divendres, 5 d’agost de 2011

Trichet i la prima de risc

A començaments de la setmana (i del mes), la prima de risc vinculat al deute públic espanyol se situava en més de 400 punts respecte la prima de risc vinculada al deute públic alemany. La cosa, després, ha baixat. Però el que importa és la tendència que tingui aquesta prima. Les polítiques d'austeritat pressupostària i les de contrareforma laboral difícilment revertiran la situació. Preocupats únicament pels comptes de despesa, ningú no pensa en els comptes d'ingressos. Val a dir que, això, és indiferent. Les polítiques d'austeritat i de contrareforma no persegueixen resoldre la qüestió del "deute públic", sinó que assenyalen uns esforços (ja veurem si reeixits) per augmentar les taxes de guany del capital.

En tot cas, bona part del deute dels estats de la perifèria de la zona euro (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia) és irretornable. Els "rescats" són inevitables. Fet i fet, això mateix indicava Jean-Claude Trichet, de Banc Central Europeu, en anunciar injeccions de liquiditat extraordinària. Les proporcions del deute italià i espanyol no tenen res a veure amb els dels altres tres estats. Les economies grega, portuguesa i irlandesa són economies nacionals, mentre que les economies espanyola i italiana inclouen realitats nacionals diverses. La qüestió del "dimensionament" d'aquests dos estats es plantejarà de nou, i ja veurem com s'acaba resolent. En tot cas, Trichet venia a dir que l'operació de rescat es farà extensiva en el temps, amb mesures preliminars, com la indicada dijous. En unes altres declaracions, José Manuel Durão Barroso indicava que la situació del deute ja era preocupant a països del centre de la zona euro (en referència a Itàlia però també, possiblement, a Bèlgica).

El problema, òbviament, és d'abast europeu. L'escenificació d'un diàleg entre les autoritats comunitàries (que fan de poli dolent), estatals (que fan de poli bo que, a contracor, ha d'aplicar els dictats de les primeres) i locals (que executen allò que dicten les segones) pot anar bé per garantir l'estabilitat dels sistemes de partits polítics dels diferents nivells, però no poden calmar als inversors. Ans al contrari, els exciten. I, així doncs, la prima de risc espanyola batia un nou rècord i se situava en els 420 punts. La prima de risc italiana la superava i arribava als 423 punts.