Trajectòries (no tan) insòlites (III): Oriana Fallaci

Fa uns dies Vicent Partal citava en el seu blog (Mails per a Hipatia) un passatge d’un dels darrers llibres d’Oriana Fallaci (1929-2006). Gairebé en demanava disculpes. Si fos 25 anys enrera, ningú no hauria trobat estrany que Partal cités Fallaci, ans hauria esperat que fos citada encomiàsticament. En canvi, ara, esmentar Fallaci, en els contorns ideològics de les esquerres és exposar-se a la condemna. Inversament, si Fallaci era abominació per a la dreta europea no fa ni dues dècades, ara aquesta mateixa dreta la cita (més que no pas llegeix) amb fruïció. Som, doncs, davant d’una trajectòria insòlita? Alguns seguidors de Fallaci, de la Fallaci dels darrers dies i de la Fallaci de fa més temps, protestaran, i no pas sense raó. La mateixa Fallaci, sense caure en falses i absurdes protestes de coherència, contestà alguna vegada àcidament a qui li recriminava (o felicitava) el canvi. Potser la Fallaci no ha canviat pas, i qui ho ha fet ha estat el panorama ideològic. Però tot moviment, inclòs tot moviment ideològic, és relatiu. La trajectòria de Fallaci pot ser (o no) insòlita no tant pel que ella faci o deixi de fer, sinó pel que si fan o deixen de fer els altres.

Oriana Fallaci va nàixer el 29 de juny de 1929 a Florència. Tenia, doncs, 11 anys, quan la Itàlia de Mussolini entra en la guerra de Hitler. El desembarcament aliat a Sicília, primer, i a Calàbria i a la Campània, després, destarotaran el règim mussolinià. La classe dirigent percep el naufragi. A través de la monarquia i del Gran Consell Feixista, Mussolini és destituït i empresonat; en el seu lloc hom nomena un militar, el mariscal Badoglio, com a nou cap de govern. Formalment, el govern Badoglio recalca els seus compromisos bèl·lics amb Alemanya. Però és clara la jugada. Els alemanys s’afanyen a desarmar l’exèrcit italià; els badoglians signen l’armistici amb els aliats i declaren la guerra a Alemanya. Itàlia queda dividida en dues zones, amb un límit mòbil, consistent en el front bèl·lic: al nord ocupació alemanya (sota el domini de la República Social Italiana d’un “alliberat” Mussolini i del seu Partit Feixista Republicà) i al sud ocupació anglo-nord-americana (sota el domini del Regne d’Itàlia desfeixistitzat). En aquesta època Oriana Fallaci té 14 anys. El seu pare, Edoardo, participa activament en el moviment antifeixista florentí. Oriana s’uneix al grup antifeixista “Giustizia e Libertà”, que combat amb les armes els ocupants alemanys i els feixistes que hi col·laboren. Oriana hi fa de correu.

Acabada la guerra, el 1946, Oriana comença a treballar com a corresponsal especial per a Il mattino dell’Italia centrale. La fama com a corresponsal internacional li arriba en els anys 1960, tant pels articles que fa als diaris com per revistes com L’Europeo o Epoca. El 1968 és quelcom més que testimoni presencial dels fets de la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco: les forces antidisturbis que massacren els estudiants la disparen i, creient-la morta, la deixen entre els pilons de cadàvers. L’actuació policial fou indiscriminada, certament. I els periodistes, identificats o no, foren especialment focalitzats. Però per a Oriana Fallaci, encara que fos molts anys més tard, hi havia la percepció clara que anaren a per ella pel seu color de pell i pels seus trets europeus.

Oriana Fallaci assisteix a d’altres moments del període, com la guerra del Vietnam, on les seves cròniques denuncien l’actuació de l’exèrcit nord-americà, però no estalvia tinta tampoc per denunciar les actuacions dels sud-vietnamites, tant dels governamentals com del Viet Cong. La crònica mexicana i vietnamita que ha ofert Fallaci l’enemista, òbviament, amb la dreta que valora uns i altres fets com una necessària lluita contra la insurgència. Fallaci també assisteix a la guerra Indo-Paquistanesa, però aquesta guerra queda més lluny per a l’esquerra-dreta italiana, que no sap quina carta jugar ni a Bengala ni a Caixmir, fora del cas, és clar, dels pro-soviètics acèrrims que defensen l’“autodeterminació” de Bangla-Desh i dels pro-xinesos acèrrims que defensen la “integritat territorial” de Paquistan. Un conflicte molt més proper és el grec, amb la Dictadura dels Coronels encetada el 1967. Fallaci entrevista un dels dirigents de l’oposició en l’exili, Alexandros Panagoulis, que es convertirà en la seva parella.

