de la Casa Blanca, prínceps àrabs, nacionalistes egipcis, falsos dirigents laboristes britànics, francmasons i periodistes burgesos de França, doctors i advocats alemanys i austríacs i txecs, caps guerrillers i polítics desocupats de Mèxic, irredemptistes catalans [en referència a la visita de Francesc Macià a l’URSS, hostatjat per Andreu Nin], gandhistes d'Índia”. El 1925, la direcció del partit deixà de ser en mans de Martin Abern, James P. Cannon i d’altres “comunistes d’esquerres”. El grup d’Abern i Cannon passà a formar un corrent intern d’oposició d’esquerres que, l’octubre del 1928, fou finalment expulsat de l’USCP. Cannon havia quedat arrenglerat amb el també expulsat de la Comintern Leon Trotski. Així doncs, al voltant de Cannon, Abern i Schachtman, nasqué el trotskisme nord-americà, primer amb un òrgan propi, The Militant, i després amb una organització, la Communist League of America. Paral·lelament, el trotskisme organitzava amb d'altres grups l’Oposició Internacional d’Esquerres, en la qual quedà integrada la Lliga Comunista d’Amèrica (1930). El 1932, els trotskistes abandonaren l’Oposició Internacional d’Esquerres, i esclataren les primeres tensions entre Schachtman i Cannon. Cannon tenia l’avantatge de comptar amb les bases sindicals (no pas gens menyspreables en nuclis industrials com Minneapolis), mentre Abern i Schachtman arrossegaven a la major part dels joves intel·lectuals del moviment. Aquesta complementarietat entre els dos sectors va afavorir un període de col·laboració entre el 1933 i 1938. El 1934 la Lliga Comunista d’Amèrica incorporava l’American Workers’ Party (AWP) per donar lloc al U.S. Workers Party, i Schachtman es feia càrrec de l’edició de la publicació teòrica de la nova formació, New International. Però la nova organització no acabà d’arrencar. D’altra banda, no tenia gaire sentit mantindre una línia de crítica anti-estaliniana del Partit Comunista dels Estats Units (CPUSA), quan aquesta formació era pràcticament tan minoritària com el USWP. Qui sí anava en creixença en aquests anys de la Gran Depressió era el Socialist Party (SP), de forma que la direcció de Cannon i Schachtman va optar per dissoldre l’USWP i fer “entrisme” en l’SP per transformar-lo en un autèntic partit obrer revolucionari. L’operació d’“entrisme” quedà barrada amb l’expulsió ulterior dels trotskistes més destacats de l’SP. Llavors s’optà per refundar el partit trotskista, ara amb el nom de Socialist Workers Party (SWP), en el qual s’incorporaven, a més, d’altres elements d’esquerres, com James Burnham. Fou Burnham el primer que va discrepar de la línia oficial de l'SWP de considerar la Unió Soviètica “un estat obrer degenerat”. Schachtman, en aquest moment, encara defensava aquesta línia, però amb la precaució de ser-hi amatent per observar, tal com havia demanat el propi Trotski, signes de “brumari” en el “termidor” estalinià. De mica en mica, però, Schachtman observà el “brumari” i s’uní a les tesis de Burnham.

La topada dins l’SWP entre els anomenats “trotskistes ortodoxos” (liderats per James P. Cannon, i partidaris de la consideració d’estat obrer degenerat per a la Unió Soviètica) i els “trotskistes d’esquerres” (que ja no veien el caràcter “obrer” de la Unió Soviètica per enlloc) es va resoldre amb el “triomf” dels primers i l’expulsió dels segons (abril del 1940). Ja fora de l’SWP i de la Quarta Internacional, gairebé la meitat dels expulsats, inclòs Schachtmann, confluí en el Workers Party (WP).

Burnham no s’integrà en el WP, la qual cosa facilità que el WP tingués una orientació netament d’esquerra marxista. Algunes de les tesis del WP recorden les dels “comunistes d’esquerres” que van trencar amb Lenin per fundar els diferents corrents del “comunisme de consells” i similars. Quan la Unió Soviètica fou forçada d’entrar en la Segona Guerra Mundial arran de la invasió nazi, el WP insistia que calia defensar la idea del “tercer camp”, és a dir la concepció que la classe treballadora mundial havia d’esdevindre una força revolucionària independent i no quedar pas atrapada entre el binomi “aliats”-“nazifeixistes” o entre el binomi “bloc occidental”-“bloc soviètic”. En el “tercer camp”, naturalment, hom comptava les resistències antifeixistes d’Alemanya i d’Itàlia, però també les rebel·lions anticolonials de l’Imperi Britànic (particularment d’Índia). Cap el 1943-1944, amb el nazifeixisme en una clara tendència al col·lapse, confirmada el 1945, el “tercer camp” quedava entre el “camp occidental” i el “camp soviètic”. El 1944, el WP aconseguí una victòria quan la United Auto Workers (UAW), en convenció a Gran Rapids, amb Schachtman com a president, votà l’anul·lació del compromís de no fer vaga mentre els EUA fossin en guerra.

