dijous, 25 de febrer de 2010

Entre la catàstrofe econòmica i la catàstrofe ecològica

A les Set Edats trobareu una nota quant al 7è Fòrum Ambiental de l'Skamot Verd de la Facultat de Biologia de la UB.

Si haguéssim de triar un moment, potser triaríem un passatge de la conferència de l'ecòleg forestal Carles Gracia. Després d'enumerar els tres factors de l'impacte ambiental humà (població, consum per habitant i impacte per unitat de consum), Gracia enfrontava l'auditori amb una citació de Dominique Strauss-Kahn, líder del Fons Monetari Internacional. Davant del panorama que deixà la crisi financera i la recessió o estagnació de l'economia mundial, Strauss-Kahn insistia en la importància de l'estímul del consum, particularment en tres països donats a l'estalvi: Alemanya, Japó i Xina. El contrast entre el panorama ofert per Gracia quant a l'impacte ecològic de les activitats humanes i la recepta de Strauss-Kahn era esclatant.

Alemanya, Japó i Xina, efectivament, tenen una cultura de l'estalvi. En realitat, aquesta cultura depèn d'una orientació econòmica particular. D'una manera o una altra, les economies alemanya, japonesa i xinesa, han estimulat una forta productivitat (mesurada envers la força de treball o envers unitat de capital). Alemanya i Japó en els anys de la guerra freda comptaren amb un avantatge paradoxal de països vençuts: no havien de suportar fortes despeses militars. També la Xina, si la comparem amb els Estats Units, té un pressupost militar modest per tractar-se d'una aspirant a superpotència. Per augmentar la productivitat, s'ha recorregut a la contenció salarial (especialment a la Xina), però de forma creixent també a Alemanya i al Japó. La contenció salarial implica que la demanda efectiva interna sigui relativament modesta. I per això mateix, el creixement econòmic d'aquests tres països s'ha basat en les exportacions i en la competitivitat en els mercats internacionals (encara que fos a costa de minvar o revertir el creixement de la demanda interna). Però el món s'ha fet petit. I Strauss-Kahn no va fora d'osques. Si estimulem la productivitat de l'economia mundial amb vistes a l'exportació ho passarem magre: no hi ha encara a la vista un comerç interplanetari. Per això mateix, Strauss-Kahn desitjaria que aquests tres països seguissin més el model de l'economia nord-americana, basada en un fort consum.

En repassar dades de consum energètic, Gracia recordava que el consum per càpita nord-americà és més dues vegades superior al de la UE o al Japó, i unes vuit o nou vegades superior als dels països subdesenvolupats. El transport privat per carretera, òbviament, en té part de responsabilitat. Però aquest model de transport privat als Estats Units jugà un paper cabdal en estimular els grans índexs de creixement del període 1945-1973. La publicitat, en els Estats Units i fora dels Estats Units, juga un paper cabdal en l'estímul del consum. I quan la publicitat començava a fallar, especialment a partir dels anys 1990, hi ha una explosió del crèdit: en un context de contenció dels salaris, les famílies nord-americanes podien consumir encara més gràcies a les targes de crèdit, a crèdits sobre el consum i, finalment, a estratègies hipotecàries amb el propi habitatge (especialment en el marc de la bombolla immobiliària dels anys 2000).

En esclatar la bombolla immobiliària, esclatà la bombolla financera, i la crisi s'evidencià aviat en forma d'un augment de les taxes de desocupació. La contenció salarial ara esdevenia una reducció efectiva de les rendes del treball, agreujada per una contenció en el crèdit.

Strauss-Kahn, doncs, feia una crida a estimular el consum allà on ell hi veu més marge de maniobra. Només amb una recuperació del consum hi haurà una superació de la situació de recessió/estagnació.

En qüestió de més o menys mesos, apareixerà, doncs, un ministre o un conseller per anunciar xifres de creixement del PIB per damunt d'aquest 3% que es considera "normal". Gracia en desespera, és clar, perquè un creixement del 3-4% en economies desenvolupades suposa un augment brutal de l'emprempta ecològica.

És cert que creixement econòmic i emprempta ecològica no tenen una relació proporcional. Però el cert és que fins i tot mesures d'eficiència energètica poden tenir un efecte inesperat d'estimular el consum energètic (en fer més barata l'energia) i la producció global.

Per Gracia el que caldria és reduir el consum energètic.

Des de la Xarxa pel Decreixement, el principal argument per atacar el paradigma del creixement econòmic, se centra en l'impacte ambiental. A nivell social, és cert que el sistema econòmic vigent fomenta la desigualtat relativa, però se'ns promet que com que augmenta la riquesa, fins i tot les capes més desafavorides tindran més recursos. Així, se'ns promet un futur on les necessitats mínimes seran cobertes, mentre que per anar més enllà d'aquestes necessitats caldrà ser el més competitiu del mercat laboral.

Però aquesta promesa no lliga. Gracia recordava que el consum anual de la humanitat equival a 1,4 planetes-terra-any. Podem ser d'acord que parlar d'humanitat quan hi ha fondes diferències de classe dins de cada nació, i diferències tan fondes entre les nacions "desenvolupades" i les "subdesenvolupades", és una mica cru. Però consumir els recursos de més d'1 planeta, quan no tenim més que 1, és una recepta cap a la catàstrofe.