La doble desorientació dels socialdemòcrates europeus

Com que el Parlament Europeu passa de tenir 785 eurodiputats a 736, cal anar alerta amb l'aritmètica. En principi, amb la reducció, seria lògica suposar que, en general, els diferents grups parlamentaris han perdut efectius en xifres absolutes. No és així, ja que els Verds han augmentat en 8 diputats absoluts, i el nombre de No-Inscrits podria crèixer en 79. Sí baixen en xifres absolutes tots els altres grups. Així cal una correcció que situï el Parlament del 2004 en una xifra de 736 eurodiputats. Fet això, les xifres canten: els populars han augmentat en 21 eurodiputats i els socialdemòcrates n'haurien perdut 34. El cas del Partit Socialista Francès és paradigmàtic: es queda en 14 eurodiputats amb la qual cosa empata amb Europa-Ecologia. O també és simptomàtic el cas d'Alemanya: la CDU-CSU han perdut 7 eurodiputats, però l'SPD no en guanya cap (el transvasament principal de vots va dels cristianodemòcrates als liberals del FDP). Són pocs els casos on els socialdemòcrates tenien quelcom a celebrar en les eleccions de diumenge, i per això s'entén l'esforç dels militants del SPD a col·locar enganxines d'agraïment en els cartells de Dietlind Grabe-Bolz, que aconseguí arrabassar la batllia de Giessen a la CDU.

Després de qualsevol elecció arriben les anàlisis interessades. Hom podria pensar, per exemple, que Grabe-Bolz va guanyar en suportar palplantada la pluja al costat de la parada de l'SPD el dissabte anterior a les eleccions (foto). Però la majoria d'anàlisis sobre els resultats dels socialdemòcrates europeus són menys innocents. Vicent Partal, més equànim, diu: "Els socialistes ho veuen tot negre a Europa. Tenen motiu per a sentir-se preocupats. Ells opinen que, la crisi, l'han creada tots tret d'ells, però sembla que els ciutadans els acusen, en primer lloc, a ells. Han tingut derrotes molt doloroses sobretot a la Gran Bretanya, Alemanya i França, on els Verds han estat a punt de deixar-los en tercer lloc. I no tenen gran cosa a presentar. El seu projecte es veu vell i massa presumit i no saben com reorientar la situació".

En aquest sentit no hem d'oblidar el doble paper que juguen els partits socialdemòcrates a Europa. D'una banda són els hereus històrics dels partits de la Segona Internacional (la qual, de fet, encara existeix en forma de Internacional Socialista) i encarnen la idea evolucionista de reforma social i econòmica i d'identificació amb els interessos d'allò que per simplificar podríem anomenar l'aristocràcia obrera. A Espanya, per exemple, mantenen la O d'obrer; a Gran Bretanya, fins l'època de Blair, encara sotmetien els candidats a l'aprovació dels sindicats; als cartells de l'SPD d'aquesta mateixa campanya sovintejaven les referències als salaris, a la feina i a la denúncia contra els taurons de les finances. Encara canten, de tant en tant, la Internacional amb el puny enlaire. I déu n'hi do l'organització de partit que gasten encara en les poblacions industrials, com és el cas del sud del Baix Llobregat. Però de l'altra banda tot això no és més que façana, ja que el segon paper és més important: l'ala esquerra del bloc polític dominant. En aquest segon sentit és simptomàtic que l'ascens del laborisme britànic coincidís amb el temps amb l'enfonsament de l'antic partit liberal, de la mateixa forma que el PSOE, fins i tot ja abans de la guerra, maldava per substituir el republicanisme d'esquerres. A l'Europa Central i a Escandinàvia aquesta segona funció dels partits socialdemòcrates arribà ja en el període d'Entre-guerres, quan els caigué la responsabilitat de governar l'estat burgès. De forma més o menys consolidada, a tots els països europeus s'estableix un bipartidisme entre un partit d'arrels conservadores, liberals o cristianodemòcrates (hereu de la fusió dels partits burgesos previs) i un partit socialdemòcrata. Programàticament, els socialdemòcrates van abandonant les arrels de les anàlisis de classe, de la crítica del capitalisme i de la combativitat (bé des de l'oposició o bé des del govern), la qual cosa servirà, d'altra banda, per inspirar la formació de "segones" i "terceres" socialdemocràcies (Iniciativa-EUiA, Die Linke, etc.), les quals, vistos els resultats electorals d'ahir, tampoc no sembla que acabin d'enlairar.

El doble caràcter dels "partits socialistes" europeus també es plasma en la pugna entre les actuals ala dretana i ala esquerrana d'aquests partits. L'enfrontament entre Royal i Aubry en el cas del PSF torna a ser paradigmàtic. De forma que, arran d'aquestes eleccions, cada ala fa l'anàlisi interessada que li pertoca. Els "dretans", partidaris d'inserir completament els partits socialistes en una línia "liberal" a l'estil del Partit Demòcrata nord-americà atribueixen la derrota a la "demagògia cridanera" dels seus companys esquerranosos (especialment protagonistes de la campanya i de l'orientació economicista que li han donat). Els "esquerrans", en canvi, consideren que s'ha perdut perquè els socialdemòcrates no s'han sabut apartar dels "dogmes neoliberals" que han propiciat l'actual crisi financera i econòmica. En realitat són afirmacions força infalsejables, la qual cosa les fa políticament difícils. L'ala dretana dels partits socialdemòcrates ha inculcat com cap altra força política les classes populars europees en els valors de l'individualisme survivalista i del menfotisme pràctic: no s'estranyin, doncs, que siguin els partits que millor representen aquests valors (la nova "extrema dreta" o el nou "extrem centre") els qui recullin els fruits. De l'altra, l'ala esquerrana utilitza un discurs que sempre s'ha adreçat a una minoria de les classes populars, la formada pel proletariat industrial més ben format i més ben col·locat socialment i laboralment: si no estén (el discurs, primer, i la pràctica, després, quan sigui possible) el seu radi d'acció, també perdrà per les vores els sectors marginals (disposats a ser captats, d'altra banda, per la vella "extrema dreta" o pel "conservadurisme compassiu").