divendres, 5 de febrer de 2010

Angoixa, por, vergonya, insomni, depressió

Joan Tugores, en unes declaracions de Vilaweb, reflectia l’angoixa per la qual passa una bona part de la petita burgesia catalana, escanyada per la “contenció” en el crèdit i per una demanda efectiva del mercat interior força estagnada.

Tugores comentava també, irònic, el fet que el govern Zapatero es plegués als consells de la Cimera de Davos, i que la crisi l’anessin a pagar les persones i, particularment, els treballadors. Tugores feia referència a l’anunci de l’elevació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys. A efectes pràctics, aquesta mesura equival a una retallada futura de les pensions. L’OCDE no s’està d’aconsellar que el càlcul de les edats de jubilació ha d’anar en consonància amb l’esperança de vida. I la doctrina Sarrazin de l’expectativa d’una tercera edat caracteritzada per la manca paulatina d’ingressos que quan la formulava aquest dirigent “socialdemòcrata” marca les crides a “l’austeritat”.

Paul Krugman feia befa fa gairebé un any d’aquestes crides a “l’austeritat”. Juguen amb el fet que per molta gent el que hi ha ara és una crisi equivalent a una “maltempsada”. No ben bé. El que hi ha hagut, deia Krugman, és una crisi financera, que s’ha traslladat a l’economia “real”. Tugores parlava de la manca d’ètica d’una minoria. La cosa és més complexa, ja que la finacialització (la necessitat de “crear” una bombolla financera i esperar que no peti) és força indestriable d’un capitalisme “madur”, amb dificultats per trobar una sortida prou rendible en l’economia “real” (és a dir, l’economia productora de béns i serveis).

Hi ha, doncs, una interrelació entre els riscos creixents que prenia el capital financer i el fet que aquests riscos es transformessin en seguretats de morositat. L’esclat de la bombolla immobiliària-financera dels Estats Units pot servir per una cronografia de la “Gran Recessió” però no pas per identificar-ne la “culpa” (concepte més idealista que materialista). La crisi financera es traduí en una crisi econòmica, i la crisi econòmica en una crisi laboral.

Com que per molts col·lectius laborals la cosa ja pintava negra des de fa temps, per a molta gent treballadora resulta difícil copsar la realitat o la magnitud d’aquesta “crisi laboral”. Les dades oficials dels serveis d’ocupació dels estats espanyol, francès i andorrà ens parlen de 1.350.000 aturats, definits com a població activa que no té feina (19%). El fet que hi hagi 200.000 aturats que no siguin inscrits en les llistes dels serveis d’ocupació dóna una idea del grau de desmoralització. I és que en una situació de desenes d’aspirants per a un únic lloc de treball, de mesos i mesos de temps mitjà “sense feina”, són molts els qui abandonen “tota esperança” de sortir-hi.

No som, doncs, davant d’una mala collita. Una munió de mans i de capital resten sense activitat, i la manca d’activitat econòmica s’ha traduït en una reducció implacable dels ingressos públics.

Per sortir-hi, la Intersindical-CSC proposa 10 mesures urgents:
- 1. manteniment i millora de l’ocupació enfront dels acomiadaments. És a dir, amb el condicionament de l’aprovació d’EROs a l’acord de tota la representació sindical, amb la lluita contra el frau en la contractació temporal i la subcontractació, amb l’aturada de les privatitzacions i amb mesures de protecció contra les malalties i els accidents laborals.
- 2. garantir la igualtat de les condicions laborals, eliminant les discriminacions per raó de gènere, edat, discapacitat o nacionalitat.
- 3. augment de les prestacions socials contra la desocupació i la pobresa, tot implantant un salari social.
- 4. una política fiscal justa i progressiva per al repartiment més equitatiu de la riquesa, amb inspeccions fiscals i lluita contra la corrupció fiscal.
- 5. augmentar la despesa pública en sanitat i ensenyament.
- 6. reconeixement legal del dret a cobertura en situacions de dependència, de places de bressola per als menors de 3 anys, d’accés a l’habitatge sota un lloguer social.
- 7. impuls del sector públic, tant pel que fa a les finances, la indústria i l’energia, com a l’orientació de les polítiques sectorials.
- 8. garantir la llibertat sindical i el dret a vaga.
- 9. foment de la participació de la societat en el disseny de les polítiques econòmiques socials, amb processos de consulta i referèndum.
- 10. impuls d’un Marc Català de Relacions Laborals i Protecció Social.

Aquestes mesures, però, resulten literalment intolerables per als jerarques de Davos. Els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya, sota l’ègida de Castells, feien unes timidíssimes incursions en el terreny d’una política pressupostària d’estímul i de contenció dels efectes socials més nocius. El tisoretisme demagògic i selectiu s’aplicava amb fruïció en els Pressupostos de la Generalitat Valenciana. Zapatero ja adoptava també aquesta línia en els Pressupostos “Generals” de l’Estat (certament, molt més rellevants). I a resultes de les pressions de Davos, de l’OCDE, del Banc Central Europeu i de la Unió Europea, seguiran diverses “modificacions pressupostàries” que el faran encara més “auster”.

Si bé, amb una dinàmica pròpia, la crisi laboral als Països Catalans no és pas quelcom excepcional. Hom parla de la “recuperació” de l’economia dels Estats Units. Però com diu l’editorial del número de febrer de Monthly Review, la taxa real de desocupació/subocupació als Estats Units és de més del 20%, i si baixen les xifres d’atur segons les dades de novembre és més aviat perquè els aturats deixen de buscar feina i, així doncs, deixen d’ésser “aturats”.

En aquest context, una enquesta feta pel New York Times i de la CBS resumia els principals símptomes de la crisi laboral:
- angoixa.
- por.
- vergonya.
- insomni.
- depressió.
- problemes familiars.
- deteriorament de la salut.

Efectivament, s’han equivocat les prediccions que suposaven, mecànicament, que la cosa aniria així: crisi financera > crisi econòmica > crisi laboral > crisi social > crisi política. La crisi laboral, amb comptades excepcions, no ha “explosionat” en crisi social. No ho ha fet, i això s’interpreta com un triomf de l’ortodòxia econòmica i de la necessitat de l’austeritat per ser més competitius. Certament, aquestes idees potser fins i tot han crescut entre les masses populars. A força d’amartellar-les en els caps, és clar. Quedem, doncs, a l’espera d’una innovació tecnològica que ho somourà tot, i que ens farà superar l’actual tendència a l’estagnació. O l’esperança d’una redistribució de la riquesa mundial, i amb una Xina puixant que liderarà el món, pel camí lluminós de Hu Jintao, del desenvolupament científic i de l’harmonia social i de tot és normal i maco i el poble resta en pau.

No hi ha hagut cap “explosió” social sinó una “implosió”. L’angoixa i la por no es tradueixen en “ràbia” (en una ràbia positiva), sinó en una “vergonya”. O pel fet que la “ràbia” en sentit ascendent és blasmada socialment com una “enveja”, aquesta ràbia s’adreça en avall (i d’ací les prediccions que fan certs sociòlegs amb una certa fruïció d’augment de la xenofòbia, del racisme, dels xocs intercomunitaris, etc.). Però fonamental s’adreça endins, i d’ací la “vergonya” i d’ací la “implosió”.

Etiquetes de comentaris: , , ,