El Govern d’Espanya tirava endavant ahir un reial decret amb l’enèssima contrareforma de la legislació laboral. Una nova mostra d’un ‘consens’, segregat des de la patronal, i que vol canviar ‘drets’ per ‘ocupació’. El cas és que uns es perden sense que l’altra avanci. L’erosió pràctica de les condicions laborals, a més, supera la que dicten les pròpies contrareformes laborals, sense comptar que una part important de les relacions laborals queden al marge o fora de tota cobertura legal. Vegem, amb més detall, les mesures incloses en la darrera contrareforma:
- suspensió durant dos anys de les garanties de l’article 15.5 contra l’encadenament abusiu de contractes temporals.
- ampliació dels supòsits del contracte de formació i aprenentatge. Els patrons hi podran acollir treballadors de fins a 30 anys d’edat, i durant un període de dos anys (ampliable a tres). La bonificació quant a la seguretat social d’aquests contractes serà completa per a petites i mitjanes empreses, i del 75% per a les grans (de més de 250 treballadors). El salari podrà ser del 75% del salari mínim interporfessional.
També és el Banc Central Europeu el principal inspirador de la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Quan, fa poc més d’un any, hom parlava de la perspectiva de la “intervenció” de l’estat espanyol per part de les autoritats comunitàries, es referia precisament a situacions com l’actual. No cal dir que l’esquerra espanyolista està que trona amb aquesta pèrdua de “sobirania”. Com és una constant històrica, a menys sobirania espanyola, més es recrudeix l’ofensiva opressora contra la nació catalana i les altres nacions “perifèriques” de l’estat dinàstic. En la reforma de l’article 135 apareix aquest aspecte, però també un altre. Amb el nou articulat, les referències a una “economia social de mercat” esdevenen paper mullar, la qual cosa explica la forta incomoditat que se sent ara mateix en els rodals neoreformistes més o menys radicalets.
Tornem, ara sí, a l’article 135. Vegem el redactat del 1978:
1. El Govern haurà de restar autoritzat per una llei per tal d’emetre deute públic o contreure crèdit
[Això suposa que les Corts Espanyoles són les que generen el marc normatiu (una llei) sobre l’endeutament públic i sobre els prèstecs públics.]
[Apareix, doncs, una garantia completa als creditors envers la possibilitat de declarar un determinat deute com a “deute odiós” i desfer-se’n d’ell, a no ser que la llei d’emissió ja ho explicités.]
La reforma de l’article 135 consistirà en afegir punts i més punts. Vegem el redactat proposat complet. Posem en negreta tota la part nova:1. Totes les administracions públiques adequaran les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària.
[Es cristal·litza constitucionalment, doncs, el principi d’estabilitat pressupostària, que fins apareixia en lleis i en els Tractats de la Unió Europea i, per tant, ja tenia una validesa quasi-constitucional]2. L’Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establers, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres.
[És la primera vegada, en tota la constitució espanyola, que es farà referència a la UE. Cert és que la reforma del 27 d’agost del 1992 (article 13.2, sobre el dret de sufragi dels no-espanyols) es va fer sota l’influx de la Unió Europea, però això no s’explicitava. En aquest cas s’explicita la vinculació constitucional de les decisions de la Unió Europea sobre el dèficit. A efectes pràctics, els tractats comunitaris ja obligaven legalment a aquests marges]2 [segon paràgraf] Una llei orgànica fixarà el dèficit estructural màxim permès a l’Estat i a les comunitats autònomes en relació amb el seu producte interior brut. Les entitats locals hauran de presentar equilibri pressupostari.
[Apareix doncs, el mecanisme de la llei orgànica per trasposar els acords de la UE. Observeu com la llei orgànica obligarà també a les comunitats autònomes. Això restarà encara més, autonomia normativa en matèria financera a les comunitats autònomes]3. L’Estat i les comunitats autònomes hauran d’estar autoritzats per llei per emetre deute públic o contraure crèdit
[És el resultat de la reforma de l’article 135.1. Observeu que la referència originària a l’Estat s’estén ara, a més, a les comunitats autònomes. La idea del PP-PSOE és que aquest redactat reflecteix millora la situació actual de “corresponsabilitat fiscal”. A efectes pràctics, cal dir que les comunitats autònomes ja eren sotmeses a la llei en les operacions financeres.]3. [segon paràgraf] Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre s’ajustin les condicions de la llei d’emissió.
[Remodelació considerable de l’article 135.2. És ben significativa la referència a la “prioritat absoluta”. Cal agrair als reformadors de la Constitució que indiquin qui ha de ser el màxim beneficiari de la maquinària impositiva: els poders financers.]3. [tercer paràgraf] El volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació al producte interior brut de l’Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
[Es consagra constitucionalment, juntament, amb el sostre de dèficit públic, el sostre de deute públic, i en tots dos casos es fa referència a la UE. Recordem que aquests dos eren uns dels quatre “criteris de convergència” del Tractat de Maastricht, els altres dos feien referència als tipus de canvi monetari (avui obsolets, amb la moneda única) i a la inflació (ja no gaire considerada en un context sense perspectives de fort creixement econòmic).4. Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només es poden superar en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària que s’escapin del control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats
[La clàusula d’escapament, altrament prevista en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, es deixa sota el control del Congrés dels Diputats, amb majoria reforçada. Observeu, que també ha de passar pel Congrés les situacions de recessió econòmica que afectin una comunitat autònoma en concret.]5. Una llei orgànica desenvoluparà els principis a què es refereix aquest article, així com la participació, en els procediments respectius, dels òrgans de coordinació institucional entre les administracions públiques en matèria de política fiscal i financera. En tot cas ha de regular: a) La distribució dels límits de dèficit i de deute entre les diferents administracions públiques, els supòsits excepcionals de superació dels mateixos i la forma i termini de correcció de les desviacions que sobre un i altre es puguin produir. b) La metodologia i el procediment per al càlcul del dèficit estructural. c) La responsabilitat de cada Administració Pública en cas d’incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.
6. Les comunitats autònomes, d’acord amb els seus respectius estatuts i dins dels límits a que es refereix aquest article, han d’adoptar les disposicions que siguin procedents per l’aplicació efectiva del principi d’estabilitat en les seves normes i decisions pressupostàries.Arribat al final d’aquest article podem recordar que l’Estatut d’Autonomia del Principat, ja consagra el principi d’estabilitat (Article 214. Estabilitat pressupostària. Correspon a la Generalitat l'establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d'estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l'Estat i de la Unió Europea) encara que potser en uns termes que ara podrien ser considerats inconstitucionals. En l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en canvi, no hi ha referència a l’estabilitat pressupostària, però sí al principi de suficiència (garantiment dels recursos financers suficients d’acord amb “les necessitats de gasto de la Comunitat Valenciana”). L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears consagra el principi d’estabilitat pressupostària en l’article 136.
El mecanisme de reforma constitucional que se segueix en la “part no-protegida” per la Constitució, es basa en una majoria qualificada (tres cinquenes parts) de les dues cambres de les Corts Generals. En aquest cas el referèndum tan sols es pot convocar si ho demanen un 10% dels diputats o un 10% dels senadors. Les convocatòries de mobilitzacions, en aquest sentit, se centren en la demanda de un referèndum. El desgast d’exposar a referèndum aquesta reforma és evident des de tots els punts de mira. Per això, cal donar suport a concentracions com la convocada a Plaça de Catalunya el diumenge 28 d’agost, a les 19h.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada