L'impacte panamericà de la crisi institucional d'Hondures

És sens dubte una visió esquemàtica, però no del tot inútil, la que sovint és present en les anàlisis polítiques del darrer segle i mig sobre els estats americans, des d'Alaska fins a Tierra del Fuego, i concep l'existència de dos pols, un de caire "desarrollista" i un altre de caire "populista". Els pols prenen noms diversos al llarg de la història: conservadors i liberals, blancos i colorados, democrats i republicans (abans de l'escissió de Th. Roosevelt), republicans i democrats (després d'aquesta escissió). No cal dir que aquests pols no són més que els punts determinants dels diferents eixos polítics de la classe dirigent de cada país, i que bona part de la seva funció és mobilitzar i atreure els elements subalterns bé sota la consigna de la tradició, l'small government o l'ordre (el pol "desarrollista") o bé sota la consignar de "l'estat de benestar" o un ambigu progrés social de caire justicialista. En condicions normals, doncs, hi ha una tendència a un bipartidisme, i cadascun dels dos partits dominants ocupen un pol o l'altre. Resulta curiós, per exemple, constatar quina ha estat la posició de cadascun dels pols al voltant de la limitació constitucional, legal o factual dels mandats presidencials. Als EUA, per exemple, regí pràcticament des del començament un compromís no-escrit de no aspirar a un tercer mandat presidencial una vegada expirats dos de consecutius. És Ulysses S. Grant, un "republicà" (en aquella el partit "progressiu" o "popular" front l'aristocràtic partit demòcrata), qui prova infructuosament de trencar aquesta norma (insistim, no constitucional). I és Franklin D. Roosevelt, un "demòcrata" (convertit ara en el partit "progressiu", tota vegada que el gir populista de Woodrow Wilson i l'escissió dels seguidors de Theodor Roosevelt del Great Old Party havia capgirat la funció dels dos partits), el primer que inicia un tercer mandat... i fins i tot un quart. Serà el Congrés de majoria republicana els que imposarà, després dels 12 anys de presidència de Roosevelt, un límit constitucional de dos mandats. Resulta curiós, per exemple, que aquestes limitacions (constitucionals, legals o "voluntàries") dels mandats presidencials fossin respectades pels Somoza a Nicaragua, per Batista a Cuba o per Trujillo a la República Dominicana amb el simple recurs de presidents-testaferro. Per als "conservadors" trobar relleu en la direcció política resulta més fàcil, tota vegada que normalment ja detenten el control gairebé exclusiu de la direcció econòmica (la qual cosa permet una porta giratòria entre els dos compartiments). Per als "liberals", en canvi, el recurs a un lideratge populista més o menys estable els és més necessari per aconseguir de mobilitzar la "seva" base social. Aquest problema general és en el rerafons de la crisi institucional d'Hondures. El govern del president Manuel Zelaya (Partido Liberal de Honduras) vol impulsar una reforma de la Constitució de 1982 per tal que s'elimini la limitació a un mandat presidencial consecutiu. El Partido Nacional de Honduras és el principal defensor d'aquesta limitació. Zelaya fou elegit en les eleccions del 27 de novembre del 2005 i va prendre possessió del càrrec el 27 de gener del 2006. Al llarg de l'any 2006 la pressió de diferents moviments socials i laborals va forçar Zelaya a fer "un tomb a l'esquerra" que culminà l'any passat amb l'ingrés d'Honduras a l'Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA) que impulsa Veneçuela, juntament amb Cuba i Nicaragua. En les darreres setmanes Zelaya havia preparat per avui diumenge una consulta popular que, si triomfés, faria que s'instal·lés una quarta urna en les eleccions generals del 29 de novembre. És a dir, que a més de l'urna de les presidencials, de la dels diputats del congrés i la dels representants locals, hi hagi una de consulta sobre la reforma de la constitució (per a eliminar la limitació de mandat presidencial i per a introduir-hi altres reformes). Però la consulta d'avui diumenge necessita, com la de qualsevol elecció regular, un suport logístic que únicament poden donar, a Hondures, les forces armades. El general Romeo Vásquez, cap de l'Estat Major Conjunt de les Forces Armades, s'hi va negar a col·laborar en la consulta de diumenge. Zelaya va respondre amb la destitució de Vásquez. Davant de la situació, el ministre de Defensa, Edmundo Orellana, va presentar la dimissió. El dimecres Zelaya convocava una assemblea de moviments populars en el palau presidencial i, amb aquest suport, s'adreçà a la base aèria on es trobava part del material electoral, que li lliurà el general Luís Javier Prince, comandant màxim de la Força Aèria d'Honduras. La consulta d'avui diumenge, doncs, es podrà realitzar. Però la crisi institucional continua, ja que la magistrada Rosalinda Cruz, de la Corte Suprema de Justicia, ha decretat la restitució del general Vásquez. La polarització a Hondures creix, i els partidaris de Zelaya i els dirigents dels moviments socials assenyalen un clima pre-colpista entre "sectors" de l'exèrcit, dels mitjans de comunicació, de l'Església Catòlica, tots ells representants de "sectores de la burguesía". És a dir, els sectors de la burgesia que van propiciar el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA enfront dels altres sectors de la burgesia que s'estimen més promoure el Tractat de Comerç per als Pobles amb Veneçuela. La topada entre dues estratègies de la burgesia hondurenya arrossega els diferents moviments socials d'Hondures. Però, alhora, aquesta topada té lloc en un marc d'afebliment relatiu de l'hegemonia nord-americana a Amèrica Central i al Carib que, de moment, i amb estils diferents, aprofiten Veneçuela i Brasil. És simptomàtic que mentre les grans cadenes nord-americanes fixen l'atenció a Teheran, Tegucigalpa els ha passat per alt.