dijous, 31 de desembre de 2009

Els passatgers d'avions, quins terroristes!

L'incident del vol Amsterdam-Detroit del passat dia de Nadal amenaça d'estrènyer les mesures de seguretat dels passatgers d'avions. De moment, sembla, caldrà estrènyer-se la bufeta de l'orina. Això, que és relativament fàcil en vols intracontinentals, no ho és gens en vols transatlàntics. La precaució d'anar-hi just abans de l'embarcament es fa, en qualsevol cas, imperativa. Sempre ens quedarà la possibilitat de fer com la Lisa Nowak.

Una altra mesura de seguretat consisteix en el fet que durant el vol, hom haurà de restar en el seient. L'equipatge de mà es trobarà fermament tancat en els armariets, i per accedir-hi caldrà demanar permís. Res de llibres ni de sudokus. Tot el més que es podrà fer serà llegir la revista de la companyia, i prou. Tampoc no res d'ipods ni cap altre aparell electrònic, ja que pot interferir en els aparells de navegació.

De nou, en un vol Eivissa-Mallorca això seria suportable. Però es fa certament feixuc si el vol ha de durar més de dues hores. Només hi haurà l'opció de fer una clapadeta.

Les víctimes de les noves mesures ja han començat a comentar-les en la pàgina web de la TSA nord-americana. Que per un error del sistema de seguretat de l'aeroport d'Amsterdam, ara ho hagin de pagar tots els passatgers a molts els sembla massa. A d'altres, els sembla que les mesures són prou raonables, i que cal garantir la seguretat contra el terrorisme.

Unes mesures de seguretat massa estrictes poden generar conflictes. L'entorn claustrofòbic de l'avió pot convertir qualsevol rabieta sense importància d'un passatger en un motí o, encara pitjor, en una batussa entre passatgers.

Si mirem les estatístiques una cosa és clara. La majoria de víctimes de macroatemptats terroristes han mort mentre eren en el seu lloc de treball o en un hotel, o mentre viatjaven en ferrocarril o en autobus. Tot i així, cal pensar si no serà més convenient substituir els vols per combinacions ferroviàries. Hi perdrem més hores, però guanyarem en tranquil·litat, i no tindrem la sensació de ser uns terroristes en potència per demanar una manteta a l'assistent de vol. Podrem llegir l'Anna Karenina entre Moscou i Petrograd, o l'Assassinat a l'Orient Express mentre anem de Viena a Budapest. Potser no ens estalviarem gens ni mica de diners (o hi perdrem, i tot), però segur que si ens ho mirem també des de l'aspecte de les emissions de CO2 la cosa millora.

Mentrestant, Obama anuncia que es prepara un atemptat biològic de grans proporcions als Estats Units. Esperem que tot quedi en una nova pandèmia de grip.

dimecres, 30 de desembre de 2009

Una dècada d'acumulació de forces (Plantem cara; Joan Solà; La Magrana, Barcelona, 2009)

El volum que tenim a les mans sortia d'imprempta el juny del 2009. Recull articles de Joan Solà, publicats tots ells al diari Avui, que abasten onze anys, des del 1998 al 2008. Gràcies als índexs elaborats per Helena Gonzàlez Roig, l'ordre cronològic de les peces no és obstacle per consultar-hi aspectes concrets. N'hi ha d'intemporals, és clar: gairebé tots els referents a qüestions gramaticals, l'aparició de les quals depèn més de dinàmiques internes del treball d'en Joan Solà. Però també n'hi ha d'actualitat, els quals constitueixen una espècie de crònica de la llengua i del país i que justifiquen el subtítol "Defensa de la llengua, defensa de la terra". Trobem, doncs, fets remarcables de la dècada que tanquem: el judici contra el rector Arola (2001), la mobilització pel primer film de Harry Potter en català (2001), l'expedient contra el cap de circulació de l'estació de Reus per emprar el català en comunicacions internes (2002), la Llei Catalana d'Universitats (2002), l'esquellotada contra la invasió d'Irac (2003), la repressió contra l'Èric Bertran (2004), el cicle de l'Estatut del Principat (2005-2006), les multes contra Acció Cultural del País Valencià (2008), el cessament d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio (2008), etc. També s'encreuen commemoracions assenyalades (l'Any Verdaguer del 2002, l'Any Francesc de B. Moll del 2004, els Vuit Segles de les Homilies d'Organyà). No hi ha pas dubte de la vàlua dels articles divulgatius quant a qüestions gramaticals, sociolingüístiques, etc., ja que si bé l'autor sovint es compromet a la descripció, i manifesta sempre una prudència socràtica, no per això no deixa de dir-hi la seva.

dimarts, 29 de desembre de 2009

L'esquerra iraniana davant les protestes antigovernamentals

En els darrers dies s'han recrudit a les principals ciutats iranianes les protestes contra el govern. Les mobilitzacions de les darreres hores tenen un caràcter predominantment antirepressiu i denuncien la violència policial perpetrada en la jornada de l'Aixura. És simptomàtic que, entre els crits pronunciats en les darreres hores, s'acusin a les forces de seguretat de fer el paper de Yazid, el martiritzador de l'imam Hussein, la mort del qual, a Karbala, és commemorada precisament a la jornada de l'Aixura. O és també simptomàtic que molts manifestants reivindiquin la figura del recentment desaparegut aiatol·là Montazeri.

Tot això seria un signe que les protestes no s'adrecen pas a l'estructura constitucional de la República Islàmica, sinó als seus dirigents i, principalment, al president Ahmadinejad. La "crisi de legitimitat" del govern rau precisament en les passades eleccions de juny. Part dels manifestants consideren que les eleccions foren robades a Mousavi. I ho consideren perquè la percepció del desgast del govern d'Ahmadinejad els feia impossible pensar en una àmplia participació electoral i en una victòria seva.

Les dimensions preses per les protestes dels darrers dies, han fet mobilitzar els partidaris d'Ahmadinejad.

La realitat és tan múltiple en una banda com en l'altra. Els partidaris d'Ahmadinejad són mobilitzats particularment per un discurs centrat en la defensa de la revolució islàmica i en pro del seu aprofundiment. Des d'aquests rengles, hom acusa els manifestants de ser, conscientment o inconscientment, uns titelles dels Estats Units i un pal a les rodes al desenvolupament iranià.

L'oposició, partidària o no de Mousavi, considera, inversament, que el pal a les rodes del desenvolupament iranià és tota una casta parasítica que s'aprofita de l'estat islàmic. Val a dir, però, que tant Mousavi com Ahmadinejad rivalitzen en presentar-se com els màxims campions de les reformes econòmiques.

La percepció de l'oposició com a centrada en el moviment estudiantil, i del sector pro-governamental centrat en els estrats populars, té una part de veritat, i sembla compartida per uns i altres. Naturalment, la cosa és més complexa. En les manifestacions contra el govern hi ha estudiants però també hi ha treballadors. No és gens casual que l'actual onada repressiva arrenqués el passat primer de maig. En les manifestacions contra el govern hi ha des d'elements religiosos i tradicionals, fins a sectors "pro-seculars". L'anella es tanca quan pensem que en el conflicte Ahmadinejad/Rafsanjani, el segon és membre de la casta clerical i el primer no té cap rang religiós.

Les manifestacions se centren en la denúncia del caràcter repressiu del govern d'Ahmadinejad, però ja comencen a esquitxar la figura d'Ali Khamenei. Ali Khamenei, virtual cap d'estat, i símbol de la República Islàmica, s'ha vist forçat en reiterades ocasions en els darrers mesos a sortir en defensa del govern i en contra dels opositors. Però aquest moviment ha deteriorat la imatge de Khamenei.

L'esquerra iraniana treballa en territori iranià des de la més completa clandestinitat. Els aparells de direcció del partit són a l'exili. Més enllà del Kurdistan Oriental, la seva presència és reduïda, per bé que amb connexions amb el moviment estudiantil i amb el moviment sindical. Des de l'esquerra iraniana el suport a les protestes contra Ahmadinejad és generalitzat. Davant d'això, el repte és doble:
- aprofundir i eixamplar les protestes. Si les protestes no s'eixamplen, la repressió governamental les ofegarà com ha fet en el passat. I si les protestes no s'aprofundeixen, tot quedarà en la simple substitució d'Ahmadinejad per un altre. Passar de protestar contra a Ahmadinejad a fer-ho contra Khamenei, i de fer-ho contra Khamenei contra la República Islàmica, no és gens fàcil. D'una banda, com més ambicioses siguin les consignes i manifestos de l'oposició, més fàcil serà per al govern justificar-ne la repressió. I, alhora, més es faran notar les divisions existents entre els opositors.
- evitar que la direcció del moviment quedi permanentment en mans dels anomenats "islamistes moderats" o "islamistes reformistes". El Partit del Treball d'Iran ha alertat cap a on duria aquesta direcció: la reforma de la República Islàmica d'acord amb els interessos i gustos del capital internacional i, particularment, dels Estats Units.

Fet i fet, les qüestions internacionals són presents en les valoracions dels diferents sectors polítics iranians. Ahmadinejad es presenta com el campió de la independència d'Iran i de la lluita contra l'imperialisme nord-americà i el sionisme. Part dels manifestants contra Ahmadinejad han cridat "Iran és Palestina" per identificar-se en la lluita del poble palestí i arrabassar aquesta identificació als partidaris d'Ahmadinejad. Els partidaris d'Ahmadinejad, en les seves manifestacions, llencen consignes contra els Estats Units i Israel. I, en aquest sentit, hi ha hagut diferents respostes, però partidaris de Mousavi han emprat consignes, paral·leles, contra Rússia i Xina, en un subtext que acusa Ahmadinejad de poc menys que "criptocomunista".

També les qüestions internacionals són presents en les valoracions que fan de la situació a Iran les organitzacions de l'esquerra internacional. Òbviament, la primera tasca de l'esquerra dels estats del bloc occidental (OTAN) en aquest sentit és oposar-se a les intencions imperialistes dels Estats Units i dels seus aliats. Però, en fer-ho, més d'un ha caigut en el pendent de presentar Ahmadinejad com un dirigent de l'esquerra mundial. Sectors de l'esquerra veneçolana i boliviana han expressat el seu malestar pel fet que els governs respectius han barrejat aliances diplomàtiques amb una confraternització ideològica excessiva amb la revolució islàmica. D'altres sectors de l'esquerra internacional semblen oblidar quin interès particular té l'imperialisme nord-americà en la qüestió iraniana. El cas d'Afganistan demostra a bastament que l'ideal polític d'aquest imperialisme no és cap altra que la instauració de règims islamistes submissos. El sintagma "islamisme moderat" que predica la premsa occidental (o, potser, hauríem de dir "premsa cristiana") no vol dir cap altra cosa, i per això Mousavi seria el "president perfecte" d'Iran.

Com que bona part dels dirigents de l'esquerra iraniana viuen a Europa o a Canadà, els seus posicionaments s'interrelacionen amb els de l'esquerra europea i canadenca. L'Organització dels Fadaians del Poble Iranià (Majoria) centra el seu posicionament en la denúncia d'Ali Khamenei com a màxim responsable de la repressió i considera poc més inevitable que, en les condicions actuals, la direcció del moviment recaigui en "reformistes de dins" com Mousavi. Altres formacions polítiques (Partit Obrer Comunista d'Iran, Sardebaran) defensen que la consigna, ja en aquest moment, hauria d'anar adreçada a l'enderrocament de la República Islàmica, però sempre acompanyada d'una agitació internacional contra la intervenció nord-americana, tant en la forma d'una intervenció militar directa com en la interferència política. Des de Rahe Kargar la tasca principal és transformar les protestes en un aixecament nacional contra el govern.

És curiós en aquest sentit veurem com coincideix Khamenei amb "analistes occidentals" en presentar el moviment com una "revolució de color". La "revolució de color" a Iran consisteix en un "moviment verd" i es presenta particularment com un intent de tancar el "parèntesi d'Ahmadinejad", fer "reformes econòmiques", normalitzar les relacions amb els Estats Units, i canviar quelcom perquè no canviï res. Potser així s'entendria, per exemple, que la Interpol col·labori en la vigilància contra opositors en l'exili (tal com ha denunciat el Partit Hekmatista). Per als Estats Units la intervenció més efectiva és aquella que remeni menys les coses. Al capdavall, tant a Afganistan com a Irac, hi ha interessos comuns amb la diplomàcia iraniana. I els moviments d'alliberament nacional kurd i baluix saben bé en la pròpia carn, quines bones relacions poden arribar a tenir els aiatol·làs amb estats tant pro-nord-americans com Pakistan i Turquia quan els convé.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Una directiva comunitària preveu la reintroducció optativa de l’esclavitud a partir de l’any 2011

Les noves tecnologies fan que l’aturada nadalenca no impliqui que el Consell de Ministres de la Unió Europea quedi paralitzat durant una o dues setmanes. Així, els diferents executius estatals han aprofitat aquestes dates per acabar de perfilar la Directiva sobre “Lliure Disposició de Persones” que entraria en vigor, bé a partir de l’1 de gener del 2011 o, si s’accepta la pròrroga defensada pel govern alemany, a partir de l’1 de juliol d’aquell mateix any. La Directiva neix de la necessitat de garantir l’adaptació de la societat europea a les exigències que reclama el període de recuperació econòmica que, segons els analistes, podria donar lloc a un boom inusitat a partir del tercer semestre del 2010. Un dels aspectes més polèmics de la nova normativa és que impel·lirà els estats a regular el dret inalienable dels ciutadans a establir contractes de compra-venda de la pròpia persona. Un dels ponents de la directiva declarava: “Tècnicament, en l’actualitat, podem dir que tots els ciutadans de la Unió Europea som esclaus, ja que no tenim dret a vendre la nostra pròpia persona”. A partir, doncs, de la introducció de les diferents normatives estatals, aquest dret serà reconegut, i s’esvairà una de les limitacions a la llibertat que, fins ara, únicament havia estat qüestionada en animades sobretaules de convencions del Libertarian Party dels Estats Units. Diferents col·lectius socials han criticat l’esperit de la mesura, ja que consideren que suposa tècnicament la reintroducció de l’esclavitud. Des d’una altra banda, el Grup Liberal Europeu ha criticat fortament el fet que hagi caigut del redactat de la directiva la possibilitat de l’esclavitud per deutes, que ells consideren “una mesura essencial en un clima d’augment de la morositat”. Ramon Tremosa s’ha desmarcat de les posicions del seu grup parlamentari i ha criticat la directiva ja que, al seu parer, “és absurd que en una economia desenvolupada algú vulgui comprar altres persones quan és molt menys arriscat i competitiu comprar-ne únicament la capacitat de generar valor afegit a través d’un treball productiu”. Segons els ponents, però, aquesta consideració econòmica no treu que en sectors específics la mà d’obra esclava no pugui ser més competitiva amb un sistema adequat d’incentius. D’altra banda, insisteixen els ponents, la mesura no vol imposar sinó simplement legalitzar una situació de facto i que “cal obrir possibilitats, no tancar-les”. Des de l’Associació pels Valors de la Persona i de la Família (AVPE) s’ha criticat profundament que la directiva no contempli el dret del pare i de la mare de disposar de la persona dels fills, ja que això “equival a fer la directiva un paper mullat i cal interpretar-ho com una mostra més de la resistència estatalista a acceptar els principis de la llibertat”. L’AVPE remarca que les coses que no es poden comprar ni vendre acaben per no tenir cap valor i que “la llibertat individual no ha de tenir cap límit i si una persona vol vendre’s com a esclau i una altra la vol comprar, no pot haver-hi limitacions a aquest dret”.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (XIV): Xavier Casp, de l’Acció Nacionalista Valenciana a les Normes del Puig

Un dels destins de les comunitats oprimides, interferides i minoritzades és el fet que les lògiques discrepàncies que hi puguin sorgir a dins són ràpidament aprofitades per opressors i minoritzadors per treure’n profit. La pròpia dinàmica de l’opressió, la interferència i la minorització comporta que, tot sovint, les persones derrotades o bandejades en els «debats interns» siguin cooptades per l’opressor que les utilitza contra el bàndol suposadament vencedor del «debat intern». Així s’explicaria una trajectòria com la de Xavier Casp que passa d’ésser un element de la revifalla cultural valenciana postguerra a esdevindre el cap-pensant d’un moviment, que la postdictadura aprofita per sabotejar la normalització lingüística. Les coses, naturalment, són més complicades.

Xavier Casp havia nascut a Carlet el 1915. Soci de Lo Rat Penat, Casp formava part del regionalisme valencià de signe conservador i catòlic. Dins d’aquest moviment, el sector més jove i més clarament autonomista confluí en l’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), més tard redenominada Acció Valenciana.

Els seus inicis literaris es vinculen a la revista “El Vers Valenciá”, publicació de Josep M. Bayarri, fustigador dels cambonistes, és a dir, a la pràctica, del valencianisme polític i, molt especialment, als qui propugnaven un apropament a Barcelona o, si més no, l’adopció d’una estratègia política diferenciada que, en el seu moment, havia representat Francesc Cambó. Casp, si bé estèticament influït per Bayarri, no compartia el seu posicionament polític. En el quart aniversari de la publicació de El perill català, l’ANV, de la qual Casp ja era secretari general, convocà una Diada de Dol Nacional.

El 1936, com els seus homòlegs de la Lliga Catalana, aquest espai polític quedà atrapat entre un Alzamiento Nacional explícitament adreçat contra el “separatisme autonomista” i un govern republicà desbordat per la “revolució social”. En els dies d’incertesa de juliol, Acció Valenciana fou desmantellada, i el seu local fou incautat per la UGT de la neteja pública, mentre els militants eren perseguits per dretans i catòlics.

Xavier Casp fou cridat a files i lluità en l’exèrcit de la República. Després de passar per un camp de detenció franquista a Torremolinos, va poder retornar a València. Reprengué el contacte amb antics membres d’Acció Valenciana per tal de reconstituir el grup, com a societat cultural, tota vegada que molts d’ells havien estat expulsats arran de la depuració de “Lo Rat Penat”.
Després de la guerra, sense apartar-se d’un conservadorisme cristià, la poesia de Casp evoluciona, influïda pels corrents modernitzadors postsimbolistes. És en aquesta època que Casp funda els quaders “Esclat” (1943) i constitueix, juntament amb Miquel Adlert (l’altre gran ex-dirigent d’Acció Valenciana), l’Editorial Torre (1944). Aviat el grup de l’editorial Torre, Adlert i Casp com a puntals, esdevé el més clar referent de les lletres valencianes contemporànies. D’aquest període són els reculls de poemes, Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor (1949).

El grup Torre i, molt especialment, Casp, fomenta els contactes amb Barcelona. En una època on no es podien celebrar a l’estat espanyol, Casp participa a Perpinyà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, i obté la flor natural. En els debats dels anys 1950 defensa la denominació de “comunitat catalànica” com a denominació neutra i incloent de “catalans, valencians i balears”.
Més enllà de l’obra poètica (continuada a Aires de cançó, 1950; Goig, 1953; Espases, 1953; Jo, cap de casa, 1962; D’amar-te, Amor, 1963; Silenci, 1970) i narrativa (Proses en carn, 1952), Casp també és un crític literari i un dinamitzador cultural.

Malgrat les discrepàncies amb els corrents més progressistes i més polititzats, el canvi de posició del grup Torre va ésser gradual. És ja després d’haver creuat la ratlla dels seixanta, ja readmès en Lo Rat Penat i membre de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), que Casp comença a inscriure’s en el moviment de defensa d’una llengua valenciana contraposada al català. Durant “la batalla de València” quedà arrenglerat a allò que des del “catalanisme” s’anomenava “búnquer-barraqueta”. Amb la reforma política de l’estat espanyol i l’inici de l’etapa “pre-autonòmica”, no hi ha dubte que venia molt rebé la “problematització” de les “coses valencianes”. Casp queda entre els qui reivindiquen la “senyera coronada de la ciutat de València” (la senyera amb blau) com a símbol de tot el “Regne de Valencia”, i d’ací el malnom de “blavers”. En el pla lingüístic, Casp és un dels elements més preclars d’allò que el “catalanisme” anomenava “secessionisme lingüístic”. I ho era, objectivament, en tant que Casp i els seus correligionaris impugnaven l’ús de les Normes de Castelló (que havien seguit des d’abans de la guerra) per “fabriana” i “catalana” i, a banda de l’ortografia, posaven potes enlaire tota la bastida gramatical. Més enllà de l’oposició entre “valencià” i “català”, hi havia una defensa del bilingüisme desequilibrat (en pro del “castellà” o “espanyol”) i un atac implacable contra qualsevol mostra de “progressisme”.

En les primeres eleccions a les Corts Valencianes (1982), el triomf fou per al PSPV-PSOE, que ja havia gestionat l’ens pre-autonòmic, i que havia acabat d’absorbir els darrers elements de la socialdemocràcia no-sucursalista. Hereva de l’UCD, la Unio Valenciana (UV) capitalitzà el “moviment secessionista”, i Casp, que n’era militant, resultà elegit diputat.

El 1983, Xavier Casp fou un dels contribuïdors més importants a la fixació d’unes Normes del Puig, oposades a les Normes de Castelló. A la pràctica, aquests esforços normativitzadors eren l’excusa perfecta per dinamitar, quan era possible, i ho era sovint, les mesures de normalització lingüística (ja per si migrades) que es promovien des de la Generalitat i els ens locals de majoria progressista. Però com que els partidaris de les Normes del Puig, per regla general, no volien mai imposar el valencià contra el castellà, l’ús efectiu d’aquestes Normes fou migrat, fins i tot a les institucions controlades per UV. Amb el suport d’UV, Casp esdevingué a partir del 1989, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).

Amb el temps, però, UV esdevingué un obstacle per a aconseguir una majoria ferma per a la dreta espanyola en les Corts Valencianes. El Partit Popular assimilà políticament el “secessionisme” i va fer oblidar definitivament el “Regne de Valencia” en favor de la “Comunitat Valenciana” amb l’objectiu de poder encarar amb més èxit allò que pogués quedar de “País Valencià”. Aquesta tendència “absorptiva”, no cal dir-ho, generà resistències (“Zaplana catalaniste”).

El govern de Zaplana posava en la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) la fita de “superar” el “conflicte lingüístic”. L’AVL integraria les diferents “parts” i seria l’ens normatiu. El juny del 2001, Xavier Casp fou un dels acadèmics fundacionals de l’AVL i de fet, dels acadèmics, era qui més s’havia compromès amb el “secessionisme”. Per això mateix, esdevingué l’objecte dels atacs del “secessionisme dur”, que el 15 de juny convocaren una concentració de protesta davant una reunió de la RACV. De la mateixa forma que tres dècades abans, hom havia assenyalat que Casp, al capdavall, havia estat deixeble de Bayarri per explicar el seu “canvi”, ara, “els altres”, explicaven aquest segon “canvi” pel fet que Joan Fuster, al capdavall, havia estat deixeble de Casp. I, si abans, “uns” havien acusat Casp i els “intel•lectuals secessionistes” d’aprofitar-se de sucoses subvencions atorgades pels governs conservadors de l’Ajuntament, de la Diputació o de la Generalitat, ara “els altres” l’acusaven de vendre “l’idioma valencià” per un plat de llentilles. La diferència, però, entre els dos “canvis” era clara. En el primer cas, Casp havia impugnat bona part de l’obra anterior, en nom d’uns principis conservadors. Ara, Casp no impugnava res: senzillament, creia que l’AVL podia ser l’espai on, gràcies a la majoria del PP, podrien aconseguir el triomf definitiu.

L’efectivitat de l’AVL per arrabassar el paper normatiu a les universitats i a l’Institut d’Estudis Catalans, passava, però, per acceptar la normativa comuna (és a dir, les Normes de Castelló i la seva evolució posterior). D’aquesta forma, el posicionament de Casp quedà marginalitzat i, el 10 de setembre del 2002, presentava la dimissió tant de l’AVL com del CVC. Dos anys més tard, l’11 de novembre del 2004, es moria a Valencià, prop de 90 anys.

divendres, 25 de desembre de 2009

La bogeria de Susanna Maiolo

Susanna Maiolo no hi és tota. Això és el que venia a dir el comunicat de Guàrdia Suïssa sobre l'incident que hi ha hagut en la missa del gall d'enguany a Roma. Maiolo ha estat portada avui en els diaris. Amb l'agilitat dels 25 anys, salta la tanca quan desfila el bisbe de Roma, el bavarès Joseph Ratzinger (malnumerat Benet XVI). Un membre de seguretat la intercepta, tots dos van a terra i fan ensopegar el Papa i el cardenal Roger Etchegaray. El cardenal, el més gran dels caiguts a 87 anys, se'n du un fèmur trencat.

El comunicat de la Guàrdia Suïssa ens aclareix que la Susanna Maiolo té problemes mentals, que l'any passat ja havia provat d'apropar-se al mateix papa d'una manera semblant, i que en cap moment no tenia la intenció de fer mal al pontífex ni, molt menys encara, de posar-li la vida en perill.

Maiolo, segurament, no carbura. La Guàrdia Suïssa no fa precisions psiquiàtriques. Tampoc no cal. Narcís Oller a La bogeria ens presenta un Daniel Serrallonga tràgicament decidit a l'autodestrucció: la forma i manera d'autodestruir-se és el de menys. Bram Stoker a Dràcula, per la mateixa època, feia dir a un personatge que tota bogeria amaga un sentit. Diu la saviesa popular de les nacions més diverses que la veritat només existeix en els llavis de les criatures i en els dels bojos.

Mentre Maiolo és definida, educadament, com una persona amb "problemes mentals", i no pas com una pazza, es fa difícil passar per alt el mirall on són reflectits aquests "problemes mentals".

Maiolo té una fixació amb el Papa.

Però no és l'única.

Hi ha la bogeria institucionalitzada que és aquesta Església Catòlica Apostòlica Romana. Una església que gira al voltant d'aquesta figura única: bisbe de Roma, vicari de Crist, successor del príncep dels apòstols, suprem pontífex de l'església universal, primat d'Itàlia, arquebisbe i metropolità de la província romana, sobirà de l'estat de la Ciutat del Vaticà, i serf dels serfs de Déu.

Vist des de fora, no queda clar si aquest Papa és un serf dels serfs, un vicari de Déu o un Déu mateix, infal·lible. És un bisbe, però un bisbe que no es jubila, a diferència dels altres, als 75 anys.

Amb aquesta aurèola sagrada (el "Sant Pare", "Sa Santedat"), no és d'estranyar que faci d'aimant de tota mena de persones trastornades. De tota mena.

dijous, 24 de desembre de 2009

Sant Just decidirà el 25 d'abril sobre la independència nacional, amb el suport moral de l'Ajuntament


A Sant Just Desvern ens fan dentetes. No tan sols se'ns han avançat en la constitució de la Plataforma Sant Just Decideix!, i en la fixació d'una data per a la consulta local sobre la independència (el proper 25 d'abril). A més, han aconseguit quelcom més: l'Ajuntament aprovava una moció de suport a la iniciativa. Ho feia ahir, amb els vots favorables de CiU (5 regidors), ERC (2 regidors) i ICV-EUiA (2 regidors). La moció anàloga presentada a l'Ajuntament d'Esplugues per Jordi Figueres (ERC) a mitjans de setembre comptà amb els vots favorables dels regidors de CiU i ERC, però a Esplugues la majoria absoluta la té el PSC-PSOE.

La moció, sens dubte, serà un esperó per als organitzadors.

Però no n'hi ha prou.

D'una banda, cal finançar les despeses. Podeu col·laborar-hi econòmicament en el número de compte: 2081 0048 31 3300015895 (Caixa Penedès).

Heu d'escriure a info@santjustdecideix.cat per oferir-vos de voluntari en alguna de les set comissions existents: Tresoreria, Logística, Informàtica, Voluntaris, Campanya, Comunicació i Seguretat.

De moment, el nombre de voluntaris és d'un centenar. Cal triplicar aquest nombre per encarar la situació amb certes garanties. Que ningú no es faci una imatge idíl·lica de Sant Just Desvern: la passivitat política hi afecta tant com en poble veïns, i mobilitzar un padró de més de 10.000 persones és tot un repte. No hi ha dubte, tampoc, que la correlació de forces a Sant Just és més favorable (tant a la participació com al SÍ) que no pas als municipis veïns, però això també suposa un grau superior d'exigència.

Recordem, d'altra banda, que Molins decideix el 28 de febrer, i que el Papiol ho va fer el 13 de desembre.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Tants caps, tants barrets: sis sistemes electorals per a la futura Llei Electoral del Principat

Ahir els diaris publicaven un esquema de la posició que mantenen les sis forces polítiques del Parlament de Catalunya quant a la llei electoral. En l’actualitat, el projecte de llei es troba en la fase de ponència parlamentària. I si bé se’ns havia promès que aquesta llei s’aprovaria abans que no s’acabi la legislatura, la cosa és encara dubtosa. De totes formes, com que les dues principals forces són d’acord amb el sistema general, sí és previsible que aquesta llei electoral ja entri en joc en les eleccions de la tardor del 2010.

Vegem les posicions generals de cada força:
- Convergència i Unió (CiU) proposa un sistema alemany, és a dir el mateix sistema que gasten a la República Federal per elegir el Bundestag. A Alemanya hi ha un sistema de doble vot. Però sembla que, a casa nostra, serà de doble urna. Ganes de gastar paper, potser. Bé, en tot cas, CiU proposa dividir el territori del Principat en 51 districtes electorals uninominals, amb 1 diputat elegit per cada comarca, tret del Barcelonès que n’elegiria 11 (1 de comú a l’Hospitalet, Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma, i 10 per cadascun dels 10 districtes de Barcelona). Aquests districtes elegirien, doncs, 51 diputats, per sistema majoritari i a una sola volta. Uns altres 84 diputats serien elegits en llistes plurinominals de cadascuna de les (en principi, set) vegueries, en proporció a la població de cada vegueria.
- el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) proposa un sistema semblant, però amb diferències quantitatives ben comprensibles. La relació entre diputats de districte i diputats de llista seria de 64 contra 71. Els 64 districtes electorals es distribuirien de tal manera que totes les comarques tinguessin un mínim d’1 diputat, i en les àrees més poblades els districtes electorals coincidiren amb alguns partits judicials (a l’àrea metropolitana de Barcelona) o amb els districtes municipals de Barcelona. Els 71 diputats restants s’elegirien en una llista única per a tot el Principat, segons criteris proporcionalitat. Les llistes serien tancades.
- l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) volen, simplement, traslladar el sistema actual de 4 circumscripcions al mapa de (en principi, 7) vegueries. Les llistes podrien ser desbloquejades i se seguirien els criteris de proporcionalitat actualment vigents. Considera que les circumscripcions uninominals només beneficien els dos partits majoritaris.
- el Partit Popular (PP) defensa el manteniment de les 4 circumscripcions actuals. Però veu amb bons ulls que una certa proporció dels diputats sigui elegit en circumscripcions uninominals.
- Iniciativa per Catalunya-Verds – Esquerra Unida i Alternatives (ICV-EUiA) defensa que les vegueries siguin la circumscripció electoral, i coincideix amb ERC en l’oposició a circumscripcions uninominals. Defensa les llistes desbloquejades i, particularment, una limitació de mandats.
- Ciudadanos (C’s) és l’única força política que coincideix amb ICV-EUiA en la idea de limitar mandats (les quatre forces majoritàries consideren que el relleu ha de ser “natural”: suposem que es refereixen al “fet biològic”).

Ja podem, doncs, deduir per on poden anar els trets de la nova llei electoral:
- no hi hauria ni llistes obertes ni tampoc desbloquejades.
- no hi hauria limitació de mandats.
- les vegueries seran la circumscripció electoral per a la tria de diputats de forma proporcional. Cada vegueria elegirà diputats en proporció a la seva població, encara que potser es faci alguna correcció en benefici de la circumscripció de “l’Alt Pirineu i Aran”. Ja hem vist en algun post anterior que això no modificarà gaire les dinàmiques electorals actuals.
- sí que ho modificarà prou, el fet que entre 50 i 65 diputats seran elegits per sistema majoritari en circumscripcions unipersonals a una sola volta. A hores d’ara, tots aquests diputats seran, bé de CiU, bé del PSC-PSOE.

Si apliquem el sistema de CiU, tindríem que CiU assoliria, amb els resultats del 2006, la majoria absoluta amb 73 diputats (38 diputats comarcals, 5 de districtes de Barcelona i 30 de proporcionals) i el PSC-PSOE n’obtindria 34 (3 diputats comarcals, 5 de districtes de Barceona i 26 de proporcionals). La resta de forces únicament aconseguiria diputats a la segona urna: ERC uns 12, el PP uns 8, ICV-EUiA uns 6 i Ciudadanos 2.

El sistema del PSC-PSOE, sempre amb les dades del 2006, també donaria probablement la majoria absoluta a CiU (amb 68 diputats). El mateix PSC-PSOE treuria potser 40 diputats. De la resta de forces, ERC quedaria amb 10, el PP amb 8, ICV-EUiA amb 7 i Ciudadanos amb 2.

Els altres sistemes proposats alteren ben poc la situació actual, si els resultats del 2006 es repetissin.

Però tots sabem que no es repetiran.

El més probable és que tiri endavant la proposta de doble urna (ja hi són a favor CiU, PSC-PSOE i, possiblement, el PP). Segurament també, la vegueria serà la circumscripció dels diputats proporcionals. Per a les forces polítiques emergents la clau continuaria a ésser l’obtenció d’un 3% en la demarcació centrada en Barcelona. En tot cas, molt malament ho hauria de fer CiU, tant en la negociació parlamentària com en la campanya electoral per no treure la majoria absoluta en les properes eleccions.

dimarts, 22 de desembre de 2009

El referèndum d’autodeterminació de Sudan del Sud

L’actual estat sudanès queda definit per les fronteres del Sudan Anglo-Egipci, un territori de l’Imperi Britànic, formalment col·locat sota la “sobirania compartida” entre Gran Bretanya i el Regne d’Egipte. Com que el Regne d’Egipte també era una protectorat anglès, no cal dir que el mot més escaient era el de Sudan Anglès. La denominació de Sudan Anglo-Egipci també servia per diferenciar-lo del Sudan Francès. Per al colonialisme europeu, Sudan era el nom que rebien els territoris saharians més allunyats de la Mar Mediterrània.

La història i l’actualitat política de Sudan és ben complexa, i no cal ara que hi insistim gaire. El règim de Khartoum ha tingut problemes amb les regions del sud, però també amb les de llevant i amb les de ponent (Darfur). En aquests “problemes” es barregen reivindicacions nacionals (independentistes o confederalistes) amb moviments que pretenen una reforma profunda de l’estat sudanès.

En el 2005 es va celebrar l’Acord de Naivasha, entre el govern sudanès i l’Exèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès (Sudan del Sud). Un dels punts de l’acord era l’establiment d’un Govern Autònom del Sudan del Sud. Aquest Govern Autònom cobreix la major part dels territoris reclamats com a sud-sudanesos, amb l’excepció d’Abyei, les Muntanyes de Nuba i el Nil Blau. Els acords estableixen com a fórmula de resolució de l’estatus jurídic de tots aquests territoris el següent esquema:
- referèndum en el territori autònom del Sudan del Sud, on es decideixi entre la independència, d’una banda, i l’autonomia en el marc de l’estat sudanès, de l’altra.
- referèndum a Abyei, on es decideixi entre l’adscripció al Sudan del Sud o al Sudan del Nord.
- consultes populars (no-vinculants) a les Muntanyes de Nuba i al Nil Blau, quant a la integració d’aquests territoris al Sudan del Sud.

Com a data dels referèndums s’establí el gener del 2011. Això es feia de cara a dos processos:
- elaboració d’un cens electoral de tot l’estat sudanès.
- eleccions generals a tot l’estat sudanès.

L’elaboració del cens ha passat per tota mena d’obstacles. Alguns són de natura tècnica: uns cinc milions de sudanesos són nòmades o transhumants, i no tenen una residència fixa en cap municipalitat. D’altres són de natura política: què fer amb els dos milions de refugiats sud-sudanesos que avui viuen en camps de la regió de Khartoum; què fer amb els refugiats sud-sudanesos que es troben en camps d’Uganda i de Kènia. El conflicte de Darfur també ha dificultat la tasca d’elaborar-hi el cens.

Més enllà del cens, hi ha la qüestió dels requeriments del referèndum. El govern de Khartoum proposava inicialment que la independència només s’aprovés si comptava amb més de tres quartes parts dels vots emesos. El passat mes d’octubre, aquestes exigències foren rebaixades a l’acceptació de la independència si aconseguia una majoria simple dels vots sota una participació de dos terços del cens. Si la participació era inferior se celebraria un segon referèndum en el decurs de 60 dies.

En l’acord de la setmana passada, ratificat ahir pel Parlament Sudanès (en sessió conjunta de l’Assemblea Nacional i del Consell d’Estats), el referèndum tindrà lloc a primers de gener del 2011. La validesa del referèndum requerirà un 60% de participació, i s’acceptarà la independència si supera el 50% dels vots emesos.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Consultes Sobre la Independència en centres d’estudi i de treball

Organitzar una Consulta municipal sobre la independència dels Països Catalans no és tasca fàcil. Per això, el SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) de l’Institut d’Ensenyament Secundari (IES) Martí Franquès, de Tarragona, feren una consulta d’àmbit d’institut, entre els alumnes de 3r i 4t d’ESO i de Batxillerat. El cens, de 819 persones, no és gens menyspreable i supera numèricament 65 del 166 municipis que plebiscitaren la independència el passat diumenge 13 de desembre.

Es va votar entre dimecres i divendres. La qüestió era la següent: “Està d’acord que els Països Catalans esdevinguin un estat de dret, independents, democràtics i socials?”. Més enllà de l’aspecte conflictiu de la concordança de nombre quan hom empra per a la nació la denominació plural, i de l’ús del vostè quan segurament és més escaient un tu (estàs d’acord) o un vós (esteu d’acord), la qüestió era clara i sense ambigüitats ni llufes penjades sobre la Unió Europea.

Dels 819 alumnes, van votar 339 alumnes, dels quals respongueren afirmativament uns 213 (26,01% del cens), 69 van votar-hi que no (8,42% del cens), 56 votaren en blanc (6,84% del cens) i 1 vot fou declarat nul.

El percentatge de vots afirmatius sobre el cens supera el de 43 municipis del 13D. Però els organitzadors han destacat el fet d’haver obtingut una participació superior al 40%.

En tot cas, els percentatges són perfectament homologables als obtinguts en els municipis del 13D. És cert que, en relació als vots, el vots afirmatius i els vots negatius no són tan desproporcionats com en els municipis, cosa que és atribuïble, senzillament, a què els alumnes partidaris de la dependència de Catalunya tenen una tendència més elevada a votar que NO per comptes d’abstindre’s segons les directives del PP-PSOE.

Més enllà dels resultats, els alumnes de l’IES Martí Franquès envien un missatge als instituts de tota la nació: “Si a la teva ciutat no pots votar, fes-ho al teu institut”. I qui diu els instituts de secundària, diu les facultats universitàries... I qui diu els centres d’estudis, diu els centres de treball... Perquè organitzar consultes és organitzar-se per la independència.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Una història alternativa de l’espai occitano-romànic (Pirènia, el país que mai no va existir; Pere Morey; Pagès editors, Lleida, 2009)


De C. B. Renouvier ençà, hom fa servir el mot ucronia per referir-se, potser no amb gaire propietat, amb les històries alternatives, a allò que pogué ésser i no fou. Renouvier trià a partir de la utopia, que Th. Moore emprà per parlar d’un lloc que pot o ha d’ésser, encara que no sigui. Genèricament, qualsevol novel·la o assaig d’anticipació acaba per ésser una ucronia, en el sentit que el futur projectat ha de variar (més o menys) respecte del futur que hom acabarà per viure. Així doncs, Les cròniques de la independència, de Patrícia Gabancho, són, ja, una ucronia, car en el viarany cap a la independència nosaltres tenim Arenys i el 13D, i els habitants de Les cròniques, no. Bàsicament, però, en el sentit de Renouvier, ucronia és una història alternativa. Per exemple, és un Plutarc que es demana què s’hauria fet si Alexandre s’hagués adreçat a ponent i no pas a llevant, tot garantint una hegemonia grega en la Mediterrània Occidental que hagués ofegat, en el bressol, el poble romà. En la història catalana no hi manquen punts nodals, d'on arrencar potencials ucronies. En els primers segles de la història catalana, la ideologia coetània i, en conseqüència, la historiogràfica, vincula els destins nacionals als destins de la nissaga reial. En els segles ulteriors, els destins es vinculen a la classe dirigent que, successivament, els ha menat, sota la interferència dels estats dinàstics opressors. Sota aquestes perspectives, si passem el fil narratiu dels darrers 12 segles, hom identificar aquests nodes o cruïlles de la història: la batalla de Muret, el compromís de Casp, la guerra contra Joan II, la mort neonatal del fill de na Germana de Foix, les successives Germanies i la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, el moviment federalista i cantonalista dels anys 1870, el separatisme dels anys 1920, i així fins el present (2003, 2006, etc.). La teoria del caos ens indicaria que qualsevol bifurcació en aquests punts hauria conduït a una història completament diferent, alhora que sense garanties que, al capdavall, s’hagués arrossegat pel mateix curs tràgic de la dependència.
A Història de Catalunya al revés (Magrana Edicions, 2002), Jordi Creus i Titot, assajaven, en pla còmic, una ucronia que arrencava en una Batalla d’Almansa alternativa, i seguien en una història paral·lela que no podia acabar de cap altra manera que amb un Jordi Pujol, melenut i militant del PSAN, de metre noranta, i esdevingut president d’uns Països Catalans lliures i de camí cap al socialisme.
Per comptes del 25 d’abril del 1707, Pere Morey (*Mallorca, 1941) es remunta, a Pirènia, el país que mai no va existir (Pagès editors, 2009), al 12 de setembre del 1213. En aquella Batalla de Muret, el rei Pere I el Catòlic hi va perdre la vida. Set anys després d’aquella derrota, Albert de Sisteron encara podia dir: “qual valon mais catalan o francès? et met de çai Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”. Sisteró reflectia la preocupació per una manca de referent comú entre “Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”, i treia la denominació de “catalan”, per oposar-la a la denominació de “francès”. En el segle XX, hom ha difós, amb notable èxit, el mot Occitània, en referència a la llengua d’òc, i on són inclosos “Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès”. Ja posats, si hom afirma l’occitanitat de Gascunya, no seria pas gaire més violent d’incluir-hi també els Països Catalans, i dir allò de “Clarmont a Alacant, i de Bordèu a Niça”...
Pere Morey tria, però, per aquesta àmplia unitat occitano-romànica, Aragó i Navarra inclosos, el nom de Pirènia. No és del tot destrelletat si pensem que en la mitologia nacional franco-espanyola els Pirineus són “la frontera”, tal com deia aquell funest tractat del 7 de novembre del 1659. Morey salva la Batalla de Muret, i amb ella permet la constitució d’una Confederació de Pirènia, que fa de nucli protoestatal entre/contra França, Castella i Itàlia. Amb un xic de misticisme, Morey reconstrueix aquesta història alternativa del Casal d’Aragó i la fa enfrontar-se als esdeveniments de vuit segles d’història europea. Són els mateixos esdeveniments que ha viscut la nostra línia temporal, però sense supeditacions, i sempre sota el fil que Josep Trueta anomenava l’Spirit of Catalonia.

Aquest llibre començà a gestar-se, però, en el nostre fil històric, el 1967, quan Pere Morey escolta una citació potencialment ucrònica de Ferran Soldevila: “La història d’Europa hauria estat diferent si el rei Pere hagués guanyar la batalla de Muret”. Morey, influït pel mateix esperit panoccitanista que anima el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, fa del Pirineu no pas la frontera sinó l’eix de la seva obra literària. L’autor de Portals, però, no comença la redacció de Pirènia fins l’agost de 1995 i no la conclou fins l’octubre del 2008. Potser per això, els setanta-dos capítols mostren algunes inconsistències en la seqüència, paral·lela i independent, de reis i de reines. La versemblança de l’evolució històrica se sacrifica a l’ideari d’una Confederació Transpirenaica (formada pels països d’Aragó, Balears, Catalunya, Navarra, Occitània i València) que uneix un poble lliure, plural, democràtic, igualitari, responsable i epicuri. Però aquest sacrifici és necessari, ens diu l’autor, car “aquest llibre pretén, precisament, atiar i enfortir” l’ideari pirenià. De nosaltres depèn reprendre el fil i enganxar amb la Pirènia de Morey vuit segles després.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Trajectòries (no tan) insòlites (XIII): Pu Yi, de l’Imperi Qing a l’Era Mao

La setmana passada parlàvem de Norodom Sihanuk, el monarca de Cambodja que fou el primer cap d’estat de la Kamputxea Democràtica, i que ha passat en els darrers anys gairebé més temps entre Beijing i Pyongyang, que no pas a la terra khmer. Pu Yi és un altre exemple de príncep que acaba barrejat en els nous règims populars. De Pu Yi hi ha tres moments històrics que són força coneguts: el nen-emperador de la Xina, l’emperador-titella de Manxukuo, i el jardiner i membre de la Conferència Consultiva Política Popular de la Xina. Entre mig, hi ha dos períodes de transició, menys coneguts, però on Pu Yi pren decisions cabdals que el faran entrar en l’estatge següent, on disposarà de força menys llibertat que en l’anterior etapa de transició.

Pu Yi va nàixer el 7 de febrer del 1906, fill dels prínceps Txun, Zaifeng i Ioulan. Era besnét de l’emperador Daoguang (mort el 1850), i el seu avi havia estat el primer príncep Txun (mort el 1891), succeït després pel pare de Pu Yi, Zaifeng. Els prínceps Txun eren, doncs, una línia fradristerna a l’imperial: a Daoguang el succeí el seu fill Xiafeng (mort el 1861), i a aquest el seu fill, Tongzhi (mort el 1875). Però com que Tongzhi es va morir sense fills, el primogènit del príncep Txun, Guangxu, el va succeir. El 1908 es va morir Guangxu, també sense descendència masculina, i d’acord amb el costum successori, la corona passà a un dels seus nebots per part masculina. I és aquí on entra Pu Yi, el nebot de Guangxu, que començà a regnar el 2 de desembre del 1908, és a dir amb menys de 3 anys d’edat.

La dinastia Qing era originària de Manxúria, concretament del clan Aisin-Gioro. Però més enllà de l’onomàstica i d’algun altre costum, feia generacions que era força sinitzada. Tanmateix, ni ells mateixos ni la població han, no els considerava pas han, sinó manxús. Mentre l’Imperi Qing feia equilibris en el context de la penetració colonial estrangera, tan europea (anglesa, russa, francesa, alemanya, etc.), com nord-americana i japonesa, els sectors més modernitzadors de la societat xinesa cada vegada parlaven amb més gosadia de la decadència Qing i els comparaven molt desfavorablement amb els Hito japonesos.

Pu Yi fou traslladat tan bon punt accedí a l’Imperi, a la Ciutat Prohibida, el recinte imperial de Beijing. Les tasques imperials foren administrades d’entrada pel pare de Pu Yi. L’acumulació de forces del Tongmenghui culminà amb els aixecaments de l’octubre del 1911. El 6 de desembre del 1911, en un intent de calmar els revolucionaris, hi hagué un colp de palau, i Zaifeng fou desplaçat del poder imperial en pro de l’emperadriu vídua Longyu. Però no hi hagué prou amb això, i finalment l’emperadriu va signar el 12 de febrer del 1912, l’acte d’abdicació de l’Emperador dels Gran Qing.

L’abdicació era fruit d’un pacte a tres bandes entre el general pro-manxú Yuan Shikai, l’emperadriu Longyu i les autoritats de la nova República de Xina. Gràcies a l’acord, el govern de la República de Xina es comprometia a tractar Pu Yi amb la dignitat amb la qual hauria tractat un cap d’estat estranger, i a passar-li una partida anual de diners, d’ús discrecional. Es reservaven a la cort Qing, l’ús, que no pas la sobirania, sobre els Apartaments Privats de la part nord de la Ciutat Prohibida, i sobre el Palau d’Estiu.

La història de la Primera República de Xina és la continuació de la suposada decadència de l’Imperi Qing. L’aspiració del govern central d’imposar la seva sobirania, era contestada no tan sols per les ingerències econòmiques i polítiques de les potències forasteres, sinó també per poders locals i regionals, i per les institucions, velles o noves, de les antigues nacions sotmeses als Qing.

En el marc d’aquestes pugnes, l’1 de juliol del 1917, les tropes de Zhang Xun entraren a Beijing i proclamaren la restauració de Pu Yi, llavors d’11 anys, com a emperador. Els republicans, de dins i fora de Beijing, resistiren. Les tropes de Duan Qirui penetraren en la ciutat el 12 de juliol, i posaren fi al breu i segon regnat de Pu Yi.

Es decidí el manteniment de l’estatus anterior, bo i que el govern republicà tallà ja definitivament el flux de diners cap a la Cort Imperial. El cerimonial de la Cort es mantingué, així com els antics usos. El 1922, l’Emperador Abdicat va prendre dues esposes, la principal, Wan Rong, manxú, i Wen Xiu.

El 1924, les tropes de Feng Yuxiang entraren a Beijing, i provocaren la desbandada del que quedava de la Cort Imperi. Pu Yi, ja amb 18 anys, juntament amb les seves dues dones, fou acollit en territori de la Concessió Japonesa de Tianjin, i se li assignà una residència d’acord amb la seva dignitat imperial.

Pu Yi pensà que la col·laboració amb els japonesos el podria retornar al tron efectiu de la Xina. Però els japonesos sabien que la dinastia Qing era prou detestada com perquè la maniobra tingués cap interès. Amb el temps, però, els japonesos se’n recordaren de Pu Yi, però no per fer-lo emperador de Xina sinó emperador de Manxúria.

La República de Xina havia insistit molt en la idea de la unitat de les cinc nacions, els han, els manxús, els musulmans, els tibetans i els mongols. Però, de la mateixa manera, que el Tibet era independent de facto, sota una mena de protectorat britànic, i que la Mongòlia Exterior i Tuva constituïen Repúbliques Populars en estreta aliança amb la Unió Soviètica, part de l’aristocràcia manxú es demanava si no podia fer el mateix. Molt o poc sinitzada, Manxúria, ara que els seus emperadors havien estat destronats, tenia uns lligams ben febles envers el govern republicà xinès. Els japonesos van impulsar la formació de Manxukuo per tal d’impedir que algú no se li acudís de proclamar la República Popular de Manxúria.

L’estat de Manxukuo, en els primers temps, vacil·là entre el concepte d’estat autònom envers la República de Xina, i la independència en el marc d’una unió de pobles asiàtics patrocinada pel Japó. En tot cas, la fórmula havia d’ésser monàrquica, i l’1 de març del 1932, Pu Yi esdevingué Datong, el cap d’estat oficial, amb residència a Wei Huang Gong. El 1934 era coronat Emperador de Manxukuo.

La triple relació entre els que pensaven en un Manxukuo manxú, entre Pu Yi (que el veia com una plataforma cap a la restauració de l’Imperi Qing) i els japonesos (que el veien com una segona Corea, mer apèndix del Japó), va provocar alguns malentesos. Però els qui tenien la paella pel mànec eren els japonesos, com feia evident la promoció de la llengua nipona, del sintoïsme (amb algun element manxú) i del ritual de cort, més proper al Japó post-Meiji, que a les nostàlgies de la Ciutat Prohibida. El 1937, l'emperador es divorcià de Wen Xiu, que fou substituïda per Tan Iuling, de 17 anys. Sis anys després hi afegia una tercera dona, Li Iuqin.

A partir del 1937, la guerra entre el Japó i la Xina era oberta. A partir del 1941, aquesta guerra s’entrelliga en una guerra d’abast mundial. L’expansionisme nipó s’expandeix pels imperis colonials europeus d’Àsia i del Pacífic, provocant la guerra amb els Estats Units i l’Imperi Britànic. Des del 1939, l’Imperi Britànic era en guerra amb Alemanya. Els Estats Units, atacats pel Japó, declararen la guerra no només al Japó, sinó també a Alemanya i a Itàlia. Es formaven dos bàndols: les potències de l’Eix Roma-Berlin-Tòquio i els aliats. Entre els aliats figurava la Unió Soviètica, atacada també, des de 1941, per Alemanya. L’anell no es va tancar tal com hom ho hauria esperat des de Manxúria, bé amb un atac japonès contra els territoris orientals de la Unió Soviètica, o amb un atac soviètic a Manxúria. Moscou i Tòquio temien l’obertura d’aquest front i, malgrat les pressions respectives de Washington DC i de Berlin, no es llençaren a cap aventura. En la llista d’aliats, hom comptava la República de Xina, governada pel Guomindang, i amb aliança tàctica amb els comunistes de Mao Zedong. En la llista de potències de l’Eix, hi havia la República Xina-Nanjing (el govern alternatiu pro-nipó de Wang Jingwei) i els estats de Manxukuo i de la Mongòlia Interior. Aquests estats feren part del Pacte Antikommintern, com ho feren també altres estats satèl·lits de l’Eix a Europa, entre ells Espanya i Dinamarca. Però si Espanya i Dinamarca enviaren voluntaris al front germano-soviètic, el govern de Manxukuo no obrí mai hostilitats contra la Unió Soviètica.

A partir del 1943, la truita es gira en pro dels aliats sovieto-anglo-americans. Però l’escenari que els és més favorable és Europa i per això adopten la consigna “d’Alemanya primer”. El règim nazi s’esvaí entre l’abril i el maig del 1945. La potència japonesa, malgrat problemes considerables, continuava indemne. A principis d’agost, però, dues bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki assenyalaven el principi de la fi de l’expansionisme imperial japonès. El dia 15 d’agost, amb un Japó que expressava la intenció de rendir-se, la Unió Soviètica tramet l’esperada declaració de guerra i inicia l’ofensiva sobre Manxúria.

El 16 d’agost del 1945, mentre es disposava a abandonar per via aèria Manxúria en direcció al Japó, Pu Yi era capturat per les tropes soviètiques. De primer el traslladaren a un centre de detenció a Txita (Zabaikalski Krai), i després a Khabarovsk. Fou com a presoner dels soviètics que assistí el 1946 a Tòquio com a testimoni en el Tribunal Militar Internacional per al Llunyà Orient.

De mentres, a la Xina, esclatava la guerra entre el Guomindang de Jiang Jieshi i l’Exèrcit Popular del Partit Comunista de Mao. El 1949, la guerra era pràcticament decidida, i es proclamà la República Popular Xinesa, mentre el govern de la República de Xina retenia únicament l’illa de Taiwan, arrabassada als japonesos arran de la fi de la Segona Guerra Mundial. La nova República Popular Xinesa reconegué la independència de la República Popular de Mongòlia (Mongòlia Exterior) i la sobirania soviètica sobre Tuva. La visió de les cinc nacions de la Primera República era substituïda per la visió de més de 100 nacionalitats. I, malgrat que hom reconeixia la nacionalitat manxú, és significatiu que, a diferència d’Uigúria (Xinjiang), de la Mongòlia Interior o de Tibet, Manxúria no es constituís en Regió Autònoma en el marc del nou estat, i que fos dividida en províncies de règim comú.

El nou estat xinès va demanar l’extradició de presoners polítics xinesos en mans soviètiques. Pu Yi sol·licità des de Khabarovsk que se’l permetés viure a la Unió Soviètica. Sense declarar-se comunista, Pu Yi deia apreciar l’obra del marxisme-leninisme a l’URSS. El 1950, però, les autoritats soviètiques repatriaren finalment Pu Yi en direcció a Xina.

Pu Yi passà, doncs, del règim penitenciari soviètic al xinès. Ingressà en el Centre de Detenció per a Criminals de Guerra de Fuixun (Liaoning). El 1951, davant els avenços de les tropes de les Nacions Unides a Corea i l’eventualitat d’un atac nord-americà en territori xinès, Pu Yi i d’altres presoners foren traslladats a Harbin. El 1954 el retornaren a Fuixun.

El 1959, Pu Yi obtingué un permís especial per residir a Beijing. De primer va viure en casa d’una seva germana, i després en un apartament. Se li oferí una feina en els Jardins Botànics de Beijing. El 30 d’abril del 1962 es casà per cinquena vegada, amb Li Shuxian, gairebé vint anys més jove que ell. De les seves anteriors esposes només sobrevivia Li Iuqin, la qual treballava ara de bibliotecària, però de la qual s’havia divorciat oficialment el 1958. Dels Jardins Botànics, Pu Yi va passar a treballar d’editor en el departament literari de la Conferència Política Consultiva Popular. El 1964 va esdevindre membre d’aquest òrgan consultiu. Com en els anys precedents, la direcció política de Mao Zedong i Zhou Enlai, empraren (moderadament) la figura de Pu Yi com un exemple de regeneració de l’antiga Xina feudal en la nova Xina popular. Fou així com, en col·laboració amb Li Wenda, va escriure “La primera meitat de la meva vida”.

A partir del 1966 comença el període de la Revolució Cultural, que ràpidament s’adreça contra els elements burgesos del partit i de l’estat, sota l’aquiescència de Mao, així com contra les recialles feudals. Un element no pas menyspreable d’aquest moviment és un cert sentiment de “greuge” de la majoria han contra les polítiques nacionalitàries del govern xinès. Per una banda o una altra, grups d’incontrolats proferiren amenaces contra Pu Yi, en la mateixa seu de la Conferència Consultiva. Si bé les autoritats li van oferir protecció contra els exaltats, alhora els donaven la raó en anunciar retallades salarials a Pu Yi i a d’altres membres d’òrgans de l’estat.

Encara era membre de la Conferència Consultiva quan es va morir, el 17 d’octubre del 1967, després d’uns mesos de malaltia. Les seves cendres foren dipositades en el Cementiri Revolucionari de Babaoixan. La coherència de la seva trajectòria consisteix amb la mansuetud que mantingué, successivament, envers els cortesans manxús de la Ciutat Prohibida, els japonesos de Manxukuo, els russos de la Unió Soviètica i els xinesos del Front Unit Democràtic de la República Popular.

divendres, 18 de desembre de 2009

El Dia Internacional de les Persones Migrants: la qüestió de la llibertat de moviments

La Declaració Universal de Drets Humans diu, en l’article 13, que “1. Tothom té el dret a la llibertat de moviment i residència dins les fronteres de cada estat” i que “2. Tothom té el dret d’abandonar qualsevol país, inclòs el propi, i de retornar al propi país”.

És un redactat que difereix d’altres drets. Per exemple, l’article 3, diu que “tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal” i no pas que “tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat personal, dins les fronteres del seu estat” o una cosa semblant. L’article 13, a banda d’aquesta referència a les “fronteres de cada estat” (negació del propi dret que afirma), introdueix una curiosa asimetria. Perquè l’article 13.2 reconeix el “dret de l’emigració” (i l’enforteix amb el “dret de retorn”), però no hi ha pas cap article 13.3 que digui res del “dret de la immigració”. Tal com és el redactat de l’article 13.1, és evident que les polítiques restrictives d’immigració dels diversos estats no contravenen l’article 13 en elles mateixes. És a dir, segons l’article 13.1, una persona no té dret a la llibertat de moviments a través de fronteres estatals. En conseqüència, l’estat té dret a imposar restriccions a la llibertat de moviments de les persones que volen entrar en el seu territori estatal. Però hi ha tres coses que no pot fer, segons l’article 13 i la resta de la Declaració: a) imposar restriccions genèriques a la llibertat de moviments dins del seu territori estatal (tant a les persones autòctones com al·lòctones); b) prohibir arbitràriament la sortida de persones de les seves fronteres estatals, siguin o no autòctones; c) negar el dret de retorn d’una persona al propi país.

Ja sabem que la Declaració Universal de Drets Humans no és més que paper mullat. Però, en el marc de les reivindicacions del Dia de les Persones Migrants, del 19 de desembre, és bo de saber que ni tan sols els brindis al sol de les Nacions Unides les cobreixen.

Hom podrà respondre que és necessari establir controls als fluxos migratoris. Però, curiosament, l’article 13.2 condemna, per exemple, els controls emigratoris (més enllà dels controls derivats de la investigació de crims, condemnes judicials, etc.). La mateixa premsa que lloa els murs anti-immigratoris dels Estats Units, de la Unió Europea o de Japó, blasma immisericordament els “règims” que gosen posar traves a l’emigració. Un exemple el tenim en els discursos que s’han fet al voltant del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, amb una condemna específica del fet que la República Democràtica d’Alemanya fes polítiques anti-emigratòries per evitar la fuita de mà d’obra (especialment, de mà d’obra qualificada) cap a l’Europa Occidental. Dit d’una altra manera, els controls immigratoris dels països centrals pressuposen i exigeixen el descontrol emigratori dels països perifèrics. L’impacte en el drenatge de les millors mans i dels millors caps que té l’emigració en aquests darrers països és completament menystingut (particularment, pels propis governants d’aquests països) i s’oblida que aquest és un factor addicional per la perpetuació de la misèria i de la desigualtat.

L’article 13.1 també és simptomàtic, en esmentar la “llibertat de moviments dins de les fronteres d’un estat”, de l'aprovació tàcita de la política d’homogeneïtzació poblacional practicada per aquests mateixos estats. Els mateixos que exigeixen controls d’immigració en les fronteres dels estats fan uns esgarips que fan por quan es demanen els mateixos controls per altres realitats que no disposen d’estat propi. Només cal veure les reaccions de l’espanyolam cada vegada que algú, a Mallorca, planteja quelcom en aquest sentit. És irònic, doncs, que des de la defensa de la identitat nacional catalana hom esperi res de les polítiques de control d’immigració dels estats espanyol i francès.

Però fem ara càbales, i imaginem que el mandat popular dels referèndums sobre la independència de la nació catalana arribés a bon port. Imaginem que ja en tenim, d’estat. Alerta, però, ja que aquesta independència, segons el text de la papereta, indicava la integració a la Unió Europea. Això, clar i català, vol dir que la lectura de l’article 13.1 és una altra:
- d’acord amb la doctrina de la Unió Europea hi ha quatres drets bàsics: lliure moviment de béns, lliure moviment de capital, lliure moviment de serveis i lliure moviment de persones. Per aquest ordre, exactament. El lliure moviment de persones, però, fa referència a la llibertat de moviments i de residències de les persones amb ciutadania comunitària (és a dir, amb ciutadania de cadascun dels 27 estats – 28 amb Catalunya – que integren la UE).
- en general, el nou estat català disposaria de dret per controlar l’entrada d’immigració “extracomunitària”. Però aquest control seria relatiu, ja que les persones que tenen concedit el dret d’asil en un estat de la UE, el tenen concedit per tots els estats (amb les excepcions i matisacions dels estats que no formen part de la Unió de Schengen).

Normalment, alguns dirien que amb això hi hauria prou. Prou, per a què? Per tal de controlar el mercat laboral i descarregar els serveis socials, ens responen. Però el subtext és un altre. L’opinió pública no defensa un “control de la immigració” per aquestes raons, merament. És cert que, si mirem el que diuen les enquestes, l’opinió pública sembla orientar-se al voltant d’una idea que, esquemàticament, podem resumir de la següent forma:
- els immigrants extracomunitaris, procedents majoritàriament de països menys desenvolupats, tenen un “cost de producció” inferior, ergo promouen una tendència a la baixa dels salaris.
- els immigrants extracomunitaris constitueixen una pressió addicional, en enfortir l’exèrcit de reserva, és a dir les masses desocupades.

Aquesta orientació material de la visió popular del “control de la immigració” és la pròpia de sectors de la classe treballadora “autòctona” (i.e. comunitària, encara que els països més pobres de la UE i, particularment, Romania, també siguin “exclosos” en aquest esquema mental, i que hi siguin inclosos, per exemple, els residents nord-americans). Però això, naturalment, no té gaire a veure amb la mentalitat de sectors populars que no competeixen directament en el mercat laboral. Per aquesta raó, l’orientació material-laboral o és complementada amb una orientació material-fiscal i una orientació cultural:
- la immigració extracomunitària suposa un augment (o una justificació de l’augment) de la despesa pública i, en conseqüència, de la pressió fiscal (i de la “desviació” de serveis socials).
- la immigració extracomunitària suposa una amenaça a la identitat lingüística, nacional, cultural, religiosa, etc., i també hi podem afegir la qüestió de la seguretat ciutadana.

L’orientació cultural de la defensa d’un “control de la immigració” topa, però, amb una sèrie d’obstacles. Les mesures de control poden veure’s justificades per una seguit de criteris “racials”, “religiosos”, “culturals”, “lingüístics”, etc. Però tots aquests criteris contravenen la Declaració Universal dels Drets Humans i qualsevol constitució dels darrers cinquanta anys. Les polítiques de “control de la immigració” no poden fer-hi res en concret en aquest sentit. Però sí es justifiquen de forma tàcita en tant que, estatísticament, els “immigrats extracomunitaris” són de “races diferents”, de “religions diferents” (amb l’islam fent d’antitòtem d’aquesta visió), de “cultures diferents”, de “llengües diferents”, etc. Però si el problema és aquesta “diferència”, quin serà el destí de les persones amb nacionalitat comunitària que presenten aquesta “diferència”?

El “control de la immigració” no passa de ser una de les moltes eines propagandístiques dels mateixos causants dels “problemes”. Ja té gràcia que els mateixos que s’han dedicat a enfonsar el nivell de vida de la població “autòctona”, la llengua i la identitat cultural de la població “autòctona” (catalana), etc., vinguin ara a salvar-ho tot amb polítiques “restrictives” de la immigració. El mateix cap que, per una boca, llença proclames de “control de la immigració”, per l’altra ens repeteix que la immigració és l’única garantia de “competitivitat” i de generació de prou creixement econòmic (i.e. de prou taxa de benefici) com perquè sobrin prou molles per a tothom.

En aquest 19 de desembre cal repetir els mots d’ordre que es desprenen de la situació actual:
- contra la jerarquització en 1) ciutadans europeus; 2) persones amb dret de residir-hi i de treballar-hi; 3) persones amb dret de residir-hi, però sense dret de treballar-hi; 4) persones sense dret de residir-hi; tot recordant que “cap ésser humà no és il·legal”
- contra les retallades de llibertats que les directives comunitàries i les lleis d’estrangeria fan envers les persones dels grups 2, 3 i 4, i que tenen una expressió ben eloqüent en els “centres d’internament”.

I, més enllà, el poble treballador català ha de tindre present una doble necessitat:
- en tant que les condicions econòmiques dels Països Catalans empitjoren (18% d’atur!), sectors creixents es tornen a veure en la necessitat d’emigrar per trobar feina. Cal que els emigrants catalans s’impliquin doblement en el país d’acollida (contra les temptacions d’esquirolatge) i en el procés d’alliberament del país d’origen. I, en la mesura que sigui possible (i això és més fàcil de dir que de fer), han de tornar-hi per tal de refer un país amb una economia diversificada i una ocupació ben remunerada.
- i els sectors del poble treballador català que resten als Països Catalans han de lluitar per integrar els treballadors immigrants. No pas per un estúpid sentiment multiculturalista (car, alhora, cal celebrar els potencials emigrants dels països subdesenvolupats que no opten per l’emigració i resten en el país i malden per tirar-lo endavant), sinó per lluitar plegats contra les ofensives del capital (reducció salarial, augment d’impostos, destrucció de llocs de treball).

dijous, 17 de desembre de 2009

Jornada de mobilitzacions per l’ensenyament a Alemanya


Avui s’han organitzat per tot el territori alemany, manifestacions de protesta contra les polítiques educatives, no tan sols de les instàncies federals, estatals i universitàries, sinó, com diu la crida de la campanya Bildungstreik, contra una tendència mundial de la reestructuració del sistema educatiu i d’altres aspectes de la vida pública. Aquesta reestructuració, diu la crida, fa que ja no se cerqui el bé comú sinó que es deixi tot a les “forces del mercat”. Especialment, en el sistema educatiu, es fa referència dels pagaments a càrrec de l’estudiant i de la creixent privatització. Però els promotors de la campanya han lligat aquestes reformes en el camp de l’ensenyament secundari i universitari, a les reformes en el camp laboral i, en conseqüència, s’ha volgut implicar en les mobilitzacions als moviments socials i sindicals.

Les demandes i alternatives proposades són:
- autodeterminació en l’aprenentatge i en la trajectòria vital, en contraposició a marcs temporals rígids, a la pressió per l’assoliment i a la competència.
- lliure accés a l’educació pública i abolició de tota mena de taxes educatives i formatives, des de l’educació preescolar en endavant.
- un sistema educatiu finançat públicament, sense actors econòmics que siguin capaços d’influir en el contingut impartit, en les estructures o en l’accés als cursos.
- i la democratització i l’enfortiment de l’autogestió dins de totes les institucions educatives.

Ja m’imagino, alternativament, la cara de pomes agres o el somrís irònic dels caligules davant d’aquestes demandes. Però cal no oblidar que fins i tot el Partit dels Caligules d’Alemanya (FDP) anunciava en les passades eleccions que “l’educació és un dret civil”. I és que fins i tot els caligules són conscients de la necessitat d’un sistema educatiu ferm. I també saben que el “marc rígid” (o una “carrera ben estructurada”) és completament antagònic a qualsevol intent seriós de fomació continuada o de reciclatge formatiu. Val a dir que molts dels participants del Bildungstreik tenen en ment els paradigmes clàssics de la “instrucció pública”, que justament els caligules neguen o consideren superats. I tampoc no és això. La democratització i l’autogestió de les estructures educatives no pot ésser una reclamació d’un passat que, siguem sincers, tampoc no existí en els anys daurats del keynesianisme. És una reivindicació que connecta amb la renovació pedagògica pendent. Els caligules diuen que aquestes posicions volen tancar el sistema educatiu en una torre d’ivori allunyada de les “necessitats socials” (i.e. d’ampliació de capital). Per això la renovació pedagògica és indestriable del capgirament d’aquestes “necessitats socials”, des del fetitxisme actual a una societat centrada en la persona.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Els patrons duen a judici el comitè d'empresa de la Pirelli de Vilanova per la vaga contra els acomiadaments

Demà dijous dia 17, a les 9 del matí, hi ha convocada una concentració de suport davant del monument de Rafael de Casanoves. I és que en el Jutjat del Social de la Ronda de Sant Pere començarà el judici contra el comitè d'empresa de Prysmian (l'antiga Pirelli de Vilanova i la Geltrú). La direcció de l'empresa els acusa de "vaga il·legal", arran de les mobilitzacions dels passats mesos de maig i juny.

Aquesta vaga combativa es va iniciar arran de l'acomiadament de 19 treballadors de la planta. Un acomiadament que l'empresa realitzà després que el Departament de Treball de la Generalitat negués a la direcció un expedient de regulació de l'ocupació. La vaga, de caràcter indefinit, es desconvocà dues setmanes després, en mig de les amenaces de la direcció. Unes amenaces que ara continuen en el terreny judicial, amb la voluntat d'extorquir una quantiosa "indemnització".

Immanuel Wallerstein i una estratègia per a l’esquerra mundial

En el marc del Seminari “10 anos depois”, en referència del 10è aniversari del primer Fòrum Social Mundial, Immanuel Wallerstein prepara una ponència sobre la “conjunctura present” i fa unes projeccions a curt (5 anys) i mitjà (15-25 anys) termini.

Wallerstein caracteritza la situació present com una de: 1) depressió mundial, l’impacte més gran de la qual tindrà lloc en els propers cinc anys; 2) declivi geopolític dels Estats Units, l’impacte més gran del qual també tindrà lloc en els propers cinc anys; 3) crisi seriosa del medi natural, davant de la qual no se’n farà gaire res en els propers cinc anys (Copenhaguen n’és testimoni); 4) agitació creixent dels moviments socials d’esquerres, malgrat una pobre coordinació i la manca d’un visió tàctica clara (degut, diu Wallerstein, a una manca de visió estratègica a mig termini); 5) agitació creixent de les forces d’extrema dreta, amb una visió tàctica a curt termini molt més clara que no pas les de l’esquerra, si bé també són mancades de visió estratègica a mig termini; 6) incertesa general del futur.

En parlar dels esdeveniments plausibles dels propers cinc anys, Wallerstein esmenta l’ “explosió de la darrera bombolla”, en referència, particularment, al deute sobirà dels Estats Units. La conseqüència seria una caiguda (més) forta del dòlar, la qual cosa forçaria la Unió Europea, l’Àsia Oriental, Rússia i les altres “potències emergents” a basar l’economia mundial en una “bossa de divises”. L’esclat d’aquesta bombolla agreujaria encara més les taxes mundials de desocupació. D’altra banda, la política mundial contra els “paradisos fiscals” (vegeu, per exemple, com han collat al Principat d’Andorra), si bé pal·lia la fuita d’impostos, d’altra banda, podria afavorir les maniobres especulatives, que tindrien un impacte en les fluctuacions dels valors de les divises mundials. En aquest escenari, hi hauria una tendència (encara més) negativa als investiments.

Però Wallerstein també esmenta, ja en el pla geopolític, els conflictes de l’Orient Mitjà. Per exemple, i parlant dels propers cinc anys, Wallerstein considera “probable” un colp d’estat militar al Pakistan i la instauració d’un règim militar (encara) més implicat en l’Afganistan, que donés suport més o menys obert als “talibans”. Més probable encara, seria per a Wallerstein, que els “talibans” es fessin amb el control efectiu de gairebé tot el territori afganès. En aquest escenari, l’OTAN acabaria, bé per guillar d’Afganistan o bé per restar en una sèrie de baluarts. En tot cas, Wallerstein considera que en els propers cinc anys s’hauria completat la retirada de les tropes nord-americanes d’Irac. Finalment veu un 50% de probabilitats que Israel bombardegés Iran, i que això animés una reacció mundial contra Israel. Francament, crec que són massa probabilitats, però en tot cas la clau d’això cal trobar-la en la dinàmica interna de la pròpia societat israeliana, i difícilment els dirigents israelians s’arriscarien a una operació d’aquesta mena sense el suport dels Estats Units (i de l’OTAN, en general). Wallerstein també considera la possibilitat d’una crisi política a l’Aràbia Saudita, amb un possible colp militar. De moment, el règim saudí sembla incòlume, però potser Wallerstein no hi exagera tant com ho fa en el cas d’Israel.

Pel que fa als Estats Units, Wallerstein creu que l’agitació dretana contra l’Administració Obama (i tots els demòcrates en general), lluny d’apaivagar-se després d’aquest any d’estrena, anirà en creixement. Ho veig difícil, però també veig qüestionable, com diu Wallerstein, que perilli molt la reelecció d’Obama per al 2012. Wallerstein s’imagina una expansió de les milícies armades d’extrema dreta en obert desafiament al govern federal nord-americà. Però, vaja, si la cosa no ha passat, de moment, de les tea-parties, tampoc no crec que la sang arribi al riu... per aquesta banda.

Pel que fa a la decadència (en els propers cinc anys) dels Estats Units com a superpotència, Wallerstein s’imagina un enfortiment dels lligams entre la Unió Europea i Rússia, d’una banda, i de Xina, Japó i Corea del Sud, de l’altra, a la vegada que s’enforteix una solidaritat sud-americana sota direcció brasilera. Pel que fa a Amèrica del Sud, Wallerstein anuncia “múltiples colps d’estat dretans”, de l’estil d’Hondures, encara que de resultat “incert”. Salvats els colps d’estat dretans, el lideratge de Brasil i l’enfortiment de la unió sud-americana, semblen perspectives clares. El que no queda tan clar són els apropaments Europa-Rússia i Japó-Xina. En un cas com en l’altre, la diplomàcia nord-americana fa una pressió que difícilment, per malament que vagin les coses, afluixarà, i això enforteix, més aviat, l’eix Rússia-Xina.

Wallerstein continua amb unes projeccions a mig termini, de 15 a 25 anys. D’una banda, la classe capitalista mundial, davant els problemes d’acumulació de capital, cercaran “models alternatius” per preservar allò que sí consideren substancial: la jerarquització, l’explotació i la polarització. Però realment és possible un “neofeudalisme post-capitalista”? Pot sobreviure la classe capitalista a la “fi de l’acumulació de capital”? No són aquestes “jerarquització, explotació, polarització”, precondicions i efectes del sistema capitalista i, en l’actual nivell de desenvolupament, inseparablement lligades a la seva pervivència? A la llarga, deia Keynes, tots serem morts, però 15-25 anys, all business equal, semblen un xic insuficients per fer “impossible” l’acumulació de capital. En conseqüència d’aquesta valoració, Wallerstein diu que l’esquerra mundial prendrà consciència que no es tracta ja de posar fi o no al capitalisme (que, segons Wallerstein, cau per ell mateix), sinó de com organitzar el sistema successor que serà en procés de construcció. Wallerstein alerta que “el resultat final pot ésser molt millor o molt pitjor que el capitalisme mundial actual”, i que dependrà d’una batalla entre forces socials mundials (de dreta i d’esquerra). Per a l’esquerra, Wallerstein demana 1) lucidesa analítica; 2) una tria moral fonamental; 3) una acció política intel·ligent i efectiva. Podem discrepar de Wallerstein quant a la terminologia, i quant al contingut de les aliances, fronts o unitats que han de configurar aquesta esquerra mundial i les seves expressions a cada nació, però els fets deixen clar que la idea d’una represa harmoniosa després de la crisi, ni que sigui a les nacions més desenvolupades té poc suport. La represa es fa(rà) sota les esquenes de les classes populars i, particularment, les de les nacions oprimides. Walerstein diu que la lluita serà “mundial” i, fonamentalment, que serà una lluita de sensibilitats morals (entre l’egoisme dretà i l’atruisme esquerrà), però si el cas nacional català, en aquest curs, es resol en pro de l’opressió estatal espanyola i francesa, el xovinisme identitari i assimilador d’aquests dos estats s’acreixerà, i ho farà en pro de la jerarquització, de l’explotació i de la polarització.

dimarts, 15 de desembre de 2009

La matança de Kunduz: tres mesos de desinformacions

El 4 de setembre, a poc més de tres setmanes de les eleccions federals alemanyes, una acció militar de l’exèrcit alemany provocà una matança a Kunduz. Era l’atac més mortífer provocat per tropes alemanyes des de 1945. Però si els atacs de 1945 es feien en honor d’un Reich que havia de durar un miler d’anys, els d’ara es fan en honor del “pacifisme”, tal com demostrà en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de la Pau l’autèntic comandament en cap de l’exèrcit alemany, Barack H. Obama. Com que l’atac es va produir a tres setmanes de les eleccions federals, els partits majoritaris van provar de cobrir la situació, i juramentaren damunt les escriptures més sagrades la completa voluntat de no fer-hi electoralisme.

Podem fer una petita crònica de les (des)informacions que, des d’aquell 4 de setembre, han arribat a Alemanya d’aquella matança:
- 4 de setembre: sota ordres del coronel Georg Klein, comandant de les forces de l’OTAN a Kunduz, caces americans bombardegen dos camions de transport de combustible que, pretesament, havien estat segrestats per forces ‘insurgents’, amb la intenció de fer-los explotar en les proximitats de la caserna de l’OTAN. A resultes de l’atac, els camions explosionen.
- 5 de setembre: a mesura que l’OTAN ofereix xifres oficials de víctimes mortals (142), es fa evident que no totes les víctimes havien d’ésser ‘insurgents’. Com que, segons reports interns, els caces nord-americans havien sol·licitat, prèviament a l’atac, de fer diversos vols rasants per foragitar els passavolants, i el coronel Klein els ho havia denegat, tot instant-los a atacar immediatament, la responsabilitat queia sota esquenes del comandant alemany. Per això mateix, era el ministre de defensa, el cristianodemòcrata Franz Josef Jung, qui amb més passió negava que hi hagués hagut “cap víctima civil”. El govern alemany sostingué força temps la versió de “tots (els 142) eren insurgents”.
- 27 d’octubre: en la remodelació del govern d’Angela Merkel, Jung cessa com a ministre de Defensa i passa a ocupar la cartera de Treball i Afers Socials (Arbeit und Soziales). Ostensiblement, Jung ha estat “relegat” per com va tractar les informacions de l’atac aeri de Kunduz. El substitut de Jung, el socialcristià Karl-Theodor zu Guttenberg, ja en els primers dies posteriors a haver estrenat el càrrec reitera la posició de Jung, i diu que l’atac era “militarment apropiat”.
- 6 de novembre: un report de la Creu Vermella Internacional (ICRC) deia que l’atac no era “en la línia del dret internacional”, fonamentalment perquè l’operació s’havia realitzat amb plena consciència que produiria un gran nombre de “víctimes col·laterals”.
- 26 de novembre: Guttenberg cessa el secretari de Defensa, Peter Wichert, i el comandant general de l’exèrcit (Generalinspekteur), Wolfgang Schneiderhan. El motiu del cessament seria que els dos alts càrrecs haurien amagat al nou ministre informació relacionada amb l’atac del 4 de setembre.
- 3 de desembre: en una compareixença al Bundestag, Guttenberg canvia la posició fins ara sostinguda pel govern Merkel i afirma que l’atac de Kunduz “no fou militarment apropiat”, a la llum dels reports als quals ara sí havia pogut accedir. Guttenberg, però, defensa l’actuació del coronel Klein.
- 10 de desembre: article de Bild sobre l’atac de Kunduz. Comença amb una contextualització. Els dos camions havien estat veritablement segrestats i, a més en les proximitats de la caserna de l’OTAN. Però els segrestadors se’ls havien dut lluny, fins que quedaran atrapats en un banc de sorra. Els caces nord-americans els tenien perfectament localitzats des de feia hores, abans que el coronel Klein ordenés l’atac. Però l’article de Bild continuava al voltant de l’ordre de Klein, que s’hauria limitat a seguir l’assessorament de la unitat TF47. La TF47 de Kunduz havia rebut informació d’un confident afganès que prop dels camions segrestats hi havia “quatre dirigents talibans”. L’article de Bild deixa entreveure que l’atac es va fer per assassinar selectivament aquests quatre “dirigents talibans”: els “altres 137” eren la torna.

Davant d’aquestes informacions hi ha hagut dues menes de reaccions populars. Unes, o bé comparteixen la indignació i autocrítica de Guttenberg o bé fan un pas més enllà i afirmen que allò que caldria és retirar-se d’Afganistat tot d’una o bé de forma gradual. D’altres, però, aplaudeixen les accions de la unitat TF47 i dels “valents soldats” d’elit KSK (Kommando Spezialkräfte), en una lògica que recorda la idea de 20 civils morts per cada soldat alemany ferit o assassinat pels partisans. Els partisans de Iugoslàvia i d’Itàlia rebien en la premsa de fa prop de setanta anys qualificatius no gaire diferents que els que reben els “talibans” d’Afganistan. I si a Iugoslàvia hi havia Nedic o hi havia Pavelic, a Afganistan tenen Karzai. I si a Iugoslàvia, els alemanys comptaven amb els aliats italians, hongaresos o búlgars, a Afganistan tot es fan en el marc de la sacrosanta aliança atlàntica. Però és clar, la República Federal d’ara és una democràcia. No obstant això, a Kunduz, no tenen representant al Bundestag. Llàstima, perquè segur que seria un escó més per a la CDU.

dilluns, 14 de desembre de 2009

150 jaroj de Doktoro Esperanto

Ludwik Lejzer Zamenhof naskiĝis la 15-an de decembro 1859 (3-an laŭ la julia kalendaro) en Bjalistoko (Granda Duklando de Litovio, Rusa Imperio). Lia patro estis lingvoinstruisto. Lia patrino parolis al li en la jida lingvo kaj lia patro en la rusa. Lia gepatra lingvo estis la rusa, sed li parolis al liaj gefiloj en la pola lingvo. Li studis medicino en Moskvo (1879-1881) kaj Varsovio (1881-1885). Lia unua planlingva projekto estis Lingwe universala (1878). Zamenhof uzis plurajn pseŭdonimojn, la plej konata estas “Doktoro Esperanto”, sub kiu li publikigis en 1887 la Unuan Libron.

L. L. Zamenhof skribis “La Espero” en 1891:

En la mondon venis nova sento,
Tra la mondo iras forta voko;
Per flugiloj de facila vento
Nun de loko flugu ĝi al loko.
Ne al glavo sangon soifanta
Ĝi la homan tiras familion:
al la mond' eterne militanta
Ĝi promesas sanktan harmonion.

Sub la sankta signo de l' espero
Kolektiĝas pacaj batalantoj,
Kaj rapide kreskas la afero
Per laboro de la esperantoj.
Forte staras muroj de miljaroj
Inter la popoloj dividitaj;
Sed dissaltos la obstinaj baroj,
Per la sankta amo disbatitaj.

Sur neŭtrala lingva fundamento,
Komprenante unu la alian,
La popoloj faros en konsento
Unu grandan rondon familian.
Nia diligenta kolegaro
En laboro paca ne laciĝos,
Ĝis la bela sonĝo de l' homaro
Por eterna ben' efektiviĝos.

diumenge, 13 de desembre de 2009

L'estat de les consultes després del 13-D

Entre els municipis que celebraven avui la Consulta sobre la independència de la nació catalana, hi havia Sant Cugat del Vallès i el Papiol. A Sant Cugat, el municipi de més habitants que ha fet fins ara la consulta, la participació ha estat de 25,48%. Al Papiol, la xifra de participació ha arribat a un 21,13 %. Això ha suposat que un 24,01% del cens total de Sant Cugat s’ha manifestat explícitament favorable a la independència. I que al Papiol aquesta xifra ha estat del 19,15%.

Una atenció especial mereix Berga, un dels municipis on les paperetes deien Països Catalans: un 31,48% del cens ha votat SÍ a la independència dels Països Catalans. Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, eren les dues principals poblacions penedenques que feien la consulta i, respectivament, s’hi han pronunciat per la independència el 21,72% i el 14,58% de la població major de 16 anys. A Vic aquesta xifra ha puja al 41,55%, degut en bona mesura a la intensa campanya menada per Osona Decideix.

El Pla de l’Estany ha esdevingut la primera comarca en realitzar de forma completa la Consulta sobre la Independència. Els vots afirmatius han suposat un 24,54% del cens.

La gran virtut del 13D, doncs, és oferir un panorama per veure fins on arriba a hores d’ara el suport explícit a la independència. I més enllà de les xifres, l’esforç organitzatiu per bastir més de 160 consultes en tres mesos ha d’aprofitar-se per dur el procés endavant, per eixamplar-lo a tota la nació i per dotar-lo d’una perspectiva popular realment trencadora.

Cal, doncs, incorporar a l’estat de les Consultes els resultats d’aquest diumenge. Escrutades les dades de 166 municipis (inclosos Arenys de Munt i Sant Jaume de Frontanyà), amb un cens de 702.072 persones:
- 509582 persones (72,58%) s’han abstingut.
- 182625 persones (26,01%) han votat SÍ.
- 006186 persones (00,88%) han votat NO a la independència.
- 002958 persones (00,42%) han votat en BLANC.
- 000721 persones (00,10%) han vist declarat el seu vot NUL.

Entre les declaracions de la jornada podem destacar les d’en Marc Sallas, de la CUP de Badalona, que ha dit que “les consultes d’avui són una clara mostra que és amb l’autoorganització popular i amb la mobilització continuada com els Països Catalans guanyarem la independència”. I serà amb autoorganització popular i amb mobilització continuada que hom podrà guanyar-se porcions creixents d'aquest vora 75% de majoria silenciosa.

ANNEX. En aquest full de càlcul podeu trobar:
- dades sobre els municipis que han organitzat o preparen una consulta sobre la independència.
- els municipis que l'han celebrada, ordenats pel percentatge del cens que s'ha declarat per la independència. Hi ha 23 municipis on el SÍ ha obtingut la majoria absoluta sobre el cens.
- els municipis que l'han celebrada, ordenats per la diferència percentual sobre els cens respecte els qui van referendar l'estatut d'autonomia vigent. Hi ha 50 municipis on el SÍ a la independència ha superat el sí a l'estatut d'autonomia vigent.

dissabte, 12 de desembre de 2009

L’estat de les Consultes el 12-D

Avui fa 20 anys, el Parlament de Catalunya va votar una moció que afirmava que “l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979”. Avui, el poble català de Sant Jaume de Frontanyà ha fet un exercici d’autodeterminació a través d’una Consulta sobre la independència. Vint-i-una persones majors de 16 anys tenien dret a respondre, en vot secret, si eren o no eren partidàries que la nació catalana es constitueixi en estat independent. Hi ha votat 19 persones, és a dir més que no pas el que és habitual en les eleccions, car hi ha 5 o 6 persones empadronades que no viuen al municipi. Dels 19 vots emesos, 18 han estat afirmatius.

Així doncs, l’estat de les Consultes, a 12 de desembre del 2009, amb 6521 persones consultades, és el següent:
- s’hi han abstingut 3831 persones.
- hi han votat SÍ 2587 persones.
- hi han votat NO 62 persones.
- hi han votat en BLANC 29 persones.
- s’hi han declarat NULS els vots de 12 persones.
És a dir, que el 40% de les persones censades en els 2 municipis que han fet la consulta hi han votat SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

Demà la llista de consultats es multiplica per més de 100.

Les Consultes, com a moviment popular

Avui les Consultes sobre la Independència es reprenen en jornada de votació a Sant Jaume de Frontanyà, després de fer-ho fa 90 dies a Arenys de Munt. I demà continuaran a Arenys de Mar, a Berga, a Sant Cugat del Vallès, a Vilanova i la Geltrú, a Molins de Rei. Una de les constants en descriure aquest procés és la base popular. Si ha estat possible estendre la consulta d’Arenys de Munt a gairebé 170 municipis, és gràcies a la construcció de plataformes municipals i comarcals (com les d’Osona o del Pla de l’Estany), i als més de 15.000 voluntaris que, des de diferents associacions, han col·laborat en els dies de campanya, en les meses del vot anticipat i domiciliari, i en les meses definitives de demà. Les lloances al caràcter “de base” o “popular” del moviment de les Consultes amaguen, però, també, una malfiança generalitzada quant a la “instrumentalització” per part dels “partits polítics parlamentaris”. Aquesta malfiança s’ha manifestat també en no poques tensions, que han afectat la marxa paral·lela entre les mocions de suport als plens de regidors i les consultes als veïns. Legítimament, però, hi ha por que el moviment de les consultes sigui aprofitat pels ‘especuladors’ que guanyen eleccions amb un discurs sobiranista-independentista, i que després el desballestin quan es tracti de “renegociar” les autonomies.

En el comunicat de la COS que hem anat comentant aquests dies, la quarta línia de treball esmentada (a banda de la territorialitat, la denúncia del carrerisme dels polítics oficialistes i les reivindicacions obreres i populars) era precisament l’enfortiment i extensió de “les estructures organitzatives socials i populars, casals, ateneus, assemblees unitàries”, les quals garanteixen “espais alliberats i no depenents de cap institució”. Si hom mira, per exemple, la realitat dels barris i viles de la riba esquerra del Baix Llobregat, és fàcil adonar-se que aquesta manca d’estructures posa ben difícil organitzar una consulta popular (sobre la independència o sobre el que sigui) de caràcter reivindicatiu i que no tingui una mera participació simbòlica. I això una consulta d’un dia, que si hom ja parla d’un procés participatiu més ambiciós, la cosa és encara més fotuda. El que sí és clar és que únicament un moviment de base popular, ampli i creixent, ambiciós, ha pogut fer realitat el 13-D, i el podrà fer-lo continuar el 14-D, el 15-D, etc.

divendres, 11 de desembre de 2009

Les Consultes sobre la Independència i les reivindicacions econòmiques

En els dos darrers posts hem comentat les dues línies de treball assenyalades pel comunicat de la COS de suport a les Consultes sobre la independència: estendre les consultes a totes les comarques dels Països Catalans i connectar-les a “les experiències populars de denúncia pública de la corrupció imperant, l’especulació i dels salaris desorbitants de polítics i sindicalistes professionals”. La tercera línia seria el reforçament i extensió de “les línies de treball unitari contra la crisi capitalista i per l’emancipació del Poble Treballador i del conjunt de la classe treballadora dels Països Catalans”.

De vegades, en nom d’un fals transversalisme, s’ha dit que “això no toca”. Pel que fa a la denúncia de la corrupció, no poques veus han dit que “cas Pretòria” ha estat gestionat des de l’Audiencia Nacional bé com una cortina de fum, bé com un toc d’advertiment, bé com una estratègia de divisió, en un moment que el moviment de les Consultes és en plena creixença. I pel que fa a la “crisi econòmica” un destacat dirigent que juga a l’ambigüitat entre el dependentisme de partit i l’independentisme personal deia que la “cosa urgent” són les xifres de l’atur, no pas la independència. Davant d’això, pot ésser fins i tot comprensible que hom vulgui despullar la reivindicació de la independència per no enterbolir-la. Això, naturalment, no és possible. I n’és signe el fet que, des de diferents posicionaments ideològics i de classe, les qüestions “democràtiques” i “econòmiques” són posades damunt la taula pels qui enumeren arguments en pro del SÍ a la independència. L’enquesta recent de la UOC demostrava que els arguments econòmics i polítics dominen als arguments culturals i sentimentals entre els partidaris del SÍ, mentre que entre els partidaris del NO allò que domina és l’apel·lació als sentiments (allò que deia Pujol d’Espanya com a realitat entranyable) o a la legalitat (mira, mira, lo que dice tu DNI).

Les qüestions econòmiques són, doncs, damunt la taula en els debats d’aquest divendres sobre les Consultes del 13-D. També, cal dir, que la veu dominant és la de la classe dominant i, més concretament, la dels sectors de la burgesia catalana més dinàmica i, en certa mesura, més progressiva, que, gens casualment, és la que, dins de la classe empresarial, més té a guanyar amb la superació de l’actual situació d’opressió i subjecció nacionals. Per raons òbvies, aquesta veu es presenta com una veu interclassista, adreçada als “interessos nacionals”. Troba en l’espoliació fiscal el principal argument del seu discurs. La “calculadora de salaris” del Cercle Català de Negocis (CCN) és doblement eloqüent:
- d’una banda denuncia el fet innegable que l’espoliació fiscal és un càstig a la classe treballadora i, en general, a tots els assalariats.
- de l’altra, la calculadora, si s’apliqués en una Catalunya independent, generaria un sistema impositiu menys progressiu que l’aplicar actualment. No cal dir que el neolerrouxista Joan Ferran s’hi ha abraonat. La trampa de Ferran és que després d’impugnar la noció reaganista del CCN, ens col·loca la progressivitat actual com la panacea, tot obviant el fet que en una Catalunya independent, allò ja no espoliat hauria de ser objecte, com d’altra banda, tota la plus-vàlua, de les pugnes entre les diferents classes i estrats que conformen la població catalana.

Segons el comunicat de la COS, l’espoliació fiscal no és més que una de les “bases polítiques per la destrucció del nostre país” que apliquen els estats espanyol i francès. L’altra base, també recordada en les anàlisis del CCN, és la “desindustrialització total del nostre país”.

L’actual crisi econòmica, derivada en el nostre país, fonamentalment, per l’esclat de la bombolla immobiliària, ha tingut l’impacte que té en les xifres de desocupació i subocupació perquè, prèviament, en els anys d’expansió, s’havia produït una erosió descomunal, especialment en les comarques de l’interior, del teixit industrial.

Aquestes coses són presents en els caps de les persones que seran consultades el 13-D. I per a molts seran els factors determinants per votar SÍ.