dilluns, 15 de febrer de 2010

El futur de les pensions o el sacrifici de la pastanaga

Després de tants anys, si hom camina pels carrers de l’Hospitalet i li demana a qualcú qui és el batlle de la ciutat, és probable que encara us responguin Celestino Corbacho. No és així, però. Corbacho és ara Ministre de Treball del Govern d’Espanya. O més ben dit, Ministre de Capital. Divendres, Corbacho era a Cerdanyola. Com que la visita es va filtrar, es van organitzar manifestacions al llarg del recorregut, particularment de grups d’aturats. Però sens dubte la pressió mediàtica més grossa que ha patit Corbacho és la que li ha plogut arran de la “reforma del sistema de les pensions”, el punt estel•lar de la qual és l’endarreriment de 65 a 67 anys com a “edat normal de jubilació”.

Aquesta proposta d’ha presentat com un intent de “salvar les pensions”. En un context de forta taxa de desocupació i de fort dèficit públic, la cantarella de la sostenibilitat de les pensions ha tornat a primer pla.

Fins fa uns anys, el discurs sobre la “sostenibilitat de les pensions” girava a l’entorn de la “demografia”. La reducció de la taxa de natalitat juntament amb l’augment de l’esperança de vida comporten un “envelliment de la població” bé sigui comptat en termes de percentatge (percentatge de majors de 65 anys, encara que és possible que ara això també ho facin canviar als demògrafs) o en termes d’edat mitjana i de mediana d’edat (mitjana aritmètica de l’edat dels habitant, i edat de tall que deixa un 50% de la població a banda i banda, respectivament).

Vicenç Navarro s’hi referia fa uns dies a aquest “reduccionisme demogràfic”. I ho feia negativament, no perquè el trobés exagerat, sinó perquè trobava que quedava curt. Efectivament, “l’envelliment de la població” és únicament un dels factors que regula la taxa de jubilats per “població activa”. Els altres factors són els que depenen del grau d’ocupació d’aquesta població activa (aturats, ocupats a temps parcial, etc.) i de les rendes del treball de la part de població activa que treballa efectivament. Les contribucions a la seguretat social, recordava Navarro, depenen de les rendes del treball, no únicament en la part que paguen els treballadors sinó també en la “part empresarial”. Qualsevol augment “permanent” de la desocupació o de la precarietat, qualsevol minva tendencial del salari mitjà real, etc., afecten de ple la “sostenibilitat de les pensions”.

Navarro insistia que únicament una política redistributiva de la renda que sigui eficaç podria garantir la “sostenibilitat de les pensions”. Si no s’adopta aquesta mesura correctora queden, però, dues opcions. La primera seria sufragar l’eventual dèficit del sistema de seguretat social a través d’un augment dels impostos a les rendes del capital, o bé transformar les contribucions empresarials al sistema per fer-les lligar a la producció i no als costos de la força de treball. És clar que això és poc més que “tabú” en el dogma ortodox. De forma que només quedaria la segona opció: la de disminuir el futur dèficit de la seguretat social amb una retallada de les prestacions. Com que una retallada directa de les prestacions té uns costos d’impopularitat elevats, les mesures van encaminades a la retallada indirecta, és a dir a l’enduriment de les condicions d’accés a les prestacions. Les crides a l’austeritat des del món financer van en aquest sentit: els treballadors, aturats o no, jubilats o no, no haurien d’esperar gaire res més que la “subsistència”. Però “subsistència” vol dir enfonsament del consum interior i “subsistència” vol dir destrucció directa de qualsevol incentiu per a la formació i per al perfeccionament laboral. Un escenari “cyber-punk”, vaja.

La Isabel Pallarès, des de les pàgines del Triangle, es referia a aquest enduriment de les condicions d’accés a les pensions. Una de les mesures és el ja esmentat augment de l’edat “normal de jubilació” en dos anys (de 65 a 67). I l’altra és la mesura-esborrany d’ampliar la base de cotització dels darrers 15 anys de vida laborals als darrers 25. Com que la taxa de desocupació entre els 65 i els 67 anys (i, de fet, en tots els grups d’edat majors de 50 anys) és elevada, la primera mesura implicaria una forta reducció de les pensions per als aturats i subocupats d’aquestes edats. El trànsit de 15 a 25 en la base calculadora tindria, amb les degudes excepcions, també un efecte depressor. Pallarès recorda que l’amenaça perpètua sobre el col•lapse del sistema pública de pensions és un discurs endèmic. Més d’un comentarista crític ha recordat què s’ha fet de la cantarella que afirmava que els “immigrants” salvarien el sistema de les pensions que, en el període del “boom” gràcies a ells, s’endarrerí l’Armageddon dels pensions del 2015 al 2030. En tot cas, Pallarès posa el dit a la nafra quan diu que amb l’augment de la producció social global n’hi hauria ben bé prou per cobrir unes pensions dignes.

De fet, l’estatística que s’utilitza sovint en aquests discurs és la taxa de jubilat en relació a la taxa de treballadors actius. Però pràcticament no es parla mai del fet que les innovacions tecnològiques fan que amb les mateixes hores de feines hom pugui cobrir les necessitats bàsiques de moltes més persones que no pas fa 30 anys. És això el que explica la reducció mundial de la taxa d’ocupació relativa en els sectors primari i secundari.

En parlar d’escenaris post-apocalíptics, hom acaba pensant en Soylent Green, i en la perspectiva de fer galetetes a partir de la població “excedentària”. Però els malthusians dels nostres dies saben perfectament de la importància que té el manteniment amb vida d’aquesta població excedentària.

Si els aturats fan la funció d’exèrcit laboral de reserva i recorden on és la porta als qui encara tenen feina, els jubilats fan una funció de pastanaga. En un món de descreguts on, com mostren les enquestes, hi ha més gent que creu en Déu que la creu en una vida d’ultratomba, la “tercera edat” s’havia convertit en la postrimeria del món contemporani. Com deia Ovidi, és llavors que veurem quina retribució ens queda en tant que jubilats. L’esforç per menar una vida laboral impecable i per cotitzar el major nombre de mesos possible té sentit a la vista d’una pastanaga d’una jubilació relativament comfortable, on podrem fer allò que ara la feina no ens deixa fer. Però si els Corbacho de torn comencen a retallar la pastanaga, què ens quedarà? Com faran per tal que el burro continuï la marxa?

Etiquetes de comentaris: