En la imatge teniu la seu a Darmstadt (Südhessen) de la Federació Sindical Alemanya (Der Deutsche Gewerkschaftsbund, DGB), la central sindical majoritària a la República Federal d'Alemanya. Majoritària, és clar, en relació a les altres, ja que és un fet la tendència a la baixa en l'afiliació sindical, tret d'altra banda comú a tot Europa. Hom ha atribuït aquesta davallada a les tendències burocratitzants, a l'assumpció del "paradigma" de la competitivitat nacional i a un adreçament preferent i gairebé exclusiu a les capes més professionals i més ben pagades de la classe treballadora. La direcció de DGB, acceptant en part aquesta crítica, atribueix sovint la davallada a un fet cultural, a una manca d'autorespecte i de sentiment (passiu) de classe. Es tractaria d'una crisi de desmoralització, marcada d'una banda per l'agressivitat patronal en el lloc de treball (i, sobretot, en el mercat de treball, és a dir en els moments de cercar feina) i per una manca de reconeixement social del treball (reduït a un factor malauradament necessari per al creixement econòmic). D'ací la consigna que apareix en el llindar: "Chancen Fördern; Anerkennung Fördern". És a dir, la idea que el sindicat és una eina per fornir oportunitats (formació, borses de treball, assessorament) però que, com que no tan sols de pa viu l'home, també forneix reconeixement. Això seria l'oferta bàsica al treballador en general, que cal complementar amb una oferta al treballador especial. En l'època del miracle alemany, els sindicats s'adreçaven a les dones treballadores i als joves (nois i noies) treballadors com un fet complementari: les unes complementaven el salari familiar (i, idealment, en esdevindre mares se'n retiraven per uns anys, pocs o molts) i els uns es trobaven en un període d'ensinistrament. Quan el miracle alemany va començar a desfer-se (és a dir, quan el creixement alemany ja no tenia res de miraculós), hom va veure com els joves s'eternitzaven i les noves generacions incorporades a les grans companyies no atenyien ja la miraculosa estabilitat que havien tingut (i encara tenien) els seus progenitors masculins. D'altra banda, i per escàndol de bisbes i de vells jerarques sindicals, el model tradicional de família saltava pels aires, i la concepció del treball de la dona com a treball complementari exposava la dona a una situació de misèria (dins o fora del matrimoni). Per acabar-ho d'adobar, els gastarbeitern, si bé hom havia esperat que fessin massivament el camí de tornada "conclòs" el miracle, s'hi havien quedat i criat en gran nombre. Alemanya és un dels tres estats de la Unió Europea on no hi ha salari mínim. Val a dir que els 24 estats de la UE que sí tenen salari mínim, l'han situat en uns còmodes nivells de misèria. No obstant, el fet que no hi hagi salari mínim a Alemanya és un dels factors principals pel creixement del fenomen dels "arm trotz arbeit", allò que en l'Anglaterra protocapitalista s'anomenaven "working poors". En l'Alemanya del miracle alemany, els pobres, si més no en l'imaginari del moviment obrer socialdemòcrata, eren gent que, per mala fortuna o per mal cap, havien caigut en el lumpenproletariat, la classe social desposseïda que ni tan sols tenia esma (o possibilitat) de vendre la seva força de treball. Eren, doncs, "arm und arbeitloss", i tot i inspirar protecció per part del welfare state, també venien a sanctificar l'ètica del treball. En l'actualitat els neoconservadors critiquen el concepte de pobresa: diuen que és absurd definir el llindar de pobresa de forma relativa, ja que així sempre hi haurà pobres. Evidentment, la pobresa és quelcom relatiu i poques altres definicions poden ser imaginables més enllà del llindar de la pobresa calculat com un percentatge respecte del nivell d'ingressos mitjans o medians de la població general. Sigui com sigui que es defineixi la pobresa, l'ètica del treball no pot sentir més que aberració per la constatació de l'existència del fenomen dels "arm trotz arbeit", els pobres que són pobres malgrat tenir feina. Contra això, DGB impulsa la campanya "Deutschland Braucht den Mindestlohn", que ofereix la xifra de 7,50 € per hora com a paga mínima. Bona part de la campanya s'adreça precisament a convèncer als que paguen els salaris de 5, 4, 3, etc. € per hora que això està molt mal fet, és un pal a les rodes dels consumidors (brauchern) que acaba per perjudicar l'economia nacional. Els que paguen aquests salaris responen, sorneguers, que a ells no els interessa pas tant el mercat interior com la competitivitat en el mercat exterior, i que això demana sacrificis. L'orientació excessivament exportadora de l'economia alemanya és, segons DGB, una de les causes de la crisi econòmica alemanya, la qual ja s'arrossegava de fa mitja dècada quan, per acabar-ho d'adobar, una crisi mundial ha ensorrat també els mercats exteriors. La qüestió del salari mínim també ha de servir, segons la cúpula sindical, per engrescar les dones i/o joves i/o immigrants, col·lectiu(s) que presenta les taxes més baixes de sindicació. En mig de la crisi DGB ha adoptat un vocabulari que feia (cinquanta) anys que no se'l sentia: caricaturitza el "finanzmarktkapitalismus" com un tauró, fa congressos sobre capitalisme, etc. El seu sector juvenil participa en l'organització de Nachttanzdemo, combinacions per al jovent de manifestació-concentració, festa amb DJs al carrer, i continuació de la gresca fins a altes hores de la matinada (la una o les dues). Precisament, aquest dissabte se'n fa una, a Gießen. La consigna és "wir wird zahlen nich für eure Krisis!" (No pagarem per la vostra crisi!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada