Valentia i demagògia: una qüestió de classe

En unes poques ratlles de lletra tramesa als diaris, un veí de Candelario (Salamanca), Jesús Pérez López, desmuntava, implacable, un dels arguments que s’han sentit aquests dies al voltant de les “mesures d’ajustament” que des de diferents fòrums econòmics s’exigeixen al govern espanyol de José Luís Rodríguez Zapatero. L'argument de la "valentia".

Pérez enumerava les mesures: endarrerir l’edat de jubilació, rebaixar la quantia de les pensions, apujar l’IVA, reformar la legislació laboral, apujar impostos als estalviadors, etc.

Pérez es referia especialment als “polítics, economistes i tertulians de mitjans de comunicació” que demanen a Zapatero i a Corbacho de ser “valents” per escometre aquestes mesures “impopulars”.

Quina valentia? Es refereixen a una mena de valentia. La valentia d’escometre unes reformes que poden desgastar seriosament el govern, de fer-lo “més impopular”, de fer-li perdre les properes eleccions (les del 2012).

Per què són “impopulars” aquestes mesures? Pérez ho atribueix al fet que “perjudiquen clarament les classes mitjanes-baixes”. Traduïm-ho. Perjudiquen les classes populars, particularment la classe treballadora (jubilació, pensions, IVA, petits estalvis personals), però també segments intermitjos, de la petita burgesia i de la petita pagesia (IVA, estalvis personals).

Com que les classes populars constitueixen el gros de l’electorat, les mesures són “valentes”.

Pérez parla d’una altra valentia. La d’aplicar mesures com ara: “pujar els impostos a les grans fortunes i a les ‘sicav’ (societats d’inversió de capital variable), posar fi a l’escolador de les fundacions, lluitar contra el frau fiscal, corruptes i especuladors, rebaixar o gravar les pensions multimilionaris d’executius i polítics”.

Totes aquestes mesures “alternatives” perjudiquen la mitjana i gran burgesia, i les capes oligàrquiques i burocràtiques. Uns estrats socials minoritaris però que controlen els recursos que financen els “polítics, economistes i tertulians”.

Hom dirà que Pérez fa demagògia. Certament. Però també la fan els “polítics, economistes i tertulians”.

Som davant de gent valenta i de gent demagògica. Els uns són valents per a una classe i demagògics per l’altra. I els altres són demagògics per a aquella classe i valents per a aquesta.

Evidentment, això implica que les crides a la “valentia” o les denúncies de “demagògia” equivalen a un significant buit. Tan buit com els ous que deixa xuclats la mustela. Closca i prou. O, el que és el mateix, classe contra classe.