El cor del príncep Jordi

Avui és un dia reivindicatiu. Arrenca el Correllengua 2009, en el castell natal de Manuel de Pedrolo; es fa un Acte de Sobirania davant del Parlament de Catalunya; hom es manifesta contra la repressió a Barcelona; etc. No serem pas menys. Però, quin objectiu triar en el bell mig d’Alemanya? Potser una bona solució seria el despatx d’en Tilbert Dídac Stegmann (*Barcelona, 1941), a Frankfurt. Una alternativa la tenim un xic més al sud, a Darmstadt. Allà, a la cripta dels prínceps (Fürstengruft, en veieu la porta a la capçalera del posst) de l’Església de la Ciutat (Stadtkirche) hi ha, guardat com a relíquia, el cor del príncep Georg von Hessen-Darmstadt. Per als alemanys és un príncep cavaler més, entre innombrables generacions i innombrables casals sobirans, perdut en una muntanya prosopogràfica. No pas per als gibraltarenys i, encara més, per als catalans, que se’n recorden i que l’han homenatjat diverses vegades en els darrers anys, quan hom ha commemorat el tercer centenari dels seus fets d’armes, des de la victòria fins a la mort. Potser hi ha molt de mitografia, però són els fets d’armes de fa 300 anys, els drets de conquesta, els que “fonamenten jurídicament” l’actual estatus de Gibraltar i també l’actual de Catalunya... El Prinz Georg va néixer uns 300 anys abans que Josep Guardiola, el 25 d’abril de 1669, però a Darmstadt que queda força més al nord que Santpedor. Tan al nord, que el Prinz Georg no va ser batejat catòlic, sinó batejat en el si de l’església luterana, la religió dels seus pares. El seu pare era Ludwig VI., Landgraf (comte sobirà) de Hessen-Darmstadt, és a dir el príncep regnant d’un dels estats en els quals s’havia dividit Hessen uns cent anys abans. El record de la Guerra dels Trenta Anys, que a Hessen s’havia viscut com una guerra civil (amb l’enfrontament entre els casals de Darmstadt i de Kassel, entre luterans i calvinistes, amb el rerefons de la intervenció sueca, i de les manipulacions franceses i habsburgueses) era ben recent. La seva mare era Elisabeth-Dorothea de Sachsen-Gotha-Altenburg, filla del Herzog (duc) Ernst I. Per a Ludwig VI. aquest era el seu segon matrimoni, en haver quedat vidu de la primera muller, i per a Elisabeth-Dorothea seria l’únic. Com que del primer matrimoni, Ludwig VI., tenia ja dos fills, Ludwig i Friedrich, tota la descendència amb Elisabeth-Dorothea era destinada, en un principi, a engruixir els immensos rengles de prínceps i princeses reials de difícil col·locació. Quan va néixer Georg, ja havia nascut d’aquest matrimoni un altre fill, Ernst Ludwig, i encara haurien de néixer més tard, sis infants, cinc homes i una dona. Com a prínceps luterans, no aspiraven, a diferència dels catòlics, a carreres eclesiàstiques, de forma que l’única “sortida” que tenien era la carrera militar. El 24 d’abril de 1678, quan el Prinz Georg té nou anys, mor el seu pare. El succeeix el Prinz Ludwig (l’únic fill supervivent que quedava del primer matrimoni del Landgraf difunt), però el nou Landgraf Ludwig VII. mor el 31 d’agost, a Saxònia, de viatge per casar-se amb la seva promesa. Morts, doncs, els dos fills mascles del primer matrimoni del Landgraf Ludwig VI., l’herència va caure inesperadament en el fill gran del segon matrimoni, Ernst Ludwig, d’11 anys. Elisabeth va passar, doncs, a fer-se càrrec de forma efectiva de la tutela del nou Landgraf i de la resta de fills i filles. L’entrada en l’edat adulta per al Prinz Georg tindrà lloc, com era costum, entre els fadristerns de la noblesa alemanya amb un Kavalierstour, que realitza en companyia, entre d’altres, de la seva germana Sophie Luise, un any menor que ell, l’any 1686. Van viatjar per França i Suïssa. Conclòs el viatge, Sophie Luise es casà amb el seu promès, el Príncep (regnant) Albrecht Ernst II. von Oettingen-Oettingen, i Georg comença la seva carrera militar. Els lligams entre el Casal de Hessen-Darmstadt i els Habsburg de Viena era considerable, i arrencava ja de l’època de la Guerra dels Trenta Anys (quan els Hessen-Darmstadt, malgrat ser luterans o precisament per això, s’estimaren més el partit de l’emperador catòlic, al de les intervencions successives de danesos, suecs i francesos). Així que el Prinz Georg entrà al servei de l’Emperador, que en aquella època era Leopold I. La primera campanya la realitza en la guerra contra els turcs, participant en la batalla de Mohacs (Hongria), sota el comandament d’Eugeni de Savoia que, malgrat no ser més que cinc anys més gran que Georg es trobava ja elevat al rang de Feldmarschalleutnant. Però les coses comencen a canviar el 1688. El que comença com un problema successori en el Palatinat es converteix ràpidament en un arrenglerament de forces contra Lluís XIV de França (la Lliga d’Augsburg) i en una guerra d’abast continental (o transatlàntic, ja que també té conseqüències a Amèrica del Nord i en d’altres indrets). És en el marc d’aquest conflicte bèl·lic que es produeix la Revolució Gloriosa contra el rei James II d’Anglaterra (convertit en el catolicisme), i que aviat lideraran la germana (protestant) de James II, Mary, i el seu marit, el príncep Willem d’Orange, que es convertiran en els nous reis. França acull James II i s’inicia a les Illes Britàniques una resistència “jacobina” contra els reis William i Mary. El 1690, el Prinz Georg integra les forces imperials que van a sostindre als “orangistes” a la catòlica i jacobina Irlanda. Després d’aquesta campanya torna al continent, on es converteix, curiosament, a la fe catòlica. El 1694 ja és Generalfeldwachtmeister, i l’any següent, després de destacar en les successives campanyes renanes, és destinat a Catalunya. És en aquesta primera estada a Catalunya. La fama militar, però, no l’adquireix fins el 1697, durant la defensa de Barcelona, assetjada pels francesos del duc de Vendôme. El príncep Jordi va aconseguir de resistir durant 52 dies, fins que van arribar l’ordre de Madrid de cedir la ciutat. En tot cas, la guerra (que passarà a les cròniques com la Guerra dels Nou Anys o la Guerra de la Lliga d’Augsburg o la Guerra de Successió del Palatinat o la Primera Guerra Jacobina) va concloure poc després amb la Pau de Ryswick, i les forces franceses es retiraren de Barcelona. El rei Carles II omple el ja príncep Jordi (o Jorge) d’honors: cavaller de l’Ordre del Velló d’Or, coronel de la Guàrdia Reial i, de forma més pràctica, Virrei de Catalunya (1698). Compagina el càrrec a Catalunya amb la vinculació a l’emperador, que l’eleva al rang de Feldmarschall el 1699. El càrrec de virrei, naturalment, s’associa a la representació del rei regnant, i quan Carles II mor, el 1700, el príncep Jordi cessa com a tal a l’espera del nomenament que faci el nou rei. I el nou rei, per voluntat testamentària del difunt, no és altre que un nét del rei Lluis XIV, el duc Felip d’Anjou. Com era natural, en Felip d’Anjou no va renomenar el príncep Jordi com a virrei de Catalunya. L’emotiu acte de comiat del príncep Jordi a Barcelona no serà tampoc el darrer. Si Felip d’Anjou es coronà com a rei (Felip V de Castella i IV d’Aragó) és, simplement, perquè els antics aliats encara no han tingut temps de recompondre l’aliança contra Lluís XIV, malgrat els esforços de l’emperador Leopold, que promou com a rei d’Espanya el seu fill segon, l’arxiduc Carles. Aconseguida l’aliança, la popularitat del príncep Jordi a Barcelona farà que se’l seleccioni per encapçalar el contingent imperial que, des de 1703, embarcat en una flota anglesa realitza diverses operacions en el litoral espanyol. Alhora, com a “vicari general de la Corona d’Aragó”, en nom del rei Carles III, participa en els contactes amb els austracistes catalans de l’interior (els Vigatans) i de l’exterior (Joan Baptista Basset). El maig de 1704, fracassa un intent de desembarcament a Barcelona. Poc després s’aconsegueix una victòria: el desembarcament i la presa de Gibraltar, en l’estret que uneix la Mediterrània i l’Atlàntic. És el príncep Jordi, juntament amb sir George Rooke, qui dirigeix la força desembarcadora de 1800 homes en la zona que encara avui es coneix com a “Catalan Bay”. Com a successor de Rooke en el càrrec de governador de Gibraltar, el príncep Jordi es destacà en la defensa contra successius intents franco-espanyols de reconquesta. L’any següent, el 13 de setembre de 1705, el príncep Jordi es trobarà en un altre desembarcament, aquesta vegada al costat de Lord Peterborough. El príncep Jordi amb els seus homes es dirigeix a la presa de Montjuïc, en mans de les forces de les Dues Corones. És en aquesta acció on cau mortalment el príncep Jordi, a l’edat de 36 anys. No serà fins el 9 d’octubre que els aliats prendran Montjuïc i que Barcelona reconeixerà l’arxiduc Carles com a rei de les Espanyes. Serà llavors quan les despulles del príncep Jordi seran soterrades en el monestir de Gràcia que avui és l’Església dels Josepets. Des de Darmstadt, el seu germà gran i la seva mare van demanar el trasllat de les despulles en diverses ocasions. No ho aconseguiran. Però el 1711, el cor que, d’acord amb els procediments funeraris dels prínceps de l’època, havia estat conservat a banda, degudament embalsamat, és tramès des de Barcelona a Darmstadt, on se’l col·loca en la Cripta dels Prínceps de l’Església de la Ciutat, en un recipient d’argent que penja del sostre. Dos dies abans del sisè aniversari de la mort del príncep Jordi, Barcelona va caure en mans dels borbònics. Després hi hauria de tot, damunt Darmstadt i damunt de Barcelona. No sé exactament si fou en les guerres napoleòniques, durant les desamortitzacions dels anys 1830 o durant la guerra del 1936 que la mòmia del príncep Jordi es va perdre. De guerres napoleòniques, aixecaments revolucionaris, contra-alçaments reaccionaris i bombardejos, Darmstadt també n’ha patit uns quants . Però el cor del príncep Jordi, malgrat algun sotrac, encara hi és.

La Darmstadt Stadtkirche és l'església que serveix també de panteó al Casal de Hessen-Darmstadt