Les ombres de Brüning, Salazar i Calvo Sotelo, i l’apel•latiu als “plens poders” i als “governs de concentració nacional”

Fóra injust comparar els actuals ministres d’economia de la Unió Europea amb Heinrich Brüning (1885-1970), António de Oliveira Salazar (1889-1970) o José Calvo Sotelo (1893-1936). Des d’un punt de mira tècnic, cadascú a la seva manera, Brüning, Salazar i Calvo Sotelo tenien unes capacitats i una preparació econòmica poc present en els seus homòlegs contemporanis. Uns i altres apliquen, aparentment, les mateixes polítiques procícliques i tenen, fins a cert punt, les mateixes inclinacions autoritàries, però en tant que servidors d’uns interessos de classe, els dels anys 1930, es guanyen més merescudament el sou. Motiu d’intens debat seria discutir si les circumstàncies d’aquell període eren més complexes (o no) que l’actual.

Brüning és, en l’actualitat, sinònim del canceller alemany que, a través del recurs a la legislació per decret presidencial, obre la porta a la destrucció de la Constitució de Weimar. Salazar s’associa amb la dictadura que marca el segle XX portuguès, encara que ni fou el primer dictador ni el darrer del règim inaugurat per Óscar Carmona i tancat per Marcelo Caetano. Calvo Sotelo, ministre en la Dictadura de Primo de Rivera, esdevingué després la figura capdavantera de la dreta espanyola i, pòstumament, assassinat per elements propers al PSOE, “protomàrtir de la Cruzada”. És comprensible que els seus epígons dels nostres dies se n’apartin. Però si presentem les biografies en el zenit del poder:

- Heinrich Brüning (*Münster, Westfàlia, 26.11.1885) es doctorà en economia política a la Universitat de Bonn en el 1915 i, seguidament, serví com a tinent en la Gran Guerra, condecorat amb la Creu de Ferro de segona i primera classe. Després de la guerra s’implicà amb Carl Sonnenschein en la tasca d’assistir als soldats desmobilitzats a la reintegració a la vida civil. S’integrà en el Zentrum, el partit de centre d’inspiració catòlica, i s’arrenglerà en el sector més social que representava Adam Stegerwald, i ocupà càrrecs en la federació de sindicats cristians. També era l’editor de “Der Deutsche”, que tenia com a línia la defensa de la política social catòlica contra els “excessos” de la dreta burgesa i latifundista i els de l’esquerra marxista. La crisi hiperinflacionària del 1923, però, afectà justament els estrats populars que més bé s’identificaven amb el Zentrum, i Brüning convertí l’estabilitat econòmica en el seu ideari. Encara se l’associava amb l’ala esquerrana del Zentrum, i la “lex Brüning” del 1924, per exemple, que el va fer un nom conegut, cercava reduir la pressió fiscal damunt dels treballadors assalariats. No era pas un líder carismàtic, però era tingut com un expert en finances. La crisi governamental de març del 1930 es vinculava a la nova situació econòmica mundial, marcada per la recessió nord-americana: el govern de coalició de Hermann Müller es trencà. Brüning fou nomenat canceller. En l’economia alemanya, a banda dels problemes generals que s’observaven en tots els països industrialitzats, pesava encara la càrrega de les reparacions de guerra. De totes formes, Brüning optà per polítiques d’austeritat, que desencoratjaven la concessió de crèdits i els augments salarials. La política de Brüning topà amb el Reichstag, on els partits governamentals eren minoria. La dissolució del Reichstag i les noves eleccions encara situaren el govern Brüning en una situació més precària, ja que es quedà amb l’únic suport del Zentrum. Brüning va haver de continuar la seva política comptant amb l’aquiescència, ara de la dreta, el DNVP, ara de l’esquerra, l’SPD. És llavors quan Brüning opta per recórrer a la clàusula constitucional que permetia l’adopció de mesures legislatives per decret presidencial (“Notverordnung”). Les retallades socials i la contenció salarial arribava en un moment de fort augment de la desocupació.
- António de Oliveira Salazar (*Vimieiro, Viseu, 28.4.1889) era d’un origen més modest, fill d’un empleat rural. Va estudiar Dret a la Universitat de Coïmbra, guanyà la càtedra d’Economia i Finances el 1917, i es doctorà en el 1918. Com Brüning, s’arrenglerà amb el catolicisme polític, i guanyà fama com a articulista en aquesta premsa. Així doncs, el govern dictatorial de Sidónio Pais (1917-1918) ja el tingué com a ministrable. En el 1921 fou elegit diputat, en les llistes del centre catòlic, però no assumí l’escó. El colp militar del 28 de maig del 1926 posava fi a la Primera República, i el nou govern de José Mendes Cabeçadas el cridà com a ministre de Finances, però renunciar poc més tard ja que el clima de crisi econòmica i de confrontació social no li semblava gens propici. El 27 d’abril del 1928, el nou president ja era Óscar Carmona, i la nova “Dictadura Nacional” el cridà com a ministre de Finances. Hom confiava en Salazar per redreçar l’economia i afavorir la possibilitat de contraure empréstits exteriors. Salazar acceptà, sota la premissa que controlaria les despeses de tots els ministeris. La política d’austeritat de Salazar reeixí a aconseguir una situació de superàvit en l’exercici del 1928-1929, ajudat pel bon context econòmic nacional i internacional. El pes de Salazar creixia. Bloquejà qualsevol retorn a la democràcia parlamentària mitjançant la creació de la Unió Nacional (1930) i amb una Constitució (1933) que instituïa l’Estado Novo, amb Salazar com a perenne President del Consell de Ministres.
- José Calvo Sotelo (*Tui, 6.5.1893) era fill de jutge. Es va llicenciar en dret a Saragossa i, com Brüning i Salazar, es demostrà un alumne excel•lent. Seguí la trajectòria del pare i guanyà, successivament, places d’oficial lletrat del Ministeri de Gràcia i Justícia (1915) i d’advocat de l’Estat (1916), amb puntuacions excepcionals. Ja en l’etapa d’estudiant, com els dos anteriors, es vinculà a la premsa catòlica (El Noticiero), i el 1917 es doctorà amb la tesi El abuso del derecho como limitación del derecho subjetivo. Com Brüning, Calvo Sotelo participà en l’organització dels obrers des dels rengles conservadors, en aquest cas dels partidaris d’Antonio Maura, tant des d’un punt de mira propagandístic (El proletariado ante el socialismo y el maurismo) com pràctic (impuls d’una mutualitat obrera d’orientació maurista). Fou secretari personal d’Antonio Maura e temps del Gobierno Nacional (maig-novembre del 1918). El 1919 fou elegit diputat. Topava amb el conservadorisme d’arrel canovista, particularment en la qüestió del caciquisme municipal (proposició de reforma del règim local), però també en la gestió de la conflictivitat laboral i social. Va ser un dels signataris del manifest de la Democràcia Cristiana, i tingué una fonda influència en l’elaboració del programa social dels mauristes. El maurisme va perdre el govern el desembre del 1920, però el recuperà l’agost del 1921, i Calvo Sotelo fou nomenat governador civil de València. Fou com a maurista que assumí la Direcció General de l’Administració en el nou govern dictatorial de Primo de Rivera, el desembre del 1923. Formalment, Calvo Sotelo es declara de “conviccions democràtiques”, partidari del parlament i del sufragi, però en considerar la corrupció del sistema constitucional (particularment, en els anys 1917-23), defensava un sanejament, tant se valia si els mitjans eren dictatorials o democràtics. Calvo Sotelo tingué un paper essencial en l’aprovació dels Estatuts Local i Provincial que, d’una banda, volien posar fi al caciquisme, però que tingué un efecte permanent en la liquidació del sufragi directe per a elegir els membres de la Diputació Provincial, mentre alhora liquidava la Mancomunitat de Catalunya, substituint-la per una provisió de “regions” que influiria després en les Constitucions del 1931 i del 1978 (en forma de “comunitats autònomes”). El desembre del 1925, Calvo Sotelo esdevenia Ministre d’Hisenda. Menà una lluita contra el frau fiscal i elevà la pressió fiscal sobre la “riquesa territorial”. Introduí un “impost de rendes i guanys”, de caràcter progressiu. Mitjançant l’emissió de deute públic, es posà en marxa un pla d’obres i serveis públics. Als crítics d’aquesta política, els demanava quin avantatge tindria ser solvent, si això era la “solvència de la ruina”. Però Calvo Sotelo fallà en la tasca primera que s’havia proposat, el manteniment de la cotització de la peseta, i el 20 de gener del 1930, dimitia com a Ministre d’Hisenda. El propi Primo de Rivera renunciava el 28 de gener del 1930 davant del rei. Calvo Sotelo ocupà la presidència del Banc Central en el febrer del 1930, on topà amb els criteris amiguistes de concessió de crèdit que regnava en el Consell d’Administració, fet pel qual acabà per dimitir el 15 de setembre. Mentrestant, el nou govern de “Dictablanda” de Dámaso Berenguer, amb Manuel Argüelles com a ministre d’Hisenda, iniciava una política contra el dèficit, tot aturant les inversions públiques. En tot cas, el 14 d’abril del 1931, es proclamà la Segona República, i Calvo Sotelo s’exilià a Portugal. Des de l’exili, aconseguí ser elegit diputat a les Corts republicanes en el juny del 1931, però davant la perspectiva d’haver de sotmetre’s a un tribunal parlamentari, s’estimà més no retornar. De Lisboa passà a París, on contactà amb Charles Maurras. Calvo Sotelo també seguia amb interès el ‘New Deal’ de Roosevelt, i en febrer del 1933 visità Roma i s’entrevistà amb Benito Mussolini i amb Italo Balbo. En les eleccions del 1933 fou candidat de la Renovación Española, resultà elegit i, després de l’aministia del 30 d’abril, entrà a Madrid el 4 de maig. La Renovación Española representava el monarquisme, tota vegada que la CEDA (el partit dretà majoritari) passava a considerar la forma de govern (monarquia o república) com quelcom accidental. És en el 1934, quan nega que vulgui una dictadura, però sí reclama un govern “amb plens poders”.

Calvo Sotelo no tornaria a governar, i moriria assassinat el 13 de juliol del 1936, a mans de personal vinculat al nou govern del Front Popular. Salazar seria víctima d’un accident domèstic el 3 d’agost del 1968, i el 27 de setembre, degut a les seqüeles, fou substituït en la presidència del govern per Marcello Caetano. Encara viuria fins el 27 de juliol del 1970. Brüning, per la seva part, s’havia mort el 30 de març del mateix any. Brüning deixà la cancelleria el 30 de maig del 1932, fortament desacreditat dins i fora del seu partit. Tingué temps per aprovar la llei que liquidava el Reichstag i posava tots els poders de l’estat en mans d’Adolf Hitler, mentre signava ell mateix la dissolució del Zentrum, el 6 de juliol del 1933. Més prudent que d’altres dirigents de la dreta, passà als Països Baixos en el 1934. A partir del 1939 fou professor de ciència política en la Universitat de Harvard. Provà de retornar a Alemanya en el 1947, i de reprendre la carrera política, però el seu nom no s’avenia amb els nous idearis. Konrad Adenauer i la seva política europea, la unió de protestants i catòlics sota la CDU, les polítiques d’intervenció pública en pro de la recuperació econòmica de post-guerra, tot això no lligava amb Brüning. Se’n va tornar, doncs, als Estats Units.

Decrets d’emergència, estat nou, plens poders. És terminologia dels anys 1930. No obstant, si llegim editorials de la premsa de la setmana passada, trobem per tot referències quant a la inefectivitat de Barack Obama o d’Angela Merkel. Al primer, el Daily Telegraph, l’acusava de ben intencionat però inefectiu, i a la segona de no entendre ni l’escala ni la natura del “desastre” que espera a Europa. El Süddeutsche Zeitung atribuí la manca de “força” d’aquests dirigents pel fet “d’estat pendent de properes eleccions o pel fet que d’haver d’aconseguir majories parlamentàries”. La tesi és ben senzilla: si només hi ha una política possible, per què perdem el temps amb partits i parlaments? Llavors apareixen crides com la que fa ara CiU quant a un govern “de concentració nacional (sic)” per a l’estat espanyol, una macrocoalició amb el PSOE, el PP, CiU i PNV-EAJ. Situacions com les viscudes a Londres la setmana passada, reforcen aquest discurs de la “mà dura” i de la “valentia” dels governs per dur a terme mesures impopulars i per reprimir qualsevol dissidència. Malgrat els vincles del propi primer ministre, Cameron, amb la xarxa d’espionatge de “News of the World”, ell mateix es revesteix d’una túnica de moralitat espartana. Quan fa ben poc encara de la matança perpetrada per Anders Behring Breivik, les seves idees contra el “multiculturalisme” i “l’estat del benestar” es reprodueixen en la premsa respectable de tot Europa. Les podem trobar fins i tot en català, per justificar les mesures adoptades pel govern Mas contra els perceptors de la renda mínima d’inserció. Avui mateix, a la Plaça de Sant Jaume, a les 18.00h (6 de la tarda), hi haurà una concentració de rebuig contra aquesta mesura.