El 1949, el WP donà lloc a la Independent Socialist League (ISL). La ISL encara era un partit situat en la línia de Trotski i en aquest sentit comptaren amb el suport de la seva vídua Natalia Sedova, la qual coincidia amb l’ISL en el fet que era ja insostenible la definició de la Unió Soviètica com a estat obrer, amb degeneració o sense. En contrast, la línia oficial del Secretariat de la Quarta Internacional estenia ara la definició d’estat obrer “deformat” a la corrua de democràcies populars de l’Europa Oriental, i fins molt tard (p.ex. Mandel, el 1979) els trotskistes ortodoxos eren disposats a rebatre qualsevol que parlés de l’existència “d’una nova classe burocràtica” a l’URSS o de “capitalisme d’estat soviètic”. Aquesta posició enfrontada fou la que impedí la reunificació del WP amb l’SWP en 1948. D’altra banda, la base sindical de l’WP-ISL se centrava en l’UAW. No obstant, la direcció pràctica de l’UAW anava a càrrec de sindicalistes com Walter Reuther, un antic socialista moderat que havia defensat la gran coalició pel New Deal. La WP combinava la crítica de Reuther amb la denúncia del CPUSA i no va intervenir quan la federació sindical CIO començà a expulsar els sindicats acusats de ser un “front” del CPUSA.

La guerra freda desencadenà una pressió entre tots els antics i actuals militants del moviment socialista. La ISL insistia que el seu socialisme democràtic era a les antípodes del “fals socialisme soviètic”. Però compaginava aquesta crítica amb una denúncia de la “dretanització” política, i en aquest sentit mantenia lligams amb sectors esquerrans dels partits socialdemòcrates, principalment del laborisme britànic.

Malgrat que la ISL havia sabut atreure, amb la seva proposta d’un socialisme marxià contraposat a la pràctica soviètica i al burocratisme en general, estudiants i intel·lectuals de les noves fornades, era evident que el socialisme als Estats Units feia aigües. La formació política més nombrosa, el Socialist Party (SP), no devia passar ja, a finals dels anys 1950, del miler de militants. A l’ISL eren encara menys. Per això, el 1958, hom optà per dissoldre l’ISL i fer “entrisme” en l’SP. I des de l’SP, el sector format al voltant de Schachtman, pressionà per influir, ni que fos des de fora, el Partit Demòcrata. Malgrat que en el període Truman, el Partit Demòcrata s’havia dretanitzat des de les posicions del New Deal, Schachtman defensava la possibilitat d’un “rearrenglerament”. Per això calia, d’una banda, apropar-se a allò que s’anomenava la New Left, i de l’altra combatre els sectors dretans presents en el Partit Demòcrata. Per aquesta segona opció, era vital l’enfortiment del moviment pels drets civils, ja que era al Sud on tenien el seu baluart els demòcrates de dreta.

El 1960 el Partit Demòcrata va guanyar les presidencials, amb John F. Kennedy. Després de l’assassinat de Kennedy, el succeí el seu vicepresident, un home del Sud, Lyndon B. Johnson. Johnson va aconseguir la victòria en les eleccions del 1964, a les quals els Republicans presentaren un conservador, Barry Goldwater, i començaven a fer picades d’ullet als demòcrates del Sud. La qüestió dels drets civils i de la desegregació va provocar el “rearrenglerament” amb el qual som familiars fins els nostre dies: el Partit Republicà com a defensor de les causes de l’extrema dreta, amb complicitat amb els sectors del fonamentalisme cristià, si escau, i implícitament esdevingut defensor de la “raça blanca”, i el Partit Demòcrata com a coalició àmplia des de la dreta (Blue Dog Democrats) fins als progressistes, i esdevingut defensor de les “minories racials”. Schachtman quedà entre dues aigües, entre una direcció del partit demòcrata que, amb Lyndon B. Johnson practicava la desegregació i ampliava “l’estat del benestar”, i una pressió creixent des dels moviments contestataris.

Ja el 1961, Schachtman havia vist com el seu grup quedava reduït per una escissió “a l’esquerra” encapçalada per Hal Draper i d’altres dels seus joves col·laboradors (que acabarien per donar lloc a l’Independent Socialist Club). Draper trencà amb Schachtman perquè aquest no havia volgut condemnar la invasió de la Playa Girón ja que, segons Schachtman, tan era la penetració soviètica en el nou règim cubà com una invasió pro-americana. Les coses es complicaren encara més amb la guerra del Vietnam. Mentre l’Independent Socialist Club denunciava la intervenció imperialista alhora que condemnava qualsevol mostra de suport al Vietcong, Schachtman s’oposava a la consigna de la retirada de les tropes nord-americanes de Vietnam. Per a Schachtman, de nou, tan era la intervenció imperialista nord-americana com la intervenció igualment imperialista del bloc soviètic. Però la guerra del Vietnam anava per llarg i suposava ja un duríssim desgast pel jovent nord-americà que hi feia de carn de canó. Entre el 1964 i el 1968, el moviment contra la guerra va créixer damunt l’esquena del president Johnson. Això ocasionà situacions curioses, com quan un sindicalista com Walter Reuther, de l’UAW, amb el qual Schachtman havia fet les paus en els anys 1950 després de denunciar-lo repetidament com a buròcrata de dretes en els anys 1940, va passar a defensar obertament que calia posar fi a la guerra del Vietnam. Schachtman, doncs, trencà amb Reuther, i s’arrenglerà amb el sector de l’AFL-CIO que encara defensava la continuïtat de la guerra, com era el cas del president intersindical George Meany.

El 1970, ja amb Nixon en la presidència, Schachtman repetia en un nou “statement” la seva oposició a la consigna de demanar la retirada de les tropes nord-americanes de Vietnam. Ara, però, el llenguatge era més clar i s’assenyalava que era “pitjor” el Vietcong i el Vietnam del Nord que no pas el Vietnam del Sud i que això justificava la permanència de les tropes. Això suposà una nova escissió en el grup de seguidors de Schachtman, ja molt reduït des de 1968, amb el trencament de Michael Harrington.

El 1972, Schachtman va manifestar-se en favor de candidatura presidencial de Henry M. Jackson. Jackson, candidat a les primàries demòcrates, era pràcticament l’únic candidat viable de tots dos partits que defensava la continuïtat de la guerra del Vietnam. Quan George McGovern fou nominat pels delegats de la convenció de l’estiu del 1972, el grup de Schachtman s’hi va desmarcar i, a diferència del que havia fet des de 1960, no va donar suport als demòcrates en les presidencials.

Schachtman es va morir el 4 de novembre del 1972. No va veure ni la reelecció de Nixon ni la definitiva retirada de les tropes de Vietnam. La majoria dels seguidors que li quedaven confluïren més tard en el Social Democrats USA (SDUSA). Eren llavors uns “empestats” per a l’esquerra radical nord-americana que fins i tot els titllava de “feixistes”. En definitiva, però, el gir a la dreta de Max Schachtman no fou pas tan espectacular com els d’altres. Si bé va acabar per trencar, successivament, amb el trotskisme, amb el leninisme i amb el marxisme, va servar una visió socialdemòcrata i laborista, que defensa “una economia de plena ocupació, la qual cosa significa un moviment concentrat en les qüestions social-democràtiques del control obrer i comunitari de la indústria”. L’any després de la seva mort, el 1973, el miratge de l’excepció nord-americana començà a fondre’s. Durant les tres dècades i mitja després, el poder adquisitiu de la classe treballadora nord-americana ha quedat estancat, en el millor dels casos, o reduït, si ho corregim d’acord amb l’augment de la productivitat. La revolució de 1980 dels reaganomics i, abans, tota l’administració Carter, demolí bona part de les conquestes anteriors. El discurs contra la burocràcia sindical es trocà en un net i polit antisindicalisme i en una erosió continuada de l’autoestima de la classe treballadora. A través d’un populisme que convoca la religiositat o els greuges de qui perd privilegis (els treballadors blancs davant les minories, els treballadors mascles davant les treballadores femelles), els republicans han aconseguit guanyar base en aquests sectors prèviament d’orientació demòcrata. L’estratègia de Schachtman, des de 1958, no ha estat particularment reeixida. Els qui seguiren, però, altres alternatives tampoc no han trobat la manera de trencar l’aïllament social, i els schachtmanistes els retreuen haver atomitzat l’esquerra “en una política d’interessos de grup estrets i específics”. La trajectòria de Schachtman la podríem resumir en una frase: va aplicar el “derrotisme revolucionari” en la guerra més difícil (la Segona Guerra Mundial) i el va oblidar en la guerra on més fàcil fou d’aplicar-ho (la Guerra del Vietnam).