La historiografia italiana fa unes quantes temporades que parla del "Duocento", del "Trecento", del "Quattrocento" o del "Cinquecento" per referir-se als segles de la llarga i inacabable (inacabada?) Renaixença. Són respectivament els segles coneguts com a segle XIII, XIV, XV o XVI, és a dir els períodes que van dels 1201 (o 1200) a 1300 (o 1299), etc. En català, hom ha utilitzat freqüentment Dos-cents, Tres-cents, etc., per referir-se a aquests mateixos segles. El XVII és el Sis-cents, i hom parla del racionalisme sis-centista. El XVIII és el Set-cents, i hom parla de la filosofia social set-centista. El XIX és el Vuit-cents, i hom parla de l'enginyeria vuit-centista. El XX és el Nou-cents, i hi ha novel·les que es diuen Novecento, i moviments que es reclamen "noucentistes".
Un segle són cent anys. Els antics romans identificaven aquest període (o un d'una mica més llarga) amb el període temporal necessari que ha de passar perquè tots els habitants d'una ciutat hagin traspassat. És a dir, "en cent anys, tots calbs". Cent anys són molts anys. En el 1911 no havien nascut els avis de gent avui dreta, feta i ja mig marcida. En el 1911 encara no s'havia produït ni la Primera Guerra Mundial ni la Revolució d'Octubre ni la teoria de la relativitat general.
Així doncs, el moviment "nou-centista" no va durar pas cent anys. Quedà el dubte si es referia a la primera dècada del segle XX (els anys 1900, 1901, i fins el 1910), o si s'estenia a la següent. El "nou-centisme", ara, en els llibres de text, es despatxa en dues ratlles o en dues dècades, entre la Mancomunitat de Prat i Puig, i la camisa blava futura d'Eugeni d'Ors. El "nou-centisme" se'ns feia antipàtic, ja que superava (i soterrava) el "modernisme", amb la qual cosa calia suposar que no era més que un "post-modernisme". Potser el "modernisme" no era tan modern com el "nou-centisme", o el "nou-centisme" era un retorn al classicisme realista del "pre-modernisme". El classicisme apol·lini i l'arcaicisme/modernisme dionisíac se succeeixen en l'esquematisme de la historiografia "vuit-centista": romànic (XII), gòtic (XV), renaixentista (XVI), barroc (XVII), neoclassicisme (XVIII), romanticisme (XIX), realisme (XX). I el "nou-centisme" és succeït per un "avant-guardisme", que fa suposar que els "nou-centistes" eren "rera-guardistes".
En la segona meitat del segle XX, hom ha (re)descobert les dècades. I se'ns parla dels anys 1950, dels anys 1960, etc. La dècada passada, la del 2000-2010, va quedar sense nom i sense identitat. Els "anys zero" tenien un ressò massa fundacional. I, en la dècada present, els "anys deu", tampoc no hi ha denominació (ni identitat) fixa. Només faltaria! Els assignadors d'identitat dels anys 1980 i dels anys 1990 ens prometies, respectivament, "revolucions conservadores" i "finals de la història".
Ferran Mascarell prenia a Castellterçol l'esperit de Prat de la Riba. Si Prat de la Riba sabia conduir, des de la Lliga i des de la Mancomunitat, una diversitat d'interessos i de tendències, Mascarell se'ns apareix com la síntesi del 'pujolisme convergent' i de 'l'obiolisme socialista'. No debades ha estat conseller amb Pasqual Maragall i ara ho és amb Artur Mas. En el món cultural, Mascarell ha estat vist amb més simpatia que no pas els cal·lígules que sovint han ocupat la conselleria de Cultura. Consellers abraonadors i bocamolls, autèntics filisteus, han posat el llistó a Mascarell prou baix.
El sintètic Mascarell vol tornar a Prat de la Riba. I del "noucentisme" passem al "deucentisme", literalment. Mascarell no ha canviat de mil·lenni. O potser ha tornat endarrera. L'any 10 cents, és l'any 1000, de manera que tornem al segle XI? Més senzillament, potser tornem al 1911. Tenim un estat espanyol dinàstic, amb una constitució (tant se val la del 1876 que la del 1978), uns partits dinàstics, i unes diputacions provincials (que ara s'anomenen comunitats autònomes). La temptació de reprendre el fil de Prat de la Riba allà on ell ho va deixar...
Però "deucentisme" no és "noucentisme". Per començar, Mascarell defensa un estat eficient. Prat de la Riba s'hauria conformat amb un estat eficaç. Prat de la Riba defensava una Catalunya, potser petita o potser gran, però encardinada en una Espanya que anava des de Portugal fins al Roina. Ara, Mascarell, defensa un "estat propi" i considera Espanya "un estat inadequat i immobilista".
Mentre els dionisíacs ens canten "Evohe, Evohe, identitat o estat?", Mascarell diu que cal reconstruir el catalanisme i desplegar-lo 'culturalment i estatalment'. La dicotomia dionisíaca és destruïda apol·líniament. I contra triar entre els anarco-dionisíacs i els arco-dionisíacs, Mascarell parla d'un estat adient i amb una societat culta. Mascarell defensa el paper de l'estat com a "eina de les nacions per cercar el futur", i defineix la cultura com "el nervi de la nació". "Història", "cultura", "nació" i "futur" són el tetralema de Mascarell. "Geschichte", "Kultur", "Volk", "Zukunft", que haurien dit en alemany, si l'alemany hagués estat més de moda en el segle XVIII. L'estat adient i eficient que condueix una societat culta cap al futur, o la societat culta que basteix un estat que li fa de comitè executiu, són ideals eterns. Els podria signar Voltaire o els podria signar Clístenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada