L’Ateneu de Sant Just acollia la nit de divendres un cinefòrum. El documentari, de fet era el de menys, ja que també servia com a arrencada als debats que Sant Just Decideix prepara per al proper mes de març de cara a la Consulta sobre la independència de la Nació Catalana que la població organitzarà el 25 d’abril d’enguany.
Bye Bye Belgium és allò que diríem un “mockumentary”, un documentari-ficció, bastit com un especial informatiu de 80 minuts de la Radio Télévision Belgique Française (RTBF). Dirigit per Philippe Dutilleul, fou emès el 13 de desembre del 2006 “en directe” i, malgrat que reiteradament es deia que “ceci est une fiction”, més d’un s’ho va empassar. El guió, de Philippe Dutilleul i Nathalie Jacobs, contempla una crisi irreversible de l’estat belga, amb la renúncia i exili del monarca (Albert II), i la proclamació de la independència de Flandes per part del Parlament Flamenc.
Quan es va emetre el documentari, ara fa poc més de tres anys, els qui es van sentir més “ofesos” foren els que consideraven violada la sacralitat i seriositat de la unitat de Bèlgica. A casa nostra, el documentari fou rebut amb certa simpatia pels sectors sobiranistes-independentistes. Fet i fet, un dels entrevistats en el documentari era el llavors eurodiputat Bernat Joan que, en català, expressava felicitacions al poble flamenc. En les “connexions internacionals”, apareixia una Barcelona exultant.
Però ara i a Sant Just, les reaccions eren diferents. Els 80 assistents a la Sala del Cinquantanari no reien on se suposava que havien de riure. Els comentaris sobre l’extrema dreta flamenca eren rebuts amb una evident incomoditat, i no feia gens de gràcia sentir els “arguments” dels partidaris de la “unitat belga”.
Conclosa la projecció, havia de començar el fòrum. I Carme Forcadell, de la Plataforma pel Dret de Decidir, convidada pels organitzadors per conduir-lo, no se’n va poder estar de blasmar el “mockumentary”. Forcadell feia veure com d’estúpides eren les connexions amb “la frontera lingüística”, i els suposats problemes per tramvies i trens per circular-hi a través. O com d’estúpid era presentar el futur disseny d’una moneda flamenca (el franc flamenc) ara que existeix l’euro. Per Forcadell era clar que una eventual independència de Flandes no comportaria cap “trastorn” en aquest sentit degut als propis mecanismes de la Unió Europea (espai Schengen, moneda única, mercat únic, etc.). I si òbviament la frontera entre Flandes i Valònia talla carrers, no és menys cert que també les fronteres estatals vigents a Europa tallen carrers i pobles, entre Bèlgica i els Països Baixos i l’Alemanya federal, en particular.
El públic, i Forcadell inclosa, veia la identificació de Flandes amb Catalunya, i de Bèlgica amb Espanya. Fet i fet, els mateixos autors del documentari feien servir l’argument del riu de pòlvora. I què? La secessió de Flandes el 2006 hauria estat menys absurda que la secessió de Bèlgica el 1830? Forcadell també veia que el documentari criticava obertament la possibilitat que el Parlament flamenc proclamés “unilateralment” la independència. I do? Com es proclamen les independència sinó “unilateralment”?
De mica en mica, Forcadell va poder apartar-se del documentari i començar a parlar de la independència catalana. Per Forcadell som ara en un moment cabdal (un ara o mai) amb un creixement dels elements objectius i subjectius de la independència: l’independentisme de cor ara es complementa amb un “independentisme pràctic”, la Unió Europea forneix un marc institucional d’estabilització per al procés d’independència, la Secretària d’Estat nord-americana Hillary Clinton ha declarat el respecte a la “decisió” dels països, etc.
Forcadell citava també les consultes sobre la independència, com una forma d’organització des de la base. I després de les consultes, què? Aquesta qüestió, que hem sentit a partidaris, detractors i indiferents, a les consultes sobre la independència, també li fou posada a Forcadell. Forcadell cità les diferents vies obertes al procés: des de la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya fins a l’obtenció de mecanismes legals per a la realització de referèndums d’autodeterminació que siguin vinculants. En la visió de Forcadell, la mobilització ciutadana ha d’insistir doblement en la “pressió” als partits polítics i en la internacionalització de les reivindicacions catalanes (que suposen una nova pressió als partits polítics per via de retorn). En tot cas, segons Forcadell, tot depèn del poble català (majoria social, majories parlamentàries) i la present generació passarà a la història com la que reeixirà a la independència o la que va perdre la darrera oportunitat.
Les intervencions del públic anaren en diferents sentits. D’una banda es qüestionava la perdurabilitat de vies “possibilistes”, com “anar a Madrid” per aconseguir una transferència de la capacitat de celebrar referèndums. Forcadell adverteix, però, que aquestes vies tenen la virtut d’obrir “conflictes”, que tenen una virtut pedagògica per crear més independentistes. Una altra intervenció qüestionava l’ara o mai, tot recordant les oportunitats passades d’independència (particularment la dels anys 1920 i 1930, la de l’època de Daniel Cardona, de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià o de l’exèrcit popular català en temps de la guerra del 36-39). Certament, també llavors la cosa era d’un ara o mai. I alhora hauria de ser un advertiment per no malbaratar les perspectives del present.
Sant Just Decideix! prepara per al mes de març un seguit d’activitats, amb una campanya de visites informatives als veïns de Sant Just (“Porta a porta”). I cada dijous “la independència a debat”. Així hi haurà:
- el 4 de març: primer debat sobre la independència amb entitats del poble, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).
- l’11 de març: debat “independència o dependència”, amb la participació de partits polítics, al Casal de Joves (19h30).
- el 18 de març: debat de joves sobre la independència amb Lluís Pérez com a moderador, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).
Bye Bye Belgium és allò que diríem un “mockumentary”, un documentari-ficció, bastit com un especial informatiu de 80 minuts de la Radio Télévision Belgique Française (RTBF). Dirigit per Philippe Dutilleul, fou emès el 13 de desembre del 2006 “en directe” i, malgrat que reiteradament es deia que “ceci est une fiction”, més d’un s’ho va empassar. El guió, de Philippe Dutilleul i Nathalie Jacobs, contempla una crisi irreversible de l’estat belga, amb la renúncia i exili del monarca (Albert II), i la proclamació de la independència de Flandes per part del Parlament Flamenc.
Quan es va emetre el documentari, ara fa poc més de tres anys, els qui es van sentir més “ofesos” foren els que consideraven violada la sacralitat i seriositat de la unitat de Bèlgica. A casa nostra, el documentari fou rebut amb certa simpatia pels sectors sobiranistes-independentistes. Fet i fet, un dels entrevistats en el documentari era el llavors eurodiputat Bernat Joan que, en català, expressava felicitacions al poble flamenc. En les “connexions internacionals”, apareixia una Barcelona exultant.
Però ara i a Sant Just, les reaccions eren diferents. Els 80 assistents a la Sala del Cinquantanari no reien on se suposava que havien de riure. Els comentaris sobre l’extrema dreta flamenca eren rebuts amb una evident incomoditat, i no feia gens de gràcia sentir els “arguments” dels partidaris de la “unitat belga”.
Conclosa la projecció, havia de començar el fòrum. I Carme Forcadell, de la Plataforma pel Dret de Decidir, convidada pels organitzadors per conduir-lo, no se’n va poder estar de blasmar el “mockumentary”. Forcadell feia veure com d’estúpides eren les connexions amb “la frontera lingüística”, i els suposats problemes per tramvies i trens per circular-hi a través. O com d’estúpid era presentar el futur disseny d’una moneda flamenca (el franc flamenc) ara que existeix l’euro. Per Forcadell era clar que una eventual independència de Flandes no comportaria cap “trastorn” en aquest sentit degut als propis mecanismes de la Unió Europea (espai Schengen, moneda única, mercat únic, etc.). I si òbviament la frontera entre Flandes i Valònia talla carrers, no és menys cert que també les fronteres estatals vigents a Europa tallen carrers i pobles, entre Bèlgica i els Països Baixos i l’Alemanya federal, en particular.
El públic, i Forcadell inclosa, veia la identificació de Flandes amb Catalunya, i de Bèlgica amb Espanya. Fet i fet, els mateixos autors del documentari feien servir l’argument del riu de pòlvora. I què? La secessió de Flandes el 2006 hauria estat menys absurda que la secessió de Bèlgica el 1830? Forcadell també veia que el documentari criticava obertament la possibilitat que el Parlament flamenc proclamés “unilateralment” la independència. I do? Com es proclamen les independència sinó “unilateralment”?
De mica en mica, Forcadell va poder apartar-se del documentari i començar a parlar de la independència catalana. Per Forcadell som ara en un moment cabdal (un ara o mai) amb un creixement dels elements objectius i subjectius de la independència: l’independentisme de cor ara es complementa amb un “independentisme pràctic”, la Unió Europea forneix un marc institucional d’estabilització per al procés d’independència, la Secretària d’Estat nord-americana Hillary Clinton ha declarat el respecte a la “decisió” dels països, etc.
Forcadell citava també les consultes sobre la independència, com una forma d’organització des de la base. I després de les consultes, què? Aquesta qüestió, que hem sentit a partidaris, detractors i indiferents, a les consultes sobre la independència, també li fou posada a Forcadell. Forcadell cità les diferents vies obertes al procés: des de la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya fins a l’obtenció de mecanismes legals per a la realització de referèndums d’autodeterminació que siguin vinculants. En la visió de Forcadell, la mobilització ciutadana ha d’insistir doblement en la “pressió” als partits polítics i en la internacionalització de les reivindicacions catalanes (que suposen una nova pressió als partits polítics per via de retorn). En tot cas, segons Forcadell, tot depèn del poble català (majoria social, majories parlamentàries) i la present generació passarà a la història com la que reeixirà a la independència o la que va perdre la darrera oportunitat.
Les intervencions del públic anaren en diferents sentits. D’una banda es qüestionava la perdurabilitat de vies “possibilistes”, com “anar a Madrid” per aconseguir una transferència de la capacitat de celebrar referèndums. Forcadell adverteix, però, que aquestes vies tenen la virtut d’obrir “conflictes”, que tenen una virtut pedagògica per crear més independentistes. Una altra intervenció qüestionava l’ara o mai, tot recordant les oportunitats passades d’independència (particularment la dels anys 1920 i 1930, la de l’època de Daniel Cardona, de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià o de l’exèrcit popular català en temps de la guerra del 36-39). Certament, també llavors la cosa era d’un ara o mai. I alhora hauria de ser un advertiment per no malbaratar les perspectives del present.
Sant Just Decideix! prepara per al mes de març un seguit d’activitats, amb una campanya de visites informatives als veïns de Sant Just (“Porta a porta”). I cada dijous “la independència a debat”. Així hi haurà:
- el 4 de març: primer debat sobre la independència amb entitats del poble, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).
- l’11 de març: debat “independència o dependència”, amb la participació de partits polítics, al Casal de Joves (19h30).
- el 18 de març: debat de joves sobre la independència amb Lluís Pérez com a moderador, a les Golfes de Can Ginestar (19h30).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada