diumenge, 20 de setembre de 2009

Wilhelm Liebknecht: orígens i maduresa de l’SPD


En la fotografia veieu el carrer on va néixer, fa 183 anys, Wilhelm Liebknecht. En primer pla hi veiem la sinagoga. Com tota aquesta zona de Gießen, els edificis corresponen tots, amb l’excepció parcial de la torre de l’antiga església (al fons de la imatge), a construccions posteriors a la Segona Guerra Mundial. La casa on va néixer i va viure Liebknecht ha estat substituïda per un nou edifici, avui seu local de la radiotelevisió hessiana (l'edifici de darrera l'arbre). També hi veiem el cotxe de policia, com si volgués ser hereu d’aquells policies que vigilaven de prop els moviments de la casa de Liebknecht quan era un estudiant compromès.

Wilhelm Liebknecht havia nascut en la casa que, molts anys després, seria substituïda per la citada seu de la radiotelevisió hessiana. Era el 29 de març de 1826. En aquella època Gießen era l’única ciutat amb estudis universitaris del Gran Ducat de Hessen, que es com s’havia passat a denominar l’antic Landgraviat de Hessen-Darmstadt. Gießen era també la capital de la província d’Oberhessen, i tant les autoritats municipals com les províncies, en estret contacte amb els jerarques de la universitat feien la seva, sota la vigilància i supervisió, és clar, dels representants del govern gran-ducal. Wilhelm Liebknecht va néixer en el si d’una família d’origen jueu i de religió cristiana luterana. El seu pare, Ludwig Christian, era de fet un funcionari del govern hessià (i mal ho podia haver estat si hagués servat la religió dels ancestres). En poc temps Wilhelm, quedà orfe de pare i mare. Tenia sis anys, i passa, juntament amb el seu germà Ludwig, encara més petit, al càrrec domèstic de les seves germanes grans i de qui havia estat nomenat testamentàriament tutor dels fills d’en Ludwig Christian, el teòleg Karl Wilhelm Oßwald. Els joves Wilhelm i Ludwig pujaren en un entorn il·lustrat. Com altres giessenesos de la seva edat, la generació que havia d’assistir al març del 1848 en plena joventut, se sentiren insatisfets de la hipocresia de la moral cristiana davant les realitats de la misèria. Sentien a faltar homes d’església com el seu besoncle, Friedrich Ludwig Weidig (1791-1837), que havia pagat amb la presó la seva resistència contra l’absolutisme. Això allunyà tots dos germans i, especialment Wilhelm, de l’església i a apropar-se progressivament als corrents lliurepensadors. Wilhelm estudià filologia i teologia a la Universitat de Gießen (1843-1846) i compaginava les classes amb l’aprenentatge de fuster en un taller de la veïna Wieseck. El jove Liebknecht era un membre destacat de Corps Rhenania, una fraternitat estudiantil de marcat caràcter progressista, democràtic i pangermànic, i l’agost de 1846 participà en la direcció de les mobilitzacions contra la brutalitat policial. Liebknecht, que ja havia fet un semestre de filosofia a la Universitat de Berlin, passà el curs del 1846-1847 a la Universitat de Marburg, per continuar els estudis de filosofia, alhora que hi feia d’aprenent en una armeria. Wilhelm ingressà a Marburg en la Corps Hasso-Nassovia. L’estiu del 1847 contribuí a la fundació, en Fulda, de la secció local de la Corps Rhenania. En el marc d’aquests moviments estudiantils, Liebknecht s’inclinava cap a les posicions més radicals i socialitzants, de l’estil de Saint-Simon. Interessat també en el moviment de reforma pedagògica de Friedrich Fröbel, fou mestre de primària en el curs 1847-1848 en una escola de Zürich, tasca que compaginava amb una corresponsalia en el Mannheimer Abendzeitung. En esclatar la revolució de febrer del 1848 a París, que semblava obrir l’oportunitat d’introduir un govern republicà, progressista i de compromís social a França, Liebknecht hi acudí. En poques setmanes l’onada revolucionària arribà als països alemanys, amb un esperit similar. El setembre, Liebknecht era a Lörrach, i participà en l’aixecament radical liderat per Gustav Struve. L’aixecament fracassà, i Liebknecht fou detingut a Säckingen i empresonat a Friburg. En Friburg va conèixer Ernestine Landolt, filla dels carcellers, i que sis anys després havia de convertir-se en la seva dona. Entre mentres, Liebknecht fou traslladat de Friburg a Rastatt i, el maig del 1849, després d’un motí en aquesta guarnició, fou posat en llibertat. Liebknech s’uní de nou a Gustav Struve, i ingressà com a tinent en el Mannheimer Arbeiterbataillon (Batalló Obrer de Mannheim), integrat en el Badischen Volskswehr (l’Exèrcit Popular de Baden). L’1 de juny del 1849, davant la fugida del gran-duc Leopold, hom proclamà la Badischen Republik, i es disposà la lluita contra els exèrcits monàrquics comandats pel príncep prussià Wilhelm (qui molts anys després havia de ser proclamat Emperador d’Alemanya). El mes de juliol, la República de Baden fou esclafada, i Liebknecht s’exilià a Ginebra.

A Ginebra, presidí una Demokratischen Vereins, que integrà bàsicament d’altres exiliats dels estats alemanys. L’any següent organitzà una Vereinigung der Deutschen Arbeiterbildungsvereine in der Schweiz, per la qual cosa les autoritats suïsses el detingueren el 20 de febrer del 1850 i l’expulsaren per agitador socialista el 7 d’abril. Liebknecht passà a França, i d’allà anà a Londres. Entrà en el cercle de Karl Marx i Friedrich Engels, i ingressà en la Bund der Kommunisten, de la qual fou membre fins a la seva dissolució (1852). A Londres, Liebknecht va aconseguir reunir-se amb Ernestine i casar-s’hi (1854). El matrimoni vivia de la feina de professor i de corresponsal d’ell.

El 1862, el príncep Wilhelm esdevingué rei de Prússia i, per celebrar-ho, el govern dictà una amnistia. Gràcies a això, el matrimoni Liebknecht va poder tornar a Alemanya. El 1863, sota l’impuls de Ferdinand Lasalle, neixia l’Allgemeinen Deutschen Arbeiterverein (ADAV), organització obrera amb vocació de partit polític. Liebknecht s’hi sumà i ingressà en la redacció de Der Social-Demokrat, òrgan central de l’ADAV, alhora que també escrivia per a la premsa burgesa liberal (Norddeutsche Allgemeine Zeitung). Liebknecht no podia compartir amb Lasalle la seva noció sobre el paper que podia jugar l’estat burgès en la introducció de mesures socialistes. Tampoc no podia considerar com a rellevants per al moviment obrer les mesures paternalistes de Bismarck. I, en el pla de la unificació alemanya, desconfiava d’una unificació liderada per Prússia. Lasalle es va matar en un duel el 1864, però els lasallistes de l’ADAV, dirigits per Johann Baptist von Schewitzer, aprofundiren en les seves tesis (que Liebknecht qualificava de “preußenfreudliche” i “kleindeutsch-nationalistische”, filoprussianes i d'un nacionalisme de Petita Alemanya). El 1865, Liebknecht quedà arrenglerat en el sector crític d’esquerres encapçalat per Wilhelm Bracke i Samuel Spier, i formà part, com ells dos, de la llista d’expulsats de l'organització. Entre el 1866 i 1871, la Prússia de Bismarck es va desfer d’Àustria i de França en dues guerres, i liderà una unificació nacional que Liebknecht no podia més que blasmar per incompleta (tant en el pla territorial com en el pla social). La guerra franco-prussiana també serví per a la formulació (avant la lettre leniniana) del “derrotisme revolucionari”, la idea que el moviment obrer d’un estat havia de contribuir activament a la derrota del seu estat i, mitjançant la solidaritat del moviment de l’estat “enemic”, transformar la guerra entre pobles en una guerra entre classes.

Wilhelm Liebknecht atragué al seu voltant un grup de socialdemòcrates on destacava particularment el jove August Bebel. Junts, el 19 d’agost del 1866, fundaven el Sächsischen Volkspartei, que coaligava de fet militants d’orientació socialista amb liberals d’esquerres saxons oposats a l’expansionisme prussià. Liebknecht, vidu d’Ernestine des de 1867, es va casar amb Natalie. A les dues filles del primer matrimoni, Alice i Gertrud, seguirien, del segon, Theodor (*1870), Karl (*1871) i Otto (*1876), tots ells implicats d’una forma o una altra en el moviment socialdemòcrata, però del qual destacà el segon fill, Karl, que havia de morir el febrer del 1919, assassinat per la contrarevolució emparada per la dreta de l’SPD. El 1869, les incompatibilitats entre l’ala dretana liberal i l’ala esquerrana socialista van trencar el Sächsische Volkspartei, i la segona es va integrar en el primer partit socialdemòcrata d’àmbit nacional, el Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP). L’SDAP va saber atreure d’altres sectors foragitats de l’ADAV (cada vegada més dretana) i unir-los sota un Programa signat a Eisenach i un òrgan central, Der Volksstaat (L’Estat Popular). El moviment polític obrer quedava polaritzat entre els “preußisch-sozialdemokratischen” o “Lassallearnern” d’ADAV, i els “Eisenacher” de l’SDAP. L’SDAP esdevingué la Secció Alemanya de la Associació Internacional del Treball (AIT).

El 1871 l’AIT quedà dividida entre “marxistes” i “bakuninistes”. L’SDAP s’arrenglerà amb els primers, però l’AIT marxista, com la bakuninista, acabarien per col·lapsar. El 1875, se celebrà a Gotha el congrés que unificà sota un mateix programa l’SDAP de Liebknecht i Bebel amb l’ADAV de Wilhelm Hasenclever. El nou partit adoptà com a nom el de Sozialistischen Arbeiterpartei Deutschlands (SAP). Des de Londres, Karl Marx va fer una crítica al nou Programa. De totes formes, la línia marxista fou la preeminent en el SAP i en el seu òrgan central, el Vorwärts. Que la posició adoptada pel SAP no era del tot dolenta ho mostra el fet que Bismarck, l’octubre del 1878, llancés a través de la Gesetz gegen die gemeingefährlichen Bestrebungen der Sozialdemokratie una campanya anti-socialista.

Liebknecht i Bebel hagueren de menar el partit en la clandestinitat, a través d’organitzacions i publicacions legals, i a través del recurs de les impremptes del partit situades a Zürich i a Londres. El partit, durant la clandestinitat, esdevingué realment en un partit de masses. Si els socialdemòcrates, amb totes les dificultats, havien aconseguit 312.000 vots en les eleccions al Reichstag de 1881, el 1890 havien pujat a 1.400.000 (un 19,7% dels vots). En el període havia mort Wilhelm I. i després del breu regnat de Friedrich III., el tron havia recaigut en un Wilhelm II., que es va desfer de Bismarck i va iniciar una política de reformes que comprenia la suspensió de les mesures d’excepció contra els socialdemòcrates de la mateixa forma que anys abans s’havia suspès la Kulturkampf contra el catolicisme. El 1889 hom refundava la Internacional a París. Aquesta Segona Internacional, però, ja duia en el nom l’apel·latiu socialista (Sozialistischen Internationale) i la línia de l’escola marxista es comportava desinhibidament com l’oficial. El 1890, el SAP es transformava en el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD) i l’any següent adoptava a Erfurt un nou programa, que va rebre les benediccions oficials de Friedrich Engels i Karl Kautsky, marmessors en l’imaginari col·lectiu del llegat de Karl Marx, desaparegut set anys abans.

El 7 d’agost del 1900, a l’edat de 74 anys, es moria a Berlin-Charlottenburg, Wilhelm Liebknecht. En mig segle, aquell grapat de joves comunistes de la Lliga havien construït ara partits de masses tant a Alemanya com a França, i una Internacional Socialista en plena creixença i en maduració teòrica. Però l’esperit de Lasalle s’hi havia empeltat de ben endins. La il·lusió d’una fracció parlamentària creixent en el Reichstag era molt potent. La seducció del nacionalisme prussià, dels somnis imperials redemptors en l’Àfrica i en l’Àsia, havien de jugar un important paper en la futura conflagració imperialista. L’agost de 1914 ningú, ni tan sols el propi Karl Liebknecht, van poder recordar els mots que Wilhelm Liebknecht havia escrit en l’adveniment de la guerra anterior, més de mig segle abans:

El cesarisme d'aquella banda del Rin [el Segon Imperi de Napoleó III] es condueix per un “destí”, per la “lògica dels fets” a una guerra contra el cesarisme d'aquesta banda del Rin [la Prússia de Bismark]. La col·lisió és inevitable. El poble tan sols pot guanyar si els seus enemics es fan la pell mútuament. Però no haurien de fer pròpia la causa dels seus enemics. Cal impedir a tot preu que la guerra venidora prengui un caràcter nacional. L’home que ofegà la república francesa el 2 de desembre de 1851 [Lluís Napoleó Bonaparte], no pot ésser de cap manera el representant dels interessos nacionals francesos de la mateixa forma que l'home que ofegà Alemanya l'estiu de 1866 [Bismarck, en la guerra austro-prussiana o guerra alemanya], no pot ser el representant dels interessos nacionals alemanys. Cada derrota del cesarisme napoleònic és una victòria del poble francès; cada derrota del cesarisme bismarckià és una victòria del poble alemany. Nosaltres, els alemanys del nord, hem estat provisionalment vexats. Però el sud alemany encara no ha quedat completament lligat. Estripeu el plec de tractats militars que els prussians us han penjat del coll, i estalviareu Europa i el món d’aquell pecat mortal contra l’Esperit Sant de la civilització moderna: una guerra nacional entre França i Alemanya. És en la vostra mà. Compliu els vostre deure i la guerra dels cèsars esdevindrà la festa de resurrecció dels pobles.