dimarts, 23 d’agost de 2011

La Mediterrània després de la batalla de Trípoli

Fonts properes a l’OTAN celebraven ahir la caiguda imminent del règim de Gaddafi (la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista), tal com ho havien celebrat el passat mes de març. Hores més tard, llavors com ara, han fet reiterades crides als “gaddafistes” per tal que deixin les armes. No obstant, els fets dels darrers dies han suposat un avanç definitiu per al Consell Nacional de Transició de la República Líbia. Si abans de la batalla, els territoris del Consell Nacional de Transició consistien, a la Tripolitània, d’enclavaments en una regió encara controlada per les forces del govern de Trípoli, la situació actualment és la inversa. Lluny queda la situació d’aquella que, en la primavera, va amenaçar les forces del Consell Nacional de Transició de veure reirrompre el gaddafisme a la Cirenaica.

Mentre la posició del Consell Nacional de Transició es consolida a la Tripolitània, també la posició de l’OTAN i de les potències imperialistes que l’encapçalen (els Estats Units i, en menor terme, l’estat francès) s’ha consolidat sobre el Consell Nacional de Transició. Així doncs, si el Consell Nacional de Bengasi ja era reconegut com el govern libi oficial per part del govern Sarkozy, ara l’Administració Obama ha fet també el pas de traslladar-hi el reconeixement diplomàtic. Com el “vaixell de Teseu”, el Consell Nacional de Transició ha anat patint unes remodelacions, i encara n’haurà de patir més. Segons el desenllaç de la batalla de Trípoli, haurà d’incorporar més o menys sectors del gaddafisme “moderat”, això sense comptar amb tots els responsables del règim anterior que s’hi han passat.

L’escenari, doncs, que apareix al davant és el del canvi de règim, un canvi en el qual la intervenció de l’OTAN (dels Estats Units) ha estat cabdal. La ironia ha volgut que l’arxienemic de l’Administració Reagan hagi estat foragitat per l’Administració Obama. Però no perdem el fil. El govern de Gaddafi s’havia “reintegrat” entre els “governs respectables”, a canvi de cessions basades en les riqueses naturals de Líbia, i del petroli en particular. Les riqueses de Líbia permetien mantindre el règim de Gaddafi, una atapaïda xarxa clientel·lar, i una gestió social dels ‘gastarbeitern’ no gaire diferent de les d’un estat del Golf. L’acumulació de riquesa per al capital libi també suposava una acumulació de greuges per a les classes populars, diferents però paral·leles, a les viscudes en altres països mediterranis.

Les potències nord-atlàntiques (i les europeees, en particular) van rebre a contrapeu les protestes de Tunísia que provocaren la caiguda de Ben Ali. Amb prou feines s’havien recuperat, quan es produí la caiguda de Mubarak. Però des de llavors han sabut reaccionar. Les protestes de Bahrain foren ofegades amb la intervenció del Consell del Golf. La situació al Iemen, quedà estagnada, però la posició arbitral d’Aràbia Saudita s’hi ha vist enfortida. Líbia i Síria quedaren en una situació de guerra civil. Les protestes d’altres indrets, malgrat ésser més o menys voluminoses, no han arribat a presentar la qüestió del poder.

Hom s’ha demanat, per què la intervenció de l’OTAN s’ha centrat en Líbia i no en Síria. Més rellevant serien els motius de la intervenció a Líbia i d’una possible futura intervenció a Síria. En un cas i en l’altre, la principal motivació rau en la feblesa mostrada per Trípoli i Damasc en la gestió de les protestes populars de la primavera: lluny de poder assimilar-les i adreçar-hi una repressió selectiva, van haver d’obrir foc contra tots els manifestants. La interpretació de Trípoli i de Damasc era que la caiguda dels governs de Tunis i d’el-Cairo es van deure al fet de no haver estat prou contundents. Sens dubte, si haguessin reeixit a ofegar les protestes, les relacions diplomàtiques de tots dos governs amb els països de l’OTAN, haurien millorat. La dinàmica de repressió/contrarepressió, però, genera un camí sense retorn.

A diferència de Líbia, a Síria no existeix un govern formal oposat a Damasc. La potència militar síria, d’altra banda, és més elevada que la líbia, la qual cosa ha desencoratjat, de moment, una intervenció de l’OTAN. La localització geopolítica de Síria és, a més, molt més sensible. Si llegim la premsa conservadora nord-americana més prosionista, particularment en aquests dies, tindrem la sensació que els “canvis de règim” no són una bona cosa. Per exemple, des de fa mesos hi ha preocupació per a un “Egipte radical”. Sense Mubarak, la lluita política entre els sectors del govern provisional d’Egipte i la necessitat de controlar una possible “segona revolució” ha trobat en l’antisionisme una forma de vehiculitzar efectivament les energies populars. Un recrudiment del conflicte a Palestina, en el moment en el qual la societat israeliana dista molt de tindre una situació harmoniosa, pot tindre efectes poc previsibles.

Sigui com sigui, l’OTAN ha resultat ben enfortida després de la Batalla de Trípoli. Amb independència del temps i dels recursos que s’hi ha dedicat, l’OTAN no s’ha vist empantenagada com a Afganistan. A més, els costos de les operacions de terra han estat “externalitzats” a les forces del Consell Nacional de Transició. Amb aquesta experiència, la pulsió per participar a Síria serà més forta. L’OTAN ofereix a les potències nord-atlàntiques victòries mentre que en l’àrea econòmica tots són “nombres vermells”.