Oriana Fallaci és, en aquesta època, una entrevistadora demolidora. Burxa els cosmonautes de l'Apol·lo 12 quant a les frases espontànies que han de pronunciar en xafar la Lluna. Arrenca a Henry Kissinger, el 1972, la confessió que la guerra del Vietnam és una “guerra inútil”. En una entrevista amb Khomeini, el 1979, ja com a cap suprem de la “República Islàmica” d’Iran li retreu “l’apartheid” en el qual havien caigut les dones iranianes arran de la “revolució”.

Oriana Fallaci també segueix en els anys 1970 de prop les petjades terroristes de la dreta. El 1975 és de les primeres en denunciar l’existència d’una trama política darrera l’assassinat de Pier Paolo Pasolini. El 1976, quan Alexandros Panagoulis es mor en un aparent accident de trànsit, Fallaci investigarà la implicació del règim dels Coronels i a aquesta conclusió arribarà a Un Uomo.

Fins, pràcticament la segona meitat dels anys 1990, Fallaci és percebuda, en general, com una periodista independent, però compromesa en la denúncia dels abusos del poder (i del poder en general, encara que fos sense abús) i de l’opressió i discriminació contra la dona. Per a Fallaci opressió és opressió, bé sigui contra “un sobirà despòtic o un president electe”, contra “un general assassí o un líder estimat”, ja que el poder, per a Fallaci, és “un fenomen inhumà i odiós” contra el qual únicament cap “la desobediència envers l’opressor”.

Fallaci era especialment crítica amb els règims de l’islamisme polític i la seva política reaccionària envers la dona. L’exemple paradigmàtic era la República Islàmica d’Iran i el seu règim d’aiatol·làs. L’esquerra italiana, en els anys 1980, subscrivia en gran mesura aquesta visió. Els sectors de l’esquerra revolucionària, al capdavall, havien interpretat sempre la revolució islàmica com una maniobra de la classe dirigent iraniana per a impedir una revolució socialista. D’altra banda, si en aquella època hi havia una arena de conflicte per a l’islamisme polític es trobava a Afganistan, on els mujaidins eren combatuts per l’Exèrcit soviètic en persona. L’islamisme polític, en línies generals, tenia, entre els “progressistes” la mateixa bona imatge que podia tenir el catolicisme polític, és a dir gens ni mica.

La transformació del panorama ideològic que realitza l’imperialisme per poder transitar de l’època de la “guerra freda” (tancada entre els anys 1989 i 1991) a l’època de la “guerra contra el terrorisme” (oberta entre els anys 2001 i 2003) no es pot matar en quatre ratlles. Però és el marc on es transforma la percepció social que (uns i altres) puguin tenir d’Oriana Fallaci. Ja hem vist com Oriana Fallaci era capaç d’enamorar-se d’un grec malgrat els Coronels. Dir-ho així pot semblar ximple: s’havia enamorat d’un enemic dels Coronels. A més, si la dictadura dels Coronels era opressiva (que ho era), els grecs n’eren les primeres víctimes. Però d’on havien sortit els Coronels si no era “d’entre els grecs”, i on trobaven suport si no era “entre els grecs”. Si substituïm els grecs pels mexicans ho veurem una mica més clar. Oriana Fallaci podia dir “no m’agraden els mexicans”. I ho deia així: no se’n podia pas enamorar d’un. I la justificació partia de l’agressió viscuda a la Plaça de les Tres Cultures, a mans de les forces policials del règim priista. Certament, les víctimes de la Plaça de les Tres Cultures foren, fonamentalment, estudiants mexicans d’esquerres, però la conclusió de Fallaci, molts anys després, era “no m’agraden els mexicans”. I ja percebrem del tot el canvi, si és que n’hi ha cap, si substituïm grecs i mexicans per un concepte molt més tèrbol: musulmà.

Deia Theodor Adorno, capgirant el tòpic nazi del “jueu etern”, que el nucli del problema de l’antisemitisme es troba en l’“antisemita etern”. Què podien fer, però, els antisemites europeus quan feia ja més de mig segle que la juderia europea havia estat condemnada a l’exili i a l’extermini físic? El que deia Adorno que ha de fer l’antisemita etern: crear el seu jueu. És a dir, crear el seu musulmà.

