Fa temps que els que més s’omplen la boca del mot “llibertat” són els que justifiquen tota malvestat en nom de la llibertat del capital. Quan les coses van mal dades, naturalment, suspenen el seu “libertarianisme” condicionat, i demanen subvencions, ajuts i rescats. Quan les coses tornen al seu “curs”, recuperen les nocions de “llibertat”. És la “llibertat” dels posseïdors d’esclaus de continuar posseint-ne. O la llibertat de tancar la planta de llantes d’alumini de la Hayes-Lemmerz de Sant Joan Despí i deixa 142 treballadors sense-feina. Però com que les masses populars sembla que assumeixen les regles del jocs, tots acabem per gaudir de la “llibertat”. Estrafent la frase de Walter Benjamin, tant rics com pobres tenen el mateix “dret” de dormir al carrer.
El mot “amnistia” tenia a l’estat espanyol, fa cosa de 35 anys, un significat precís. Però ja llavors es veia per on anava la “llei d’amnistia”. I, efectivament, ara ens informen que “amnistia” volia dir “impunitat”: tancar i barrar els crims del franquisme anteriors al 1977. Els crims posteriors al 1977, però, també han pogut beneficiar-se d’amnisties “parcials”. És una ironia sinistra que aquesta forma d’entendre l’aministia pugui servir per desfer-se d’un magistrat que no dubtà a fer ús de les clavegueres de la tortura en el “democràtic” any del 1992.
“Estatut d’autonomia” s’afegí al lema de l’Assemblea de Catalunya, després de la “llibertat” i de l’“amnistia” no sense problemes. Arrodonia la consigna. No cal dir que “l’estatut d’autonomia” acabaria per fer el trànsit digestiu dels altres dos mots d’ordre. I ara ens la retrobem com a garantia de “convivència”, com a gàbia compartimentalitzadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada