diumenge, 14 d’agost de 2011

Cada dues generacions, un Borbó destronat: podria perdre’s una tradició de 300 anys?


Visita al Palau de Pedralbes. Una reina espanyola ofereix un infant al poble català. Fa molts anys, en una altra visita, va sorgir la qüestió de qui era la reina i qui era l’infant. Algú va proposar que es tractava de Maria Cristina, que oferia al poble l’infant que, fill pòstum del rei, havia d’ocupar el tron des del bressol com a Alfons XIII. El rostre rodanxó de la monarca, però, no es corresponia al de Maria Cristina (la Maria Cristina de Maria Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente, porque Maria Cristina me quiere gobernar), sinó més aviat al de la seva sogra, l’ex-reina Isabel II. Si ens apropem més a l’escultura en veiem la signatura. L’Agapitu Vallmitjana la va fer el 1860, més o menys en l’època que l’industrial Eusebi Güell adquirí les finques de Can Feliu i Can Cuiàs. No obstant, la finca Güell que en resultà no va esdevindre Palau Reial fins el 1918, quan Güell la cedí a Alfons XIII mentre Alfons XIII el creava “comte de Güell”. Vuit anys després de l’estàtua de Vallmitjana, la reina Isabel II (la dona retratada en l’estàtua) va haver de marxar a l’exili: havia esclatat la Revolució Gloriosa del 1868 (Gloriosa en record a la Revolució Gloriosa anglesa del 1688). També acompanyava la mare en l’exili, l’infant retratat, llavors ex-príncep Alfons d’Astúries. En aquells dies del 1868, algú va dir o cridar allò de “Se acabó para siempre la raza espuria de los Borbones”. El Sexenni Liberal, contemporani i co-causal amb la guerra franco-prussiana o amb la Comuna de París, va donar temps a regències, votacions a les Corts de candidats a rei al més pur estil de Casp, magnicidis per sempre més irresolts, entronitzacions de fadristerns savoiards, una república provisionalment federal amb un 50% de presidents catalans, una tercera guerra carlina, cantons internacionalistes, l’inici de la guerra d’independència de Cuba, una proclamació de l’Estat Català, un colp d’estat amb el general Pavia entrant a cavall al Parlament, i una nova regència que, després d’un altre pronunciament, va haver de donar pas al fill d’Isabel II, proclamat Alfons XII. La raça espuria dels Borbons no s’havia acabat encara. Cinquanta-sis any després, el fill pòstum d’Alfons XII i el nét de la reina Isabel II (morta en el 1902), dit Alfons XIII, efectuava la “guillada d’en Cametes” per evitar un “bany de sang”. A diferència de la vegada anterior, directament es va proclamar la República (Macià, fins i tot, proclamà la República Catalana, reconvertida tres dies després en Generalitat de Catalunya). Aquesta República, depenent del tros de terra, durà entre cinc i vuit anys. Es restaurà el “Reino de España” (Espanya, com a unitat política, és un Estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la tradició, es declara constituït en Regne, art 1 de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado), però sense rei, amb Franco al capdavant. En aquest sentit, el Palau de Pedralbes, que fou residència del rei Alfons XIII quan venia a Barcelona, també va acollir durant la guerra al president de la República Espanyola, Manuel Azaña, i ara acollia al Jefe del Estado (La Jefatura del Estado corresponde al Caudillo de España y de la Cruzada, Generalísimo de los Ejércitos, don Francisco Franco Bahamonde, art 2 de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado). Nou fou fins el 1969 que s’exercí l’article 6 de la citada llei del 1947 (En qualsevol moment el Cap d’Estat podrà proposar a les Corts la persona que estimi que hagi d’ésser cridada en el seu dia a succeir-lo, a títol de Rei o de Regent, amb les condicions exigides per aquesta Llei, i podrà, alhora, sotmetre a l’aprovació d’elles la revocació de la que hagués proposat, encara que ja hagués estat acceptada per les Corts). Així, en quedar vacant la Capitania de l’Estat, en virtut de l’article 7, un Borbó, Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII, assumí la Corona.

Repassem. El fill d’Isabel II, Alfons XII, pare d’Alfons XIII, va ocupar el tron arran del pronunciament de Sagunt, i ja no el va perdre per cap altra causa, que la causa biològica de morir-se. Quan es va morir, la filla gran era princesa d’Astúries, però no la van fer reina perquè la reina-vídua tenia un parell de faltes i, efectivament, com que era en estat, hom s’estimà més d’esperar-se a veure què naixia. Va nàixer Alfons XIII el qual, com hem vist, fou destronat el 1931, 56 anys després de la seva àvia. El fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I, Joan de Borbó (intitulat Comte de Barcelona) no va ser destronat mai, ja que difícilment podia perdre allò que no havia tingut. L’infant Joan, amb dos germans grans, ni tan sols va ser príncep d’Astúries, i no podem acceptar com a destronament que Franco se’l saltés, ja que, segons la Llei de la Successió, podia fer lo que li rotés en la qüestió de la Successió.

S’ha dit, doncs, que Alfons XII i Alfons XIII són els reis de la Primera Restauració Borbònica, reis constitucionals d’acord amb la Constitució de 1876, mentre que Joan Carles I és el rei de la Segona Restauració Borbònica, rei constitucional d’acord amb la Constitució de 1978. Deixant de banda similituds (Cánovas-Sagasta, UCD/PP-PSOE), això es pot discutir. Tècnicament, d’acord amb la Llei de Successió i amb la Constitució del 1978, Joan Carles I és un rei “instaurat” (i no “restaurat”). Per exemple el redactat de l’article 57 de la Constitució diu: “La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. En Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica”). Es fa referència a una “dinastia històrica”, però se l’assenyala com el primer d’una nova successió hereditària.

D’altra banda, Alfons XII és el rei de la “Primera” Restauració Borbònica? No és pas cert això. De fet, el seu avi Carles IV també fou destronat. El destronament és una mica més indirecte. El motí d’Aranjuez posa fi al regnat de Carles IV, el 19 de març del 1808. Formalment, Carles IV abdicà en favor del fill, el príncep d’Astúries, el futur Ferran VII, pare d’Isabel II. Però aquesta abdicació és una mica estranya, ja no tan sols per la pressió popular sinó també per la pressió de l’Emperador dels Francesos, Napoleó Bonaparte. L’Emperador pressionà Carles IV, exiliat a Baiona, perquè donés per anul·lada l’abdicació i va fer que renunciés als seus drets dinàstics en favor del Gran Cors. Ferran VII també acudí a Baiona i, el 6 de maig, signà la renúncia a la Corona en favor del seu pare. Carles IV, doncs, tornava a ser el rei d’Espanya, però per cedir el títol seguidament a Napoleó el qual, com a bon germà, el cedí al primogènit de Letízia Ramolino, Josep, que va haver d’abdicar com a rei de Nàpols en favor del seu cunyat, Joaquim Murat. Josep Bonaparte va atorgar la primera constitució escrita del Regne d’Espanya, l’Estatut de Baiona. Ferran VII i Carles IV no van moure ni un dit per recuperar la corona. La Constitució del 1812 atribueix la Corona al “señor don Fernando VII de Borbón, que actualmente reina”. Ferran VII, rei efectiu a partir del 1814, no serà destronat. El seu pare, Carles IV, mort el 1819, si bé acceptà l’entronització del fill, sí que es donava per destronat.

Així doncs, Ferran VII protagonitza una autèntica Restauració Borbònica, paral·lela a la que tingué lloc a França en el 1814 (salvat el parèntesi dels Cent Dies). Els monàrquics poden mantenir la ficció d’un Ferran VII que regna ininterrompudament des del 1808, de la mateixa manera que poden parlar d’un Lluís XVII (1793-1795) i d’un Lluís XVIII (des del 1795).

El pare de Carles IV, Carles III governà els seus reialmes sense interrupció, primer com a duc de Parma (1731-1735), després com a rei de les Dues Sicílies (1734-1759) i, finalment, com a rei de les Espanyes (1759-1788). En canvi, el pare de Carles III, Felip Quint, sí que va patir “esdeveniments” que es poden considerar enderrocaments.Felip Quint havia assumit la Corona d’Espanya el 1700. En el 1705, una onada revolucionària, ajudada pel bàndol aliat (Gran Bretanya, Països Baixos, Imperi Alemany, Portugal, Savoia, Prússia, Hànnover, etc.) comença a consolidar la candidatura de Carles Terç, arxiduc d’Àustria. Els Regnes de València, d’Aragó i de Mallorques, els de Sardenya, Sicília i Nàpols, i el Principat de Catalunya el proclamen rei, substituint en aquest acte a Felip Quint. En dues ocasions, Felip Quint, a més, és foragitat de Madrid, el 1707 i el 1710. Felip Quint recuperarà Madrid en aquestes dues ocasions, a més de conquerir (literalment) els regnes de la Corona d’Aragó. Haurà de renunciar, això sí, a Menorca, a Flandes, a Nàpols, a Sicília i a Sardenya, a més de Gibraltar. En guerres posteriors, Felip Quint aconseguirà pels fills del seu segon matrimoni amb Isabel de Farnesio les corones de Sicília, de Nàpols i de Parma, però mai la de Sardenya. Quant a Menorca, no serà recuperada pels Borbons, de forma definitiva, fins temps de Carles IV.

Així doncs, Felip Quint fou enderrocat en 1705, si bé recuperà els territori perdut entre 1707 i 1715. Els fills de Felip Quint que regnaren a Espanya, Lluís I (1724), Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788) no foren destronats. Ja hem vist que el nét, Carles IV, sí que ho fou, i que va viure els darrers 11 anys a l’exili. El besnét, Ferran VII, va servar el tron durant 16 anys, fins i tot anant, quan calia, per la via constitucional (1820-1823). La rebesnéta, Isabel II, sí que fou enderrocada el 1868, i va viure els darrers 34 anys de la vida a l’exili. El fill de la rebesnéta no fou enderrocat, i regnà com a Alfons XII. El nét de la rebesnéta, Alfons XIII, sí va haver de fer el camí de l’àvia, el 1931. Cada dues generacions, un Borbó se n’ha d’anar, ni que sigui temporalment. Es perdrà aquesta tradició en la generació del rebesnét de la rebesnéta? Darrerament, s’ha especulat molt sobre la salut del “sucesor a título de rey”. Que no se’ns escapi.