Fallaci no era pas cap antisemita eterna, ben ans al contrari. Però les maniobres de substitució, necessàries per a recompondre (o resituar) la dreta europea després de la caiguda del bloc soviètic, es fan amb tal habilitat que és impossible no deixar-s’hi arrossegar. Fallaci podia denunciar el poder i l’abús del poder, quan el poder es plasmava en una opressió visible, descoberta i il·lícita. Però el poder podia jugar molt més brut encara. Molt més brut i tot, que amb Pasolini i amb Panagoulis.

De l’altra banda, hi ha en aquest mateix trànsit, la transposició del progressisme. Sempre ha sobtat que, si el detonant del canvi ha estat la caiguda del bloc soviètic, com és que han resultat gairebé igualment afectats els corrents progressistes que, de bell antuvi, des de 1921, des de 1937, des de 1956, des de 1968 o des de 1981, hi havien trencat amb el dit bloc. No sobta tant si entenem que el canvi de panorama ideològic que es produeix entre el 1989 i el 2001 és un canvi que s’imposa a aquests sectors dits progressistes. D’altra banda, alguns canvis en el progressisme europeu ja venien covats des de 1968 o potser de 1981, és a dir des dels diferents moments del cicle que va del declivi del gaullisme a l’entronització del mitterrandisme.

El 1979, Fallaci denunciava l’apartheid que patien les dones musulmanes a Iran, i el desafiava davant la mateixa persona de Khomeini. Però si la Matança de les Tres Cultures l’havia de portar a dir que “no m’agraden els mexicans”, també en aquest cas s’havia d’estendre el rebuig al règim khomeinista a tot el conjunt humà sobre el qual pesa l’etiqueta (voluntària o imposada, tant se val) de “musulmà”. Els “musulmans” que dirigeixen les societats iraniana, àrab, paquistanesa, etc., són equiparats als “musulmans” que “immigren” a Europa. Fallaci espera que l’esquerra italiana, que denuncia les intromissions del Vaticà en les llibertats individuals, serà també contundent amb el “Vaticà musulmà”. Però no ho és pas. L’esquerra italiana, com l’esquerra europea en general, tem instintivament caure pel pendent d’aquest discurs. De vegades, l’esquerra europea arriba a “racionalitzar” la situació, i a indicar que la seva obligació és denunciar l’obscurantisme europeu en primer lloc, ja que denunciar l’obscurantisme no-europeu és fer el joc a l’obscurantisme europeu. Entenguem-nos. Si, a l’Alemanya de 1915, hom vol denunciar l’opressió social i nacional que implica el tsarisme rus, hom acaba per fer, com feia la socialdemocràcia alemanya, articles on s’afirmi que “les baionetes alemanyes” duran la “llibertat” als pobles sotmesos a l’Imperi Rus. Si tothom fa el mateix, suggereix l’esquerra europea en un ínfim instant de lucidesa, anirem de cap a un xoc de civilitzacions real.

Però, incapacitada de verbalitzar, sigui pel segrest econòmic dels mitjans de comunicació social o per deficiències pròpies, l’esquerra europea traspua una imatge d’autoodi, d’autocomplex, que genera rebuig tant entre els barris de treballadors com entre la mateixa Oriana Fallaci. La solidaritat de l’esquerra amb els immigrants “musulmans” és percebuda com un signe de “traïció” envers els treballadors autòctons. I, en el pla cultural, l’esquerra sembla combinar la defensa de totes les cultures i de tots els colors, amb l’atac i la negació de la “cultura europea” i del color “blanc”. L’esquerra queda atenallada per aquest atac i, amb prou feines, pot barbullar més que acusacions de “feixisme”, “racisme”, “xenofòbia”, etc.

Quan Oriana Fallaci comença a escriure al Corriere della Sera i a La Repubblica que l’islamisme polític pot beneficiar-se del “clima de tolerància” que, suposadament, regna a Europa i que, degut a les nocions “multiculturals” dels governants europeus, hom camina inexorablement a la transformació d’Europa en Euràbia, des de l’esquerra no hi ha més que esgarips de “feixista”, “racista” i “xenòfoba”. Als tres adjectius s’hi uneix, un quart, “islamòfoba”, que Fallaci, naturalment, no replica.

L’esquerra posa Fallaci a parir. I la dreta? La dreta la beneeix. Com qui beneeix la filla pròdiga. La presenten com un cas de maduració. Contràriament, els esgarips de l’esquerra signifiquen, per a la dreta, l’existència d’una “coalició” entre els “marxistes” i els “islamistes”: la connexió “islamo-marxista” que és, precisament, la baula perduda entre la “guerra freda” i la “guerra contra el terrorisme” o, per dir-ho en uns termes més èpics, entre la “tercera guerra mundial” i la “quarta”.

L’esquerra s’hi veu completament ultrapassada. Perquè el discurs de Fallaci, i els d’altres per l’estil, renoven en amplis sectors populars (i no tan populars) de tot Europa (inclosos els euro-nord-americans) un sentit d’orgull i de ràbia. Aquests sectors podien demanar a l’esquerra i, sovint ho feien, per què l’orgull i la ràbia que eren "legítims" entre les “minories” no les podien sentir ells, que eren la “majoria” (la majoria blanca, s’entén).

Passada la setantena, Fallaci tornava a l’ull de l’huracà, però ara com a protagonista. Calia ser, com sempre, demolidora amb el poder. L’únic que calia era “definir” el poder. Per exemple, el poder podia ser el primer Fòrum Social Europeu (FSE), convocat el novembre del 2002 a Florència. Fallaci podia, doncs, comparar l’ocupació del FSE de Florència amb l’ocupació nazi que havia combatut seixanta anys abans. Fallaci també podia demanar a la població florentina de restar a casa i tancar botigues, i abstenir-se de col·laborar amb l’FSE.

I no és que Fallaci no s’enfrontés al “poder” de debò. El mateix novembre del 2002, un jutge suís va emetre una ordre de detenció contra Fallaci arran d’una denúncia interposada pel Centre Islàmic, l’Associació Somalí de Ginebra, i SOS Racisme. La denúncia se centrava en el contingut racista de La ràbia i l’orgull. El govern italià va denegar l’extradició en base a la protecció de la lliure expressió. Però Fallaci ja podia ser presentada com una “víctima”. I hom podia refermar la “ignominiosa” connivència entre els islamistes i els antiracistes, transformats aquests darrers, en aquesta mateixa “lògica”, en “autoracistes”.

El maig del 2005 hom presentà una nova denúncia, aquesta vegada, a Itàlia, per part de la Unió de Musulmans Italians, sota el pretext que “La força de la raó” contenia passatges ofensius a l’islam. El juny del 2006, un tribunal de Bergamo admeté a tràmit la denúncia i inicià el judici preliminar, per acabar decidint de citar-la per al judici definitiu el 18 de desembre d’aquella any. Fallaci notà, sorneguera, com les 18 frases del seu llibre havien tingut més pes que les “crides a mort” que s’havien fet contra ella des de la “comunitat musulmana” i les “difamacions contra el cristianisme” que aquesta mateixa “comunitat” havia fet al voltant del cas. Fallaci, autodefinida com a atea, també havia defensat els atacs patits aquell mateix 2005 pel Papa Ratzinger per “islamòfob”, i en tal mesura fou rebuda en audiència papal el 27 d’agost. Com si acceptés la caricatura que d’ella feia l’esquerra italiana, Fallaci passava a defensar totes les causes de la “dreta”, inclosa la defensa del “NO” en el referèndum, del juny del 2006, sobre la nova llei d’inseminació artificial (que independitzava el dret a la inseminació artificial de l’estat civil de la dona). Als Estats Units, Fallaci equiparava la immigració musulmana a Europa amb la immigració mexicana a Nord-amèrica, i deia que no sabia ben bé quina era pitjor.

Fallaci potser n’havia fet un gra massa. Inicialment, per exemple, als Estats Units, les posicions finiseculars de Fallaci foren saludades des de l’anomenada “dreta llibertària” que, de fet, sempre l’havia admirada pel seu coratge en la denúncia en la guerra del Vietnam. Ara, però, pensadors anglosaxons d’indubtable trajectòria “islamòfoba” mostraven el seu disgust per una Fallaci que, al seu parer, “no distingia entre els terroristes islàmics radicals i els venedors ambulants somalís que suposadament es pixen en les cantonades de les grans ciutats italianes” i que confonia la implacable crítica a l’islam com a religió amb la literatura difamatòria sobre “forasters bruts, carregats de malalties i sexualment amenaçadors”. Si una cosa cal agrair a Fallaci és, precisament, haver trepitjat a fons l’accelerador en aquest punt. D’aquesta forma hom podia veure més clar les intencions de tots plegats: dels islamòfobs en tant que islamòfobs, i dels islamòfils en tant que islamòfils.

Quan Fallaci es va morir el setembre del 2006, després d’anys de patir de càncer, encara quedava pendent el judici de Bergamo. Si els jutges “progressistes” italians havien tingut la intenció de fer una “màrtir” i contribuir així, potser no tan involuntàriament, a aprofundir les paranoies conspiratives d’Euràbia, només caldria desitjar no ser ateu, i dir “que Déu us ho pagui”.