De Kyoto a Copenhague, o que Gaia hi faci més que nosaltres

Aquests dies, malgrat el sarau de Copenhague, hem de reconèixer que el “canvi climàtic” no passa de ser un motiu de conversa casual en l’ascensor, especialment davant d’un novembre bonançot com el que hem viscut, i que fins i tot en aquest context ha de compartir espai amb la “crisi”. I és que l’escalfament mundial degut a la sobreemissió antropogènica de gasos d’efecte hivernacle (particularment, diòxid de carboni, CO₂) encara no ens ha mostrat els ullals. La tendència a l’augment de CO₂ és indubtable, i la tendència secular (en les darreres dècades) de pujada de les temperatures mitjanes és claríssima. Quins efectes tindrà això en coses més tangibles, com la freqüència d’aiguats, la durada mitjana dels períodes d’eixutesa, etc., és matèria d’intens debat. El que sí sembla clar és que, com més augmentin les concentracions atmosfèriques de CO₂ més s’allunyarà el clima futur al clima present.

Però entre la indiferència de la població general i la dedicació professional dels climatòlegs, hi ha autèntiques batalles campals al voltant del canvi climàtic. Particularment, als Estats Units, però no pas exclusivament, el canvi climàtic ha entrat en el llistat de les “guerres culturals” (culture wars) entre “conservadors” i “liberals”. Hi ha, naturalment, “conservadors” que, sense qüestionar les dades científiques, sí qüestionen les mesures de “governança” que propugnen els “liberals”. I hi ha “liberals” que afegeixen més pa que formatge a allò que sabem amb certa confiança. Però, en línies generals, en el camp “conservador” domina el “negacionisme” del canvi climàtic. Els que queden entre mig de les de “guerres culturals” supliquen que hom respecti la condició de “santuari” per al “consens científic”. Però és una súplica del tot inútil. Tot és “comercialitzable”, i els “conservadors”, com qui va a acaçar bolets, saben perfectament que tot és qüestió de triar els estudis que convenen. I si algunes “dretes” qüestionen el “consens científic” quant al “canvi climàtic”, no poden dir millor algunes “esquerres” quan el qüestionen en altres àmbits com els “transgènics” o com els “vaccins”. En l’oceà de dades, de recerques originals, de revisions qualitatives i de revisions quantitatives d’estudis previs, la idea d’un individu que ho sap tot a dos tocs de google és d’un atractiu indefugible.

La Cimera de Copenhague és, ja en el seu mateix programa, un manifest d’impotència. El nostre sistema econòmic sap com crear inconscientment problemes, però no els sap resoldre conscientment. Quan algú s’hi posa, o es tracta d’un brindis al sol, o és un intent més seriós que aviat toparà amb el les crides al realisme o al deixar fer-deixar passar. El canvi climàtic no és, possiblement, el més urgent dels problemes “ecològics” dels nostres dies. Sí és, des del punt de mira del capitalisme, un dels de més fàcil solució, ens diuen. Encara hi ha qui fa càbales i anuncia que es resoldrà per si sol quan, d’aquí a unes dècades, la dependència envers els combustibles fòssils (origen del canvi climàtic) sigui superada, mitjançant una transició energètica cap a altres energies (particularment, però no exclusivament, la nuclear, en les seves diferents versions). Aquestes càbales, però, depenen del cost-benefici que impliqui la transició energètica, i per tant s’entrelliguen amb la qüestió del pic del petroli. El pic del petroli (és a dir, la “fi del petroli barat” per exhauriment de les reserves més accessibles) és una altra de les qüestions que apareixen sovint en les “guerres culturals” entre conservadors i liberals. Els conservadors són convençuts que no hi ha cap “pic” a la vista, i els liberals que ja hi som, gairebé. També hi ha excepcions a aquesta norma, i podem trobar conservadors que no “creuen” en el canvi climàtic però sí creuen en el pic del petroli. En tot cas, si és qüestió d’esperar al pic del petroli, la transició energètica es farà amb les condicions pitjor possibles, segurament de manera molt tarda, i en un moment on els efectes de l’escalfament siguin de més consideració. Aquest escenari, que en les projeccions climato-sòcio-econòmiques s’anomena “escenari pitjor”, és el més plausible si tot continua com fins ara.

Sempre se’ns pot dir que hi ha raons per a l’optimisme. El forat de la capa d’ozó provocat per clorofluorocarbons (CFC) sembla haver-se “tractat” favorablement amb un recepta de “governança mundial”. Però els CFC sí tenien un substitut viable, i tampoc no constituïen un element central en el sistema econòmic mundial.

Hi ha uns altres que assenyalen a una altra banda per justificar el seu optimisme. Són els mateixos que confien en l'autoregulació del sistema. I, és cert, que el sistema, com a sistema, s'autoregula... fins que peta. Gaia farà més que nosaltres. Però, com diu Lovelock, també ho pot fer sense nosaltres.