dissabte, 30 d’octubre de 2010

Esplugues Decideix repassa la història i futur del moviment de les consultes sobre la independència amb Josep Manel Ximenis


El local de l’Espluga Viva va acollir ahir un nou acte d’Esplugues Decideix, amb la presentació del llibre “D’Arenys de Munt al cel”, redactat entre el mes de maig i juny del 2010, per Josep Manel Ximenis, coordinador i portantveu de la consulta d’Arenys de Munt celebrada el diumenge ja històric del 13 de setembre del 2009. Abans de la presentació, però, fou el torn de l’estrena del documentari “100 dies d’Esplugues Decideix”, elaborat per Esplugues TV, amb material propi i cedit, sobre la trajectòria de la consulta des de les converses de desembre del 2009, passant per la reunió de constitució (9 de febrer), la primera assemblea (6 de març), l’inici de la recollida de vot anticipat (8 de maig) i la jornada final del 20 de juny. No és gens sorprenent que tant Jaume Marfany, d’Esplugues Decideix, com Josep Manel Ximenis es refereixin a aquells mesos com “aquella època”. I és que hi ha moments en la història que van accelerats. Els mesos posteriors a la consulta d’Arenys fins ara mateix, han aplegat esdeveniments (positius i negatius) que normalment tenen lloc a un ritme més lent. Precisament, Ximenis venia a recordar en la seva intervenció la llarga etapa anterior a la consulta d’Arenys de Munt (el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, la Plataforma Salvem la Riera, les anades i tornades posteriors a l’aprovació del nou Estatut del Principat, etc.). Tampoc no amagava els dubtes i les aparents contradiccions del procés, i així Ximenis considera que la formació del segon tripartit, en novembre del 2006, va precipitar el procés (contra la voluntat del tripartit, fins i tot), en tant que fou l’esperó per a crear la CUP d’Arenys de Munt. El Ximenis del setembre del 2009 feia càbales, i comptava potser en estendre l’experiència a una trentena de municipis d’Osona o del Pla de l’Estany, amb l’horitzó posat a forjar una candidatura independentista unitària per a les eleccions al Parlament del Principat de l’octubre o del novembre del 2010. La història té aquestes ironies: la consulta ha superat amb escreix les perspectives inicials, però la candidatura unitària no s’ha assolit, si més no tal com l’hauria volguda Ximenis (o la majoria de l’electorat independentista). Ximenis recorda, però, que el procés de la independència no serà linial, que hi haurà pujades i baixades (el previsible desencís dels resultats electorals del 28-N). La constància serà cabdal. I la constància del moviment que suposen Esplugues Decideix, el Baix Llobregat Decideix i la Coordinadora Nacional serà posada a prova en els propers i decisius mesos.

divendres, 29 d’octubre de 2010

El New York Times es fa ressò de les deutes 'de per vida' que fomenta el sistema financer espanyol

Un article d'abans d'ahir en el New York Times es feia ressò de les reivindicacions dels afectats per les hipoteques abusives contractades en els anys del boom immobiliari-financer. L'articulista contrastava la situació als Estats Units (on el deute queda cancelat amb la pèrdua de l'habitatge hipotecat) amb la situació a l'estat espanyol, on hipotecats i avalistes poden quedar en una situació de deute vitalici. Els casos repassats en l'article, mostren la facilitat amb la qual es concedien crèdits en els anys del "diner fàcil" i com aquelles "imprudències" no les paguen ara els "imprudents" que es feien d'or sinó els qui foren induïts a signar, sovint amb falses promeses. En tots els negocis, hom guanya si ven, i perd si no ven. En canvi, en el negoci financer espanyol, hom guanya mentre ven i també guanya quan no ven.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Els 500 anys de Francesc de Borja

Avui fa 500 anys (salvades les interrupcions calendàriques) neixia a Gandia, Francesc de Borja i Aragó qui, canonitzat el 1671, ha permès que amb tranquil·litat d’esperit els catòlics puguin batejar els seus fills com a Borja potser més pensant en el Papa Alexandre VI o en Cèsar Borgia, que no pas en qui fou primer marquès de Llombai i tercer general de la Companyia de Jesús.

El 28 d’octubre del 1510, neixia com a fill de persones d’il·lustre nissaga. El pare, Joan de Borja i Enríquez, era descendent, per línia paterna, del llinatge que havia donat lloc a dos papes (Calixt III i Alexandre VI) i que, si bé començava a declinar en rellevància en els estats italians, encara era en ascendència al Regne de València. Per línia materna, Joan de Borja era descendent dels Enríquez, poderosa nissaga castellana. La mare de Francesc de Borja era Joana d’Aragó, néta (per bé que per via extramatrimonial) del rei Ferran II d’Aragó (i VI de Castella).

Aviat, Francesc passà a educar-se, a Saragossa, sota la tutela de l’arquebisbe d’aquesta diòcesi, que era Joan d’Aragó (oncle matern seu). Format per a una vida cortesana, entrà al servei, com a patge, de Caterina d’Habsburg, una de les germanes de l’emperador Carles V i que, el 1528, esdevingué reina de Portugal. Francesc de Borja passà llavors a la cort de Carles V i, el 1529, fou casat amb Elionor de Castro, una de les dames de l’emperadriu Elisabet. El primer fill del matrimoni, Carles de Borja i Castro, va néixer a l’any següent.

En la tercera dècada de la vida, Francesc de Borja actua com a tants altres nobles al servei de l’emperador. El fet que Carles V hagués d’atendre personalment els afers italians i alemanys, va fer que fos l’emperadriu Elisabet la que s’encarregués del govern dels regnes hispànics. El mateix Francesc de Borja participà en la campanya de Provença del 1536, quan Carles V contemplava, gairebé seriosament, la possibilitat de reclamar tots els antics territoris que havien estat vinculats a la Corona d’Aragó en l’època anterior a la batalla de Muret (1213) i al Tractat de Corbeil (1256). Fou en aquesta campanya en la que va assistir a la mort de Garcilaso de la Vega, model de cortesà i poeta.

El moment potser més conegut de la vida de sant Francesc de Borja és el que es produeix arran de la mort prematura de l’emperadriu Elisabet. L’agonia de l’emperadriu i el seu traspàs, el fan prometre no servir mai a senyor (o senyora) que pugui morir-se. El mateix sant Francesc de Borja va alimentar aquesta llegenda. És possible que també hi contribuïssin la mort de Garcilaso de la Vega el 1536, el mateix trasllat del cadàver de l’emperadriu des de Toledo fins a Granada (on inaugurà el nou panteó reial) o el sermó pronunciat en les exèquies per Juan de Ávila.

A 29 anys, Francesc de Borja es troba en ple ascens de la seva carrera política i militar. L’emperador el nomena lloctinent del Principat de Catalunya. No era, ni de bon tros, el territori més ric dels reialmes de l’emperador, però sí que era ben sensible. D’una banda, Francesc de Borja havia de contindre les bandositats que dividien el Principat i amenaçaven les rutes que hi passaven. De l’altra, calia tindre cura d’un territori fronterer, no tan sols amb el Regne de França sinó també amb els corrents creixents d’heterodòxia religiosa. Pel que fa al primer problema, la primera prioritat és la fortificació de Barcelona i de les altres viles del Principat. Pel que fa al segon, Francesc de Borja defensà la lluita contra la corrupció dins les estructures eclesiàstiques, en un sentit similar a les idees de “reforma contrareformista” propugnades per l’entorn de Carles V per aturar l’onada luterana. En aquest sentit, Francesc de Borja entrà en contacte amb la novíssima Companyia de Jesús, que volia reformar l’església en una clau d’universalitat (per damunt de les fronteres polítiques) i de centralisme papal. Entre els jesuïtes més destacats dels Principat hi havia Antonio de Araoz (nebot del fundador de la Companyia, Ignasi de Loiola) i Pierre Favre.

Als 32 anys, Francesc de Borja esdevé duc de Gandia, en morir-se el seu pare. El 1543, deixa Catalunya per servir a Castella com a majordom de la princesa d’Astúries, per bé que finalment no ocupà el càrrec. Francesc i Elionor es traslladaren, doncs, a Gandia, relativament allunyats de la cort imperial. En morir-se Elionor, el 1546, desapareix el darrer obstacle de Francesc per iniciar una carrera eclesiàstica. Els vincles amb la Companyia de Jesús es manifesten en la fundació del que seria el primer col·legi de jesuïtes (1546). Sense abandonar el govern del ducat, Francesc professà, en cerimònia secreta, els vots eclesiàstics. Es formà en teologia a Gandia, doctorant-se en 1550. Després de fer testament, deixà Gandia per traslladar-se a Roma. Ara, però, la finalitat de l’estada era molt diferent a la dels seus predecessors.

Algú podria considerar que es tractava d’una maniobra per refermar la influència imperial sobre la cúria romana. Potser per això, Francesc no va voler acceptar de ser creat cardenal. Tornat a la Península, va celebrar la primera missa a Loiola. De totes formes, els vincles amb la família imperial continuaven. El 1554, va ser el confessor de la reina Joana (la mare de l’emperador) en el moment de la mort. Quan Carles V, després d’haver abdicat dels seus títols, es va recloure al monestir de Yuste, Francesc li va fer de confessor i de marmessor.

La il·lustre nissaga, al formació cortesana, el coneixement teològic i l’espiritualitat intimista, van fer que aviat esdevingués una figura clau en la Companyia de Jesús. En la territorial espanyola, Francesc fou successivament comissari, vicari general (1564-64) i assistent (1564-1565). Als 55 anys, esdevingué el nou general de la Companyia de Jesús, i es traslladà a Roma, on es va morir el 30 de setembre del 1572. Amb motiu del 50è aniversari d’aquest traspàs, s’acceleraren els tràmits de la beatificació produïda en temps d’Urbà VIII (1624). Similarment, amb motiu del centenari, el 1671, el papa Innocenci X el va canonitzar.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

El comiat de Joan Solà

En l'actual número de Migjorn podíem llegir el darrer article que Joan Solà ha escrit per al diari Avui. El títol de l'article ("Adéu-siau i gràcies!") ja anunciava el traspàs que s'ha produït en les darreres hores. En l'article Joan Solà constava el que li havia aportat en particular aquesta activitat d'articulista (1050 articles en 36 anys) i la resumia en una doble convicció: "que si una llengua no ens serveis per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?" i "del lligam inextricable entre poble, individu i llengua".

Solà s'apartava, doncs, d'aquell "pus parla català, déu li'n don glòria". En les pàgines de la gramàtica descriptiva del català contemporani, Solà i els seus col·laboradors creaven exemplarment "comunicació i bellesa".

La segona convicció de Solà hauria d'animar certament tot el discurs que es fa sobre la defensa de la llengua o la denúncia de les agressions lingüístiques. Perquè, fet i fet, tota opressió lingüística no és més que la manifestació lingüística d'una opressió nacional. Solà deia que "una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat". Vet ací els problemes seculars de la llengua catalana: la disglòssia, la fragmentació, l'assimilació, l'ocultació, la substitució, etc. són el reflex (o el símptoma) d'una opressió social, política, econòmica.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Els quatre dimonis de Timothy Geithner

Joseph Halevi ha comentat la proposta del Secretari del Tresor nord-americà, Timothy Geithner quant als desequilibris en el mercat monetari internacional. Geithner demanava limitar el superàvits de cada país quant a la balança monetària a no pas més del 4% en qüestió de cinc anys. Aquest llindar és depassat per un grapat de països, però particularment Alemanya, Xina, Corea del Sud i Japó. Si seguim les xifres, les d'Alemanya s'allunyen més d'aquest llindar que no pas les de la mateixa Xina (4,9%). Però la reacció més ràpida a la proposta de Geithner, provenia de Beijing, que responsabilitzava dels desequilibris a la política monetària de la Reserva Federal nord-americana. La reunió del G20, en la qual es feia la proposta de Geithner, simbolitzava la solitud relativa de la posició nord-americana. Als "quatre desequilibradors", hom podia afegir també l'Índia (motor del creixement econòmic mundial, al costat de la Xina), i de fet la mateixa Rússia (amb una economia força complementària a la xinesa i a la indiana). Però dels quatre desequilibradors, n'hi ha tres (Alemanya, Corea del Sud o Japó) que ben poques concessions poden fer a Geithner sense posar en perill un creixement econòmic basat en les exportacions.

divendres, 22 d’octubre de 2010

L’altra Europa (Atlas des Nations sans État en Europe; Éditions Yoran Embanner, 2010)


Aquest “Atles de nacions sense estat” ens condueix per l’Europa amagada per les actuals fronteres estatals. I subratllem actuals, car no fa gaire Irlanda, Polònia o Letònia, avui membres de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides, pertanyien a aquesta categoria, sotmeses a Anglaterra, Prússia, Àustria o Rússia. Irlandesos, polonesos i letons, doncs, pertanyien a la categoria ara integrada per alsacians, bascos, bretons, catalans, corsos, escocesos, frisons, gal·lesos o sòrabs. El subtítol de l’altes parla de “pobles minoritaris a la recerca de reconeixement”. Més que minoritaris, sovint, cal parlar de “minoritzats” en tant que esdevenen minoria per la subjecció a un marc nacional aliè. I quant al reconeixement, val a dir que les forces polítiques d’aquests “pobles minoritzats” poden tindre reivindicacions molt diverses i, àdhuc contraposades: independència, autonomia política, autonomia cultural, etc.

L’Atles és un producte directe del portal d’Internet Eurominority, fundat el 1999 per Mikael Bodlore-Penlaez. El pensament bretó sobre el fet nacional i cultural, forjat en la pròpia lluita d’aquesta nació, constitueix la columna vertebral de les aportacions de Bodlore-Penlaez i d’Eurominority. Partícep d’aquest esperit, també és el prefaci, obra de Bernat Joan i Marí. La participació catalana es completa amb el fet que la impressió i enquadernació, d'alta qualitat, és de Beta Editorial.

Com correspon a un atles, el protagonisme correspon als mapes i als gràfics, que ens permet veure la realitat d’Europa des d’un altre prisma. De ben segur, el lector català s’afanyarà a veure d’entrada què hi diuen les pàgines 58-62, corresponents als Països Catalans. Òbviament, aquests retalls, com els de les altres nacions, no són més que introductoris, i tenen la voluntat de convidar el lector europeu a aprofundir més en la realitat polièdrica del seu continent.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

El corrector lingüístic en temps d’interferència (“Això del català, podem fer-ho més fàcil?”, Albert Pla Nualart, Columna, Barcelona, 2010)


Albert Pla Nualart (*Barcelona, 1959) fa 15 anys que és corrector lingüístic del diari Avui. Com a corrector, sovint es troba en destrets. D’una banda, s’adhereix a la norma de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i al llibre d’estil del propi diari Avui. De l’altra, no deixa de trobar imperfeccions i limitacions a la normativa actual. Com a corrector, sovint ha de posar l’esforç en evitar la intromissió de calcs lingüístics del castellà, i de l’altra ho ha de fer sense manipular gaire el text, i sense fer-li perdre el sentit originari.

La tasca de corrector no és gens fàcil. Més encara, si hom té gràcia, com en Pla Nualart, per escriure, i troba que alguns textos requereixen més de correccions estilístiques (per guanyar claredat i contundència) que no filològiques. També cal recordar que una cosa és corregir textos de redacció, i de l’altra corregir textos signats (siguin d’opinió o de cròniques de corresponsal famós). Certament, que els correctors lingüístics de totes les llengües tenen disjuntives entre la flexibilitat i el rigor. Però, els correctors lingüístics de llengua catalana tenen un problema afegit. Es tracta d’un problema tan obvi que esdevé invisible: el marc polític (i social i econòmic i cultural) fa de la llengua catalana una llengua supeditada a una altra, que és la llengua oficial de l’estat. El mateix Pla Nualart, per exemple, no va haver d’examinar-se mai ni de català ni en català en l’ensenyament primari o secundari. I pel que fa a la immensa majoria de les generacions posteriors, s’han criat en ambients on la llengua majoritària ja era l’altra. Ja no és, doncs, el prestigi cultural del castellà en el segle XVI, o l’oficialitat política del francès i del castellà des del XVII o el XVIII, o la consolidació d’aquestes llengües en els usos jurídics, eclesiàstics i educatius, sinó molt més encara. El català esdevé un apèndix de la llengua oficial, a través de la qual es relaciona amb les altres llengües i en rep tota mena d’innovacions (des de tecnicismes fins a l’argot juvenil). Quan aquesta situació encara no era tan greu, apareix el noucentisme i el seny ordenador de la llengua catalana que fou Pompeu Fabra. L’objectiu fabrià era l’establiment d’una llengua catalana moderna, d’una llengua catalana tal com hauria estat desenvolupada sense la interferència del castellà, i d’una llengua composicional apta per a tots els territoris. Pla Nualart té discrepàncies de fons amb el model. D’una banda, dubta del voluntarisme que traspuaven els grans projectes de la burgesia noucentista (burgesia ascendent, i no pas decadent, com l’actual). De l’altra, s’aferma en les aportacions de la lingüística contemporània, per a la qual l’estàndard ha de suplir tots els registres (i no únicament l’oficial o el literari) i els aspectes descriptius han de tindre més pes que els aspectes deductius. En conseqüència, la proposta de Pla Nualart passa per un pragmatisme normatiu, que considera que cinc segles de supeditació al castellà per fina força s’han de reflectir en la normativa, i que l’estàndard emprat a Barcelona s’ha de basar en el català central (no tan sols en el de Barcelona, sinó també en el de Vic o Manresa). El fet que Pla Nualart revesteixi aquestes propostes d’un suposat “neutralisme” (mentre els oponents, diu, fan bandera de la llengua) les fa antipàtiques. Però Pla Nualart també recorda la comoditat amb la qual alguns ultrafabrians viuen la llatinització de la llengua catalana, despreocupats de la interferència de la llengua del carrer o de si ja s’hi ha deixat definitivament de parlar.

La tragèdia de la interferència lingüística, al capdavall, no és tan sols la castellanització, sinó també el fet que tots els esforços normatius, de bona fe, vagin encaminats a eliminar tot allò que “soni castellà”, sovint sense reposar allò que es perd, i sense demanar-se de si realment és o no “influència castellana” i, si ho és, si és recent o antiga.

De totes formes, Pla Nualart és conscient que cap reforma normativa no farà la llengua normal, ja que el català no té cap problema “filològic”. Pla fins i tot qüestiona si ens hem demanat seriosament què implica una veritable “normalització lingüística”, ja que tot avenç positiu en pro del català anirà en detriment d’una altra llengua. Això és matemàtic: un mateix missatge comunicatiu únicament es pot fer en una llengua, i cap percentatge no serà superior al 100%.

El llibre de Pla Nualart, però, és interessant per més d’un concepte. El subtítol és “Podem fer-ho més fàcil?”, i fa referència a la primera part del volum (“Per una normativa del segle XXI”). La segona part és una col•lecció d’articles, la majoria publicats al diari Avui durant el 2009, ja sigui de la sèrie “català a la terrasseta” (que sobrevisqué, malgrat el títol, a la tardor del 2009), de “primers auxilis de català mediàtic” i de “la salut de la llengua”. Cal saludar, de nou, la feina de l’Helena Gonzàlez Roig en l’indexament d’aquests articles, tal com va fer per al “Plantem cara” de Joan Solà (qui, per cert, escriu el pròleg d’Això del català).

dimarts, 19 d’octubre de 2010

L’octubre del 10

La premsa burgesa començar a fer paral·lelismes entre el maig del 68 i l’octubre del 10, particularment per l’onada de protestes, manifestacions, vagues, bloqueigs, etc., que es fan contra el projecte de retallada de pensions del govern Sarzkozy.

No falten els comentaristes que contrasten la tranquil·litat que ofereixen estats com l’alemany o l’espanyol (per posar dos casos dispars quant a la recuperació econòmica) amb l’agitació de l’estat francès. “L’excepcionalisme francès”, ens venen a dir, “l’hem de cercar en...”. I els punts suspensius poden incloure en De Gaulle o en Bonaparte, els Borbons o els Valois, o la peculiar forma de batejar-se que va fer el rei Clovis (del paganisme al catolicisme, sense passar per l’arrianisme). O hom es perd en els contrastos entre la forma de pensament “continental” i l’“anglosaxona”. D’altres, una miqueta més materials, ens recorden que els grans centres financers, situats a Londres i a Nova York, exerceixen una pressió molt més forta sobre l’anglosfera que no pas més enllà del Canal. Potser, però, la clau no es troba en cap “excepcionalisme francès”, sinó en el paper que juguen les direccions sindicals i dels partits d’“esquerra” en el moviment. Ara, de moment, a aquestes direccions els convé enfortir la protesta contra el govern Sarkozy. Però les conveniències canvien, i la clau, llavors, serà l’organització dels sectors que no depenen d’aquestes direccions.

En tot cas, el govern Sarkozy sembla clarament desorientat. La tendència a recórrer a la mà dura, hi és (200 detinguts a París i Lió, només en la jornada de dilluns). La tendència a recórrer als arguments racistes, hi és. Però la pròpia natura individualista dels partidaris de Sarkozy els fa impossible de muntar (d’un dia per l’altre), un moviment “espontani” de protesta contra els protestataris. I, fins i tot, si pogués, el govern Sarkozy desconfia de la pròpia capacitat per controlar-lo. Així doncs, Sarkozy vol posar tot el seu capital en la “majoria silenciosa” i a aquesta finalitat llença els mitjans informatius que li són afins.

En tot cas, el fons de la protesta va més enllà de les pensions, i abasta la qüestió bàsica de la distribució de la producció. I això és tan o més vàlid a Perpinyà com a Girona.

El veto de Zapatero a la ILP 'Televisió sense fronteres'

Les proposicions de llei han de rebre la conformitat del Govern espanyol per ésser tramitades a les Corts Espanyoles. Però l'oposició del Govern únicament es pot fonamentar en el fet que la llei creï noves obligacions de despesa pressupostària, o que la proposició entri en matèries que han estat delegades a l'activitat legislativa del propi govern.

És el primer supòsit, l'emprat pel Govern Zapatero per vetar la ILP Televisió sense fronteres, que comptà amb la signatura de més de 650.000 persones (150.000 per damunt de la xifra mínima exigida de 500.000 persones).

Fet i fet, la primera clàusula podria ser esgrimida pel govern per evitar la tramitació de qualsevol ILP que no fos una simple declaració d'intencions. En aquest cas, el Govern justifica la negativa pel fet que proposa com a única via de desenvolupament de la llei la creació d'un nou "multiplex". Les desenes i desenes de canals que veiem per la TDT són aparentment gratuïts per a consideracions de despesa pública, excepte si la llengua en la qual s'emeten és portuguesa, catalana, basca, aragonesa o lleonesa.

La tramitació d'una proposició de llei no en garanteix l'aprovació. Hi ha la possibilitat que prosperin esmenes parcials que aigualeixin tot l'articulat. Aquest és el joc parlamentari. I, normalment, ha estat el joc jugat pel que fa a les ILP. Per exemple, el Partit Popular no es va oposar, en la Mesa del Parlament del Principat, a tramitar la ILP "Prou", tot i que després, en la tramitació, va votar en contra de la prohibició dels espectacles tauromàquics. Per exemple, Esquerra Republicana no es va oposar, en la Mesa del Parlament, a tramitar la ILP sobre l'establiment de dues línies lingüístiques en l'ensenyament obligatori.

Els obstacles anteriors a la tramitació de les ILP (abans o després d'aplegar les signatures) són un indici de manca de cultura democràtica. I també són un indici de quins són els temes tabús per als governs del PSOE.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

L’estat de les consultes a 18 d’octubre del 2010

Més de 180.000 persones eren citades ahir a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de la nació catalana: Tarragona, Rubí, la Bisbal del Penedès, Villalonga del Camp, Olesa de Bonesvalls o Gòsol. En totes aquestes localitats feia més de mig any que s’hi treballava, tot sovint a la contra, desfent resistències i teixint les divisions i querelles.

D’aquesta manera les xifres queden en:
- uns 8.275.000 ciutadans (72,14%) dels Països Catalans no han pogut encara votar-hi o abstenir-s’hi.
- 2.602.107 ciutadans s’hi han abstingut (22,68%).
- 551.046 persones (4,80%) han votat a favor de la independència.
- 29.074 persones (0,25%) hi han votat en contra.
- 12.320 persones (0,11%) han votat en blanc.
- el vot de 2361 persones (0,02%) ha estat declarat nul.

Tots els resultats a decidim.cat

diumenge, 17 d’octubre de 2010

De consultes i silencis

L'omertà amb la qual els mitjans de comunicació de la CCMA amb tractat les consultes de Tarragona o de Rubí, o totes les altres del 17-O, s'acaba de trencar fa uns minuts, tot per dir la baixa participació que hi ha hagut. És cert que cal fer autocrítica quan passa, com passà a Esplugues el 20 de juny, que hi ha gent que s'absté per ignorància. Arribar, però, a desenes o centenars de milers de persones és una tasca hercúlia.

Potser per això, al Parlament del Principat, ara dissolt, van arribar QUATRE proposicions de referèndum o consulta popular per via de referèndum, per ésser organitzat simultàniament a les quatre províncies. La Mesa del Parlament va refusar totes quatre, amb un vot unànime únicament trencat per l'Ernest Benach en una ocasió (de fet, una de les quatre havia prosperat en una primera votació, amb el suport de CiU, ERC i EUiA).

Sobta, doncs, que sentim ara propostes d'ajuts a Barcelona Decideix o promeses de nous referèndums.

Als tarragonins, per exemple, aquest discurs ja no els hauria d'impressionar. Al capdavall, ells ja han tingut l'oportunitat de votar. Ara, l'horitzó els és un altre.

divendres, 15 d’octubre de 2010

La detenció de Josep Garganté o com el tripartit no pot pair una derrota

Josep Garganté, d’Autobusos de Barcelona, afiliat a la CGT i militant de la CUP barcelonina, fou un dels noms destacats en la lluita reeixida dels treballadors de Transports Metropolitants de Barcelona (TMB) per fixar uns torns de descans adequats. Ahir, l’atac difamatori de la vicebatllessa de Barcelona, Assumpta Escarp contra Kaos en la red.net rebia hores abans la resposta de la CGT per boca de Bruno Valtueña, que deia que “aquests atacs contra la llibertat d’expressió reflecteixen la feblesa del sistema, a qui preocupa la resposta dels treballadors amb la vaga de funcionaris i la vaga general del dia 29”.

Signe d’aquesta feblesa, és el segrest patit durant més de 12 hores per Josep Garganté. Un grup de policies l’havia interceptat mentre sortia de la feina i, càmara en mà, l’emmanillaren per endur-se’l a la comissaria de Les Corts. Després de passar-hi la nit, ha estat traslladat a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet. A les 11 del matí era posat en llibertat amb càrrecs (danys i desordres durant la jornada del 29 de setembre).

Per què no s’ha seguit el procediment normal, d’enviar-li una citació judicial per comunicar-li la denúncia i subsegüent procés? La CGT creu que s’ha obert una caça de bruixes arran de la convocatòria de vaga general del 29-S. El poder i els mitjans de comunicació, segons el comunicat del sindicat, necessiten ara escenificar l’etiquetatge d’“antisistema”. I ho fan amb detencions nocturnes i amb acusacions inflamatòries.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Fa 70 anys

Ho vaig saber per atzar, a causa de la meva relació amb un petit grup de monges catalanes que sobrevivien mig clandestinament tot esperant que les embarquessin cap a les Antilles; les enviaven ben lluny del país, les nostres pobres monges, a l'Amèrica, a l'Àfrica, a les Filipines. I vet aquí que una d'elles era la seva germana. L'havien dut de la frontera a Barcelona fortament emmanillat, el dia 3; però fins al 8 no ho va saber, com ningú a Barcelona fora dels qui estaven en el secret. Aquell dia i l'endemà intentà diverses vegades entrar al castell de Montjuïc; tot inútil. A les set del vespre del 10 el pogué veure per fi, darrera els barrots d'una reixa, a tres metres de distància: "Estava molt tranquil; em va parlar amb la seva veu clara de sempre". Dos dies després el veié altra vegada; l'havien deixada entrar en el calabós. Ell l'abraçà, ella sanglotava, ell l'encoratjava; a penes podia tenir-se dret a causa de les ferides de l'esquena i de les cames que li havien fet durant els interrogatoris: "Ja tinc cinquanta-vuit anys -li va dir-, ¿quina mort més bonica hauria pogut somniar mai?" El 14 al dematí hi hagué el consell de guerra; a ella no l'hi van deixar entrar, s'estava a la porta. A les onze, els oficials començaven a sortir; un d'ells era el defensor que li digué: "És el més tranquil de tota la sala; ens avergonyeix a tots amb la seva serenitat." A les nou del vespre el defensor es presentà al pis on les monges vivien recollides: "Faci preparar l'enterrament." Ella volgué pujar altra vegada a Montjuïc; no tenia autorització, hi entrà de totes passades. Ell va treure el cap per la lluerna del calabós: "Nena, ¿on vas? ¿Què vens a fer en aquestes hores?" Perquè ja era prop de mitjanit. Quan ella li digué que volia abraçar-lo per última vegada, replicà estranyat: " Però si això hagués de ser tot seguit, m'haurien posat en capella". Un escarceller digué aleshores: "Aviat li llegiran la sentència". "I bé -va tornar ell, calmós-, jo creia que m'haurien posat en capella." La van deixar entrar dins el calabós i passar tres hores amb el seu germà; després, calgué sortir-ne. Ja el nou dia, 15 d'octubre, apuntava sobre el mar; a dos quarts de set fou afusellat en els fossats del vell castell. S'havia descalçat per tocar amb els peus aquesta terra per la qual moria. Entre els papers esgrogueïts que guardo d'aquells temps ja tan llunyans, hi ha la carta que Sor Ramona m'escriví; no puc rellegir-la sense que els ulls se m'entelin: "Després em van confiar el seu cadàver; tenia una expressió somrient. Era el dematí de la diada de santa Teresa i jo em vaig dir que havia de ser forta com aquelles dones de què ens parlen els Evangelis. Al costat del nínxol vaig oferir la meva vida si calia perquè tots els homes de bé que es troben lluny de la pàtria o es consumeixen a les presons puguin tornar a casa seva; vaig pregar a santa Teresa per la nostra pàtria, perquè els estrangers no l'acabin i no ens acabin a tots. Després vaig dir en veu alta als presents: Senyors, que Déu us perdoni, perquè no sabeu el que us feu. Vaig dir-ho sense tancar el puny ni estendre la mà; vaig dir-ho plegant els braços en creu sobre el pit, aquell dia de santa Teresa, allà a la muntanya de Montjuïc, de cara al mar."

(Joan Sales, El vent de la nit)

L’estat de les consultes a 13 d’octubre del 2010

Fa 13 mesos que arrencava a Arenys de Munt el referèndum popular sobre la independència. Ahir mateix, era el torn de l’Ametlla de Mar. El diumenge serà el de Tarragona, Rubí o la Bisbal del Penedès, per no fer una llista exhaustiva.



D’aquesta manera les xifres queden en:
- uns 8.520.000 ciutadans (74%) dels Països Catalans no han pogut encara votar-hi o abstenir-s’hi.
- 2.419.313 ciutadans s’hi han abstingut (21%).
- 539.187 persones (4,68%) han votat a favor de la independència.
- 28.071 persones (0,24%) hi han votat en contra.
- 12.010 persones (0,10%) han votat en blanc.
- el vot de 2338 persones (0,02%) ha estat declarat nul.



Tots els resultats a decidim.cat

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Joseph Stiglitz i les crides utòpiques al neokeynesianisme

El proper dijous 14 té lloc l’aparició del darrer volum d’en Joseph Stiglitz, titulat Freefall: Free Markets and the Sinking of the Global Economy. El títol ja ho diu tot. Som en una situació de “caiguda lliure”, malgrat l’optimisme dels qui viuen “brots verds” o saluden els èxits del creixement econòmic xinès o brasiler. I som en situació de caiguda lliure degut al paradigma dels “mercats lliures” (free markets), que ens porta l’enfonsament de l’economia global.



En alguns articles recents, Stiglitz expressa la idea que, efectivament, l’economia global es troba malalta i que no hi ha a la vista una superació de la malura. Fa una analogia amb el Japó dels anys 1990, l’anomenada “dècada perduda”, caracteritzada per unes taxes ben reduïdes de creixement. Però el Japó dels anys 1990 encarava aquella estagnació amb una cultura empresarial i sindical que permetia el manteniment d’una taxa de desocupació “baixa” i que les desigualtats no es disparessin. En tot cas, les taxes de desocupació dels Estats Units i de la Unió Europea (amb tota la diversitat que es vulgui per territoris, per sectors, per sexes o per edats) són força més preocupants. Stiglitz, doncs, assenyala tres factors: 1) baix o nul creixement (o decreixement); 2) alta desocupació; i 3) davallada de la “cohesió social”.



Stiglitz contrasta, doncs, el fet que algunes de les economies avançades ja han sortit de la recessió, mentre que les taxes de desocupació no baixen al mateix ritme (“jobless recovery”). I també contrasta el fet que, tot i millorar les xifres de morositat, i també les xifres de beneficis de les entitats financeres, encara hi ha una forta contenció del crèdit destinat a investiments productius.



Stiglitz dedica espai en els seus articles als “homes malalts” de la Unió Europea, particularment els estats grec i espanyol. Pel que fa al curs de l’estat espanyol, Stiglitz adverteix que les “mesures d’austeritat” per reduir el dèficit públic l’encaminen cap a una espiral mortífera a l’estil del “corralito” de l’Argentina de la dècada. No cal que ho digui Stiglitz això. Fet i fet, també la presidenta argentina Cristina Fernández, recentment, feia la mateixa analogia, i criticava les “polítiques d’austeritat” en la mateixa sintonia que Stiglitz.



Però, quines són les propostes d’Stiglitz? Stiglitz assenyala les polítiques d’estímul fiscal practicades pel govern xinès en l’exercici del 2008, i les vol traslladar a l’Eurozona, mitjançant la creació d’un “fons de solidaritat”, que serviria per crear els estímuls adequats en les economies mediterrànies. D’altra banda, Stiglitz considera també la possibilitat de subdividir l’Eurozona en dues àrees monetàries (per exemple, amb la restauració del marc a Alemanya).



En la lògica present, però, parlar de polítiques “anticícliques” i d’“estímul” no sona, a les orelles de les grans entitats financeres, gaire millor que la nacionalització de la banca o la socialització dels mitjans de producció. Per Stiglitz, això es deu al fet que hom va desaprofitar l’oportunitat que oferia la gran crisi financera d’octubre del 2008. Llavors, segons Stiglitz, hauria estat el moment d’una “unitat nacional i internacional”, és a dir d’una solidaritat de la gran burgesia envers les capes mitjanes i populars, i d’una solidaritat entre les “regions riques” i les “regions pobres”. En definitiva, era l’oportunitat, llavors, de construir “un nou capitalisme, més temperat, i un nou ordre econòmic global, més equilibrat”.



En aquella època fins i tot Sarkozy parlava de “refundar el capitalisme” i a Paul Krugman li donaven el “Premi Nobel d’Economia”. I l’Obama esdevenia president electe dels Estats Units d’Amèrica. La incerta glòria d’un parell de dies d’octubre o de novembre era destinada a no durar gaire. L’ofensiva contra la classe treballadora ha pres renovades forces, alhora que les guerres monetàries i comercials entre els Estats Units, la Unió Europea (i cada estat per la seva banda), la Xina, el Japó, etc., s’han recrudit.



Ja sense mirar el passat, Stiglitz contempla una situació marcada, en els països desenvolupats, per una desocupació de llarga durada. El percentatge de treballadors sense-feina que ja no reben cap subsidi no fa més que crèixer, fins i tot en les àrees (poques) on hi ha creació neta de llocs de treball. Som, doncs, encara en la Gran Recessió, i Stiglitz, com els seus homòlegs dels anys 1930, reclama recuperar “els principis bàsics de l’economia keynesiana”. Amb aquests principis bàsics, caldria combatre la desocupació, amb mires a augmentar la demanda agregada, únic remei per evitar l’allargament de l’estagnació.



Com diria Paul Sweezy, però, allò que reclama explicació no és l’estagnació sinó els períodes de “boom econòmic”. A les planes del World Socialist Web Site, Paul Mitchell contrasta les explicacions de Stiglitz sobre la “Gran Recessió” amb una explicació materialista. Stiglitz considera que la burgesia financera mundial (els “mercats financers”, com se’n diu sovint, estúpidament) segueix una polítiques errònies degut al fet de no tindre present més que uns interessos egoistes a curt termini. La contenció del crèdit i la recerca d’exprèmer tant com sigui possible els deutors provoca una davallada en la demanda agregada que, finalment, els arrossegarà també al marasme. El problema, doncs, seria el “subconsum”, produït per l’enfonsament de la capacitat adquisitiva de les classes populars. Cal estimular aquest consum, ens diuen els keynesians, a través de mesures de creació de llocs de treball públic, amb la concessió de crèdits als negocis existents (i per a la creació de nous), etc.



Evidentment, el subconsum produït per la disminució i precarització de l’ocupació laboral, té molt a veure amb l’estagnació. Però també cal mirar-s’ho des de la perspectiva del capital. En les economies més desenvolupades, hi ha poques sortides rendibles d’investiment, com sí que encara hom troba a la Xina. Fet i fet, la contrapartida a l’empobriment (relatiu o absolut) de les masses populars és la sobreacumulació de capital. La manca de rendibilitat (productivitat) és atacada amb un augment de la taxa d’explotació del treball (fonamentalment, a través de la reducció de plantilles amb manteniment de la producció). Aquesta “solució”, però, comporta més subconsum, i més sobreacumulació de capital.



Les crides d’Stiglitz cauen en sac foradat. Qui se suposa que ha d’emprendre les mesures “keynesianes”? Stiglitz suposa que les mesures “keynesianes” seran introduïdes per la classe social que més perjudicada se’n veuria per la seva aplicació. Aquesta classe social sap que el problema de la “sobreacumulació” també es resolt al través del conflicte “intra-classe”, a través de la competència nacional i internacional, del tancament d’empreses i de l’enfonsament d’economies senceres. La situació de l’economia catalana, en aquest context, és particularment sagnant. El creixement econòmic és nul o gairebé nul, l’atur creix i també ho fa el nombre de persones que depenen dels ajuts i subsidis públics. Però, a més, l’opressió nacional es manifesta amb tota crudesa en forma d’una desinversió pública descomunal, que desvertebra qualsevol discurs sobre les “potencialitats” de “l’eix mediterrani”. Totes les decisions econòmiques són en mans d’un govern aliè i hostil que, endeutat d’una forma considerable, seguirà fins a l’abisme les polítiques d’austeritat. Si el resultat de tot plegat fos tan sols una “dècada perduda”, gairebé hi signaríem.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

El viatge dels Borja

Francesc de Borja, de qui hom celebra el 5è Centenari del naixement, fou un home providencial per a la dinastia del papa Alexandre VI. Gràcies a ell, hom pot posar al fill cristianament el nom de Borja, més pensant en Roderic Llançol i en Cèsar. La llegenda negra dels Borja, exagerada pels seus enemics, certament, ens retrau a una època en la qual el Papat no tenia tants assessors d'imatge com en els nostres dies.

Fa unes hores, salpava del port de València, el Creuer dels Borja, una iniciativa de l'Ajuntament de Gandia per commemorar el Vè Centenari de Francesc de Borja. La iniciativa podria haver commemorat el Vè Centenari de tal feta d'Alexandre o de Cèsar. Però cal ser prudent, i la figura de Sant Francesc de Borja, amb la promesa de no servir mai més a senyor que pugui morir-se, és més conciliadora.

Perquè de conciliació tracta el viatge. Les parades a l'Alguer i al Laci, amb viatge a Roma, i el retorn, tot passant per Barcelona, són alguns escenaris d'aquell imperi que els reis Alfons i Ferran, en dues etapes diferents, van voler bastir des de la Corona d'Aragó.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

La II Marxa contra l’atur i la precarietat arriba a la Plaça de Sant Jaume


La II Marxa recorria avui el darrer tram, des de Santa Coloma de Gramenet fins a Barcelona, tot passant per Sant Andreu del Palomar i per Sant Martí de Provençals. Després de marxar per la Gran Via, s’ha girat per Pau Claris, i s’ha arribat a la Plaça Urquinaona, a les 12h, on els esperava una concentració de rebuda. Tot seguit, ha arrencat una manifestació Laietana avall fins a la Plaça de Sant Jaume.

Una delegació de la II Marxa ha estat rebuda a la seu municipal per un “càrrec de confiança” del batlle Hereu. A l’altra banda de la Plaça, ni això. Les portes de la Generalitat han estat tancades i barrades a la II Marxa. La història es repeteix. El 1996, era el batlle Montilla qui no rebia la I Marxa contra l’atur, llavors com a batlle de Cornellà de Llobregat. Catorze anys després, tots els grups municipals de Cornellà van reunir-se dilluns amb una delegació de la II Marxa. I avui, ha estat Montilla qui tenia, com llavors, altra feina.

És clar que els organitzadors de la II Marxa són conscients que els principals destinataris de les reivindicacions són els propis treballadors, amb feina o sense. Només una mobilització sostinguda, àmplia i constant, pot fer realitat les reivindicacions de repartir la riquesa i de repartir l’esforç d’aconseguir-la.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Quadrilàter coent: la festa oficial del 14 de febrer al Prat, l'Hospitalet, Esplugues i Barcelona

Quan fa uns dies em demanaven què pensava del fet que l'Ajuntament de Barcelona volgués declarar festiu el 14 de febrer (el Valentine's Day, o Diada de Sant Valentí, el Día de los Enamorados), pensava que en Jordi Hereu neronejava.

Sembla que la cosa prové d'un embolic burocràtic quant als festius. Tradicionament, la Segona Pasqua (la Pasqua Granada, o Dilluns de Pentecosta) era declarada festa local, tot complementant l'altra festa local, que a Esplugues és Santa Magdalena (24 de juliol), i a Barcelona i a l'Hospitalet és la Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre). El 2011, però, la Generalitat sortint té pensat de prendre la Segona Pasqua com a festiu autonòmic, amb la qual cosa els ajuntaments que triaven la Segona Pasqua s'han de buscar una segona festivitat local.

A Barcelona i a l'Hospitalet semblaria obvi triar, doncs, la "segona patrona", Santa Eulàlia, que és el 12 de febrer. Però el 12 de febrer del 2011, s'escau en cap de setmana, de forma que el bipartit barceloní proposava declarar festiu el 14 de febrer.

No cal dir que l'oposició barcelonina ha ridiculitzat la proposta. Els comerciants han posat el crit al cel, car si el 14 de febrer no és laborable, potser no es vendran tantes colònies. D'altres, han blasmat el "globalisme" de l'Hereu, que voldria boicotejar la tradicional diada dels enamorats del Dia de Sant Jordi. És ben sabut que ni a Sant Jordi ni a Sant Dionís no els fa gens de gràcia el Dia de Sant Valentí. Fet i fet, en entorns populars, això de la Diada de Sant Valentí recorda les estocinades de l'Al Capone més que no pas les comèdies romàntiques ensucrades de Hollywood. La rosa i la mocadorada lliguen poc amb els cors de cel·lofana.

Avui, però, llegim que Barcelona no és sola en la reflexió al voltant del 14 de febrer. També a Esplugues i a l'Hospitalet, i fins i tot al Prat de Llobregat, hom pensa en declarar festiu el 14 de febrer.

Recomanen a les autoritats municipals del PSC-PSOE, però, que s'ho repensin, tot considerant les alternatives:
- refermar la festa de Santa Eulàlia, bo i traslladant-la si cal al divendres previ.
- consultar el calendari xinès, i declarar festiu el Cap d'Any lunar.
- traslladar la segona festa a l'endemà de les eleccions municipals, sobretot a Barcelona, per poder estalviar-se el tràngol de patir la resaca electoral en jornada laboral.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Celestino Corbacho: un candidat immobilista i ultraconservador

L’extrem del conservadorisme no és, com podria semblar, el reaccionarisme. L’extrem autèntic és l’immobilisme. I Celestino Corbacho ho deixa ben clar en les seves intervencions. Quan parla com a Ministre de Treball, no ho fa per engrescar, precisament. Les dades d’atur poden ser dolentes o molt dolentes, però més dolent encara és el quietisme amb el qual el ministeri Corbacho hi fa front. L’espiral de l’austeritat a la qual ens convida no tindrà gaire efecte positiu en la creació de llocs de treball i sí en la immiseració de capes populars més àmplies. Corbacho, però, podria defensar activament aquestes polítiques, amb arguments manllevats a un vulgar Thilo Sarrazin (p.ex., que els pensionistes no es queixin tant, que amb dos o tres euros diaris hom pot assolir l’alimentació mínima de subsistència). Però això seria deixar el descobert les intencions darrera de la política d’austeritat. Per tant, l’opció és diu TINA: there-is-no-alternative. Corbacho, doncs, faria l’única política possible. És tindre Pangloss en el Ministeri de Treball.

Un dels arguments favorits del Corbacho-ministre és dir que “això ve de Brusel·les”. Li hauríem de prendre la paraula. Pel profit que fa, no seria millor abolir el Gobierno de España i establir, més senzillament, en el seu lloc un Reichkomissariat. Gairebé el mateix podríem dir del Departament de Treball de la Mar Serna. Per autoritzar automàticament EROs, no cal tanta faramalla de conselleries i secretaries generals.

Indestriable d’aquesta posició com a ministre de Treball, és l’altra posició com a candidat a la Diputació Regional del Parc de les Feres. Ahir, sotto voce, Corbacho insultava als unionistes democràtics i als independentistes democràtics, per dir que un procés d’autodeterminació en terres catalanes no podria ser “pacífic”. Potser té raó. Però el candidat Corbacho, de nou, no sap o no pot argumentar la conveniència suposada de pertànyer pels segles dels segles a aquest estat dinàstic d’Àustria i Borbons que usurpà el nom fenici de la Península. Es limita a dir que no hi ha alternatives i a fer cangueli.

És curiós que, davant del perill de la ‘sostenibilitat’ de les pensions públiques, les vulguin fer treure (en esdevindre condicions impossibles cobrar-ne). I és curiós que, davant de la subjecció i expoliació nacionals, el remei sigui la permanència pacífica en aquesta presó de pobles.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

La II Marxa contra l’atur i la precarietat surt de l’Hospitalet en direcció a Rubí


Després de 14 anys de la I Marxa i en un context marcat per una desocupació massiva i de llarga durada, a quarts de deu del matí arrencava de l’Hospitalet de Llobregat, la II Marxa contra l’atur i la precarietat. Minuts abans, una delegació de la II Marxa s’entrevistava amb una representació de l’Ajuntament de l’Hospitalet. La Marxa ha caminat fins a la Plaça de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat, on una altra delegació de la Marxa s’ha entrevistat, en aquest cas, amb representants de totes les forces polítiques del consistori cornellanenc. Alguns organitzadors han recordat que, fa 14 anys, en passar per Cornellà, el llavors batlle, José Montilla, no els va rebre.

A Cornellà la Marxa s’ha traslladat en el carrilet fins a Martorell, on ha caminat fins a la factoria de Seat, per ésser present en el canvi de torn del migdia. Seguidament, s’ha caminat fins a Abrera, on la Marxa ha estat acollida per la secció local d’EUiA, i també s’ha trobat amb la batllessa. La Marxa continuava després cap a Rubí. En els propers dies, Terrassa, Sabadell, Cerdanyola, Granollers, Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, seran punts de pas de la Marxa. El dissabte, 9 d’octubre, es farà el darrer tram, per acabar a la Plaça de Sant Jaume.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Presentació a Sants del 4t curs de la Universitat Comunista dels Països Catalans


La Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) ha incorporat enguany en el programa una sèrie de presentacions descentralitzades. Avui era el torn de Sants, i el Casal Independentista Jaume Compte ha acollit una xerrada amb les intervencions d’Oriol Martí i de Josep Cònsola. Martí ha fet un repàs de la trajectòria des de l’UCPC, no únicament des de la fundació, sinó del moment inicial (2003) que motivà el projecte. En la Declaració del 2007, l’UCPC manifestava la voluntat d’esdevindre una eina al servei de l’Esquerra Independentista i del conjunt de la societat catalana per a la formació política de nous militants comunistes. Martí, alhora, recordava la tesi marxiana segons la qual “l’educador ha d’educar-se primer”.

Les sessions s’estructuren en dos cursos, un curs d’Introducció al marxisme (octubre-febrer) i un curs d’Economia Política. Gràcies al SEPC, les classes es podran fer en el Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

El programa comptarà amb les classes d’Oriol Martí (Per què una universitat comunista?, Els conceptes de Mode de producció i formació social, La conjuntura política i les formes d’organització de les classes populars, El concepte d’ideologia, La conurbació: el nou marc de desenvolupament de la lluita de classes. El cas català, Temps i usos del temps. La vida quotidiana, una anàlisi marxista), de Juli Cuéllar (Història de la lluita de classes als Països Catalans), de Manel López (El concepte de nació en el marxisme), Yodenis Guirola (El marxisme a Amèrica Llatina), Imma Gràcia (El marxisme a Àsia i Àfrica), Josep Bel (Història de les reformes laborals (1976-2009)), Justo de la Cueva (La teoria de l’imperialisme en Lenin), Joan Junyent (La Unió Europea com a projecte imperialista d’integració), Laia Altarriba (Els mitjans de comunicació: la construcció del consens als Països Catalans), Jordi Torrents (Les noves tecnologies: una anàlisi des del marxisme), Ferran Zamorano (La problemàtica de l’habitatge), Rosa Maria Andrieu (Introducció al feminisme, Producció i reproducció social: reproducció de l’existència humana i treball domèstic), Iñaki Gil de San Vicente (Les lluites d’alliberament nacional i de classe a l’actualitat, Les teories antagòniques en economia política: la burgesia neoclàssica, marginalista i neoliberal i la marxista), Agustí Barrera (Història de l’independentisme), Xabier Gràcia (Introducció a la Teoria del Valor), del Seminari d’Economia Crítica Taifa (Teories de la crisi en Marx), Carlos Tablada (La problemàtica ecològica en el capitalisme) i Josep Cònsola (Economies socialistes, per què van fracassar?).