Marburg, més enllà del virus

L'estiu de 1967, en la ciutat que teniu en la imatge (Marburg, Hess, Alemanya), va haver-hi un brot de febre hemorràgica, entre persones vinculades a un laboratori de Behringwerke (llavors adscrit al grup Hoechst). Pel 25 d'agost de 1967 ja hi havia hagut els primers morts, i s'havia pogut identificar la font de la infecció: una partida de micos Cercopithecus aethiopicus adquirida en Uganda per Behringwerke. El laboratori de Marburg emprava micos des de feia anys per al desenvolupament i producció de vacunes contra la polio. Principalment, els malaurats micos únicament servien per ésser sacrificats per obtindre'n el ronyó, del quals s'aïllaven cèl·lules que, cultivades in vitro, eren exposades a virus de la polio. D'aquests cultius infectats de cèl·lules de ronyó de mico se n'extreien virus de la polio atenuats, no-patogènics però sí immunogènics: és a dir la vacuna atenuada de la polio d'administració oral. A començaments de setembre hom parlava ja de l'epidèmia del mico. Les autoritats sanitàries es mobilitzaren tot seguint el rastre de persones que haguessin passat pel centre o haguessin contactat amb personal del centre. Es van prendre mesures de seguretat a Marburg (sacrifici de tots els micos, quarentena de tot el personal del centre) i a Frankfurt am Main (7 persones en quarentena); un infectat no va detectar símptomes fins arribar a Belgrad. De fet, en total, hi havia hagut 25 infeccions primàries entre personal del centre de Marburg (veterinaris que treballaven amb els micos, i auxiliars de laboratori que ho feien amb els teixits de ronyó o amb els cultius cel·lulars), a les quals calia afegir 6 infeccions secundàries (2 metges, 1 infermera i 1 ajudant de sala necròptica, els quals havien participat en el tractament de malalts o en l'examen de víctimes del brot; i la dona d'un veterinari del centre de Marburg). De les 25 infeccions primàries, van haver-hi 7 morts. Les infeccions secundàries es presentaren de forma més lleu, i no va haver-hi cap víctima mortal. En els mesos següents diversos grups de recerca europeus van estudiar, amb les alegres mesures de seguretat que hi havia en aquella època, les mostres de micos i humans (cal dir que, dels micos, no hi havia hagut cap amb signes evidents de malaltia). Les autoritats sanitàries d'Uganda (recordem que el 1967 encara era president Milton Obote) van dubtar de la implicació dels micos ugandesos, ja que en un primer moment hom pensava que a Marburg únicament hi havia Macaca rhesus (importats de la Índia) i no pas micos grisos. Els metges ugandesos, d'altra banda, deien desconèixer una malaltia similar a la del brot de Marburg, i assenyalava les dades preliminars que parlaven d'un virus similar al de la febre groga. En els mesos següents, però, la cosa es va anar aclarint una mica. I, justament a Marburg, el grup de recerca de Werner Slenczka (*1934), de l'Hygiene-Institut, va poder identificant el virus causal, lògicament conegut com a virus de Marburg. Gràcies al treball de Slenczka hom va poder caracteritzar, el 1975, un brot epidèmic a Sud-àfrica entre persones que havien estat de visita a Rodèsia. El 1976 hom va descriure el virus Ebola, la qual cosa va permetre la descripció del grup dels filovirus (anomenats així per l'aspecte allargassat que al microscopi electrònic mostren les seves partícules víriques). Posteriorment, a l'Àfrica hi hagut més brots d'Ebola que no de Marburg, la qual cosa fa que el nom d'Ebola tingui més difusió que el de Marburg. En tot cas una sèrie de trets comuns: virus que infecten algunes espècies de primats i que degut a la penetració humana en aquests entorns provoquen brots epidèmics en poblacions humanes que, malgrat una altíssima mortalitat en els casos primaris, solen quedar controlades pel fet que les infeccions secundàries i terciàries són menys letals i, sobretot, menys transmissibles. En tot cas, Marburg, la ciutat, encara arrossega la fama del virus de fa 42 anys. Un risc en el qual entrà la ciutat en convertir-se en ciutat universitària, ja que Behringwerke, per exemple, neix directament de la Universitat de Marburg. En efecte, Emil Adolf von Behring (1854-1917) inicià la seva carrera docent titular a la Universitat de Marburg, on va fer pràcticament tota la seva carrera científica, coronada amb la descoberta i desenvolupament de l'antitoxina diftèrica, és a dir el remei contra la diftèria, i seguida amb l'antitoxina tetànica. Per aquestes dues victòries contra malalties prèviament intractables, Behring va rebre el Premi Nobel de Medicina 1901 (la primera edició del guardó). Per transferir la recerca a la producció de les antitoxines, Behring va fundar l'empresa Behringwerke, exemple paradigmàtic d'spin-off universitària de finals del segle XIX. I ja hem vist quin merder va provocar, involuntàriament, Behringwerke el 1967. Globalment, però, Marburg es defineix com a Universitätstadt. Fou el 1527 quan el Landgraf Philipp I. de Hesse (de Hesse-Hesse, i no Hesse-Darmstadt, Hesse-Kassel o Hesse-etc., ja que fou l'últim landgraf de "tot" Hesse) va fundar la Universitat de Marburg. La idea era que els hessians disposessin d'una universitat en territori comtal i no haguessin de recórrer, per exemple, a Heidelberg. La fundació de la Universitat s'entroncava directament amb el fet que Philipp s'havia fet luterà (i Heidelberg continuava catòlic). Fet i fet, Philipp havia conegut Martí Luter el 1521, en la Dieta de Worms. En aquella època Luter encara era vist com un reformador de l'església, no pas com el creador d'una de nova. Philipp no va fer, però, cap passa reformista en la seva regió. El 1524, però, esclata la guerra camperola, un aixecament popular que s'estén pel sud-oest d'Alemanya. En aquella època qualsevol moviment social s'expressava religiosament, i l'expressió religiosa dels revoltats (camperols i no-camperols) era el reformisme religiós radical, anabaptista, de Thomas Müntzer. L'atitud dels luterans contra Müntzer, especialment de Philipp Melanchton, impressionaren tant el landgraf Philipp, que el mateix 1524, es va declarar luterà. En aquella època, diversos estats, com ara Suècia i diversos principats alemanys, ja havien començat la transició luterana (trencament amb Roma, dissolució d'ordres monàstics, esporgament litúrgic, etc.), però Hesse, que començava amb un cert retard, va efectuar els canvis en relativament pocs mesos i amb relativa poca oposició. La victòria militar sobre els revoltats, el 1525, atorgà el Landgraf Philipp un gran prestigi, combinat amb presentar-se com el gran patrocinador del luteranisme a Alemanya. L'estiu del 1527, la Universitat de Marburg era, doncs, a més, la primera universitat protestant, tot complementant la tasca (no formalment universitària) de Wittenberg. El caràcter protestant de la Universitat de Marburg era tan aclaparador que, impossibilitada de ser espai de debat entre catòlics i protestants, ho va ser entre els diferents corrents protestants. Els partidaris de Luter, de Melanchton o d'Ulrich Zwingli, se les van haver en un famós debat el 1529. De mica en mica es congriava el que havia de ser una segona reforma, impulsada pels partidaris de Zwingli. De manera progressiva, el zwinglisme, en principi derrotat en el debat del 1529, va guanyar pes en les dècades següents. El 31 de març de 1566 moria el Ladgraf Philipp I. i, tal com s'havia previst d'antuvi, van assumir comanditàriament el poder els seus quatre fills varons supervivents, Wilhelm, Ludwig, Philipp i Georg, que governarien respectivament les àrees de Kassel, Marburg, Rheinfels i Darmstadt. Si Philipp I. havia arribat a coquetejar amb el zwinglisme, Ludwig IV. de Hessen-Marburg no volia sentir ni parlar de la versió renovada del zwinglisme, el calvinisme. En morir sense fills, va dividir el seu territori (que incloïa Marburg, Gießen, etc.) entre Hessen-Kassel (al nord, que es va quedar l'àrea de Marburg) i Hessen-Darmstadt (al sud, que es va quedar l'àrea de Gießen, malgrat la discontinuïtat territorial que suposava la Ciutat Lliure de Frankfurt), a condició que el mantinguessin sempre sota la fe luterana. Però tot es movia. La Universitat de Marburg s'orientava més i més cap al calvinisme. El 1605, el titular de Hessen-Kassel, Moritz, es converteix al calvinisme. El principi "eius regio, cuius religio" es va aplicar, tant a Hessen-Kassel com al sector nord de Hessen-Marburg (on hi havia la Universitat). Quan els calvinistes s'apoderaren de la Universitat i expulsaren els luterans, se segellà el cisma, ja que Hessen-Darmstadt va respondre amb la fundació de la Universitat Ludoviciana de Gießen. La cosa no quedaria així, i el 1625, quan Hessen-Darmstadt arrabassa Marburg a Hessen-Kassel, en el marc de la Guerra de Hessen (dins de la Guerra dels Trenta Anys), les dues universitats són unificades, i els estudis de Marburg tancats. El 1649, hi ha la torna, i Marburg queda de nou sota Hessen-Kassel, i la universitat és restaurada el 1653. Gießen i Marburg quedaren, doncs, separades per fronteres religioses i polítiques, cadascuna com a seu universitària de l'estat respectiu, Hessen-Darmstadt (després Gran Ductat de Hesse) i Hessen-Kassel (després Kurhessen). Hessen-Darmstadt va ser sempre un estat prudent, amic dels Habsburg quan va caldre, i col·laborador de Napoleó quan fou precís. Hessen-Kassel, de rauxa calvinista, es va enfrontar als Habsburg, a Napoleó i a Prússia: tant d'enfrontament no podia ser bo i el 1866, Hessen-Kassel fou annexionat al Regne de Prússia com a Província de Hessen-Kassel. S'inaugurava llavors la que havia de ser l'etapa d'or de la Universitat de Marburg. Curiosament, els grans herois, com von Behring o Wegener, no foren del tot ben acollits per les estructures universitàries. Sigui com sigui, luterans i calvinistes acabarien per refondre's en l'Església Evangèlica, si bé encara avui hi ha l'Església de Hessen-Nassau (per als territoris de majoria luterana) i l'Església de Kurhessen-Waldeck (per als territoris de tradició protestant), quedant Gießen amb la primera i Marburg amb la segona. Ara, és clar, hom dirà que això de les religions no té importància. Però si hi ha dues universitats generalistes d'aquestes dimensions a la mateixa regió de Mittlehessen és, gràcies, precisament, al cisma luterà-calvinista.