dimecres, 10 d’agost de 2011

La tàctica thatcheriana de CiU: ara li toca a la renda mínima d'inserció

En avaluar les polítiques de la "revolució neoconservadora" de Margaret Thatcher quant a les polítiques del "welfare state", hom ha fet èmfasi, més que no pas en les retallades directes, en tota una sèrie de mesures col·laterals que "desencoratjaven" sol·licituds. El "conservadorisme compassiu" ha defensat aquest estil de fer sota la premissa que les polítiques assistencialistes s'han de centrar únicament en els sectors "realment" desafavorits de la societat, i adreçar-se a la "inserció". El "conservadorisme compassiu" es presenta amb un discurs i unes pràctiques paternalistes. Burxat, fins i tot, davant les desigualtats patents, la defensa del "conservadorisme compassiu" ha estat al·legar la caritat (pública o, preferentment, privada) envers els més desafavorits i, en cas que siguin "irrecuperables", de bastir uns mínims d'alimentació i allotjament. Per això, ens diuen, en les nostres societats, no hi ha ningú que es mori de fam sinó, en tot cas, d'orgull, ja que els braços de la beneficiència sempre són oberts.

En els temps de creixement econòmic i d'atur relativament reduït, aquest esquema semblava funcionar. Però tan ben aviat com, a partir del 2008, s'entrà en una nova espiral de creixement de la desocupació, de la subocupació i de la infraocupació, les polítiques assistencialistes (públiques i privades) revelaren clares mancances. Menjadors i d'altres iniciatives que podien suplir les necessitats de 'marginals' víctimes de l'alcoholisme o d'altres drogaddiccions, ara havien de fer front a les demandes de famílies senceres. Els elevats preus que paga la classe treballadora (particularment, la procedent de la darrera onada immigratòria) per allotjar-se acceleraven urgències socials que, en altres economies, haurien trigat més en aparèixer. Molts dels qui perderen la feina en la tardor del 2008, tenien dret a la prestació contributiva per desocupació: el termini per rebre-la era, com a màxim de 2 anys. Pocs, però, s'imaginaven que arribarien a exhaurir-la sense trobar abans feina. El percentatge de persones que ja no tenen cap ingrés creix sobretot a partir del 2010. Des del poder se'ns tranquilitza assenyalant l'existència d'un mercat laboral informal (i d'autoocupació informal), a més de l'existència de xarxes de suport familiar. Però fins i tot aquest suport té un límit. Les raons que hi ha al darrera de la "desocupació formal" també influeixen en la "desocupació informal" (la desocupació absoluta). D'altra banda, unes administracions castigades per la manca d'ingressos tendiran, com ja mostra el govern de CiU en l'atac als "mercats il·legals", a reprimir les activitats econòmiques 'en negre'. Ostensiblement, els dirigents polítics d'arreu del país tenen com a únic horitzó la confiança en una onada emigratòria que paliï aquesta situació, sense pensar que, a més emigració, més febles seran les oportunitats d'un futur hipotètic creixement.

En tot cas, el govern de Mas es mou en difícils equilibris. L'agitació de la senyera (amb estel o sense) s'ha compaginar amb la voluntat d'hegemonitzar un "tercer espai de centre" entre el PP i el PSOE a nivell estatal. La promesa electoral del "concert econòmic" ja ha estat substituïda per un "pacte fiscal" que, en teoria, es podria negociar en el 2013, amb representants de CiU tant en el govern del Principat com en el govern estatal.

En aquest context, és interessant assenyalar que les propostes del nou govern Fabra vagin en la línia d'aprimar les competències de la Generalitat. Ja no es tracta de demanar més finançament per cobrir les competències marcades per l'Estatut, sinó de reduir els àmbits competencials fins a fer-los compatibles amb les capacitats econòmiques actuals del govern autonòmic.

Si el govern Mas, en tot aquest context, ha de renunciar a agitar la senyera, passarà a agitar altres instruments per tal de no patir cap davallada en les properes eleccions del 20 de novembre del 2011. Les enquestes preveuen, en el cas del Principat, uns resultats de l'estil CiU: 16, PSOE: 16, PP: 12, ICV: 2, ERC: 1. CiU pot guanyar al PSOE, i tot dependrà de quina força es desgasti menys. CiU practicarà l'electoralisme, però quin electoralisme? Podem veure quina mena d'electoralisme practicarà CiU en la forma amb la qual s'han gestionat els pagaments del mes d'agost de la "renda mínima d'inserció". La "renda mínima d'inserció" és un mecanisme d'ajut gestionat no pas des dels serveis d'ocupació sinó des de l'assistència social. No és pas automàtic ni cobreix tota la població que el necessitaria, sinó que aplica també una sèrie de consideracions socials i familiars, bona part d'elles atribuïbles a l'ideari "democristià" que si més no una part de CiU diu defensar. Bé, doncs, CiU ha substituït l'ingrés en compte corrent pel pagament a través d'un taló nominal. Tant se val si això incrementa els costos (enviament postal) o si afecta els perceptors que es mouen pel territori a la percaça d'ofertes de feina, o si es perdran talons per mobilitat obligada de qui no té habitatge propi. L'important, per al govern, és visibilitzar que té "mà dura" contra els perceptors del PIRMI. L'electorat més sensible a la maniobra, identifica els perceptors del PIRMI amb els "immigrants" o, en tot cas, amb la "poor white trash". En els comicis de novembre del 2010, CiU va tenir prou amb el fet que un 16% de la població del Principat els votés per fer-se amb el govern de la Generalitat.