Trajectòries (no tan) insòlites (XIX): Ernst Niekisch i el nacionalbolxevisme contra Versalles i contra Hitler

Ernst Niekisch va arribar a la socialdemocràcia el 1917 des del convenciment de l’esgotament absolut del règim imperial alemany, que duia el país a una guerra total. La guerra no era decidida ni de lluny, i no es podia descartar una victòria alemanya. Però, a quin preu? Això va fer virar Niekisch cap al sector més esquerrà i internacionalista de l’SPD. La guerra fou perduda, i Alemanya restà sotmesa a la pau dels vencedors. En principi, hom podia pensar que aquest era el resultat lògic i que, amb el temps, aquesta pressió afluixaria. Ben al contrari: els termes del Tractat de Versalles (1923) foren encara més durs que els de l’armistici. Directament o indirecta, Alemanya era sotmesa a una ocupació per part de les potències occidentals, particularment França. En aquest context, Niekisch aprofundí en la necessitat d’una perspectiva revolucionària, i insistí en el fet que havia d’ésser l’esquerra obrera la que liderés, sense compromisos, la lluita contra les potències occidentals. A diferència d’altres, el nacionalbolxevisme de Niekisch mai no el va dur a caure en la col·laboració amb el règim hitlerià.

Ernst Niekisch havia nascut en Trebnitz (Trzebnica), a la Baixa Silèsia, el 23 de maig de 1889. Es va formar, però, a Nördlingen (Suàbia, Baviera), on va cursar magisteri. Va fer de mestre d’escola a la capital de Suàbia, Augsburg. Com hem dit, no es va afiliar al partit socialdemòcrata (SPD) fins el 1917, és a dir amb 28 anys. Va prendre part activa en el corrent revolucionari que es desfermà en el novembre del 1918, i que conclouria amb l’abdicació del kàiser, i la proclamació d’un República encapçalada per un govern de coalició dirigit per l’SPD. Els consells de soldats i d’obrers feien el paper que havien tingut els soviets a Rússia. Com a Rússia, els consells eren també l’escenari de la lluita política entre les diferents tendències obreres i populars. La base dels consells era la unitat militar o la unitat productiva, a partir de la qual l’organització seguia un esquema territorial. A Baviera aquesta estructura culminava en el Consell Central de Treballadors i Soldats (Zentralen Arbeiter- und Soldatenrat), del qual Niekisch esdevingué president. L’SPD entenia els consells com una forma d’organització que complementava el poder de la república i dels estats (a Baviera, la monarquia també havia donat pas a un “estat lliure”). A München, la capital de Baviera, coexistien en col·laboració, doncs, el Consell Central de Treballadors i Soldats (presidit per Niekisch) i el Govern Provisional. De fet, el ministre-president del govern provisional de la nova República Popular (Frei Volkstaat) era Kurt Eisner, elegit pel Consell Central. Eisner era membre de l’USPD, escissió de l’SPD que agrupava els elements tradicionalment associats a la línia “ortodoxa” o “anti-revisionista” del partit (perfil més revolucionari, més internacionalista, etc.). A la pràctica, l’USPD navegava en una posició “centrista” entre el tacticisme de l’SPD i les crides a la insurrecció obrera i a la República Socialista que feia l’Spartakusbund (la Lliga Espartaquista). Però aquest esquema SPD-USPD-Spartakusbund era més complex a München (Munic), on calia comptar, a més, amb l’anarquisme, i amb els sectors populars més influïts pel catolicisme i/o pel nacionalisme bavarès, etc. La situació política a München i d’altres nuclis industrials de Baviera contrastava, però, amb el camp, on el conservadorisme monàrquic es mantenia gairebé intacte.

La pròpia evolució de la situació va fer que Niekisch abandonés l’SPD per ingressar en l’USPD, tot donant suport a la Constitució Provisional que el Consell de Ministres bavarès havia aprovat el 5 de gener. Però la situació evolucionava més ràpidament que això, i el govern d’Eisner patí un fort desgast el 7 de gener, quan les forces de seguretat dispararen foc de metralladora contra una manifestació de sense-feina. És clar que el control que podia tenir Eisner damunt la policia o l’exèrcit era ben poca cosa: les forces monàrquiques, ja força recuperades del sotrac de novembre, també sabien organitzar-se. En tot cas, l’USPD perdia el control també del moviment obrer muniquès i, particularment, dels aturats, cada vegada més propers als espartaquistes i als anarquistes. Els espartaquistes i els anarquistes no van participar en les eleccions del 12 de gener al nou parlament (Landtag) bavarès. Niekisch aconseguí escó però, globalment, l’USPD no va rebre més que un 2,5% dels vots emesos. Per davant de l’USPD i, en aquest ordre, disposaven de molts més diputats l’SPD, el BVP (Partit Popular Bavarès, democristià), la DVP/DDP (conservador i pangermanista) i la BB (la lliga camperola bavaresa). Mentrestant, a Berlin, l’aliança entre l’SPD i les Freikorps, d’extrema dreta, reprimien l’aixecament espartaquista, la situació a München era molt més indecisa.

Els esdeveniments es precipitaren a partir del 21 de febrer. Kurt Eisner, de camí al Parlament per tal de presentar la seva dimissió i cedir el testimoni a l’SPD, era assassinat. Els tirotejos posteriors impediren l’obertura del Parlament, i es constituí de forma provisional el Consell Central de la República Bavaresa (Zentralrat der bayerischen Republik), sota la presidència d’Ernst Niekisch. Niekisch, doncs, passava a encapçalar les dues estructures de poder (la del govern provisional i la del consell d’obrers i soldats). Des d’aquesta posició, Niekisch maldà per formar un govern de coalició entre l’SPD, l’USPD i la BB. El Congrés de Consells del 4 de març refusà aquesta proposta i defensà la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions. El Parlament, però, va fer la seva via i elegí com a nou ministre-president, Johannes Hoffmann (SPD).

La pressió revolucionària creixia. No ben bé Hoffmann havia pres possessió, que arribaven les notícies, el 22 de març, de la proclamació d’una República dels Consells a Hongria. Totes dues parts volien posar fi a la situació de “poder dual”, cadascuna dissolguent l’altra. Niekisch havia quedat, com a president del Consell Central, en una de les bandes. El 7 d’abril, el Consell Central proclamava la Räterepublik, formalment a Baviera, però amb la voluntat d’estendre-la a tot Alemanya. De moment, però, aconseguia el control de München, bo i més quan el govern de Hoffmann s'hi retirava per instal·lar-se a Bamberg. L’USPD abandonà la coalició de govern, però ja era tard per posar-se al capdavant de la Räterepublik: qui ho feien eren bàsicament anarquistes i d’altres independents d’esquerres.

Aquesta situació no durà gaire. El 13 d’abril, els militars provaren de prendre el poder a München, amb el suport tàcit del govern de Bamberg. La resistència la posà bàsicament la guàrdia vermella dirigida per Rudolf Egelhofer (KPD). En conseqüència, es bastí un Consell Executiu (Vollzugsrat), controlat pels comunistes del KPD (Eugen Leviné i Max Levien). La República dels Consells resistí fins el 3 de maig, quan tropes regulars i paramilitars prengueren la ciutat. Niekisch figurà entre els dirigents detinguts, per bé que el seu paper durant l’abril muniquès havia estat força restringit. Jutjat, fou condemnat per “assistència a alta traïció” (Beihilfe zum Hochverrat) a dos anys de presó. Els complí a Niederschönenfeld, on també ingressaren Ernst Toller (condemnat a 5 anys de presó) i Erich Mühsam (condemnat a 15).

Mentre era a la presó, l’USPD es reintegrà a l’SPD. En ésser alliberat, el 1922, fou elegit diputat al Parlament bavarès en les llistes de l’SPD, i ocupà una de les presidència adjuntes del grup parlamentari. El 1923, però, va renunciar a l’escó, en ésser elegit secretari del Sindicat Tèxtil alemany (Deutschen Textilarbeiterverbandes) i haver de traslladar-se a Berlin.

En el nou SPD, Niekisch ocupava una posició “d’esquerres” des del punt de mira obrerista i d’organització popular en front del parlamentarisme pur. Però coincidia amb la “dreta” de l’SPD en la necessitat de fer cara a les exigències de França i Gran Bretanya, plasmades en el Tractat de Versalles. No podia ésser, al seu parer, que en nom de l’internacionalisme o de l’antimilitarisme, s’acceptés passivament la política agressiva d’aquestes potències. Fer-ho, implicava lliurar la indignació popular per les causes nacionals a la burgesia més reaccionària, i justament aquesta havia estat una de les claus de la derrota de la República dels Consells.

Niekisch trobà ressò en aquesta posició entre un sector de les Joventuts de l’SPD, l’anomenat Cercle de Hofgeismar (Hofgeismarer Kreis). Niekisch criticà durament el Pla Dawes de cobrament de reparacions de guerra a Alemanya (1924) i els Tractats de Locarno (1925), que ratificaven la frontera occidental d’Alemanya entre d’altres imposicions. El Cercle denuncià obertament el govern federal de l’SPD per acceptar unes condicions que pesaven especialment damunt la classe treballadora alemanya. Niekisch i d’altres membres del Cercle, també donaren suport a l’SPD de Saxònia, enfrontat a la direcció central del partit, la qual li havia sabotejat una entesa per forma govern estatal amb el KPD.

El 22 de juliol del 1926, quan semblava imminent la seva expulsió, Niekisch va abandonar el partit. A Saxònia ja s’havia constituït un grup escindit de l’SPD que havia pres el nom d’Antic Partit Socialista de Saxònia (Alte Sozialistische Partei Sachsens, ASPS). Niekisch s’hi va vincular i, tot mantenint aquest nom, s’adoptà el d’Antic Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (ASPD) per fer activitat fora de l’estat saxó. Niekisch aviat esdevingué el principal teòric de l’ASPD i del seu òrgan, Widerstand. Sense renunciar mai al marxisme ni a la noció de lluita de classes, sí es qüestionava el posicionament clàssic sobre la teoria de l’estat i sobre el paper de la reivindicació nacional. Niekisch no dubtava en definir-se com a “nacionalrevolucionari” i “nacionalbolxevic”. Widerstand adoptà com a sots-encapçament “Zeitschrift für nationalrevolucionäre Politik” (Periòdic per a una política nacional-revolucionària). El mateix nom del diari del partit, Volksstaat, es podia llegir tant com a “estat popular” (de classe) com “estat nacional” (de nació). Mostrà obertament les seves simpaties envers Stalin, quan proclamà la doctrina del “socialisme en un sol país”. Amb la divisa de “Sparta-Postdam-Moscou”, l’ASPD volia comunicar en la seva ideologia (Widerstandideologie) una admiració per l’igualitarisme auster de l’antiga Esparta (si més no, igualitarisme entre els espartans, ilotes i periecs exclosos), pel proteccionisme social de l’antic regne prussià i per la reencarnació d’aquest esperit que representava la Unió Soviètica. Si bé no de forma clara, Niekisch contrastava la nova URSS d’Stalin, desinhibidament nacional, amb el caràcter efímer de les Repúbliques dels Consells d’Hongria i de Baviera, massa internacionalistes i potser massa jueves.

Més enllà de Saxònia, l’ASPD mai no disposà de la massa obrera organitzada, la qual cosa limitava no únicament la sortida de la Widerstandideologie sinó també el finançament. Per això Niekisch va haver de comptar amb el mecenatge, entre d’altres, del comerciant Alfred Toepfer, d’Hamburg. També l’ASPD temptejà apropaments amb sectors conservadors que podien sentir-se identificats amb allò que Spengler anomenava el socialisme prussià. Per apropar-s’hi, Niekisch centrà les càrregues des del Widerstand contra els “estats occidentals” (Estats Units, Gran Bretanya, França) i la buidor de les seves suposades llibertats (de premsa, multipartidisme, etc.) que amagaven els crims de l’imperialisme.

Vist això, no semblava haver gaires diferències entre la posició de Niekisch i el moviment volkisch. Però el moviment volkisch s’havia forjat en la contrarevolució del 1919, mentre Niekisch havia participat en la revolució. Mentre el moviment volkisch era furibundament antisoviètic, Niekisch era membre de l’Associació per a l’Estudi de l’Economia Planificada Russa (ARPLAN) i, el 1932, havia viatjat a la Unió Soviètica en una delegació d’aquesta associació. El moviment volkisch, d’altra banda, ja tenia el seu partit, l’NSDAP, i el seu líder, Adolf Hitler. Niekisch va publicar el mateix 1932 Hitler – ein deutsches Verhängnis, on presentava l’aspirant a Führer com una autèntica amenaça al renaixement nacional d’Alemanya.

Hitler arribà al poder el gener del 1933. Niekisch va maldar per teixir contactes entre la dreta més malfiada i el moviment obrer. Mesos després, tots els partits foren dissolts o il·legalitzats. L’ASPD passà a la clandestinitat i, el 1934, les autoritats acabaren per prohibir també Widerstand. Niekisch, però, continuà en llibertat, a diferència de la majoria dels dirigents dels partits obrers de masses, internats en camps o exiliats. Després d’un viatge a París, on es trobà amb Karl Otto Paetel i Harro Schulze-Boysen, tots dos propers al nacionalbolxevisme, fou detingut per la Gestapo el 22 de març del 1937. Restà empresonat fins a judici i, el 10 de gener del 1939, el Tribunal Popular (Volksgerichtshof) el declarà culpable d’alta traïció i de continuació il·legal de partit polític, i el condemnà a cadena perpètua.

Va passar, doncs, tota la guerra a la presó de Brandenburg. Quan sortí de la presó, l’abril del 1945, arran de l’ocupació soviètica, tenia 56 anys, era pràcticament cec i amb prou feines es podia moure. Es va instal·lar en el sector soviètic de Berlin, i sol·licità l’ingrés, concedit, en el KPD. Sense gaires més opcions, es distancià del seu ideari nacionalbolxevic per arrenglerar-se en la línia oficial del KPD. La línia oficial del KPD, en tot cas, la marcava Moscou, amb una particular interpretació de nacionalbolxevisme. I en aquesta línia, el KPD, si més no en la zona d’ocupació soviètica, es va fusionar amb l’SPD per donar lloc al Partit Socialista Unificat (SED). A banda de la militància en el SED, Niekisch fou membre fundador (1947) de la Unió de Víctimes del Règim Nazi (VVN).

Els vencedors de la Segona Guerra Mundial havien ocupat, doncs, físicament, tot Alemanya, i l’havien dividida en sectors. Encara era per veure el futur i, una vegada dissipada la temptació de dividir en Alemanya en 8 o 16 estats, la Societat Imshausen organitzà l’hivern del 1947 al 1948 una sèrie de debats sobre la futura Alemanya, en els quals Niekisch arribà a participar amb la proposta d’una Alemanya neutral i desmilitaritzada. Els debats de la Societat Imshausen, com la pròpia VVN, havien pogut ésser encara “interzonals”. Però les bases de la divisió ja hi eren. Niekisch, mentrestant, guanyà una plaça de professor de sociologia en la Humboldt-Universität, situada en el sector soviètic de Berlín.

El 1949 es constituí la República Federal d’Alemanya (en les zones d’ocupació dels tres aliats occidentals) i, com a resposta, la República Democràtica d’Alemanya (en la zona soviètica). En les primeres eleccions al Parlament del segon estat, la Volkskammer, Niekisch fou elegit diputat en la llista unitària (com a membre del SED). Tant a la universitat com al parlament, va adoptar el perfil més baix possible. De la mateixa forma que la pressió occidental en els anys 1920 havia estat responsable directe o indirecte de no pocs moviments obrers (especialment, a les zones mineres de Saxònia o al Ruhr), ara era la pressió soviètica per extreure beneficis de l’Alemanya Oriental la que desencadenà força directament l’Aixecament del 17 de juny del 1953. La base de l’aixecament fou una protesta contra l’elevació de les quotes de producció (i el consegüent allargament pràctic de la jornada de treball). L’aixecament havia tingut també el caràcter nacional-popular tantes vegades anunciat des de les pàgines del Widerstand. Després de la repressió de l’aixecament, Niekisch abandonà l’escó al Parlament i la resta de càrrecs en el partit i en la VVN (organització que també seria dissolta i substituïda per un Comitè de Lluitadors Antifeixistes). El 1955 cessà també com a militant del SED.

A partir del 1955, inicià un procés per recuperar el seu habitatge de Berlin-Wilmersdorf, que havia quedat en la zona occidental o, en el seu cas, per rebre una reparació del govern federal alemany. El procés durà vuit anys i va arribar al mateix Tribunal Federal, amb una sentència que concedia Niekisch una pensió en concepte de reparació. El 1963 s’establí definitivament en el Berlín Occidental, on va viure fins a la seva mort, el 23 de maig del 1967.