És possible la inserció social sense la inserció laboral?

En un curs anunciat per la Fundació Jaume Bofill hom es fa la qüestió de l’encapçalament, sota la premissa que el treball ha perdut “centralitat” en la qüestió social. Recorda un punt la tria que, des certa esquerra, hom planteja entre “la renda mínima universal” i el “treball per tothom” (que passa, certament, per una dràstica reducció de la jornada laboral). O la idèntica que planteja una certa dreta entre el “welfare” i el “workfare”, és a dir entre l’ajut incondicional a tothom i l’ajut condicionat a l’acceptació d’un lloc de treball (o la participació, en altres formes, en el “mercat de treball”). De totes formes és més probable que els responsables del curs tinguin presents les admonicions que Lluís Maria Xirinacs feia a l’esquerra “clàssica” (i.e. socialista i revolucionària, si més no programàticament revolucionària) per les referències que feia a la classe obrera, tota vegada que en la Catalunya actual (la Catalunya dels anys 1990 en endavant) hi havia tanta gent del poble que, de grat o per força, vivia al marge del mercat laboral. Ja no som en el temps de Vallmitjana, com potser es pensen els apòlegs del “workfare”, i no trobarem ja, més que les recialles, d’aquell lumpenproletariat digne i orgullós, murri i reaccionari. Els “exclosos socials” entren majoritàriament en la “categoria” dels “working poor”, gent que treballa o busca feina, o totes dues coses alhora. També n’hi ha “exclosos entre els exclosos” i en aquest cas l’exclusió social es fa particularment manifesta per la completa exclusió laboral. Hom podria dir que l’interrogant inicial parteix d’un concepte abstracte d’“inserció”: què vol dir inserció? “Què es dur una vida normal? – es demana Travis Buckley – barbacoes i partits de bèisbol?”. Per a la visió dominant (la visió de la classe dominant i, curiosament, també d’una part de l’esquerríssima ultrancera), inserció social és inserció en l’activitat econòmica, bé en la formulació majoritària (venedor de força de treball) bé en la formulació minoritària (comprador de força de treball), bé en les formulacions intermitges (mentre encara n’hi hagi). És a dir que, com diu La internacional, “qui no treballe, morirà”, però no referida al gènere humà en general, sinó al gènere humà proletari. I la inserció és justament la del “venedor-comprador” de força de treball, tant si la venda es realitza com si no (si no es realitza, és a dir, en cas d’“atur forçós”, també es compleix una important funció social, de memento mori envers els “no-encara-a-l’atur”). Ja hem dit que hi ha una esquerra suposadament ultrancera amb una moral laboral que faria empal·lidir d’enveja Jean Calvin. En Paul Lafargue ja els va respondre de forma adient. El “treball” és sempre una activitat poc o gens agradosa que fem per tal d’arribar a una “finalitat útil”, útil per a un mateix o útil per a un altre que ens la bescanviarà (directament o, més normalment, a través d’un mitjà de canvi) per una utilitat seva que sí ho sigui per a nosaltres. Però el treball, no en abstracte sinó en la realitat de les societats explotadores modernes (tinguin estrelletes grogues en banderes roges o no), és el mitjà fotudament necessari per “ampliar el capital”, de la divisió del qual s’alimenten els no-treballadors (des del rei d’Espanya fins a l’invàlid de llarga durada, i passeu-me la redundància). És aquesta finalitat del treball la que impedeix (o, si més no, limita) totes les crides a les 35, 30, 25 o 21 hores setmanals, o la utopia paleokeynesiana (als neokeynesians, ja tant els hi fa) de la “plena ocupació”. Posar a treballar a segons qui té més costos que beneficis: les persones excloses del mercat laboral no ho són pas, en general, més que per aquesta raó. En la “inserció” de moltes d’aquestes persones esdevé imperatiu un període previ d’inserció social i després ja es veurà si hi ha sort i poden accedir al mercat laboral (a algun mercadet que s’hi assembli). És una cosa tan trista que no és d’estranyar que els nostres científics socials maldin per trobar causes psicològiques, genètiques o epigenètiques a aquesta misèria i, com que abstreuen les causes socials, finalment reïxen a trobar cromosomes Y supernumeraris o IQs de dues xifres. Si el treball fos el que hauria de ser, una càrrega intermediària per a la satisfacció d’una necessitat (i ja parlàvem l’altra dia de les escales lul•lianes de necessitat), ja veuríeu com tothom maldaria per repartir-ho fins i tot entre els més ronsos, i no diria ni piu en cas de no tenir-ne.