dissabte, 20 d’agost de 2011

Gràcia obre el curs 2011-2012 de la Universitat Comunista dels Països Catalans amb una xerrada sobre l’internacionalisme

En el marc de les festes d’estiu de Gràcia, la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) obria el curs amb una xerrada sobre l’internacionalisme. La ponència convidada anà a càrrec del Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE) de Colòmbia. D’una banda, MOVICE ha recorregut a l’acompanyament internacional com a eina de protecció i de denúncia envers les amenaces i les violències institucionals. Alhora, des de MOVICE i des dels moviments populars colombians que hi donen suport hi ha la plena consciència que la violència estatal (i paraestatal) a Colòmbia és inseparable de les polítiques d’expoliació imperialista contra el treball i contra els recursos naturals del país. I això és cert no tan sols en les dècades més recents, sinó també en les primeres fases de la violència política a Colòmbia (1946-1961), marcades per les connivències entre l’oligarquia colombiana, el govern nord-americà i les grans transnacionals dels monocultius comercials. En la situació actual, amb les economies nord-atlàntiques considerablement afeblides, Colòmbia els és la darrera gran plataforma en el continent sud-americà.

L’internacionalisme, doncs, apareix en forma de cooperació i de solidaritat. Però aquests dos mots, i fins i tot el mateix mot de l’internacionalisme, poden rebre diversos continguts. En la xerrada d’ahir, hom es va referir a l’evolució històrica de moltes iniciatives de cooperació internacional, nascudes des d’una solidaritat política (p.ex. amb la revolució sandinista), i que han patit en major o menor grau una burocratització i absorció per part de les institucions burgeses de “cooperació”. Les subvencions, teòricament concedides d’acord amb la solidesa i impacte tècnics d’un projecte, obeeixen a les estratègies d’internacionalització de l’estat que les concedeix.

La xerrada també va fer referència als debats històrics de l’internacionalisme dins del moviment obrer. L’internacionalisme que apareix en l’Europa del segle XIX, bé des d’instàncies burgeses (conservadores o, sobretot, liberals) o des dels moviments socialistes, és un internacionalisme que s’aplica en les relacions entre les “nacions” europees. Unes nacions de llengües emparentades o encreuades, que comparteixen formes culturals, ideològiques, religioses, etc., però que alhora topen unes amb les altres, per raons fins i tot de la pròpia definició geogràfica o ètnica o, ja més freqüentment, per la lluita per l’hegemonia regional, continental o mundial. Són aquestes mateixes “nacions europees” les que expandeixen imperis sobre la resta del món, un imperialisme que és causa, però també efecte, del desenvolupament capitalista centrat en Europa (en Anglaterra, en primer lloc, des d’on difon a les àrees continentals de la interfície franco-alemanya). Aquesta dualitat entre les “nacions civilitzades” i les “nacions semicolonials i colonials”, entre el centre i la perifèria del món capitalista, marca profundament qualsevol proposta internacionalista. La xerrada repassà els models de les tres primeres internacionals obreres (1870-1943), i com han deixat pas a un context en el qual es defuig la idea d’una Internacional orgànica. En tot cas, debats històrics sobre el posicionament de les organitzacions obreres davant de les guerres d’agressió imperialista del tombant dels segles XIX i XX, es repeteixen cent anys després. Què ha de predominar, el suport a organitzacions i moviment d’altres països amb els quals es comparteixen coordenades programàtiques, o el rebuig al programa imperialista de la burgesia de la pròpia nació (o grup de nacions)? No és aquest l’únic debat. Durant la xerrada es va citar repetides vegades a Rosa Luxemburg. Luxemburg defensà, tant per a la Segona Internacional com per a la Tercera, un model de partit mundial amb seccions nacionals. Era el model que corresponia quan el desenvolupament capitalista hauria fet impossibles les guerres nacionals pròpiament dites. Però també és un model en el qual es pot imposar com a “internacional” els criteris d’un grup nacional concret.