2500 anys de la Batalla de Marató

La rellevància de la Batalla de Marató es fa de mal dir. Ja m’imagino que no podem esperar, amb la situació en la qual es troben l’Àtica, Grècia i Europa, gaires celebracions en commemoració d’una Batalla tan celebrada des de l’Antiguitat. Això de celebrar els 2500 anys de les coses no sembla gaire afortunat, i si no que els ho diguin als Pahlavi. Se’m fa inevitable parlar de la Batalla de Marató sense fer record a aquelles celebracions del 1971 quant als 2500 anys de la Monarquia Persa. Allò que es commemorava el 1971 eren els 2500 anys de l’entronització de Cir com a rei de Babilònia. Cir ja feia anys que governava damunt dels perses, dels medes i dels assirians. Encara havia de conquerir després altres terres. Des del 1971 han passat 40 anys, i molts dels règims representats en els “2500 anys de la Monarquia Persa” han estat agranats per la història. Els 40 anys que separen la conquesta persa de Babilònia de la batalla de Marató també són curulls en esdeveniments i transformacions. Velles oligarquies i tiranies havien estat superades, en ocasions per unes altres, de vegades, com a Atenes, per un règim més isogòric o isonòmic, fins i tot democràtic. És fascinant recórrer, de la mà d’Heròdot, aquestes quatre dècades. La revolució jònia, malgrat que el carià Heròdot en malparli, malgrat que acabés en derrota, no deixa d’ésser suggerent. És una revolució que cerca l’alliberament nacional contra el domini imperial persa i que, com a primer pas, segella la unitat dels estats jònics (la Lliga Paniònia) i foragita els tirans que havien venut el país al Gran Rei i als seus sàtrapes i generals. En certa mesura, la Batalla de Marató venja aquella revolució fallida. Al capdavall, els atenesos eren un poble jònic.

La Batalla de Marató ha tingut un bon predicament en la història. Pels contemporanis és un triomf decisiu que tanca una de les fases de les guerres greco-perses. Fases posteriors de la guerra i noves victòries, faran que la victòria de Marató sigui relativitzada en les dècades següents. Segle i mig després, amb la victòria d’Alexandre i la instauració de regnes helenístics en les terres del Gran Rei, les guerres greco-perses del passat són vistes amb menys glòria. Caldrà esperar potser a èpoques posteriors, amb una Grècia sotmesa a l’Imperi Romà, per trobar un interès renovat en el període. La Batalla de Marató, en aquest sentit, se la veurà com la inauguració del període clàssic per excel·lència (que es perllonga fins a l’inici de la Guerra del Peloponès). Al llarg dels segles, la Batalla de Marató ha estat vista des de moltes perspectives. La victòria d’un estat lliure contra un imperi, la victòria d’Occident contra Orient, la victòria d’Europa contra Àsia, la victòria dels grecs contra els bàrbars, etc. En els darrers dos o tres segles, la Batalla de Marató ha servit de fonament a les doctrines occidentalistes habituals, que veuen un “etern occidental”, eternament amenaçat per hordes asiàtiques o per les hordes interiors.

Quant a la celebració dels 2500 anys de Marató, caldria demanar-se si té gaire sentit fer-ho ara, des d’un punt de mira purament cronològic. La Batalla fou en l’any 490 a.C. (o -489, si preferiu aquesta notació), tal com indiquen les fonts històriques. També se’ns indica la data i el mes (Metageitnion). Els grecs feien servir un calendari lunisolar. Els mesos començaven amb la lluna nova. La correcció solar del calendari exigia la introducció d’un “mes tretze” en alguns anys. No obstant, no és possible reconstruir amb exactitud la introducció d’aquest “mes tretze”. D’aquesta manera, si bé la data més probable sigui la del 12 de setembre del 490 a.C., també podria ser la del 12 d’agost. Aclarim, en aquest sentit, que l’extensió del calendari que fem és la del calendari julià. La qual cosa complica la situació, ja que ara fem servir un calendari gregorià. Segons el calendari julià, 2500 anys equivalen a 913.125 dies, i d’acord amb el calendari gregorià a 913.106 dies. En tot cas, avui, 12 d’agost del 2011, és també 12 de metageitnon, de forma que serà més assenyat col·locar el post avui.

La batalla

L’ordre de formació de les tropes d’Atenes i de Platea era el següent:
- l’ala dreta era sota el comandament de Calímac, que era l’arcont polemarc d’aquell any.
- en el cos central trobem les tropes de les deu tribus (phyllai) d’Atenes, amb uns 2.000 efectius (200 per tribu). La divisió en 10 tribus d’Atenes era relativament recent, i un xic artificial. Les 10 tribus eren l’Erectea, l’Egea, la Pandionísia, la Leòntida, l’Acamàntida, l’Enea, la Cecròpia, la Hipopòntide, l’Aiàntida i l’Antioquia.
- l’ala esquerra era constituïda per les forces de Platea. Aquesta ciutat, situada en la frontera entre Beòcia i l’Àtica, era l’única que havia respost a la crida atenenca contra els perses.

La situació dels atenesos era d’inferioritat numèrica. Per això van allargar el front de l’exèrcit, reduint la densitat del cos central, en favor de la densitat de les ales dreta i esquerra. Des de l’extrem de l’ala dreta a l’ala esquerra hi hauria uns 8 estadis de distància. En els sectors del centre corresponents a les tributs Leòntida i Antioquia, la profunditat d’aquesta línia de l’exèrcit era de quatre fileres, mentre que en altres zones hi havia profunditats de vuit.

No fou fins després de consultar el presagi comunicat pel sacrifici ritual, que s’ordenà l’avançament d’aquest exèrcit. En aquell moment, les tropes del Gran Rei es trobaven a uns 8 estadis.

En veure aquest moviment, els comandaments perses es confiaren en excés. Sabien que ateneses i platencs no disposaven de cossos de cavalleria ni de cossos d’arquers. La superioritat numèrica persa era de tres a un. A un estadi de distància, la infanteria inicià la càrrega.

La batalla es perllongaria durant tot el dia. En el centre de l’exèrcit, les tropes tribals atenenques toparen amb els soldats de nació sakastana (escita) que servien al Gran Rei. La superioritat dels sakastanes va prevaldre aviat, i els atenencs van haver de retirar-se, trencant la formació, perseguits per les tropes reials. En canvi, en les ales la victòria fou dels grecs. Vençuda la primera resistència, les dues ales gregues iniciaren un moviment de convergència, en el qual quedaren atrapades les tropes reials del centre. Girada així la truita, foren els perses els que corregueren per arribar a les naus. Foren pocs els que arribaren i, els grecs maldaren per calar foc a les naus.

Fou prop de les naus on caigueren morts, entre d’altres, el polemarc Calímac i un dels deu estrategs, Estesilau Trasilaides. Quan prenia una de les naus, fou mort Cinègir, fill d’Euforió. Un altre fill d’Euforió, el dramaturg Esquil va sobreviure a la batalla. En totals, els atenencs només van poder capturar set de les naus.

A la batalla de Marató hi moriren gairebé 6.600 persones (6.400 de l’exèrcit reial i 192 de l’exèrcit grec.

Potser la història més coneguda de la batalla de Marató és la que fa referència a l'herald Filípedes. Després la victòria fou expedit a Atenes per comunicar el resultat de la topada. Havia de fer el recorregut amb totes les armes i proteccions, car altrament hauria semblat un desertor. I havia de fer-ho ben de pressa. La flota persa, tot just s’encaminava per vorejar l’Àtica i atacar una Atenes desguarnida. Per acabar-ho d’adobar, hi havia el perill que el partit aristocràtic, sincerament pro-persa, no se sublevés i lliurés la ciutat al Gran Rei. Afortunadament, els pro-perses eren prou dividits entre els seguidors del pisistràtida Hípies i de la noblesa de tota la vida (els alcmeònides). En tot cas, Filípedes aconseguí l’objectiu i comunicà la victòria. Es va morir després, però ja s’havien posat en marxa els preparatius per a la resistència. Després, arribaren les tropes victorioses procedents de Marató... La Batalla de Marató no havia decidit, encara, el curs de la guerra... però havia ajudat prou.

Epíleg

La història de Filípedes és, potser, la més coneguda actualment de totes les llegendes generades al voltant de la Batalla. La trajectòria de Filípedes marca la distància de la “marató”, com a cursa de fons. Heròdot ens explica que Filípedes era capaç d'anar d'Atenes a Esparta (237 km) d'un dia per l'altra, la qual cosa demostra la seva perícia com a ultramaratonià. Les dues olimpíades modernes celebrades a Atenes, la del 1896 i la del 2004, van fer la “marató” des de Marató a Atenes. Per aquells viaranys estranys de l’etimologia, la del 1992, es va fer des de Mataró a Barcelona.

En l’antiguitat, potser, una llegenda més difosa era la d’Epicel Cufagòrides. Epicel, a diferència de Filípedes, sobrevisqué als fets i els pogué comptar durant molts anys a qui el volgués escoltar. Epicel, que era cec des de la jornada de la batalla, explicava que la seva ceguesa no era deguda a cap ferida. Epicel explicava que no va rebre cap colp durant el combat furiós que entaulava contra un soldat reial. Durant el combat, Epicel va veure com s’hi creuava un hoplita gegantí, barbat fins a l’escut. El soldat reial amb el qual combatia també va veure aquesta paorosa visió i es va morir de l’ensurt. Epicel, tot seguit, perdé la vista. Qui era aquest hoplita? Era la imatge d’Ares, el déu de la guerra, o no seria la imatge que encarna tots els qui des d’aquella jornada, han parlat de la batalla de Marató amb massa grandiloqüència? No era l'Indro Montanelli quan deia que la batalla de Marató havia estat el "primer round" entre Europa i Àsia? No podia ser John Stuart Mill quan deia que la batalla de Marató havia estat més important per a la història d'Anglaterra que no pas la batalla de Hastings?