Al llarg del segle XX, Joaquim Xirau i Abelard Tona i Nadalmai s'han ocupat de les referències econòmiques (en el sentit més ample i bàsic del terme) de l'obra de Ramon Llull. Entre les citacions favorites d'aquests autors apareix, del Blanquerna, aquesta: "tot valor consisteix en tres elements: el primer, les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos; el segon, guanyar virtuts i mèrits; i, el tercer, quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". En la qüestió del valor apareixen, doncs, tres nivells jeràrquics, de més urgents a més enlairats. La formulació d'Abraham Maslow (1943) distingeix cinc nivells:
1. Nivell fisiològic (més urgent).
2. Nivell de seguretat.
3. Nivell social.
4. Nivell de reconeixement.
5. Nivell d'autorealització.
Aquests cinc nivells es poden reduir a dos, tal com fa la formulació de Frederick Herzberg (1959):
1. Nivell d'higiene: que inclou els factors fisiològics, de seguretat i socials.
2. Nivell de motivació: que inclou els factors de reconeixement i d'autorealització.
En la correspondència amb Llull tenim:
- "les coses terrenals que valen pel sosteniment i manteniment del cos". És el corresponent a la vida terrenal. I per tant inclou els factors d'higiene de Herzberg (els tres primers nivells de Maslow).
- "guanyar virtuts i mèrits". És el corresponent a la "glòria terrenal" (o "fama") de l'ideal cavalleresc. Es correspon, en la societat moderna, al nivell de reconeixement de Maslow.
- "quan totes les coses són bones, per elles i per a elles, es coneix a Déu i és amat i servit". Naturalment, en el gir antropocèntric de la societat post-medieval, aquest tercer nivell lul·lià esdevé el cinquè nivell de Maslow: l'autorealització.
No obstant Herzberg no comparteix l'esquema jerarquitzador de Llull i de Maslow, els quals consideren que mentre no se satisfà mínimament un nivell inferior hom no pot preocupar-se pels nivells superiors. En aquest sentit paga contextualitzar la citació lul·liana. La frase la pronuncia l'Emperador, adreçada a un joglar que l'acompanya, quan, perduts i afamats en mig del bosc, troben l'assistència de Blanquerna (ja esdevingut ermità). L'ermità ha ofert a l'Emperador i al joglar un tros de pa, i és llavors que l'ermità demana a l'emperador: "Què us sembla de més profit: el pa que mengeu o tot l'Imperi?". L'emperador respon: "en aquest moment més ens val i ens aprofita el pa que mengem que tot l'Imperi".
És en aquest moment que Blanquerna conclou: "Molt pobre de valor, doncs, és el vostre Imperi que no és de tant profit com el pa del seu senyor". En defensa del valor de l'Imperi, l'Emperador haurà de parlar dels "tres elements" del valor. El pa correspon a un primer nivell essencial, i únicament satisfeta la gana, ja "aprofitarà" més el segon nivell (l'Imperi). En aquest intercanvi entre Blanquerna i l'Emperador, Llull prefigura un altre debat, el que es produeix entre les teories objectiva i subjectiva del valor. La teoria intrínseca o objectiva, covada en Adam Smith, i desenvolupada per David Ricardo (des d'on serà adoptada pel marxisme), considera el treball o esforç (específicament, el treball social mitjà) posat en la confecció d'un objecte la mesura del seu valor. La teoria subjectiva o marginal del valor se centra en el "marge de cost-benefici" que obté un subjecte concret. El camí que porta del valor al preu és més dreturer en el segon cas que no pas en el primer. De totes formes, la valoració marginal s'adiu més a la valoració individual ("valor d'ús") que no pas a la valoració socialment consensuada ("valor d'intercanvi"). I, al capdavall, reprès el camí, l'Emperador no tindrà dubte del valor del seu Imperi respecte a un rossegó de pa d'ermità. Altrament, si el Ricard III de Shakespeare hagués fet realitat la seva demanda ("My kingdom... my kingdom for a horse..."), hagués trobat cavall i hagués salvat la pell, tard o d'hora hagués tornat a reclamar el seu regne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada