"No gosen declarar la fallida de les arques federals nord-americanes" podria ser un titular. Fet i fet, allò que es discutia al Congrés no era pas aquesta fallida, sinó l'augment del sostre de deute. Un estira-i-arronsa entre "republicans moderats" i "demòcrates moderats" hauria conduït a un acord bipartisà en el qual, uns, accepten l'augment del sostre d'endeutament, i els altres accepten tota una sèrie de mesures de retallades socials de proporcions hercúlies. Els altres, a més, haurien pal·liat la situació en haver convençut als uns de la necessitat que les retallades també afectin la partida de despesa militar. Tot plegat, però, s'ha de contextualitzar. Aquest acord, que obre la via a l'augment del deute públic nord-americà, únicament serveix per garantir la nota "A+++" per a la solvència federal nord-americana: un "sacrifici" fet per tal d'evitar contractar deute en condicions més desavantatjoses.
Però, qui se sacrifica? Des del "Tea Party movement" s'assenyala que l'augment del sostre d'endeutament conduirà a magnificar el problema del deute públic. Els comentaristes que tendeixen a capgirar les relacions, no se n'adonen que l'acord significarà que el "Tea Party movement" haurà de canviar de discurs i centrar-se en "saludar" les retallades de la despesa. La corretja de transmissió cap a sectors populars i intermitjos blancs que representa el "Tea Party movement" podria arribar a trencar-se amb l'esforç.
És clar que centrar-ho tot, com fa el Tea Party movement, en l'aspecte de l'intervencionisme econòmic de les autoritats o en la qüestió dels impostos/endeutament públic, fa perdre de vista les raons que els fonamenten. Certament, els buròcrates de Washington en treuen partit, i amb ells tota una corrua d'elements clientel·lars. Però també els no pas menys buròcrates de Wall Street treien (treuen) partit de les bombolles financeres. La qüestió, doncs, no seria tan explicar la "crisi financera" o la "crisi de deute públic" en la intel·ligència o la moralitat d'un grapadet d'individus (sovint els mateixos), com explicar com és possible que bona part del creixement econòmic dels Estats Units es basi, d'una banda, en aquesta financialització de l'economia i en l'estímul que suposa la despesa militar associada al rol superimperialista que exerceixen els Estats Units en el món. Vist així, Obama i el Congrés han comprat temps. El món (la Xina) encara els necessita. Encara.
Per exemple, podem veure lo que deia fa uns dies en Richard D. Wolff sobre la representació teatral perpetrada a Washington:
O podem llegir quina és la situació del creixement econòmic als Estats Units en el primer semestre del 2011, de la mà de Dean Baker, del CEPR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada