diumenge, 28 d’agost de 2011

Comença la resposta a la contrareforma pressupostària del PP-PSOE

La contrareforma pressupostària impulsada des de Frankfurt, Brussel·les i Berlin, i executada pel PP-PSOE, en el cas concret de l'encara estat espanyol, ha començat a rebre una resposta al carrer. A Barcelona, l'assemblea de la Plaça de Catalunya s'ha decidit per un recorregut cap al Parc de la Ciutadella, tot passant per la Plaça de Sant Jaume i Pla de Palau. S'ha rebutjat la idea de fer la manifestació en direcció a les seus del PSOE i del PP. Sí que s'ha passat per la Rambla, a l'alçada de la seu de CDC. En els parlaments, intervencions, etc., que s'han succeït i que continuen ara en l'Assemblea del Parc de la Ciutadella, s'ha parlat del ja famós article 135 i del que suposa l'establiment constitucional d'un límit al dèficit i al deute públics. En particular, s'ha posat l'accent en el fet que ara s'enfortiran normativament totes les mesures de retallades en educació, sanitat i serveis socials. Per molts, però, la qüestió va més enllà de l'article 135, i es demana un referèndum sobre la reforma constitucional o, ja directament, una assemblea constituent. Que ningú no interpreti que tota la massa manifestant defensa particularment l'actual situació de l'article 135. Qualsevol contingut social que les mans de Solé Tura haguessin introduït, bàsicament per fer veure, en aquella Constitució del 1978 ha quedat avui més que liquidat. Malgrat les il·lusions existents quant al possible "retorn" a un "estat del benestar", pagaria recordar les mancances de les experiències passades, i els contextos històrics on tingueren lloc: els països capitalistes més avançats, espoliadors del Tercer Món i necessitats de dics de contenció contra el moviment obrer sindicalista, socialista o comunista. El centre capitalista europeu s'arronsa, i els Països Catalans (unes comarques més que unes altres) s'hi van quedant a fora. El control imperialista exercit pels "Tres Grans" va en declivi. I els dics de contenció no són gens necessaris, mentre continua l'autovoladura de totes aquelles estructures, eminentment reformistes, de la classe treballadora.

La demanda d'un referèndum sobre la reforma de l'article 135 té tantes poques perspectives com la de "retorn al keynesianisme". No hi ha ni 35 diputats ni 26 senadors que siguin disposats a signar. Però justament això evidencia una vegada més la buidor de les apel·lacions quadriennals a l'exercici democràtic de "votar". El diputat que tingués el gest de demanar el referèndum es veuria directament apartat de les llistes tancades del 20 de novembre. A més, l'escenari de tres urnes per al 20 de novembre (Congrés, Senat, referèndum) és massa perillós com per permetre'l.

Com més enrenou, però, més reaccions. Per exemple, caldrà seguir atentament la posició de Josep Antoni Duran Lleida. Fa unes hores, deia que donaria suport a la reforma de l'article 135 si s'inclou una clàusula que prohibeix que el "dèficit fiscal" de les comunitats autònomes sigui superior al 4%. El 4% és el límit estipulat en l'ordenament jurídic alemany. No cal dir els beneficis que això suposaria per a la castigada economia dels Països Catalans. Serà CiU capaç de defensar això consegüentment? Si ho refusa el PP-PSOE, que ho refusarà, serà CiU consegüent fins a votar no a la reforma o fins a subscriure la convocatòria del referèndum? Ho dubtem, però caldrà veure fins a on arriba CiU.

El mateix podríem dir de les altres forces polítiques. D'especial interès és la posició que adoptin els diputats del PSOE "més sensibles". Què faran el PSC, el PSPV i el PSIB? Què faran els sectors de centre-esquerra del partit? Els esforços per insuflar-hi vida on no n'hi ha, tindran un rèdit similar, en el millor dels casos, a l'obra del doctor Frankenstein.

Etiquetes de comentaris: , ,