divendres, 26 d’agost de 2011

Quan el govern dels millors renuncia a governar

Després de la mobilizació del passat 18 d'agost a la Plaça de Sant Jaume, avui l'Assemblea d'Aturats/des de Barcelona i col·lectius de perceptors del PIRMI, expressaven aquest matí davant la porta principal del Parlament de Catalunya el seu rebuig a la gestió dels consellers Mena i Clerias. Els dos consellers, precisament, compareixien avui davant de la Diputació del Parlament a requeriments dels grups parlamentaris d'ICV i d'ERC. La diputada Anna Simó (ERC de l'Hospitalet) es referia després a les intervencions dels diputats dient que havien dedicat el 90% dels temps a criticar governs anteriors (és a dir, els tripartits 1 i 2). És el que té el bipartidisme: un partit governant por governar fent oposició al partit opositor. I l'abrandat partit opositor, que ara fa costat a aquestes mobilitzacions, tenia com a cap un President de la Generalitat que es va fer fonedís el passat més d'octubre quan la II Marxa contra l'Atur arribava a Barcelona. Nyerros i cadells, cadells i nyerros. O, com deia Brecht, "Perquè la roda mai no deixa de voltar i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt. Però per a l'aigua de sota, això vol dir només que dia rera dia la roda cal fer anar". El cas és que, fa uns dies, el govern Mas havia de retirar una de les mesures més polèmiques (el pagament mitjançant xec nominal per enviament postal). Sí mantenen les mesures que faran reduir el nombre de perceptors del PIRMI, no pas per una mesura de creació de llocs de treball, sinó per a una redefinició, més estricta, del que vol dir patir desinserció social. En aquestes circumstàncies, la demanda d'una "renda ciutadana bàsica" acaba per semblar forassenyada, malgrat haver quedat registrada en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (la part no anul·lada pel Tribunal Constitucional). El govern dels millors és atenallat. No pot dir ni fava davant del "dèficit fiscal" ni de la manca de capacitat de decisió sobre infrastructures o grans investiments. No pot fer més que una tímida resposta davant de l'anunci que la propera reforma constitucional arrabassarà encara més autonomia pressupostària al Parlament. Per això les urpes i les dents tan sols les poden exercitar contra allò que ells (precisament ells, els millors!) consideren "els fracassats".

Mentrestant, s'estructuralitza un índex de desocupació de dues xifres percentuals, que assoleix proporcions descomunals en els grups d'edat més extrems (més joves i més grans). Gent que, d'acord amb l'ortodòxia social, és definida com de la classe mitjana, han de veure com han de compartir amb els consogres, tres dies sí, tres dies no, la parella conformada pel fill i la jove. Les fonts alternatives d'ingressos, d'altra banda, que no apareixen en l'estatística, també semblen reduir-se. Aquest col·lapse, tan desigualment repartit, hauria de fer reaccionar al govern dels millors? La utopia que amaga aquesta qüestió ens hauria d'envermellir el rostre. Des de quan la Pompadour s'ha preocupat pel "deluge d'aprés nous"?