dijous, 25 d’agost de 2011

La reforma de la Constitució espanyola per prohibir els pressupostos deficitaris

L’anunci de la reforma de la Constitució per introduir en el Títol VII una previsió per tal que els pressupostos públics siguin “equilibrats” (és a dir, no deficitaris) cal incardinar-lo en un esforç propagandístic enorme. Malgrat que és evident que la “crisi d’endeutament públic” (i privat) es troba en una subocupació de les capacitats productives i, en conseqüència, una disminució dels “ingressos”, el discurs dominant se centra en les “despeses”. Fruit d’aquest discurs, hi ha la idea d’haver estirat més el braç que la màniga, o d’haver viscut per damunt de les (nostres) possibilitats, o de les lloances a l’austeritat. La intenció no és cap altra que la de continuar amb la retallada de la “porció social” dels salaris dels treballadors, mentre la “porció individual” és salvatjament castigada a través de la desocupació/subocupació i, particularment, de la por a la desocupació.

Els efectes materials de la reforma constitucional, en ells mateixos, no semblen a primera vista greus. Actualment, diferents disposicions normatives forcen als “pressupostos equilibrats” o posen limitacions a l’endeutament. D’altra banda, l’ortodòxia econòmica seguida pels principals partits (per tots els partits parlamentaris, al capdavall) garanteix també aquest principi. Inversament, l’aprovació d’aquesta reforma no impedirà ni l’augment dels dèficits pressupostaris ni l’endeutament públic. La previsió d’una llarga estagnació (l’estat natural del capitalisme madur) fa virtualment impossible reduir el “deute sobirà”. A més, cal no oblidar que aquest “deute sobirà” serveix per vehicular una part substancial dels beneficis empresarials (i dels salaris nominals) a les arques dels oligopolis financers en forma d’interessos.

Deixant de banda totes aquestes reflexions, l’adopció d’una reforma constitucional en aquest sentit és també un atac a les eines pròpies de l’època del “capitalisme autoregulador” (keynesianisme) com era l’aprovació de “pressupostos deficitaris” com a eina “anti-cíclica” (equilibrada històricament per “pressupostos superavitaris”). És, en certa mesura, liquidar una antigalla preservada en una Constitució que fou aprovada en un altre context de correlació de forces (1978). Que, a més, la reforma de la Constitució es pugui tramitar per via d’urgència, sense gaire debat previ en la “societat”, és una ironia sinistra per part de partits polítics que havien fet de la Constitució un text sagrat contra els drets dels pobles. No és estranya, doncs, la reacció de molts catalans davant de la demanda de sotmetre a referèndum aquesta reforma: que se sotmeti a referèndum també la continuïtat de la dependència nacional.