Particularment en superproduccions com Ben-Hur (1959) i The Ten Commandments (1956), Charlton Heston mostra unes qualitats carismàtiques que, administrades amb contenció, expliquen bona part de la petjada que han produït aquests films en el públic cinematogràfic. Sens dubte, si ens hem de quedar amb una imatge de Heston triaríem potser qui sap si els primers plans de la cursa de quàdrigues de Ben-Hur o la divisió de les aigües de la Mar Roja. Però també hi ha unes altres imatges de Heston, fora dels films. És el Heston que dóna suport al moviment dels drets civils, en els anys 1960. I és el Heston que, en el 2000, en un míting de l’Associació Nacional del Rifle, alça un arma amb les dues mans i crida que només la li treuran “from my dead cold hands”. Què té d’insòlit aquesta trajectòria? El propi Heston diria sense problemes que en un cas i en l’altre defensa la llibertat contra els abusos del poder, siguin segregacionistes o de “gun control”. Però en la polarització de la societat contemporània, grollerament representada políticament en els Estats Units en la divisòria entre conservatives i liberals, Heston fa un shift. Com aquell shift que fa d’un pro-romà moderat, un zelot de pedra picada. O el shift que converteix un fill de la casa del Faraó en el gran profeta del poble elegit.
El nom originari de Charlton Heston era John Charles Carter, per bé que li deien Charles, Charlie o Chuck. Charlton era el cognom de soltera de la mare. Havia nascut el 4 d’octubre del 1923, entre Evanston i Wilmette, a Illinois. La família es va traslladar a St. Helen (Michigan). El 1933, els seus pares es divorciaren. La mare, Lilla, es va tornar a casar, amb Chester Heston. Tant Lilla com Charles van prendre el cognom Heston, i tots tres tornaren a Wilmette. Heston passava de l’entorn forestal de St. Helen a l’àrea metropolitana de Chicago.
El nom de Charlton Heston com a denominació artística el trià ben aviat, quan participava en el grup de teatre de l’institut (New Trier High School). És en el marc d’aquest grup que una de les representacions de Peer Gynt fou filmada per David Bradley. En aquest film mut, del 1941, ja apareix com a “Charton Heston”. En aquesta mateixa època entrà en el Winnetka Dramatist’s Guild, una comunitat teatral, a través de la qual aconseguí una plaça per estudiar i practicar teatre a la Northwestern University.
Aquesta etapa quedà interrompuda el 1944, quan Heston fou cridat a files. Va servir en l’11a Força Aèria, on va fer de radio-operador i de metrallador en un B-25 Mitchell, estacionat en les Illes Aleutianes. No fou llicenciat sinó fins el 1946, amb rang de sergent (Staff Sergeant). Amb la seva dona, Lynda Marie Clarke, van anar a viure a Manhattan. Van treballar en el teatre i en la televisió. Així Heston, a Broadway, va fer de Macbeth i de Marc Antoni (tant a Julius Caesar com a Antony and Cleopatra). Va aparèixer en alguns Studio One de la CBS amb aquests drames shakespearians i, el 1950, en un altre film de David Bradley, ara ja més professionalitzat (Julius Caesar). Una adaptació televisiva de Wuthering Heights li va valdre el primer contracte cinematogràfic professional, a Dark City (1950). El primer gran paper el tindria a The Greatest Show on Earth (1952), de Cecil B. DeMille. Cecil B. DeMille comptaria amb ell per fer de Moisès a The Ten Commandments (1956). El 1959 protagonitzava el remake definitiu de Ben-Hur. Consagrat com a actor de peplum, Heston va fer de El Cid (1961) i de general Gordon (Khartoum, 1966), a banda de coprotagonitzar 55 Days at Peking (1963) i fer de Miquel Àngel a The Agony and the Ecstasy (1965). Un altre paper molt recordat seria el de Planet of the Apes (1968), especialment en la darrera escena, ja mítica del “We finally really did it. You maniacs! You blew it up! Damn You. God damn you all to hell”.
