Trajectòries (no tan) insòlites (XX): fílies i fòbies al voltant de Pilar Rahola

Dubtàvem de si incloure la Pilar Rahola o no en aquesta sèrie. Ho fem, tot aclarint que els subjectes d’aquesta sèrie hi són no únicament perquè evolucionin els seus posicionaments (o, segons com, s’hi revolucionin), sinó també quan allò que evoluciona és la valoració que se’n fa. Fou aquesta raó la que ens va fer parlar de l’Oriana Fallaci. I, en conseqüència, Rahola no se’ns podia escapar. Fa quinze anys, Rahola, en termes generals, era un dels rostres més visibles d’ERC, i era denostada (entre d’altres) per una bona part de la carcúndia espanyolista. Ara, bàsicament, és denostada per part d’aquella esquerreta més o menys catalanista que es mou a l’entorn del tripartit. Com no podia ser d’altra manera, el xibolet d’aquests canvis d’afinitat és el conflicte d’Israel/Palestina. Rahola denuncia incansablement l’antisionisme i l’antisemitisme dels seus antics correligionaris i, si convé, els caricaturitza. I aquests hi responen amb una altra caricatura. El problema, tant per a Rahola com per als crítics, és que cada vegada s’assemblen més a les respectives caricatures. El toc d’alerta arribarà el dia que aquella carcúndia espanyolista, masclista i integrista catòlica comenci a mirar-se la Pilar Rahola amb uns altres ulls.
Rahola va fer 51 anys el passat mes d’octubre. Nascuda a Barcelona, és doctora en filologia catalana. El 1983, a 25 anys, publicava la novel·la Aquell estiu color de vent, a la qual seguiria Aperitiu nocturn (1985). No ha abandonat mai del tot la novel·lística i, el 2002, va publicar Els amants de Tània. En tot cas, en els anys 1980, Rahola la combinava amb el treball editorial i periodístic, i el 1987 esdevingué directora literària de l’editorial Pòrtic, funció que ocupà fins el 1990.

Rahola ha definit la tradició política familiar de “republicana” i “antifeixista”. N’hi ha prou de recordar l’exemple Pere Rahola (*Roses, 1877), compromès en la creació de batallons de voluntaris catalans per lluita contra el Kàiser i al costat de la República Francesa en la guerra del 14, o com a dirigent del sector més pro-republicà de la Lliga Catalana en el Bienni negre; o, més especialment, Carles Rahola (*Cadaqués, 1881), republicà i catalanista, que, sense adscripció partidista, fou batlle de Girona fins l’entrada de les tropes feixistes, que l’afusellaren el 15 de març del 1939. Quan Pilar Rahola començava la seva militància en l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Rahola més conegut era Frederic Rahola (*Barcelona, 1914), històric militant d’ERC (a la qual havia representada en el primer Consell Executiu de la Generalitat restablerta, el 1977) i que llavors era Síndic de Greuges.

Abans d’entrar de ple en l’activitat política, Rahola ja havia dirigit la Fundació Acta (dedicada al pensament i al debat polític i social), i com a periodista internacional havia cobert bona part dels conflictes polítics del moment: la unificació d’Alemanya (1989-1990), la guerra d’alliberament d’Eritrea, la primera guerra del Golf (1991), la guerra de Croàcia (1991), la independència de Lituània, Letònia i Estònia (1991), l’assalt al Parlament Rus (1993).

També ERC s’havia transformat en un partit independentista i l’antiga direcció de Joan Hortalà, havia estat substituïda per la d’Àngel Colom. El propi Àngel Colom provenia de la Crida, a la qual la nova ERC prenia testimoni. També un important sector de l’esquerra independentista dels anys 1980 s’havia incorporat al nou “projecte” que tenia com a primer objectiu fer entrar l’independentisme al Parlament. Si en les eleccions del 1988, en iniciar-se aquest procés, ERC havia obtingut 6 escons, en les del 1992 s’havia passat a 11. El partit, que havia assumit la independència com a objectiu (1989) i l’àmbit territorial complet (1992), encarava el juny del 1993 les eleccions al Congrés espanyol. Aquestes eleccions, naturalment, tenien una importància relativa. ERC havia aconseguit un diputat en el 1979, resultat repetit el 1982, però ja no en el 1986 i el 1989. Això deixava a CiU la representació de la “minoria catalana”. Pilar Rahola encapçalà la llista d’ERC per la circumscripció de Barcelona i, amb un estil polemista i sorneguer, aconseguí l’elecció. Com en el seu temps Francesc Vicens, Rahola seria la diputada d’ERC “en solitari”. L’estil de la campanya, però, el reiterà en el Congrés, de forma que no passà gens desapercebuda. Eren els anys de l’acoso y derribo d’una dreta que no havia patit la derrota del PP. En el xoc d’espanyolismes del PP i del PSOE, Rahola es convertí en un “azote” del govern però també en el dimoni amb banyes per a la dreta espanyolista. Rahola els retratava, a uns i altres, quan els definia com a “machorros extremeños”. Lluny d’acovardir-se per l’hostilitat rebuda, hi responia esmoladament i sense rebaixar gairebé mai els atacs contra l’espanyolisme i el conservadorisme moral i misògin. Per tal de rebaixar l’aureola que es llaurava, la premsa espanyolista d’esquerres de Barcelona va explotar a cor que vols l’enganxada que la diputada Rahola va tindre amb la grua de Badalona. L’incident venia a interpretar-se sota la idea que “tots són iguals” i que l’estil de l’“usted no sabe con quién está hablando” demostrava l’espanyolitat intrínseca de Rahola. Si demostrava alguna cosa, però, era un divisme que si és intrínsec a quelcom, és a la societat de l’espectacle i de la representació.

L’estil confrontacional de Rahola, en mostrar-se amb franquesa, li obria més portes que no pas tancava a Madrid. I, en tot cas, a Barcelona ja era reconeguda com la gran figura pública d’ERC potser per davant i tot d’Àngel Colom, sempre més taciturn i capellanesc. En les eleccions municipals del maig 1995, Rahola fou cap de llista per Barcelona, i compaginà el càrrec de diputada amb el de tinent d’alcalde (amb responsabilitat en comerç, consum i turisme). Aquestes eleccions municipals havien convertit ERC en la tercera força en implantació municipal al Principat (32 batlles). El mateix any hi hagué eleccions al Parlament de Catalunya, on s’hi recolliren més de 300.000 vots i s’aconseguiren 13 escons. El març del 1996 venien les eleccions a les Corts espanyoles, i Pilar Rahola va repetir com a cap de llista a la circumscripció de Barcelona i, de nou, fou elegida com l’única representant del partit en el Congrés dels Diputats.

El 1996 va produir-se un enfrontament creixent entre la direcció encapçalada per Àngel Colom i el sector dirigit per Josep-Lluís Carod-Rovira. Amb el temps (és a dir, amb l’experiència del tripartit) hi ha la tendència a interpretar aquest enfrontament com un xoc entre una estratègia que “maximitzava” la línia independentista (Colom) i una que “enfasitzava” l’eix “social”. Però això són ganes de marejar la perdiu i, particularment, de veure la política parlamentària del Principat reduïa a un teva-meva de CiU (com a encarnació de l’eix “nacional”) i del PSC-PSOE (com a representant de l’eix “social”). Dins i fora del partit i, en aquella època, la cosa no era ni molt menys tan clara. El sector de Carod-Rovira s’imposà, i el sector de Colom s’escindí. Rahola s’arrenglerà amb Colom. D’aquesta manera, ERC perdé els seus dos rostres més visibles, que ara passaven gairebé els únics rostres visibles del Partit per la Independència (PI).

El nom del PI s’interpretava com una “reafirmació” de l’independentisme davant del “possibilisme” de la nova ERC. El PI va arrossegar nuclis sencers (per exemple, a la Catalunya Nord i a Alacant) i encara va engrescar alguns sectors independentistes “de centre”, que no s’havien integrat a ERC. Però era clar que no hi havia prou espai com per això. Una de dues, o el PI arrossegava l’electorat d’ERC o s’enfonsava. El punt mig era arrossegar-ne una part substancial, però això implicava l’enfonsament simultani de les dues naus.

Rahola se’n ressentí de la forma que es va produir l’escissió. En les polèmiques d’abans i després de l’escissió, hom afegia més pa que formatge i, per justificar la trencadissa, s’afegien penjaments arbitraris a l’altra part. Rahola conservà les actes de diputada i de regidora, i fins i tot continuà com a tinent d’alcalde de Barcelona. Això li valgué retrets de “transfuguisme”. No era pas casual que la trencadissa d’ERC es produís el 1996, quan quedaven encara tres anys per a les eleccions al Parlament de Catalunya, les municipals i les europees, i potser quatre per les generals.

La primera contesa electoral entre ERC i PI arribaria el juny del 1999, amb les eleccions municipals. El plat fort era Barcelona, on Pilar Rahola faria de cap de llista. Entre la “persona” i la “sigla”, l’electorat trià la sigla, i Rahola i el PI tingueren un resultat molt per sota de les expectatives. Colom i Rahola reconegueren el “fracàs polític” i el PI es dissolgué. Des d’ERC això es prengué com una confirmació de mala voluntat i que el PI no era més que un “submarí” de CiU. Rahola va optar per abandonar la política activa, cosa que es confirmaria finalment el 2000 en abandonar l’escó al Congrés dels Diputats.

El trànsit de la política “de càrrec” al comentarisme polític, però, havia estat gradual. D’ençà de la trencadissa d’ERC, el costat mediàtic de Rahola s’enfortí. Potser tanta aparició en l’espai comunicatiu espanyol atenallà les perspectives d’encapçalar amb credibilitat una formació política que es feia dir “Partit per la Independència”. Els detractors de Rahola es delien per veure-li fer el pas que va fer Eugeni d’Ors. Però anaven equivocats. En tot cas, Rahola potser considerava ara més útil atacar als correligionaris del catalanisme d’esquerres per veure si s’esmenaven que no pas carregar contra uns “machorros extremenys” que no tenien remei.

En el 2000, Rahola publicava Dona alliberada, home emprenyat (2000), “un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l’alliberament femení”. Mare biològica d’una noia ja gran, i adoptiva en dues ocasions, traslladà aquesta experiència personal a L’adopció, un acte d’amor (2001) i a Historia de Ada. Los derechos pisoteados de los niños (2002, per càrrec d’Intermón Oxfam). A partir del 2001 iniciava la seva col·laboració setmanal amb El País (a la qual sumaria després l’Avui i El Periódico), i també augmentava la seva presència en mitjans de ràdio i televisió, tant de llengua castellana com catalana. Però, amb el temps, la presència que més ha enganxat al públic és la de “col·laboradora” amb Josep Cuní, especialment a l’espai diari propi a “Els matins de TV3”.

No hi ha dubte que on més s’ha transformat la percepció mediàtica de Pilar Rahola és en la “qüestió del Pròxim Orient”. Les causes que fan d’aquest conflicte el que més emocions alça en tot el planeta són complexes de relatar. Rahola es defineix com “una fervent lluitadora contra la distorsió informativa” al voltant d’aquest conflicte. I a quina “distorsió informativa” es refereix? A la que “criminalitza” l’Estat d’Israel, des de les informacions i comentarismes de l’esquerra europea (i catalana, en particular). Per Rahola, aquesta lluita és una “batalla contra l’antisemitisme”. Més concretament, contra el “nou antisemitisme”, és a dir l’antisemitisme de l’esquerra, en contraposició a l’antisemitisme de tota la vida de la dreta. El maig del 2003, en una conferència (“Els jueus i les mosques”), denunciava “el paper de l’esquerra i el periodisme respecte a Israel” i els acusava de fomentar “l’antisemitisme actual”.

El compromís de Rahola en la lluita contra el “nou antisemitisme” va molt més enllà de la “qüestió del Pròxim Orient”. “Pro-sionistes” i “anti-sionistes”, ja hom hem dit, utilitzen Israel de xibolet per vehicular tota una altra sèrie de discursos socials. I tant l’esquerra “anti-sionista” com l’esquerra “pro-sionista” acaben quedant atrapades en un esquema que afavoreix la dreta “anti-sionista” i la dreta “pro-sionista”. El mateix 2003, per exemple, Rahola pronunciava una conferència a l’Annual Meeting de l’American Jewish Comittee, a Washington DC, titulada “L’antiamericanisme i l’antisemitisme a Europa. La síndrome de Chamberlain”. El discurs no era gaire original. De la defensa d’Israel (i de la llar nacional jueva) hom passava a defensar el projecte imperial dels Estats Units. Els antisemites són convençuts que és el “lobby jueu” el qui mou la política exterior dels Estats Units, però és Israel qui depèn realment de l’assistència nord-americana. Naturalment això crea un difícil equilibri. En el 2003, mentre els neoconservadors impulsaven la guerra contra Irac, la població judeo-americana seguia sòlidament adherida als postulats “menys bel·licistes” dels demòcrates (com mostrarien en les eleccions del 2004 i del 2008), conscients que el clima intern de “patriotisme cristià” dels neoconservadors els podia jugar més d'una mala passada. Per a Rahola la cosa era molt més senzilla. Si l’islamisme polític (així, en general, tots junts des de Saddam Hussein fins a Ossama Bin Laden) era el nazisme del segle XXI, els Estats Units serien Churchill i la “vella Europa” (en la formulació de Donald Rumsfeld) faria de Chamberlain.

A Rahola li ha plogut una mà de crítiques per aquestes posicions. El problema és que, en general, uns i altres accepten el “paradigma” del xoc de civilitzacions. I no en tenen cap altra opció, tota vegada que el “xoc de civilitzacions” els és necessari per soterrar la “lluita de classes”. Rahola, doncs, pot fàcilment fer veure com “l’esquerra europea” tolera l’obscurantisme religiós, l’opressió de la dona, la tirania, la barbàrie, etc., quan es fa en nom de l’Islam. La partida de ping-pong és inacabable: “islamòfoba”/“islamòfil”/“sionista”/“antisemita”/“imperialista”/“antiamericà”. Sempre i sempre, les realitats són “monolítiques” (“l’islam”, “Israel”, els “Estats Units”, “Europa”, “l’esquerra”), i la regla de Goodwin i la reducció ad Hitlerum constants. Quan Rahola pronuncia conferències com “L’ull borni d’Europa. Els Protocols dels Savis de la Informació” (novembre del 2003) el que acaba per fer és traslladar l’antisemitisme tradicional del conservadorisme reaccionari europeu a l’esquerra. Això pot ser positiu per tal de denunciar les tendències antisemites de l’esquerra però a la pràctica únicament serveix per rentar-li la cara al conservadorisme reaccionari europeu. Per a Rahola, però, això no toca, ja que l’antisemitisme de l’extrema dreta seria consubstancial, mentre que el de l’esquerra amenaça de corcar-la per complet.

Rahola ha justificat sovint les seves posicions en nom de l’alliberament de la dona. Parteix de la comparació de la situació de la dona a Israel i de la situació de la dona en els països àrabs. I es planya del fet que, quan l’esquerra condemna els Estats Units (“antiamericanisme”) i Israel (“antisemitisme”) no fa el mateix de l’opressió per raons de gènere, orientació sexual, etc., que tenen lloc en les comunitats islàmiques. Aquest és el discurs de l’imperialisme humanitari, és a dir de l’imperialisme fet per raons humanitàries (ja practicat en el segle XIX sota el nom de la “white man’s burden”). El problema és que la resposta de l’esquerra europea "homologada" és poc menys que acusar els moviments feministes o LBGT dels “països islàmics” de “còmplices de l’imperialisme”.

El maniqueïsme que Rahola denuncia en l’esquerra i en la “premsa europea” es reflecteix en el seu mateix maniqueïsme. Però és evident que si hom vol tindre un estil punyent i contundent en el comentarisme polític dels mass media, o s’és maniqueu de tot cor o s’és un centrista sense solta ni volta. Rahola justifica la contundència pels perills que implica el “nou antisemitisme” i la forja d’un nou totalitarisme (presumiblement per l’aliança de la “prema europea”, de l’esquerra, del moviment palestí i de l’islam). Cada vegada que Rahola rep un premi com el Mass Media Award (2009, American Jewish Committee) o l’Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv (2009), els crítics de Rahola deixen anar comentaris antisemites de l’estil de “noia de dissabte”. Això, és clar, enforteix els arguments de Rahola, i torna-hi, i més premis. Rahola en aquesta escena juga també amb avantatge, ja que els seus posicionaments són més ben valorats per les comunitats jueves conservadores en tant que, pel fet que ella no sigui ni jueva ni conservadora, pot dir coses que ells no podrien dir sense desgast.

Però en moure’s en l’entorn neoconservador, a Rahola se li ha empeltat quelcom. Evidentment, ella no pot fer com fan alguns neoconservadors i acusar Noam Chomsky o Naomi Klein d’antisemites. Però em va sorprendre llegir en El Periódico de Catalunya un article de Rahola amb el trop, tan habitual en la premsa conservadora nord-americana, del “war on Christmass”. Aquestes polèmiques al voltant del Nadal, que és l’única festa oficial nord-americana basada en una commemoració religiosa, neixien justament des de la banda del fonamentalisme cristià (que fa unes quantes dècades era indissimuladament antisemita) i carregaven contra els intents dels “intel·lectuals” (òbviament, jueus) que volien aigualir el Nadal i convertir-lo en les Festes d’Hivern (és a dir, substituir “Happy Xmas” per “Happy Holidays”). En el seu article, Rahola es queixava del mateix, trasplantada la queixa a les iniciatives de diversos centres públics quant a la qüestió. Quan, fa uns anys, es retiraren els crucifixos de les escoles, Rahola (i els seus correligionaris de llavors i els d’ara) gairebé no digueren res o ho celebraren. Però llavors aquesta era una victòria del “laïcisme”. En canvi, si ara es qüestiona la celebració nadalenca en l’escola no és pas per una sobtada devoció a la “Dea Raó” o a l’“Ésser Suprem” o per un ateïsme insubornable, sinó pel caràcter “multicultural” (és a dir, multiracial però també multireligiós) de les aules del nostre país. I és en aquesta clau que Rahola criticava la “feblesa” dels qui volien amagar el Nadal. No era tant una qüestió religiosa, doncs, com una qüestió tradicional o cultural o ètnica. De nou, doncs, es manifestava el “xoc de civilitzacions”, ara com a defensa de la “civilització occidental”, un matxambrat, segons el discurs neoconservador, de l’antiguitat greco-llatina, de l’herència judeo-cristiana, de la Il·lustració, etc., etc., etc.

S’ha tornat, doncs, Rahola una neoconservadora sense més conseqüències? Sí, si per “neoconservadora” entenem allò que deia el nebot del Gattopardo, és a dir d’un conservadorisme que ha fet neteja de les golfes i que ha llençat al foc les velles andròmines del masclisme explícit, del racisme explícit, de l’homofòbia explícita, del puritanisme explícit, del confessionalisme explícit, etc. Ara bé, el neoconservadorisme sempre té nostàlgies i si fem una selecció d’articles recents de Rahola trobem potser algun indici de concessió:
- Maltrato femenino a los hombres, alguns fragments dels quals serviren per a la denúncia d’allò que els (neo)conservadors anomenen “feminazisme”.
- Paraula de Ratzinger, escrit en defensa del Papa, criticat per haver citat l’emperador grec Manuel quant al caràcter violent de l’Islam.
- George Bush, ‘the worst’, on censura les crítiques a Bush (tot i admetre’n també la seva pròpia antipatia) com “antiamericanisme pur”.

Rahola, doncs, se situa ja en l’extrem centre. L’extrem centre no és ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot al contrari. Això també ho és la tercera posició, però l’extrem centre és diametralment oposat a la tercera posició en el sentit que és anti-identitària. Potser per això, Rahola, que en els fòrums internacionals parla tant sobre Israel (o, més aviat, sobre la percepció mediàtica d’Israel) diu ben poques coses quant a Catalunya, cosa d’admirar en una persona que es va fer coneguda com a veu de l’independentisme català en el parlament espanyol. En tot cas, la qüestió bàsica, per a l’extrem centre és saber cap a on reparteix els colps. Rahola endinya fort i sense contemplacions contra la demagògia xenòfoba de l’extrema dreta, contra el maltractament animal en nom de la tauromàquia, contra la discriminació per raons de gènere o orientació sexual, etc. En els colps contra l’esquerra, en canvi, sovint acaba els articles amb un plany quant al “naufragi d’idees”. Rahola, si més no, ha sabut a quin pal aferrar-se.