Bismarck: expansió prussiana i unificació alemanya (dues alternatives imperials)

Un dissabte del passat mes de maig vaig fer el camí que separa Gießen de Gleiberg. Més o menys a mig camí, és a dir a mitja hora de totes dues localitats s'alça el monument que veieu en la imatge, dedicat a la memòria del Príncep Bismarck. El monument es degué alçar, per l'estil, fa uns cent anys, segurament després del traspàs de Bismarck. En aquella època, i fins el 1914, la fama de Bismarck com a artífex de l'Alemanya moderna assolí un zènit que la Guerra del 14, la fi de les monarquies alemanyes, els conflictes revolucionaris i contrarevolucionaris, el nazisme, la Guerra del 45, l'ocupació i la construcció d'una altra Alemanya moderna han esborrat força. L'estat d'oblit del monument en dóna testimoni. És curiosa, però, la localització del monument i la seva orientació. Entre el 1866 i el 1945, Gleiberg i Gießen eren, respectivament, localitats del Regne de Prússia i del Gran Ducat de Hessen. El monument s'alça una mica passada l'antiga frontera (una frontera porosa i avui convertida en poc més que delimitació municipal) i el ròtul BISMARCK es troba encarat a Gießen. Era, doncs, un monument a la unitat del Reich alemany però també un monument a Prússia, destinat a marcar una de les entrades al Reialme del Hohenzollern. El nom d'aquesta estranya Prússia Occidental sobreviu encara en tota mena de clubs esportius (Borussia Dortmund, Borussia Mönchengladbach). La Prússia originària és la Prússia Oriental o Prússia Bàltica. A principis del segle XVI, aquesta Prússia originària era dividida entre un territori adscrit al Regne de Polònia i una altra part sota la sobirania de l'Orde Teutònica. El 1525, el Gran Mestre de l'Orde Teutònica, Albert de Hohenzollern, va fer-se luterà, va liquidar l'Orde, va transformar el territori en Ducat de Prússia i va renunciar el celibat per inaugurar una nova dinastia. Amb el temps, aquesta dinastia va aplegar diversos territoris inconnexos a través d'una sèrie d'aliances matrimonials. No fou, però, fins el 1701, que hom es va decidir a utilitzar el títol unificat de "König in Preußen", substituït el 1772 pel definitiu "König von Preußen". Progressivament, doncs, es forjà aquest Regne de Prússia, convertit en potència militar capaç de contrarestar els austríacs. En el Congrés de Viena post-napoleònic (1815), el Regne de Prússia sortí ben enfortit. Prússia era la pota luterana de la reacció de la mateixa forma que Àustria n'era la pota catòlica i Rússia la pota ortodoxa. És justament el 1815 que neix Otto von Bismarck, a Schönhausen (Brandenburg), fill d'un terratinent i oficial retirat de l'exèrcit prussià. Després d'uns intents no gaire reeixits d'aspirar a la carrera diplomàtica o d'establir-se com a advocat, el junker Bismarck aconseguí el 1847 d'ésser elegit per a la nova Dieta Unificada de Prússia (Vereigniter Landtag) dins dels rengles monàrquics més reaccionaris. I reaccionari és la paraula. Bismarck no és un home de l'Antic Règim i prou, com ho podia ser els homes de les generacions anteriors, que havien viscut l'època pre-napoleònica. És un home que incorpora els nous vents i els assimila per tal que bufin en la direcció de sempre (entenent per sempre, el sistema polític inaugurat per Lluís XIV sobre el dret diví dels reis absoluts). Prova d'això és l'expressió religiosa del moviment: no n'hi ha prou amb l'adscripció luterana tradicional sinó que cal adoptar una forma renovada o pietista. Des d'aquest punt de mira els fets del 1848 són vistos d'una forma ben diferent: no és cert que la Prússia del rei Friedrich Wilhelm IV. esclafi una revolució nacional-democràtica sinó que aquesta revolució, vençuda, triomfa des del moment que el govern prussià fa concessions com ara la bandera schwarz-rot-gelbe, la promesa d'una constitució, l'avenç de la unió d'Alemanya, etc. Els ultraconservadors com Bismarck, aplegats sota l'òrgan Kreuzzeitung, van jugar de manera doble: d'una banda conspirant amb el germà del rei Wilhelm (autoexiliat a Anglaterra, com si fos una repetició del comte d'Artois de 1789) i de l'altra pressionant per les bones el monarca per aigualir els compromissos. Aquesta segona línia fou la que reeixí. I, a partir de 1849, es construeix un model peculiar per a Prússia de combinació de trets d'Àntic Règim amb Nou Règim, que marcarà la tradició política d'Alemanya durant els següents prop de 100 anys. Bismarck és elegit de nou diputat a la Dieta de Prússia (1849) i el 1851 forma part de la representació prussiana en la Dieta de la Confederació Germànica de Frankfurt. La Confederació Germànica aplegava gairebé tots els estats alemanys (inclosos estats alemanys amb territoris no-alemanys, com era el cas mateix de Prússia i d'Àustria) i era el camp de batalla polític entre Prússia i Àustria. Bismarck, en aquesta època, és un germano-escèptic: creu que la Confederació resta independència a Prússia. No obstant en la seva estada a Frankfurt (que durarà vuit anys) Bismarck inicia una evolució que els seus antics companys ultraconservadors consideraran poc més que una traïció. El 1858, en quedar incapacitat el rei Friedrich Wilhelm, assum la regència el príncep Wilhelm. Bismarck deixa Frankfurt per esdevenir l'embaixador de Prússia a Sankt-Petersburg. Si els ultraconservadors clàssics somniaven en una Prússia puixant, que havia de veure-se-les, simultàniament, amb Anglaterra, França, Àustria i Rússia, per a Bismarck era essencial un pragmatisme que atengués a les circumstàncies del moment. I això, el 1858, passava per enfortir les relacions amb Rússia i amb França, en detriment del rival més directe (Àustria). La França de Napoleó III, en aquesta època, contempla Àustria com el pitjor enemic: el 1859 la feblesa austríaca es manifesta per la victòria franco-piemontesa a Lombardia. Per a Bismarck aquest era un moment essencial per aprofitar i iniciar una campanya d'annexions dels estats alemanys del sud-oest (inclosos els estats suïssos) a una Prússia encara més engrandida. Per quan a Berlin el govern li va voler fer cas l'oportunitat ja havia passat. Quan el govern va presentar un projecte al Parlament de reorganització de l'exèrcit (de clar signe expansionista), el Parlament ho va refusar. S'hi va obrir una crisi de govern, i Wilhem (convertit ja en rei a la mort del seu germà) va recórrer finalment a Bismarck amb l'encàrrec de formar-ne un altre. Fou llavors que Bismarck es va convertir en Ministre-President de Prússia. Bismarck introduí un executiu encara més fort que, si no aconseguia d'aprovar els pressupostos d'un any al Parlament, doncs els prorrogava i llestos. Que la premsa protestava, doncs feia un edicte de control de premsa. Així, quan el Parlament retirava la confiança al govern de Bismarck, el Parlament era dissolt i se'n convocaven noves eleccions. Bismarck parlava obertament de la necessitat d'arrodonir les fronteres de Prússia per tal que fos un estat sa. Si bé no tan caòtiques com en l'època del Sacre Imperi, les fronteres dels estats alemanys encara eren plenes de capriciosos enclavaments i segmentacions que no s'adeien res a un esperit ordenador com el de Bismarck. Entre els nombrosos estats alemanys hi havia casos especials, com els dels ducats de Schleswig i Holstein, units personalment a la corona de Dinamarca. Però quan el rei de Dinamarca va voler fer el mateix que havien fet els prussians segle i mig (incorporar els ducats al Regne de Dinamarca), la Prússia de Bismarck va trobar el seu casus belli. S'erigí una gran coalició alemanya, encapçalada per Prússia i Àustria, contra Dinamarca i, el 1865, conquerits els ducats, se'ls repartiren com a bons germans: Schleswig se'l quedà Prússia i Holstein passà a Àustria. L'acord, però, era insostenible: Schleswig i Holstein formaven una unitat des de tots els punts de mira i feien frontera directa amb Prússia. Així doncs, quan Àustria veia que la guerra contra Dinamarca no l'havia beneficiada en res, esclatà el llargament esperat conflicte bèl·lic entre Prússia i Àustria. Els altres estats alemanys van fer costat a una o a l'altra o van optar per formes diverses de neutralitat. Els exèrcits de Prússia i d'Àustria eren fabulosos si atenem a la despesa que suposaven. Si hom jutjava per l'esforç que aquests exèrcits havien posat per ofegar tota mena d'aixecaments nacionals, populars i obrers, la guerra seria llarga i dura. No fou el cas. A la primera batalla decisiva, l'exèrcit perdedor col·lapsaria. Prússia tenia les de guanyar, i així es demostrà a Königgratz (1866). Com a resultat de la guerra austro-prussiana, Prússia va aconseguir notables guanys territorials. Fou així com tots els estats hessians (inclosa la Ciutat Lliure de Frankfurt), amb l'excepció de Hessen-Darmstadt (el Gran Ducat de Hessen) foren incorporats a Prússia (província de Hessen-Nassau). El territori de Gießen (la província d'Oberhessen) quedà, doncs, com un enclavament en territori prussià. Amb Àustria derrotada, ja tenim a Bismarck convertit, ara sí, en campió de la unitat alemanya (exclosa Àustria, la qual s'abocarà al seu propi imperi, retransformat, el 1867, en Imperi Austro-Hongarès). Napoleó III, lluny d'alegrar-se de la derrota de la seva antiga enemiga, s'ha d'enfrontar a un panorama d'una Prússia puixant i d'una Itàlia que, unificada, ja no el necessita (ans al contrari, el troba un obstacle, ja que Napoleó III s'ha transformat en el defensor del poder temporal del Papa). La mateixa escalada militar que havia conduït inexorablement a la topada entre Prússia i Àustria, ara es produïa entre Prússia i França. El casus belli, en aquest cas, l'havia de fornir l'Espanya revolucionària que havia destronat els Borbons (se acabó para siempre la raza espúrea de los Borbones) i ara buscava rei. Bismarck va defensar la candidatura d'un príncep alemany, mentre Napoleó III sostenia la candidatura d'un príncep del Casal d'Orleans. El general Prim, finalment, va optar per una solució més neutra: un príncep italià. Però, entre mentres, la guerra entre Prússia i França ja havia esclatat. De nou dos exèrcits ben poderosos (a jutjar per l'estil amb el qual oprimien dins les pròpies fronteres) es van veure les cares. I a la primera batalla d'importància, un dels dos col·lapsava incomprensiblement. De nou Prússia sortia vencedora. Les tropes prussianes arribaren a Versalles, i en el palau on encara devien recórrer els fantasmes de l'era de Lluís XIV, el rei de Prússia era proclamat Emperador d'Alemanya. La unificació italiana havia tingut el seu Garibaldi i havia quedat mediatitzada pel seu Cavour. En el cas d'Alemanya no hi havia Garibaldi, amb la qual cosa és injusta la comparació de Bismarck amb Cavour. En un cas i en l'altre hi ha una unificació nacional sota el signe hegemònic d'una regió (Brandenburg en el cas d'Alemanya, el Piemont en el cas d'Itàlia). No obstant això, el nou estat dinàstic alemany gaudia d'unes bases més fermes: a la capitalitat política de Berlin calia afegir una xarxa econòmica més homogènia que no pas a Itàlia, amb múltiples centres regionals, i amb una major harmonia entre allò alemany (allò propi del Reich) i les identitats de cada contrada. Bismarck, però, no va dissoldre pas Prússia en la nova unitat. El Regne de Prússia era l'autèntic pal de paller de l'Imperi Alemany, amb una extensió territorial i una població molt més elevada que la dels 24 estats (regnes, grans ducats, ducats, principats, ciutats lliures) junts. Bismarck fou ennoblit (Príncep de Bismarck, títol no gaire original, però complementat després amb el de Duc de Lauenburg i Comte de Bismarck-Schönhausen). Bismarck rebia el càrrec de Canceller de l'Imperi Alemany, però continuà com a Ministre-President de Prússia. Des d'aquest càrrec dual (germano-prússia, imperial-reial) va menar la seva política de ferro. Si els sindicats i el partit socialdemòcrata li eren una nosa, emetia una legislació anti-socialista i, com Napoleó III, iniciava una política populista i paternalista de caire substitutori. Si topava amb l'Església Catòlica de Roma, responia amb la promoció d'una Església Vell-Catòlica separada de Roma. Bismarck era realment l'home fort de l'Imperi i ho va ser fins el 1890, quan els vents bufaven ja massa forts com per desviar-los. Encara viuria 8 anys, però la seva imatge encara s'havia de projectar molt més en els desastres que ensorrarien el Reich Alemany en el mig segle ulterior. Culpar, però, Bismarck d'això resulta excessiu.