dimecres, 24 de juny del 2009

L'anticolonialisme autogestionari i europeïsta de Robèrt Lafont

S'ha mort avui, diada de Sant Joan, a Florència, l'occitanista nimesà Robèrt Lafont (*Nimes, 1923). Si bé la premsa destacarà sens dubte la seva obra literària (poètica, narrativa i teatral), de les més destacades en les lletres occitanes de la segona meitat del segle XX, també cal dir que aquesta contribució literària, com les contribucions filològiques, d'història de la llengua i de la literatura occitanes i, encara de forma més evident, en la sociolingüística, són indestriables de la seva formulació de l'occitanisme polític. Per exemple, les seves aportacions sobre la història literària occitana en els segles XVII i XVIII serveix per omplir el buit entre els dos períodes literaris sobre els quals s'ha centrat històricament l'atenció exclusiva (trobadors i felibres). O els seus estudis de sociolingüística no s'adrecen pas a la simple descriptiva (base gairebé exclusiva de la sociolingüística francesa original) sinó que fan propostes sobre el redreçament lingüístic. No és casual que sigui en els anys 1970, però, quan eclosiona el Lafont polític. Abans, en les dècades prèvies, l'ambient és massa esclafador contra qualsevol reivindicació nacional dins la "França metropolitana". I si ja no és tan esclafador, després, és perquè el nacionalisme francès ha assumit que ha triomfat. Ara bé, és per la revifalla nacional (no exclusiva, ni tampoc principal, d'Occitània) que el 1981 serà inserit en la Constitució Francesa la referència al francès com a "llengua de la república". El cicle que va del 1968 al 1981, gens exclusiu de l'estat francès, i estès de forma "global", va acabar en fallida, i per això és fàcil mirar-se'l avui amb distància. Però correspon a Lafont en essència el trasllat de la idea gramsciana del colonialisme interior (aplicat inicialment per Gramsci a la seva Sardenya natal i al Mezzogiorno) a "l'hexàgon". El centralisme parisenc es transforma mentalment en una formulació colonialista o imperialista francesa, i les "regions", per lliurar-se'n, han de connectar entre elles en un espai europeu (una Europa dels Pobles). La temptació de descartar l'europeïsme, tan difosa en els nostres dies, bo i justificada pel caràcter real de la Unió Europea, no hauria de fer perdre de vista la via europea a la superació dels estats dinàstics i post-dinàstics en els quals Catalunya i Occitània sencera han quedat atrapades. Un altre punt que pot sobtar en el Lafont dels anys 1970 és la reivindicació de l'autogestió, que va molt més enllà de l'autonomia territorial en incorporar el concepte d'autogestió popular. No ens ha d'estranyar, ja que en els anys 1970 l'autogestió obrera no era simplement una consigna de la Iugoslàvia de Tito sinó que també era inclosa en el programa, per exemple, de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquella mateixa època.

2 comentaris:

Jacme ha dit...

«1981 serà inserit en la Constitució Francesa la referència al francès com a "llengua de la república"»
1992, la majoritat del Assemblée Nationale votarà per l'article 2 de la ConstituTion, lo francés devem l'unica lenga de la republica. La majoritat èra la meteissa qu'en 1981, socialista, mas la votacion se faguèt a l'unanimitat de totes los partits nacional-expansionistas.

DL ha dit...

Sí m'havia equivocat de data. El pitjor que ara no trobo tampoc la llei exacta que va modificar aquest article... El 1981 no pot ser, o sigui que m'havia equivocat. Però no estic segur que fos el 1992. El que sí és clar és que era en l'època miterrandista, això segur.