Aquesta frase constitueix un al·legat antinuclear. En la campanya electoral del 1964, Lyndon B. Johnson havia utilitzat l’espantall d’una guerra nuclear amb l’URSS per desfer-se de Barry Goldwater. Políticament, Heston coincidia amb els “demòcrates moderats del Nord”, oposats a la segregació en el Sud però distants del sector més progressiu del Partit Demòcrata. En el mateix any de The Ten Commandments, Heston va fer campanya activa pel candidat demòcrata Adlai Stevenson i, quatre anys després, ho faria per John F. Kennedy. Després de la victòria de Kennedy, Heston s’implicà activament en el moviment pels drets civils. Participà en piquets informatius contra cinemes i restaurants que aplicaven la segregació racial, tant en el Solid South com en Oklahoma. Quan Heston comença a implicar-se en aquestes reivindicacions, la cosa no es trobava gens resolta i, fins i tot en els estats on no s’aplicava la segregació (bàsicament perquè la població negra no hi era, o hi era segregada de facto a les zones marginals dels centres urbans) la seva posició podia passar-li factura. A partir del 1963, és clar, la cosa canvia, i els mateixos estudis que posaven mala cara abans, ara la posaven si els seus actors no aportaven una quota de presència a les mobilitzacions més mediàtiques. En tot cas, Heston fou un dels rostres blancs mediàtics en participar en la March on Washington for Jobs and Freedom.
Tornem, però, al 1968, on havíem deixat Heston pronunciant la seva línia pacifista més famosa. Perquè és en aquest any quan Heston expressa el seu suport a la Gun Control Act, la llei que l’admistració Johnson impulsava per controlar la tinença d’armes. Part dels conservadors protestaven contra la llei i afirmaven que, sota el pretext de reduir la criminalitat o previndre la “violència política”, el que es volia era destruir el dret dels law-abiding citizens a armar-se.
Heston, que donava suport a l’Administració Johnson en les polítiques socials i en la dessegregació, no n’hi donava en allò que corcaria el llegat Johnson: la intervenció a Vietnam. La intervenció a Vietnam havia estat heretada de l’època de Kennedy, però havia esdevingut una guerra que no es podia guanyar, ni contra el Vietnam del Nord ni contra el Vietcong. Amb un reclutament obligatori, la guerra del Vietnam informava com cap altre procés, de les profundes desigualtats de la societat nord-americana. Desgastat, Johnson no optà per la reelecció. Nixon, resuscitat políticament, posaria fi a vuit anys d’administracions demòcrates.
La imatge d’home íntegre de Heston (per exemple, casat sempre, des del 1944, amb la mateixa dona) era un capital que el Partit Demòcrata va provar d’utilitzar. Li van oferir de presentar-se com a senador. Heston, amb 46 anys, i amb una carrera cinematogràfica amb un ventall absolutament obert de possibilitats, va declinar l’oferta.
La trajectòria cinematogràfica de Heston en els anys 1970 té una sèrie de valors indubtables. Va fer de Marc Antoni al Julius Caesar (1970) d’Stuart Burge, i va protagonitzar The Omega Man (1971), un clàssic del cinema apocalíptic. També apocalíptic, però en un altre sentit, és Soylent Green (1973). I de nou tenim a Heston en unes línies que ens criden la consciència: “Soylent Green is people! We’ve got to stop them somehow!”. També el trobem fent de Cardenal Richelieu a The Three Musketeers (1973) de Richard Lester. O a Earthquake (1974), en un dels més memorables exemples del cinema de desastres amb repartiment de velles glòries.
La transformació política de Heston és paulatina. Com en altres casos, Heston negava haver canviat. Sempre va sostindre amb orgull la seva participació en la lluita contra la segregació racial i retreia a Hollywood que ell ja hi participava molt abans que fer-ho “fos de moda”. Heston mai no s’havia sentit còmode amb la radicalització de la “anti-war coalition”. No era únicament una desavinença generacional o estètica, que també, sinó també la convicció que aquesta deriva els allunyava del gros de la societat americana. Aquesta interpretació vindria enfortida per les victòries republicanes del 1968 i del 1972 i, encara més, per la del 1980. Carter no guanyà les eleccions del 1976: les va perdre Ford. I Ford les havia perdudes per ser “massa moderat”, pel perdó presidencial a Nixon i per tindre com a company de tiquet, Nelson Rockefeller, el darrer representant vivent de l’ala més o menys progressiva del Great Old Party. Ja en temps de Reagan, Heston canvià la seva afiliació política (registration) i deixa d’ésser demòcrata per passar a republicà. Qui havia canviat? Heston, o el Partit Demòcrata?
Prenguem un exemple. Heston, el 1963, era a la Marxa de Washington per Llocs de Treball i Llibertat. Aquesta Marxa, promoguda pel moviment dels drets civils, i encapçalada per Martin Luther King, Jr., no s’adreçava merament a la desegregació i a la discriminació racial explícita, sinó també als problemes de la població negra i, molt particularment, del jovent. El concepte d’igualtat racial és completament buit si hom es limita, simplement, a fer accions negatives contra els segregacionistes. Cal també una acció afirmativa. L’acció afirmativa, és clar, és una política discriminatòria, però de sentit invers a la desigualtat que hom vol corregir. Ara bé, si hom s’aferra a un discurs d’igualtat racial absoluta, l’acció afirmativa esdevé no tan sols una discriminació positiva sinó també una espècie de racisme invers. Completat el programa desegregacionista, el conservadorisme nord-americà (si més no, el conservadorisme majoritari) va fer seu el lema colour-blind society, una societat que no ja considerava els factors racials. Heston, doncs, podia fer el pas sense trair el seu ideari antiracista. És més, només si feia aquest pas podria ésser “antiracista” en aquells casos on, segons els demòcrates, “no tocava”. Per exemple, un actor blanc va queixar-se davant l’Actors Equity pel fet que havia estat rebutjat en un càsting de l’obra Miss Saigon simplement perquè era “massa blanc” per al paper. Aquest sindicat d’actors va refusar d’intercedir per l’actor. Heston considerà que la discriminació denunciada era un acte “obscenament racista”, i trencà amb l’Actors Equity. Deixava entreveure que l’Actors Equity aplicava un “racisme anti-blanc” (un “autoracisme”, si atenem a la composició majoritària d’aquest sindicat).
Si el 1963, Heston se solidaritava contra la discriminació patida per “una altra raça”, ara se solidaritzava amb la “pròpia”. Heston situava aquesta discriminació en el terreny “cultural”, en el tractament mediàtic, per dir-ho així. La discriminació la patirien les persones creients (God fearing), complidores amb la llei (law-abiding), de raça blanca (Caucasian), de “classe mitjana” (middle-class), protestants (Protestant –or even worse, evangelical Christian), les del rerepaís (Midwestern or Southern or even worse rural) i les heterosexuals (apparently straight –or even worse, admitted heterosexuals). En el negatiu, doncs, Hollywood i la televisió primaven els valors dels ateus negres de classe treballadora i homosexuals, bé fossin de la Costa Est o de la Costa Oest. Més genèricament, Heston es demanava “per què ‘l’orgull hispànic’ o ‘l’orgull negre’ és quelcom de bo, mentre que ‘l’orgull blanc’ fa pensar en caps rapats?”.
Reagan, el 1980, havia guanyat les eleccions apel·lant a aquests “col·lectius discriminats”. Havia fet una Southern estrategy (és a dir, acabar de reclutar els vots dels antics demòcrates segregacionistes) i una aproximació als evangelical Christian (no gens fàcil si atenem al fet que Carter era un born again Christian i Reagan un divorciat recasat). El Partit Republicà iniciava una transformació que el faria convertir-se, implícitament és clar, en el partit dels “blancs”. En aquest context, la referència a la “middle class” és, senzillament, una manera sociològica de referir-se als “white American”.
Les polítiques de Carter i Reagan per fer front a l’estagnació econòmica s’assemblaven com un ou a un altre ou. En el camí de baixada cap al no-pensament, cap a la convicció de la no-alternativa, la política bipartisana només pot quedar reduïda a una “culture war”.
Heston, que s’havia disgustat davant de la “radicalització” dels demòcrates, semblava sentir-se com un peix en l’aigua en la “radicalització” dels republicans. A través de la denúncia dels “liberal bias” dels “mainstream medias (MSM), Heston, membre del Consell Assessor d’Accuracy in Media, va entrar de ple en les “guerres culturals”, amb frases com ara “la correcció política és una tirania amb bones maneres”. L’esquema de les “guerres culturals” és enormement simple. Hi ha uns valors conservadors i hi ha uns valors liberals. Si hi ha algú que combina un valor conservador i un valor liberal i és, per exemple, “antiavortista” i “contrari a la pena de mort”, hom el considera un “outsider”.
El 1968, la Gun Control Act va rebre crítiques des de la dreta i des de l’esquerra, per raons diverses. Però en el marc de la “guerra cultural”, la cosa és més senzilla. La dreta defensa els “gun rights” i l’esquerra defensa el “gun control”. Per tant, Heston passava a defensar els “gun rights”. La Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que forma part de la Carta de Drets, diu “En ésser necessària per a la seguretat d’un estat lliure l’existència d’una milícia ben regulada, el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. El text originari és clarament “revolucionari”, ben idèntic a dir que una de les característiques de la “fase de transformació revolucionària entre la societat capitalista i la comunista” és “l’armament general dels treballadors com a garantia, en qualsevol cas, de l’avanç revolucionari de les masses”. És clar que la lectura “conservadora” es limita, sobretot, a la part de “el dret de les persones de tindre i portar armes no serà infringit”. La part de la milícia sona massa “col·lectivista” a les orelles dels “conservadors respectables”.
La defensa dels “gun rights” s’adreça a tres aspectes: 1) un aspecte cultural, d’identitat americana, especialment vinculat al món rural i a l’esport de la caça; 2) un aspecte de “defensa contra la criminalitat”, de protecció contra qualsevol “criminal intruder”; 3) un aspecte de “defensa contra la tirania”, de protecció contra un “dictator”. Heston hi trobà la seva causa. Una causa que combinava les altres, ja que, sempre implícitament, són els “blancs” els que saben utilitzar les armes “correctament” (i no per “robar”). I que també combinava la crida a la masculinitat i a l’individualitat.
La resposta liberal era el “gun control”. I, igualment, es basava en arguments emotius, centrats en les víctimes d’accidents d’armes, de psicòptates (gun spree), etc. Els contraarguments conservadors són novament emotius: fer una “llei de control d’armes” és desarmar els ciutadans que compliran la llei i deixar armats els que no compleixen cap llei (inclosa aquesta). O, l’argument encara millor de dir que si tothom anés armat, els psicòpates serien abatuts més ràpidament per qualsevol passavolant, abans no hagués calgut cridar la policia. En resum, que mentre uns diuen que “les armes les carrega el diable”, els altres responen que “les armes no són responsables del seu mal ús”.
Charlton Heston esdevingué el 1998 el president i portaveu de la National Riffle Association (NRA). La frase “from my cold, dead hands” la va pronunciar en la campanya de les presidencials del 2000, adreçada contra Al Gore. L’NRA presenta diversos avantatges respecte d’altres moviments conservadors: no fa massa pudor de ciris ni demana olors de santedat i, d’altra banda, no topa massa amb els interessos de les big corporations.
Heston abandonà la presidència de l’NRA el 2003, mesos després d’haver anunciat que patia símptomes propis de la malaltia d’Alzheimer. Fou la malatia d’Alzheimer de Ronald Reagan la que provocà una esquerda en la unitat de fronts de les “guerres culturals”. Nancy Reagan es declarà partidària de la recerca en stem cells, per desenvolupar una teràpia regenerativa contra les demències senils. Contràriament, els conservadors amb carnet insisteixen en la “santedat de l’embrió” i obren la porta únicament a les stem cells que es puguin obtindre sense passar per la manipulació in vitro d’embrions humans. Heston patí un deteriorament progressiu, agreujat a partir del 2005, i es va morir el 5 d’abril del 2008. Nancy Reagan tingué unes paraules de record per Heston, no tant per “l’heroi de la gran pantalla” o pels papers de Moisès, Ben-Hur, George Taylor o Robert Thorn, sinó pel suport que havia prestat a Ronald Reagan en la causa política neoconservadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada