La revolució neolítica (Sedentaris: Els primers poblats a Catalunya)

L’Harmonia acull fins el 28 de febrer aquesta exposició que contextualitza el procés de sedentarització iniciat fa uns 8.000 anys. A través de plafons, vídeos i reproduccions de peces arqueològiques, el visitant és conduït per les transformacions que constitueixen allò que s’ha anomenat la “revolució neolítica”. Cronològicament hom arrenca en el Paleolític Superior, en l’època del màxim glacial, escaigut fa uns 20.000 anys. És obligada, doncs, una referència a les característiques del període. La línia litoral era situada força més enllà de l’actual, car una part considerable de les aigües es trobava retinguda en glaceres i neus perpètues. És l’època de les grans glaceres pirinenques, i de neus permanents en la Serralada Litoral (que no ho era tant de “litoral”). Amb anades i tornades, durant els següents 8.000 anys el període glacial dóna pas a l’actual període interglacial (que arrencaria vers l’any 9.600 a.C.). Les glaceres retrocedeixen, les temperatures mitjanes es fan més elevades, i es produeixen una altra sèrie de transformacions climàtiques, a la vegada la Mar Mediterrània guanya terreny. L’entrada en el període interglacial defineix l’inici de l’holocè. La connexió entre aquesta transformació climàtica i la “revolució neolítica” és cronològicament complexa. El concepte “neolític” fa referència a innovacions en la indústria lítica, particularment la introducció de la “pedra polida”, en contradistinció al període “paleolític” anterior, on tots els instruments lítics són de “pedra tallada”. En l’exposició es fa servir el terme “epipaleolític” per referir-se a les poblacions que encara utilitzen eines de “pedra tallada” fins ben entrat l’holocè. De totes formes, l’epipaleolític (o mesolític) mostra com a novetats un ventall més ample d’eines de pedra, amb instruments més petits i precisos (microlits). La societat epipaleolítica és encara una societat caçadora-recol•lectora, amb una relació depredadora envers els recursos naturals, i amb un estil de vida nòmada o transhumant. La “revolució neolítica” s’empra en referència amb la introducció de tècniques agrícoles i ramaderes, basades en la domesticació d’un nombre reduït d’espècies vegetals i animals. Aquesta “depredació controlada”, que és una nova forma de producció d’aliments, no sorgeix uniformement. Les primeres comunitats “agro-ramaderes” del llavors estuari (encara no era delta) del Llobregat se solen datar vers l’any 6.000 a.C., i encara en aquella època la caça-recol•lecció devia ésser l’activitat predominant. La “revolució neolítica” és de fet “importada” des de fora, en un corrent de transmissió cultural (i migratòria) que va des d’Orient cap a Occident. Amb comptades excepcions, les races domèstiques d’animals (cabra, ovella, bou, porc) procedeixen d’Orient, com també d’Orient procedeixen els cereals (blat, ordi). Fins i tot en el cas de les lleguminoses domesticades (que són, per norma general, autòctones: faves, pèsols, llenties), les tècniques agrícoles també devien ésser importades. L’agricultura requeria també innovacions en les eines i, en aquest sentit, la revolució neolítica en l’instrumental devia coincidir a grans trets amb la introducció de l’economia agro-ramadera. També es transforma l’habitatge, i comencen a aparèixer els primers poblats permanents. Mentre al Pròxim Orient, hom pot observar un període neolític pre-ceràmic, a casa nostra la ceràmica apareix pràcticament amb el neolític, importada juntament amb altres innovacions culturals. En l’exposició es mostra un forn de trinxera i diverses reproduccions d’objectes de ceràmica. Alhora, se’ns mostra la versatilitat de les eines de pedra i d’os del període, i una reconstrucció d’una cabana dels poblats que hi havia a les vores de l’estany de Banyoles. La revolució neolítica també es manifesta en l’evolució de l’art pictòric i en les construccions megalítiques, signe d’una societat més complexa, amb grups humans més nombrosos i un poblament del territori més intens. També es produeixen canvis en els costums funeraris, amb la introducció d’enterraments col·lectius. L’exposició clou amb una referència a les mines de Can Tintorer (Gavà), un dels exemples més destacats de mineria subterrània neolítica. El producte més apreciat d’aquestes mines, la variscita, es destina principalment a la confecció de collarets, i assenyala una incipient especialització productiva en les societats neolítiques. Hom posava ja les bases per a la següent especialització, que posaria fi a aquesta llarguíssima edat de pedra per inaugurar l’edat dels metalls.